Tardor

Bé, a diferència d'altres posts, aquest no l'hi he donat moltes voltes i serà més aviat curt. És de fet, una sensació espontània que he tingut aquest cap de setmana (01.11/02.11 – no sé quan publicaré el post) passejant per Kiel. I és que és tardor! Bé, podreu pensar que ja ho sabíem, que la tardor comença el 21 de Setembre i que d'això ja en fa 10 dies. Però què és el primer que us ve al cap quan penseu en la tardor? En el meu cas, i em veig amb confiança de suposar que de ben segur en molts de vosaltres també, el primer que em ve al cap és la següent fotografia:

Sí, aquesta és la meva motxilla envoltada d'un mar de fulles formant un mosaic que va del groc a l'ocre, torna cap al taronja i continua pel marró, passant clar per tots aquells matisos dels quals no en sé el nom i que de ben segur en tenen un. Sí, la tardor són fulles seques i colors. Bé, fulles seques i humides, ja que la tardor també són pluges. Ara bé, per sort meva, aquest cap de setmana (que ja he comentat quin) tot i el dia de tardor, feia un temps de primavera. Sol i un cel clar. Ideal per a passejar.

L'he aprofitat, primer per passejar-me pel centre de Kiel i fotografiar els llocs més emblemàtics per a les properes publicacions al post, en els quals, com en el post anterior, si esteu prou atents, haureu de respondre una fàcil pregunta per a poder-les veure. Tranquils, en aquest post no heu de buscar-hi ni respondre res, us regalo les imatges de tardor. Doncs com deia, he aprofitat per fotografiar-vos els llocs turístics de la capital de Schleswig-Holstein. No és que sigui molt turística, però jo trobo la ciutat encantadora, i m'agrada pensar que no és perquè hi hauré de viure els propers 9 mesos. Té aquesta atmosfera alemanya que recordava de Tübingen (ara falta saber si és per ser ambdues ciutats alemanyes, o pel fet que totes dues són ciutats universitàries). A més té aquesta fredor del nord que molts mediterranis no saben valorar però en la qual, de moment, m'hi he trobat molt a gust. I cert, és tardor encara, el fred de debò encara no ha arribat i a les 18 ja es fa fosc. Però de moment m'hi estic bé. Què puc fer-hi.

El passeig al centre va ser dissabte, el diumenge vaig aprofitar per passejar-me per un dels molts parcs que hi ha a la ciutat. I per parcs vull dir aquests petits bosquets que hi ha per la ciutat. On realment t'hi pots endinsar per uns instants i estar envoltat d'arbres i, amb sovint, d'esquirols. Poder veure caure les fulles i poder respirar la tardor a l'aire. La humitat, l'olor, els colors, el sol... I, perquè no comentar-ho, completar una excel·lent Geocache, en la qual he après a llegir (i maldestrament, a escriure!) Gallifreyan (un idioma de la sèrie Dr. Who – de la qual ni en sóc fan), i m'ha fet voltar pels racons del bosc en la cerca d'unes pistes per a poder conèixer la combinació del cadenat que protegia el tresor. Molt elaborat i dels que creen afició. A més, en aquell mateix dia, n'he trobat un altre en què el llibre de registre era... un paraigües! L'originalitat sempre l'agraeixo molt.

Sí, un cap de setmana de tardor. La tardor sabem que és irregular, plou, no plou, i torna a ploure. Però quan no hi ha núvols, i el temps és primaverenc (tot i que bé sabem que a la primavera també hi plou) val molt la pena passejar-s'hi entre l'ocre, el groc i el taronja. Us deixo algunes de les fotografies que he fet i que millor m'han quedat, a veure si d'aquesta manera aconsegueixo que vosaltres també respireu una mica aquest aire de tardor que he viscut aquí a Kiel (suposo que fent click veureu la imatge més gran).

Dissabte: Hiroshimapark

Dissabte: Hiroshimapark

Diumenge: En algun lloc per Kiel

Diumenge: A prop del lloc anterior

Dissabte: Hiroshimapark

I és que, un altre motiu pel qual he valorat aquesta tardor i l'he volgut esmentar, és que després de la tardor ve l'hivern i, companys meus, com diu la tornada de la cançó de Els Amics de les Arts, L'Hivern (Que la Van Abduir), el que m'espera aquí a Kiel és que: L'hiveeeeeeeeeeeeeeeeeern va ser llaaaaaaaaaaaaaaaaarg, molt més llaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarg, que caaaaaaaap aaaaaaaaltreeeeeee. (Que us pensàveu, que citaria certa frase de Joc de Trons??) Però jo he firmat per aquest hivern, no?

