He obert aquest blog perquè volia recuperar una crítica que vaig escriure i m'he trobat una aranya gegant al seu lloc! Quina por... serà millor que en tregui les teranyines i hi escrigui alguna cosa.
Exacte, aquesta introducció significa que tinc un nou post a compartir! I, efectivament, es tracta d'una pel·licula. Anem al gra.
L'altre dia vaig descobrir el cinema de la UAB que és gratis i de tant en tant fan molt bones pel·lícules (però no tenen molta publicitat i és difícil assabentar-se'n). Em vaig estrenar amb Hasta la Vista, pel·lícula belga del 2011 (però si veieu el cartell s'estrena avui ergo a la UAB vaig veure una pre-estrena) que molta repercusió internacional no ha tingut, però que ha estat nominada, i en algun cas premiada, a algun festival. Tan si clickeu el link com si no, ja us dic jo que la sinopsis d'aquesta pel·lícula no es fa desitjar gaire. Copiat literalment de filmaffinity, diu així:
"Tres veinteañeros que aman el vino y las mujeres, pero que nunca han disfrutado de la compañía íntima de una mujer, con el pretexto de hacer un itinerario enológico, vienen a España con la esperanza de perder su virginidad. Nada los detendrá, ni siquiera sus respectivas discapacidades: uno de ellos es ciego, otro está postrado en una silla de ruedas y el tercero es completamente paralítico."
A mi aquesta sinopsis no m'atrau gaire i us diré perquè: una comèdia en que tres paralítics vénen a Espanya a buscar sexe. El director (o guinista) arriba a ser espanyol i no tinc gaires dubtes de que faci hores extres a "Gandía Shore" (o que les hores extres siguin la pel·lícula). Ara bé, per sort estem davant d'una pel·lícula seriosa i sobretot molt humana. Molt. En cap moment té un to barroer, un to idiòtic, sinó que el contrari, busca el cantó natural del sexe. Tots en volem, de fet, tots el necessitem i ser invàlid malhauradament fa aquesta recerca més difícil. Tanmateix aquests tres joves s'enfronten a la realitat, nedent a contracorrent, i decideixen emprendre aquest viatge cap a Espanya en busca d'allò que més desitgen.
Aquest tres joves han viscut fins ara sota l'ombra sobreprotectora que amb tota la bona intenció el seus respectius pares projectaven, i amb el pretext d'un viatge enològic, que és l'afició que comparteixen els tres, els demanen de fer un viatge sols. Volen demostrar la seva autosuficiència (limitada), volen ser tres adults independents, volen gaudir de la vida per la seva banda. Tanmateix, el viatge de Bèlgica a Espanya és llarg i aquesta Road Movie ens ensenya que el camí en sí ja no els deixarà indiferents. Se sentiran lliures i depenents, dèbils i forts, però sobretot sentiran que estan emprenent un camí cap a la llibertat, potser un camí cap a la vida.
Amb els gags d'allò més cuinats ens permetem la llicència de riure'ns de situacions d'allò més còmiques sense necessitat de ser cruels. Els primers en riure són ells mateixos ja que són amics i dels amics te'n riurs sempre (amb ells). Aquest fet ens permet riure a nosaltres també sense ferir els sentiments de ningú i es mostra la gran feina i dedicació del guionista que es desisteix de fer ús del fàcil humor negre que és tan immoral. Ara bé, també veiem reflectits molts dels problemes que un discapacitat pot viure al dia dia i aquesta combinació de riure i realitat, està tan ben cuidada que ens permet distingir quina situació és de riure i quina és de reflexió davant dels problemes que tenen amb el món. Molt bona feina.
Veiem, per tant, com el sexe queda en un pla secundàri. Aquest és la finalitat del viatge, i com a tal, ens la reservem per al final. Sabem que anem de camí cap allà, està present al llarg de la pel·lícula, però entremig entenem que la vida són moltes coses.
Veiem, per tant, com el sexe queda en un pla secundàri. Aquest és la finalitat del viatge, i com a tal, ens la reservem per al final. Sabem que anem de camí cap allà, està present al llarg de la pel·lícula, però entremig entenem que la vida són moltes coses.
Estic content d'haver vist aquesta pel·licula ja que no en donava molt per ella i ha resultat ser una agradable sorpresa. M'ha fet passar una bona estona i he rigut (com tot el públic) en moltes ocasions. Ens ofereix 115 minuts de reflexió, humanitat i diversió. Si en teniu la oportunitat jo us animo a veure-la, no marcarà la vostra vida però no us en penedireu pas.
(Crítica a filmaffinity: http://www.filmaffinity.com/es/review/90882113.html No llegiu el últim paràgraf de spoiler si no l'hei vist!)
P.D.: Haig d'admetre que mai he viscut properament amb un discapacitat. Si algú que ho ha fet creu que vaig errat amb la opinió que tinc de la pel·lícula (hauria de tenir un discapacitat pròxim i veure la pel·lícula) que m'ho faci saber. És la meva opinió sobre la pel·lícula des del desconeixement envers aquest món. :)
P.D.: Haig d'admetre que mai he viscut properament amb un discapacitat. Si algú que ho ha fet creu que vaig errat amb la opinió que tinc de la pel·lícula (hauria de tenir un discapacitat pròxim i veure la pel·lícula) que m'ho faci saber. És la meva opinió sobre la pel·lícula des del desconeixement envers aquest món. :)
