Afirma Pereira

Fins ara he escrit algunes ressenyes de pel·lícules, però de llibres? Potser n'havia comentat algun però no pas de forma gaire específica. A veure què us sembla aquesta recomanació que a mi em va fer molt el pes...

Portada de l'edició que tinc. És un
fotograma de la pel·lícula.

Títol: Afirma Pereira (Sostiene Pereira. Una testimonianza)

Autor: Antonio Tabucchi

País: Itàlia

Any: 1994

Molt agradable sorpresa que m'he endut amb aquest llibre i que no coneixia de res el qual em va ser recomanat de la següent manera: “És d'un home que treballa en la secció cultural d'un diari i que no li agrada parlar de política. Tanmateix, amb el transcurs dels esdeveniments, poc a poc es veu obligat a fer-ho”. La recomanació venia acompanyada d'explicacions com que tot passa a Lisboa enmig del règim Salazarista, al mateix temps que hi ha la guerra civil espanyola (per això que sigui important el tema de si es parla o no de política).

En principi la idea m'interessava. Ens passa sovint a vegades que vist com estan les coses no volem parlar de política i preferim altres temes, però també és cert que la situació requereix que ens hi posem, sinó està clar que, bé, per a nosaltres, no pot acabar. Així que, quan vaig acabar el llibre que m'estava llegint aquell moment, vaig avançar aquest dins de la llista d'espera per a ser el següent.

A primer cop d'ull l'estil, el ritme, sorprèn una mica. Però poc a poc un s'hi acostuma i, fins i tot, se n'adona que és lleuger i amè i fa de molt bon llegir. Es tot molt seguit, separant amb comes, sense guions, podent distingir perfectament quan parla qui, quan no es parla, quan es descriu. A un li acaba agradant el discurs del llibre.

És un llibre plàcid, calmat, amb bon discurs narratiu. De seguida va entrar amb simpatia amb en Pereira, protagonista del llibre, i entres dins del seu món, la seva rutina, casa seva, la ciutat on viu. Vaig tenir la sort d'anar a Lisboa l'estiu passat i mentre llegia les pàgines imaginava, i a vegades fins i tot recordava, els racons per on es movia en Pereira. La costa atlàntica que recorre, les brises que hi arriben, l'ambient. Barrejat amb l'enyorança de quan hi vaig anar i l'orgull amb que ho explica l'autor, entrava de ple dins de la història. S'ha de dir que l'autor del llibre, l'Antonio Tabucchi, és italià, però va viure molt temps a Portugal i li té una gran estima; l'orgull amb que ho explica l'autor és el d'algú que considera Lisboa com casa seva.

Aleshores, en Pereira s'ocupa de la secció cultural d'un diari modest de la capital lusitana, el «Lisboa». Ell, potser perquè ja està cansat de rebomboris i l'únic que busca és tranquil·litat a la vida, té com a objectiu que la seva secció sigui neutra i serveixi per a desconnectar i poder compartir una mica de cultura amb la gent. Ell és catòlic i li agraden autors d'aquest estil, sobretot els francesos. Ara bé, ser el cap de la secció li suposa molta feina i intenta fitxar a un jove, Monterio Rossi, acabat de llicenciar en filosofia especialitzat en la mort, perquè l'ajudi. A en Pereira li interessa la mort i per això es fixa en ell. Tanmateix s'endú la sorpresa que al jove no li interessa la mort i a més, resulta que aquest el fica en problemes, problemes de política. Poc a poc, aquest jove i el seu món entren en el món d'en Pereira. Els problemes, però, no acaben aquí. Si és cert que ell no vol parlar de política, un té uns ideals polítics dins seu que de forma passiva es reflecteixen en les seves accions, en cas de Pereira, en les obres que tradueix i decideix publicar al «Lisboa». Aquestes obres no acaben de fer el pes al seu director (el del «Lisboa»), que busca una temàtica més afina als ideals polítics que s'estan respirant (i s'imposen respirar) al país. Recordem en quins temps ens trobem. En cas contrari la seva feina perilleria. En mig de tot això la salut d'en Pereira falla per moments i decideix prendre's un descans per desconnectar a una clínica de Cascais. Allí coneix un metge, el Dr. Cardoso, amb qui pot discutir de política, de la vida i la mort, del noi jove que acaba d'entrar a la seva vida, de l'enyorança que sent envers la seva dona, l'enyorança per la seva vida passada de la qual no en vol parlar -perquè no cal-, la solitud en que viu, el no voler parlar de política... i li fa veure les coses d'una forma diferent.

No en vull dir més, però tampoc cal. És un llibre curtet que amb una setmana (fins i tot menys si estàs de vacances) l'acabes. Tot i això, la sensació de ser-hi encara al llibre, de buscar-hi pàgines que potser no has llegit, d'anar-hi pensant un cop has creuat la pàgina final, són sensacions que agraeixo en un llibre i aquests me les ha donades. El recomano de la mateixa manera que me'l van recomanar a mi.

5/5