                   

 

Afirma Pereira

Fins ara he escrit algunes ressenyes de pel·lícules, però de llibres? Potser n'havia comentat algun però no pas de forma gaire específica. A veure què us sembla aquesta recomanació que a mi em va fer molt el pes...

Portada de l'edició que tinc. És un
fotograma de la pel·lícula.

Títol: Afirma Pereira (Sostiene Pereira. Una testimonianza)

Autor: Antonio Tabucchi

País: Itàlia

Any: 1994

Molt agradable sorpresa que m'he endut amb aquest llibre i que no coneixia de res el qual em va ser recomanat de la següent manera: “És d'un home que treballa en la secció cultural d'un diari i que no li agrada parlar de política. Tanmateix, amb el transcurs dels esdeveniments, poc a poc es veu obligat a fer-ho”. La recomanació venia acompanyada d'explicacions com que tot passa a Lisboa enmig del règim Salazarista, al mateix temps que hi ha la guerra civil espanyola (per això que sigui important el tema de si es parla o no de política).

En principi la idea m'interessava. Ens passa sovint a vegades que vist com estan les coses no volem parlar de política i preferim altres temes, però també és cert que la situació requereix que ens hi posem, sinó està clar que, bé, per a nosaltres, no pot acabar. Així que, quan vaig acabar el llibre que m'estava llegint aquell moment, vaig avançar aquest dins de la llista d'espera per a ser el següent.

A primer cop d'ull l'estil, el ritme, sorprèn una mica. Però poc a poc un s'hi acostuma i, fins i tot, se n'adona que és lleuger i amè i fa de molt bon llegir. Es tot molt seguit, separant amb comes, sense guions, podent distingir perfectament quan parla qui, quan no es parla, quan es descriu. A un li acaba agradant el discurs del llibre.

És un llibre plàcid, calmat, amb bon discurs narratiu. De seguida va entrar amb simpatia amb en Pereira, protagonista del llibre, i entres dins del seu món, la seva rutina, casa seva, la ciutat on viu. Vaig tenir la sort d'anar a Lisboa l'estiu passat i mentre llegia les pàgines imaginava, i a vegades fins i tot recordava, els racons per on es movia en Pereira. La costa atlàntica que recorre, les brises que hi arriben, l'ambient. Barrejat amb l'enyorança de quan hi vaig anar i l'orgull amb que ho explica l'autor, entrava de ple dins de la història. S'ha de dir que l'autor del llibre, l'Antonio Tabucchi, és italià, però va viure molt temps a Portugal i li té una gran estima; l'orgull amb que ho explica l'autor és el d'algú que considera Lisboa com casa seva.

Aleshores, en Pereira s'ocupa de la secció cultural d'un diari modest de la capital lusitana, el «Lisboa». Ell, potser perquè ja està cansat de rebomboris i l'únic que busca és tranquil·litat a la vida, té com a objectiu que la seva secció sigui neutra i serveixi per a desconnectar i poder compartir una mica de cultura amb la gent. Ell és catòlic i li agraden autors d'aquest estil, sobretot els francesos. Ara bé, ser el cap de la secció li suposa molta feina i intenta fitxar a un jove, Monterio Rossi, acabat de llicenciar en filosofia especialitzat en la mort, perquè l'ajudi. A en Pereira li interessa la mort i per això es fixa en ell. Tanmateix s'endú la sorpresa que al jove no li interessa la mort i a més, resulta que aquest el fica en problemes, problemes de política. Poc a poc, aquest jove i el seu món entren en el món d'en Pereira. Els problemes, però, no acaben aquí. Si és cert que ell no vol parlar de política, un té uns ideals polítics dins seu que de forma passiva es reflecteixen en les seves accions, en cas de Pereira, en les obres que tradueix i decideix publicar al «Lisboa». Aquestes obres no acaben de fer el pes al seu director (el del «Lisboa»), que busca una temàtica més afina als ideals polítics que s'estan respirant (i s'imposen respirar) al país. Recordem en quins temps ens trobem. En cas contrari la seva feina perilleria. En mig de tot això la salut d'en Pereira falla per moments i decideix prendre's un descans per desconnectar a una clínica de Cascais. Allí coneix un metge, el Dr. Cardoso, amb qui pot discutir de política, de la vida i la mort, del noi jove que acaba d'entrar a la seva vida, de l'enyorança que sent envers la seva dona, l'enyorança per la seva vida passada de la qual no en vol parlar -perquè no cal-, la solitud en que viu, el no voler parlar de política... i li fa veure les coses d'una forma diferent.

