Atenció, aquest post no té res a veure amb Greifswald, una pausa fora de context (n'hi ha en construcció). Recordeu quan en aquest post a vegades parlava de llibres i pel·lícules? (Veure també les pestanyes superiors del blog) Hi retorno amb un tast. I amb un títol sense pretensions. Avui no.
Suposo que disculpar-me per la ràfega incoherent de idees que vindrà a continuació, però ara ja escrit del tot i rellegit, en certa manera sí que he aconseguit teixir un fil força coherent. Però bé, anem al gra.
A veure com ho començo. Fa poc vaig acabar la novel·la Anna Karènina. Sense dubte, una de les millors novel·les que he llegit mai. Sento que últimament (un període de temps, que tanmateix, es va estenent i no només es refereix al present immediat) sento una cera devoció pel realisme rus, les verstes, els rubles, els copecs, els patronímics i el kvass confirmació del qual són l'apreciació recent que tinc, d'entre altres, per: «Els germans Karamàzov» de Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski, «Les ànimes mortes» de Nikolai Vassílievitx Gógol, i la obra magna en qüestió «Anna Karènina» de Lev Nikolàievitx Tolstoi. Ja només em faltava viure a la Makarenkostrasse, al costat del Puschkinring (aquest Sant Jordi em vaig veure obligat a regalar-me «Dubrowski», de Aleksandr Serguéievitx Puixkin. Ja me'l llegiré, en alemany).
Resumint al tema que ens interessa, fa poc vaig acabar de llegir-me Anna Karènina, i mare de Déu, com n'he quedat encisat i enamorat d'aquesta novel·la. Un enamorament literari. Però.... em quedo sense paraules.
Abans de seguir: Si no us heu llegida aquesta obra, us invito vehementment a fer-ho. Entenc el temor que incita a fer-ho. La reputació i el llibre en si. A casa hi ha dues versions d'aquest llibre. Una que consideraríem de llibre molt gruixut (el que apareix en les imatges) i un de més prim, significativament més prim, fent l'aparença d'un llibre normal, però (sorpresa!) amb més pàgines que el gruixut. Podríem dir, que té les pàgines més primes i fràgils que l'antic testament. Bé, es tracta de la versió en català i alemany del llibre que tinc a casa. Una enorme fortuna.
Vaig optar per llegir-me la versió catalana (tot i que, pel que sé, per l'heroisme d'Anna, hagués sigut més sentit triar una altra via) i... empassant-me l'orgull, haig d'admetre que he trigat 11 mesos en llegir-me l'obra (podeu imaginar-vos que no he estat regular). I MARE meva quin viatge que ha suposat. No tinc pas paraules precises per transmetre el gran ventall d'emocions diverses, i de coneixements, que he obtingut, amb Anna Karènina. Em saturo només de pensar-hi.
Però, especialment, avui he fet... l'opció/(error? No, no, em desisteixo de concebre aquest concepte) de veure'n la pel·lícula.
A veure, primer de tot, em defensaré, i desfaré, del primer tòpic que a tot hom ve al magí: «el llibre és millor que la pel·lícula». Doncs, naturalment! És clar que sí! Però aquest, poc a poc, deixa de ser un argument vàlid per a ferir la pel·lícula. Malauradament, en tinc d'altres... Com deien els Pets, «el món va massa ràpid, el món no s'espera ni un instant», i és que ara resulta que sí les pel·lícules duren més de 2h15m, ja és massa. I Anna Karènina, mínim, mínim!, ha de durar 3 hores (tot i que per aquest llibre, el mínim necessari és 1 temprada d'una sèrie de 40 minuts per capítol)
Però jo entenc que en fer la versió del llibre en pel·lícula se saltin aspectes poc importants (poc importants des d'un punt de vista cinematogràfic). Però fent un repàs del llibre, en podríem extreure 5 esdeveniments vitals, i d'aquests... en falten alguns. I això és intolerable. Per no dir que, dels aspectes poc importants, aquests duen a uns altres, i aquests a uns altres, i quant aquesta sèrie transcendental d'esdeveniments també és ignorada, a un li cau l'ai del cor. Per això, trobo que es necessari el següent missatge:
I em molesta la impossibilitat d'entendre la pel·lícula sense haver llegit el llibre. Els guionistes construeixen la pel·lícula de tal manera, que hi ha escenes que no s'entenent sense la prèvia lectura. I és normal! Normal! El llibre està ple de monòlegs interiors que cinematogràficament només es podrien resoldre amb una veu en off que queda fora d'estil, un aspecte que es pot resoldre amb la destresa dels actors, amb llurs mirades. Les mirades! Però, quan aquestes mancances no queden compensades... ai... poc a poc la pel·lícula es va desmuntant per acumulació d'errors (o per l'acumulació de mancances de detalls, més precisament).