No en vull dir més, però tampoc cal. És un llibre curtet que amb una setmana (fins i tot menys si estàs de vacances) l'acabes. Tot i això, la sensació de ser-hi encara al llibre, de buscar-hi pàgines que potser no has llegit, d'anar-hi pensant un cop has creuat la pàgina final, són sensacions que agraeixo en un llibre i aquests me les ha donades. El recomano de la mateixa manera que me'l van recomanar a mi.

5/5

Grècia :: L'acròpolis grega

Vaig començar el post anterior dient que la ciutat d'Atenes no m'havia agradat deixant de banda l'acròpolis grega. Bé, per acròpolis podríem dir el centre, sumant-hi: l'àgora, el barri de plakas, el d'anafiotika i ruïnes escampades. És normal, Grècia viu d'això i ho ha de fer atractiu pels turistes. Així doncs, compartint l'opinió amb diversa gent que he conegut coincidim en que Atenes no és maca exceptuant el centre. Per no voler ser fals en el seu moment vaig fer el post sobre el què crec que era realment Atenes, i ara que ja en tenim una idea deixaré l'opinió sobre el què crec del centre, la part maca.
El títol del post no és més que un titular, no només parlaré de l'acròpolis.
Els barris de plakas i anafioika són els típics barris turístics de ciutat. L'encant que tenen, sobretot el d'anafiotika, és les espectaculars vistes de l'acròpolis que ofereixen. Aquesta s'alça al ben mig de la ciutat en un turó que de seguida agafa altitud. A més, aquest barri és al què em volia referir quan anteriorment vaig dir que havia trobat un racó preciós entre carrerons blanc i blau celeste.
També parlaria de l'àgora. Passejar-se enmig de les ruïnes on saps que fa 2500 anys en aquells edificis es van fer tants progressos com la democràcia (concepte que al cap de tants anys sembla que s'ha oblidat), o trobar-te la possible presó on va ser executat Sòcrates, personatge que només coneixia dels llibres de filosofia i que em pensava que "només" en quedaven les idees i ara se m'ha fet real. Per on passejava jo es passejava ell molestant ela compatriotes amb preguntes compromeses que obligaven a raonar. Com les preguntes, una passejada que dóna molt a pensar. Mentre ho feia em va venir al cap la cançó de Roma, dels Manel. En el seu cas en concret parlen del poble romà, però és igualment aplicable.
I ja només em queda parlar de l'acròpolis. Alçada al bell mig d'Atenes (de fet, l'Atenes moderna s'ha instal.lat al seu voltant, diguem-ho bé), s'imposen els vestigis d'una gran civilització. Vaig passejar pel teatre de Dionís, el temple d'Atena, el monument a Agrippa, molts edificis dels quals ja no en recordo el nom i, com no, el Parthenon. Miracle de les proporcions matemàtiques (potser per això ha durat tant de temps) era un must-see de Grècia. Llàstima que en una cara hi hagués una bastida, però és normal que vulguin fer feienes restauració (què preferiríeu: un parthenon restaurat amb tot el seu esplendor, o els espectaculars vestigis que han sobreviscut el pas del temps?). Tanmateix, les altres cares eren lliures de grues i ens vam poder fer les fotos corresponents.
Així que això es tot d'Atenes, té una cara maca, maquillada per a enlluernar turistes, però la realitat és un altra, és grisa i pobra, esperem que millori. La meva recomanació? Ja la vaig dir al post anterior.

     Són les coses bones de passar a l'eternitat.

Grècia :: Atenes ciutat

Kalispera!
Abans de començar el post haig d'advertir que l'estic escrivint amb el mòbil, i no és del tot fàcil fer-ho bé.
Tinc pensat, potser, fer posts curtets, per comoditat meva i per així anar tractant temes concrets ^^
Què diré d'Atenes? Vaja, que la ciutat no m'ha agradat gaire (deixant de banda l'Acròpolis que m'ha encantat, genial; quin contrast). Resulta que el barri on estem no és del tot acollidor: és brut i pobre, malhauradament això no és exclusiu d'aquest barri en concret. Deixant  banda el centre la història es repeteix... Això sí, l'hostal on estem, el San Remo, tot i ser molt simple, és acollidor i estar recent pintat de blanc i blau celeste. Intenta brillar d'entre el gris monòton, i la gent que hi treballa és molt simpàtica. Punt positiu. A més, estem molt ben connectats amb el metro i si ets estudiant (i portes l'acreditació corresponent) tot és més barat: fins ara no hem pagat cap museu i cap excavació arqueològica, contant acròpolis i Delfis. Ara bé, la pobresa és palpable...
Tanmateix, avui hem passejat per la zona maca d'Atenes (jo dubtava que existís). Bonica ho és, algun racó preciós et tetransporta com si estiguessis una illa*, però també és cert que juga amb l'avantatge que fins ara només havíem passejat per barris bruts, pobres i sense confiança. Ara bé, si és cert que hem descobert aquesta zona, la cara pobra no acaba de desaparèixer. Mentre escrivia això ens ha vingut una nena de 10 anys amb una guitarra mediocre a cantar-nos per aconseguir unes monedes. És sense dubte el més trist que he vist aquí a Grècia (Atenes). És, apart d'il.legal, immoral. Ahir mateix tenia davant una nena pijeta turista, amb el seu vestidet i les ulleres de sol, i a escassos metres una nena (potser la de fa un minuts) obligada a tocar un melòdica. Com l'ha de mirar? De tant petita ja ha d'estar condemnada? No em ve més de gust parlar del tema, però la gent ha de saber fins a quin punt arriba la situació.
Crec que ho deixaré aquí, però en el següent post intentaré parlar de l'Acròpolis atenenca, que m'ha fascinat. Si bé a Atenes jo no diria que t'hi has de quedar més de 3 dies (aprofita per veure les marevelles que el país ofereix: Delfi, Olympia, Epidauros...) l'Acròpolis és imprescindible, fins i tot a nivell europeu o més. Espero poder transmetre aquest sentiment en el següent post.

*Si hi penso deixaré un link als comentaris per concretar aquest racó
** Si pogués adjuntaria fotos per fer el post més acollidor ^^

Retorn prudent i el perquè: Joc d'Enigma

Doncs sí, retorno a escriure un post en aquest bloc que, tot i estar en stand by durant uns mesos, no ha caigut a l'oblit. El que sí que intentaré és a veure si aconsegueixo recuperar una regularitat, una de prudent.

L'últim cop que el bloc corria a tota màquina va ser durant les vacances d'hivern, i clar, la paraula clau "vacances" ho diu tot. Ara bé, és estiu i en torno a tenir, tornaré al mateix ritme? La resposta és NO. El que vull intentar però, és tenir una regularitat d'un post cada dos setmanes, o si estic on fire fer-ne 1 a la setmana. No és pas per la falta de temps sinó per dos motius: aquest Agost serà difícil cobrir el temps de postejar al bloc (potser ja explico perquè en un post, pels qui no ho sàpiguen) i segona, perquè quan torni el següent curs (sé que acabo d'invocar Satanàs fent-vos recordar que l'estiu s'acaba en algun moment, disculpes) intentar cobrir la bi-setmanalitat.

Últimament havia fet molts posts seguits de cinema. De fet, he organitzat una mica el bloc en aquesta direcció oferint les pestanyes superiors amb la informació de les pelis que comento i directors. Fins i tot, hi ha la pestanya "Cicles de Cinema". Està una mica aturada però pel fet que, tinc les crítiques emmagatzemades. Ja estan escrites. Ara bé, volia que arribés el moment que tingués temps suficient com per anar postejant altres temes i així cobrir els cicles o les crítiques escrites poc a poc. Intentant combinant pel·lícules i altres temes. El fet de la bi-setmanalitat (encara per decidir) és perquè així puc anar acumulant material i el dia que no tingui gens de temps en dues setmanes, tindré un parell de posts a la rereguarda apunt.

Així doncs, el post d'avui.

Aquest "retorn" va dedicat a Joc d'Enigma que ha estat, de fet, el projecte en que he estat treballant i que m'ha ocupat el temps que dedicava al bloc. No voldré ser pesat pels qui ja coneguin Joc d'Enigma.