I segurament parlo del parany del qual n'ha sigut víctima la pel·lícula «Anna Karènina». L'heroïna, Anna Karènina. Però és que l'obra podria dir-se «Konstantín Dimítrievitx Levin»! Bé, no, el carisma de la figura d'Anna Arkàdievna Karènina és únic. Però em refereixo al tema del llibre. El llibre parla sobre... l'amor! I no ens posem pas cursis ni roses. L'amor és una força gran, enorme! Una força encabida en calçador a la pel·lícula «Interstellar», però nogensmenys, una força terriblement poderosa. I aquesta es veu representada per tres matrimonis (matrimoni: la consagració formal de l'amor, o això intenta demostrar): Stiva i Dolly, Anna i Alexiei i, Levin i Kitty. I el parany consisteix en concentrar-se i enforca-se únicament en la parella Anna-Alexiei1, perdent de vista l'enorme influència en el conjunt de la novel·la de Stiva Oblonski i Konstantín Dimítrievitx Levin. Com oblidar-se'n! Influència que no queda representada en la pel·lícula. Manca de temps, o un el resultat d'un guió massa enrevessat, potser.
Jo venia a veure la pel·lícula disposat a perdre, això ho sabia, però aquesta acumulació quasi deliberada detalls, que fan del llibre una obra increïblement inqualificable des del meu saber, la que poc a poc em treien de polleguera. I és que hi ha detalls omissibles, naturalment, només faltaria. Però hi ha detalls que duen a altres detalls, i aquests poc a poc encadenats representen quelcom de més important, i clar, on parar d'eliminar escenes aparentment intranscendents, millor dit, menys importants del conjunt? Feina complicada.
Ara bé, dins del collage d'imatges i fotografies que és una pel·lícula, haig d'admetre que hi ha alguns instants que sí que m'han agradat i m'han fet el pes. Potser (segurament) no compensen el total de pensaments que susciten una pel·lícula. La posada en escena, m'ha fet pensar una mica. Sobretot a l'inici del film, sembla com si els actors actuessin sobre un escenari, amb decorats que es van canviant a mesura que avança la seqüència, amb un ambient molt teatral. Potser és que una obra literària tan perfecta no pot ser representada en vida real? Ha d'estar tot calculat i meditat com si fos una obra de teatre on cada detall de personatge i decorat està calculat al mil·límetre. O és un caprici artístic del director? Bé, és diferent. Però hi ha vegades que l'abús de coreografia em treu del paper, això ja més a títol personal.
Però tornant al llibre, que és on realment un aconsegueix connectar amb els personatges, m'he adonat de l'orgull i el temor que em feia connectar amb segons qui. Desconcerta una mica connectar amb les idees de Levin, entendre Anna, però també estar d'acord amb Alexiei Alexándrovitx en alguns aspectes. No estar d'acord en el conjunt de Stiva Oblinski, compadint Dolly, però que de cop et solta una idea on no podries estar més d'acord; o sentir-te allunyant del tarannà de Vronski, però emocionar-te i estremir-te en connectar amb algunes de les seves emocions.
I és que cada personatge, com cada persona, és un batibull d'emocions, idees i opinions, allunyats del simple blanc, negre i gris. Hi ha vegades que estàs completament d'acord amb el que pensa tal personatge, però capítols més endavant, quan parlen d'un altre tema, no entens el mateix i concordes més aviat amb el qui anteriorment era el seu rival o oposat. I són aquestes connexions les que a vegades et satisfan de veure-les reflectides en boca d'una altra persona, veient que compartiu a distància una mateixa idea, però paral·lelament, n'hi ha d'altres, que concordes en algun sentiment o idea però hi estàs d'acord i t'insatisfà. I et fa cavil·lar perquè penseu el mateix en aquesta situació, a vegades potser et fa canviar d'opinió, o d'altres vegades et referma i et reafirma. És un viatge on no només els personatges són viatgers, sinó també el lector, no cal dir-ho, no?