Es tracta d'un joc online molt senzill basat en el codi .html (bé, de fet, basat en TercerOjo). És un joc de nivells en que cada un d'aquest és un enigma (o semblant) que s'ha de resoldre. Molt me'ls he pensat jo mateix, i molts també són d'altres que he resolt en altres llocs. Una mica de tot, intentant que siguin originals. De moment, n'hi ha 50 de dissenyats (a veure qui és el primer que hi arriba?) però molts més de pensats! Us animo molt a intentar-ho que us ho passareu bé i serà distret (i de pas, exerciteu una miqueta la ment)

Doncs un cop donat a conèixer el joc i ha reprendre una mica el bloc, espero que segueixi tirant aquest estiu i que tingui alguns temes diversos a comentar (i a donar a llum a les crítiques de cinema que tinc guardades). Ens veiem!

Lars començant i agafant ritme; Europa als seus ulls

Títol: Europa

Director: Lars von Trier

Any: 1991

País: Dinamarca (Idiomes: Alemany / Anglès)

Premis: 1991 Cannes: Gran Premi del Jurat i altres

En la següent pel·lícula hem de tenir en compte que es tracta d'en Lars von Trier i això ja vol dir veure una cosa diferent. Aquest director danès és tan celebrat com repudiat pel mateix nombre de gent, tanmateix s'ha de dir que té una manera molt pròpia de fer cinema i encara que no t'agradin les seves pel·lícules admets que hi ha un molt bon treball darrera. És un home una mica excèntric i això fa que el tema de les seves pel·lícules sigui tan controvertit, però els resultats l'avalen (de la mateixa manera que pel seu caràcter no ha tingut l'oportunitat d'optar per certs premis). És un director diferent i per tant tens l'oportunitat de veure coses noves. Europa és una de les seves primeres pel·lícules i és la que vaig veure fa poc i he decidit comentar (d'en von Trier en veritat comentaria altres pel·lícules però prefereixo anar agafant ritme i personalitat per a aventurar-me més tard amb les que més m'agraden). Dit això, procedim.

Al meu parer Europa és la pel·lícula amb menys segell von Trier que he vist, tanmateix això no vol dir que no sigui una pel·lícula diferent, perquè ho és. Tot i ser de l'any 1991 l'ambientació al 1945 a Alemanya, acabada la segona guerra mundial, és molt bona, no tant per el muntatge que és el més adequat, sinó per l'estil de fotografia, més propi d'una gravació d'aquella època. I evidentment per ser en blanc i negre. S'ha de dir, però, que algunes escenes, o més aviat elements de l'argument, són en color; amb elements de l'argument em refereixo a: ja pot ser elements concrets d'una seqüència, escenes senceres, o personatges. Aquest color té un significat, com ha de ser (un director no fa les coses perquè sí, cap director ho fa) però ja el comentaré més endavant. Aquesta bona ambientació acaba sent completada per la hipnòtica veu en off de Max von Sydow, que dóna l'atmosfera característica d'Europa. Un ambient feixuc, tètric i trist. Aquesta atmosfera intenta plagiar l'ambient que es vivia (o que el von Trier interpreta) en els anys posteriors de la segona guerra mundial, tant els temes polítics com els socials. Aquest treball per a escenificar el passat també es veu retratat en la manera de fer cinema d'en Lars von Trier dels anys següents, ja que com es va veure amb el seu característic dogma (i d'altres directors com Thomas Vinterberg), un tractat en que havia de rodar amb càmera en mà (com es feia abans), sense decorats, sense música extra... sense afegitons, l'escena i prou. Alguns exemples en són Idioterne, Breaking the Waves o Festen (aquesta última d'en Thomas Vinterberg). A més a més, dóna proves del seu talent cinematogràfic usant els recursos que té a mà, el doble joc en els plans i afegint elements de més.

Una mica d'ambientació

Amb Europa en Lars von Trier torna a mostrar el pessimisme envers la humanitat que tan el caracteritza. Amb l'atmosfera ja descrita aconsegueix més de la meitat, amb el guió ho completa. Leopold és un americà que va a Alemanya per ajudar-la a sortir de la misèria en la que ha caigut després de la derrota. Ell, al no viure-la, arriba amb la ment pura, aquesta no ha estat corrompuda per la guerra. Creu que els dolents han sigut vençuts i que les víctimes poden tornar a començar. Va amb bona fe i amb la intenció d'actuar correctament. Tanmateix, la guerra tot just ha acabat i totes les ferides que aquesta ha generat no han estat curades. Per tant, la guerra encara no ha acabat del tot. Entra en l'ofici de ferroviari i allí coneix dels dos bàndols. Se n'adona, a marxes forçades, que ser neutre no ajuda a ningú, tots el necessiten (o tots el manipulen per obtenir els seus serveis). Leopold intenta mantenir-se ferm, però per una banda té l'amor d'una dona Katharina filla de la influent família Hartmann propietària de Zentropa l'empresa de la xarxa ferroviària. Leopold de sobte es troba al mig d'una lluita entre els Werwolf i els Aliats, quan ell creia que la guerra havia acabat. Els Werwolf va ser una força irregular nazi creada a finals de 1944 per combatre els Aliats a través d'una guerra de guerrilles. La intenció d'ajuda del nostre protagonista queda reduïda al no res i es veu obligat a adonar-se que ser neutre pot ser fins i tot pitjor que escollir un bàndol.

El doble joc de color i B&W

Amb això sembla que el director nòrdic ens vulgui donar pistes de la seva forma de veure de com va ser la segona guerra mundial i com eren els nazis (recordem les nefastes declaracions que va fer a Cannes en la presentació del seu film Melancholia en aquest festival i que li va permetre ser el guanyador al premi a persona non grata a Cannes). Juga amb el llenguatge referint-se al Werwolf (home llop escrit en alemany) per donar vida a l'argument i deixa anar diàlegs en algunes escenes que poden fer pensar. Tanmateix, jo en general no comparteixo la mateixa opinió en alguns dels aspectes sobretot perquè com ell no n'he viscut res, només sé el que posa als llibres, però amb això no hi entraria que sinó desviem el tema del cinema cap a la política i aquest és més pantanós i no n'entenc tant. No obstant, sembla que tingui una relació amb el protagonista, que com ell, no ha viscut la guerra sinó que ha vingut d'Amèrica un cop a acabada i la idea que en tenia no s'assembla a la que es troba allà realment.

Tot i el pessimisme propi del danès, ja he dit que no hi noto gaire la seva forta influència a la qual n'estava acostumat. En altres pel·lícules he vist molt detalls que el distingien de forma positiva en la manera de fer cinema i en aquesta només n'he trobat dos, un dels quals tampoc és que sigui una gran innovació.

Leopold en mig del dilema moral

Aquest detall de poca innovació és l'us del color dins del blanc i negre de la pel·lícula (no ho trobo un blanc i negre exacte, sinó com una de-saturació de l'escena). Ja he dit que hi ha elements de l'argument que gaudeixen de color. Tots aquests tenen un origen comú que no seria adequat d'explicar si un no ha vist la pel·lícula. El que sí que es pot explicar, és que aquest elements ajuden a entendre el transcurs del film, però sobretot ajuden a plasmar la idea que en Lars vol. Està molt ben utilitzat, s'ha d'admetre. Recordem que 3 anys més tard Steven Spielberg fa una cosa semblant amb el vermell i la seva Schindler'sList guardonada amb 7 Òscars.

L'altre detall destacable, i aquest sí que ho és en un exponent major és el de la veu en off de Max von Sydow. Es una veu hipnòtica que té el paper de narrador. Ens parla des de fora i ens explica el que vindrà. És un poder superior dins de la pel·lícula. Els fets que narren sempre van precedits d'un compte enrere i quan aquest acaba, el fet ocórrer. Durant aquest recompte, ja saps què és el que vindrà i tanmateix ho esperes amb tensió. És lent, pausat però de forma exacte. Mai massa ràpid ni massa lent. I aleshores ve el 5, i ara passarà això. 4 notes que avança una mica, 3 més del mateix, 2 ja queda poc, 1 ara... i passa el que ell digui que ha de passar. Lentament, ell ho diu i tu ho esperes, no ho pots canviar. El narrador mana, té el poder.