Un viatge en tren a través de múltiples verstes, parant a estacions diverses de la Rússia rural i rústica, de mugics segant camps de cereals, de patrons cuidant de llurs hisendes, d'altes classes socials disputant-se llocs de poder, de deutes de milers de rubles i copecs, de Moscou i Sant Petersburg, de la decadència dels menys fidels, de les tristeses no correspostes, de la insaciabilitat i la constància, i la conseqüent recompensa, de personen no correspostes o que no són enteses. Un viatge en un tren de vapor que avançant a pas rítim no s'atura, i clar, quan acabes al llibre, toca baixar del tren, i veus que aquest, novament, no s'atura, tot i els obstacles que es pugui trobar, i veure que s'allunya el tren debilita una mica. Però hi passen més trens a l'estació, només cal tenir la bona traça de pujar en un altre que t'ompli novament.
Suposo que disculpar-me per la ràfega incoherent de idees que vindrà a continuació, però ara ja escrit del tot i rellegit, en certa manera sí que he aconseguit teixir un fil força coherent. Però bé, anem al gra.
 |
| Portada d'Anna Karènina. Un llibre, un viatge en tren. |
Resumint al tema que ens interessa, fa poc vaig acabar de llegir-me Anna Karènina, i mare de Déu, com n'he quedat encisat i enamorat d'aquesta novel·la. Un enamorament literari. Però.... em quedo sense paraules.
Abans de seguir: Si no us heu llegida aquesta obra, us invito vehementment a fer-ho. Entenc el temor que incita a fer-ho. La reputació i el llibre en si. A casa hi ha dues versions d'aquest llibre. Una que consideraríem de llibre molt gruixut (el que apareix en les imatges) i un de més prim, significativament més prim, fent l'aparença d'un llibre normal, però (sorpresa!) amb més pàgines que el gruixut. Podríem dir, que té les pàgines més primes i fràgils que l'antic testament. Bé, es tracta de la versió en català i alemany del llibre que tinc a casa. Una enorme fortuna.
Vaig optar per llegir-me la versió catalana (tot i que, pel que sé, per l'heroisme d'Anna, hagués sigut més sentit triar una altra via) i... empassant-me l'orgull, haig d'admetre que he trigat 11 mesos en llegir-me l'obra (podeu imaginar-vos que no he estat regular). I MARE meva quin viatge que ha suposat. No tinc pas paraules precises per transmetre el gran ventall d'emocions diverses, i de coneixements, que he obtingut, amb Anna Karènina. Em saturo només de pensar-hi.
Però, especialment, avui he fet... l'opció/(error? No, no, em desisteixo de concebre aquest concepte) de veure'n la pel·lícula.
A veure, primer de tot, em defensaré, i desfaré, del primer tòpic que a tot hom ve al magí: «el llibre és millor que la pel·lícula». Doncs, naturalment! És clar que sí! Però aquest, poc a poc, deixa de ser un argument vàlid per a ferir la pel·lícula. Malauradament, en tinc d'altres... Com deien els Pets, «el món va massa ràpid, el món no s'espera ni un instant», i és que ara resulta que sí les pel·lícules duren més de 2h15m, ja és massa. I Anna Karènina, mínim, mínim!, ha de durar 3 hores (tot i que per aquest llibre, el mínim necessari és 1 temprada d'una sèrie de 40 minuts per capítol)
Però jo entenc que en fer la versió del llibre en pel·lícula se saltin aspectes poc importants (poc importants des d'un punt de vista cinematogràfic). Però fent un repàs del llibre, en podríem extreure 5 esdeveniments vitals, i d'aquests... en falten alguns. I això és intolerable. Per no dir que, dels aspectes poc importants, aquests duen a uns altres, i aquests a uns altres, i quant aquesta sèrie transcendental d'esdeveniments també és ignorada, a un li cau l'ai del cor. Per això, trobo que es necessari el següent missatge:
 |
| Has de llegir el llibre abans de veure la pel·lícula |
I segurament parlo del parany del qual n'ha sigut víctima la pel·lícula «Anna Karènina». L'heroïna, Anna Karènina. Però és que l'obra podria dir-se «Konstantín Dimítrievitx Levin»! Bé, no, el carisma de la figura d'Anna Arkàdievna Karènina és únic. Però em refereixo al tema del llibre. El llibre parla sobre... l'amor! I no ens posem pas cursis ni roses. L'amor és una força gran, enorme! Una força encabida en calçador a la pel·lícula «Interstellar», però nogensmenys, una força terriblement poderosa. I aquesta es veu representada per tres matrimonis (matrimoni: la consagració formal de l'amor, o això intenta demostrar): Stiva i Dolly, Anna i Alexiei i, Levin i Kitty. I el parany consisteix en concentrar-se i enforca-se únicament en la parella Anna-Alexiei1, perdent de vista l'enorme influència en el conjunt de la novel·la de Stiva Oblonski i Konstantín Dimítrievitx Levin. Com oblidar-se'n! Influència que no queda representada en la pel·lícula. Manca de temps, o un el resultat d'un guió massa enrevessat, potser.
 |
| Arbres de les famílies principals de la novel·la Anna Karènina. Font d'origen: http://commons.wikimedia.org [vist el 02.07.207] |
Ara bé, dins del collage d'imatges i fotografies que és una pel·lícula, haig d'admetre que hi ha alguns instants que sí que m'han agradat i m'han fet el pes. Potser (segurament) no compensen el total de pensaments que susciten una pel·lícula. La posada en escena, m'ha fet pensar una mica. Sobretot a l'inici del film, sembla com si els actors actuessin sobre un escenari, amb decorats que es van canviant a mesura que avança la seqüència, amb un ambient molt teatral. Potser és que una obra literària tan perfecta no pot ser representada en vida real? Ha d'estar tot calculat i meditat com si fos una obra de teatre on cada detall de personatge i decorat està calculat al mil·límetre. O és un caprici artístic del director? Bé, és diferent. Però hi ha vegades que l'abús de coreografia em treu del paper, això ja més a títol personal.
 |
| Paul Frenzeny: Levin i Kitty patinant. Font d'orginen: http://thephilosophersmail.com/ [vist el 02.07.2017] |
I és que cada personatge, com cada persona, és un batibull d'emocions, idees i opinions, allunyats del simple blanc, negre i gris. Hi ha vegades que estàs completament d'acord amb el que pensa tal personatge, però capítols més endavant, quan parlen d'un altre tema, no entens el mateix i concordes més aviat amb el qui anteriorment era el seu rival o oposat. I són aquestes connexions les que a vegades et satisfan de veure-les reflectides en boca d'una altra persona, veient que compartiu a distància una mateixa idea, però paral·lelament, n'hi ha d'altres, que concordes en algun sentiment o idea però hi estàs d'acord i t'insatisfà. I et fa cavil·lar perquè penseu el mateix en aquesta situació, a vegades potser et fa canviar d'opinió, o d'altres vegades et referma i et reafirma. És un viatge on no només els personatges són viatgers, sinó també el lector, no cal dir-ho, no?
Un viatge en tren a través de múltiples verstes, parant a estacions diverses de la Rússia rural i rústica, de mugics segant camps de cereals, de patrons cuidant de llurs hisendes, d'altes classes socials disputant-se llocs de poder, de deutes de milers de rubles i copecs, de Moscou i Sant Petersburg, de la decadència dels menys fidels, de les tristeses no correspostes, de la insaciabilitat i la constància, i la conseqüent recompensa, de personen no correspostes o que no són enteses. Un viatge en un tren de vapor que avançant a pas rítim no s'atura, i clar, quan acabes al llibre, toca baixar del tren, i veus que aquest, novament, no s'atura, tot i els obstacles que es pugui trobar, i veure que s'allunya el tren debilita una mica. Però hi passen més trens a l'estació, només cal tenir la bona traça de pujar en un altre que t'ompli novament.
1. Quan parlo d'Anna i Alexiei. D'Alexiei n'hi ha dos. Alexiei Alexándrovitx Karènin, el marit d'Anna, i Alexiei Vronski, l'amant! No és pas casualitat, suposo, que comparteixin el mateix nom, no?