La hipnòtica veu en off de Max von Sydow

La pel·lícula no està malament, si ets fan dels films d'en Lars von Trier mira-te-la, però no serà la teva preferida ja que no m'ha deixat aquella sensació de “he vist una cosa diferent” com em va passar amb Melancholia, Dancer in the Dark o Dogville (entre altres, que són excel·lentíssimes pel·lícules al meu gust). És una manera especial de veure cinema. En destaco l'ambient que és capaç d'escenificar, sobretot per la veu en off i els seus comptes enrere, però no molt més. No és una recomanació tan efusiva com les anteriors ja que no ofereix coses molt diferents o remarcables, però segueix sent una recomanació.

6,5/10

Deixo el link de la crítica escrita al filmaffinity (és la part de crítica del post traduït al castellà): http://www.filmaffinity.com/es/user/rating/370054/160114.html
 

Hasta la vista

He obert aquest blog perquè volia recuperar una crítica que vaig escriure i m'he trobat una aranya gegant al seu lloc! Quina por... serà millor que en tregui les teranyines i hi escrigui alguna cosa.

Exacte, aquesta introducció significa que tinc un nou post a compartir! I, efectivament, es tracta d'una pel·licula. Anem al gra.

L'altre dia vaig descobrir el cinema de la UAB que és gratis i de tant en tant fan molt bones pel·lícules (però no tenen molta publicitat i és difícil assabentar-se'n). Em vaig estrenar amb Hasta la Vista, pel·lícula belga del 2011 (però si veieu el cartell s'estrena avui ergo a la UAB vaig veure una pre-estrena) que molta repercusió internacional no ha tingut, però que ha estat nominada, i en algun cas premiada, a algun festival. Tan si clickeu el link com si no, ja us dic jo que la sinopsis d'aquesta pel·lícula no es fa desitjar gaire. Copiat literalment de filmaffinity, diu així:

"Tres veinteañeros que aman el vino y las mujeres, pero que nunca han disfrutado de la compañía íntima de una mujer, con el pretexto de hacer un itinerario enológico, vienen a España con la esperanza de perder su virginidad. Nada los detendrá, ni siquiera sus respectivas discapacidades: uno de ellos es ciego, otro está postrado en una silla de ruedas y el tercero es completamente paralítico."

A mi aquesta sinopsis no m'atrau gaire i us diré perquè: una comèdia en que tres paralítics vénen a Espanya a buscar sexe. El director (o guinista) arriba a ser espanyol i no tinc gaires dubtes de que faci hores extres a "Gandía Shore" (o que les hores extres siguin la pel·lícula). Ara bé, per sort estem davant d'una pel·lícula seriosa i sobretot molt humana. Molt. En cap moment té un to barroer, un to idiòtic, sinó que el contrari, busca el cantó natural del sexe. Tots en volem, de fet, tots el necessitem i ser invàlid malhauradament fa aquesta recerca més difícil. Tanmateix aquests tres joves s'enfronten a la realitat, nedent a contracorrent, i decideixen emprendre aquest viatge cap a Espanya en busca d'allò que més desitgen.

Aquest tres joves han viscut fins ara sota l'ombra sobreprotectora que amb tota la bona intenció el seus respectius pares projectaven, i amb el pretext d'un viatge enològic, que és l'afició que comparteixen els tres, els demanen de fer un viatge sols. Volen demostrar la seva autosuficiència (limitada), volen ser tres adults independents, volen gaudir de la vida per la seva banda. Tanmateix, el viatge de Bèlgica a Espanya és llarg i aquesta Road Movie ens ensenya que el camí en sí ja no els deixarà indiferents. Se sentiran lliures i depenents, dèbils i forts, però sobretot sentiran que estan emprenent un camí cap a la llibertat, potser un camí cap a la vida.

Amb els gags d'allò més cuinats ens permetem la llicència de riure'ns de situacions d'allò més còmiques sense necessitat de ser cruels. Els primers en riure són ells mateixos ja que són amics i dels amics te'n riurs sempre (amb ells). Aquest fet ens permet riure a nosaltres també sense ferir els sentiments de ningú i es mostra la gran feina i dedicació del guionista que es desisteix de fer ús del fàcil humor negre que és tan immoral. Ara bé, també veiem reflectits molts dels problemes que un discapacitat pot viure al dia dia i aquesta combinació de riure i realitat, està tan ben cuidada que ens permet distingir quina situació és de riure i quina és de reflexió davant dels problemes que tenen amb el món. Molt bona feina.
Veiem, per tant, com el sexe queda en un pla secundàri. Aquest és la finalitat del viatge, i com a tal, ens la reservem per al final. Sabem que anem de camí cap allà, està present al llarg de la pel·lícula, però entremig entenem que la vida són moltes coses.

Estic content d'haver vist aquesta pel·licula ja que no en donava molt per ella i ha resultat ser una agradable sorpresa. M'ha fet passar una bona estona i he rigut (com tot el públic) en moltes ocasions. Ens ofereix 115 minuts de reflexió, humanitat i diversió. Si en teniu la oportunitat jo us animo a veure-la, no marcarà la vostra vida però no us en penedireu pas.

(Crítica a filmaffinity: http://www.filmaffinity.com/es/review/90882113.html No llegiu el últim paràgraf de spoiler si no l'hei vist!)

P.D.: Haig d'admetre que mai he viscut properament amb un discapacitat. Si algú que ho ha fet creu que vaig errat amb la opinió que tinc de la pel·lícula (hauria de tenir un discapacitat pròxim i veure la pel·lícula) que m'ho faci saber. És la meva opinió sobre la pel·lícula des del desconeixement envers aquest món. :)

Un Món Feliç

PERÒ ORIOL, QUÈ FAS?!?! SI ENCARA NO L'HAS ACABAT!! Cert, encara no he acabat aquest llibre tanmateix ja us l'estic recomanant, deu molar el llibre, eh?
A veure, abans de tot, el coneixíeu ja anteriorment? Tranquils que us l'explicaré una miqueta.
Un món feliç és un llibre sobre el futur. Un futur on l'avenç de la ciència canvia les condicions de vida de la societat tal i com la coneixem nosaltres. Un futur on la societat no té lloc al dubte, el sofriment, la incertesa, en definitiva, sense llibertat, però sense saber-ho! Un lloc on només saben el que són i són feliços (feliços?). Se'ls ha estat imposat el seu model de vida i l'han acceptat com a inevitable. És l'únic que coneixen...

...No ens sona això? Aldous Huxley ho va escriure el 1932 i ho datar per al cap de 600 anys (repensant-s'ho esgarrifat al cap d'un temps en datar-ho en un futur d'uns 100 anys), però no ha encertat en part en la societat que vivim? (80 anys!) Però com és que nosaltres no vivim en un món feliç? Doncs perquè sabem massa. Tenim accés a llibres, internet (ens el volen controlar!), gent, amics, altres idees i, en definitiva, perquè pensem. Exacte, als de dalt no els agrada que pensem i no te n'oblidis, nosaltres pensem i això ens fa molt especials i és el que ens manté vius. A la que parem de pensar, viurem en un món feliç on la classe alfa pensarà per nosaltres i haurem de resignar-nos a ser èpsilons-menys. Buenu, no us preocupeu, resignar-nos no, perquè no sabrem res millor, només coneixerem la nostra condició i ens agradarà (agradar no és la paraula), gaudirem sent retrassats. És que no serà ni acceptació. Senzillament no sabràs res millor. I ara és quan t'hi fixes en aquella frase que tinc al marge dret del bloc que és d'aquest mateix llibre, i te n'adones que ja no és tan maca com semblava. Sí sí, posa que seràs feliç quan estimis (no dic pas per voluntat pròpia) el que has de fer.
Comença a fer més por a viure en un món feliç, eh? No és tan utòpic com ens podíem imaginar. Sí, fa por. Jo ja he tastat el plaer de pensar, enraonar, discutir, la lliure elecció (lliure?), i si ens ho traguessin no trobo manera d'acceptar-ho. El pensar és un d'aquells plaers que un cop l'has tastat no vols deixar-ho, ens deixaria un buit dins nostre. M'estic anant una mica del tema...
En definitiva, llegiu-vos-el, recomano plenament, i si us agrada pensar, llegiu-lo encara més! Si algú el volgués, poder us el pugui prestar, parleu amb mi (amb qui parlo?) i si em caieu bé doncs probablement us el deixi (això sí, no el perdeu que és del meu germà). I si us ha agradat, podeu mirar-vos una pel·lícula que es diu "Fahrenheit 451" que també parla sobre un futur on la gent només sap el que els de dalt volen que sàpiguen. 451º F és la temperatura en que crema el paper (cremen llibres que són perillosos, ajuden a pensar!). I sí, jo us recomano un llibre per ajudar-vos a pensar :) .
Apa a gaudir del llibre!