I és que a vegades
llegir un molt bon llibre és com coronar un cim. I aquest parell de
mesos han sigut excel·lents en aquest aspecte.
Com que l'últim post al
bloc és de fa temps i encara estic en elaboració del que seria el
post final per acomiadar Kiel
com es mereix, he pensat de fer un popurri d'algunes de les idees
m'han passat pel cap últimament i actualitzar el Calaix
de SastR'e.O.
(nota a
posteriori: he escrit el post en 10 minuts i no l'he revisat.
Avisats.)
Per
què ha sigut un període bimensual excel·lent en el camp de la
literatura? Doncs perquè m'he llegit dos novel·les extraordinàries
que m'han marcat profundament i no podrien ser sinó que: Els
germans Karamàzov
de Fiódor
Dostojevski,
i Per qui toquen
les campanes
de Ernest Hemingway
(i estic llegint un llibre de Mercè
Rodoreda
que mai m'ha defraudat). Així podríem dir que estic travessant un
bon moment I és que ja se sap que quan llegeixes un llibre que et fa
perdre les ganes, després costa tornar a agafar el ritme. (Tot i que
també hi ha la sensació anàloga de buidor quan llegeixes un gran
llibre).
Però
no em dedicaré a comentar tant els llibres. Us ho resumeixo amb una
frase: “Us els recomano”. Sinó les sensacions posteriors.
Amb
Els germans Karamàzov
recordo quan vaig llegir el meu primer Dostoievski, ni més ni menys
que Crim i càstig
a la simpàtica edat dels 17 anys. Agafant de l'esborrany de post que
vaig escriure fa un mes:
“La
meva inexperiència com a persona i com a lector em va privar amb
Crim i Càstig
d'adonar-me'n de què
tenia entre mans; amb el Jugador
no en vaig ser plenament conscient de l'anàlisi precís, irònic i
exhaustiu que en feia Dostojevski
de l'Europa on vivia, però amb Els germans
Karamàzov crec que he sabut
acarar, si bé amb timidesa però valentia, la immensitat de l'obra
més curosa, vehement i veterana d'en Fiódor
Mikahil Dostojevski.”
Bé,
és evident que aquesta última novel·la m'ha marcat molt, no? Si
haig de ser sincer, en un principi em vaig sentir intimidat. Però
mare meva, el que en diuen és cert. I jo no ho sé amb millors
paraules, tot i que les que faria servir serien almenys sinceres.
Però
al que volia anar. El Internet és molt gran, ja ho sabem, i més
gran si el descobreixes. Passejant-m'hi vaig topar amb els esquemes i
garbuixos que feia el mateix Dostojevski
mentre escrivia Crim
i càstig
dibuixant l'icònic i anti-heroi Raskolnikov,
o per exemple, l'esquema del 5è
captítol de Els
germans Karamàzov.
Totes dues imatges de Raskolnikov
Jo,
algunes vegades em pregunto que li passarà pel cap a l'autor a
l'hora d'escriure una obra, o què intenta explicar-nos amb certs
detalls. Perquè escriu una frase, descriu algunes coses amb més
precisió que d'altres. On està la importància. Quin és el
missatge.
 |
| Capítol 5 dels Germanz Karamàzov (source: wikipedia.org) |
Doncs
bé, la ment de l'autor pot ser molt rebuscada, potser mai l'entenem,
però jo tinc la sensació que amb aquest dibuixos més personals,
amb aquests fragments de making-off
de les obres de Dostojevski, t'apropes més a la persona que va ser.
I ho trobo, si més no, almenys curiós.
I
per altra banda, la novel·la sobre la guerra civil de n'Ernest
Hemingway.
Dic, abans de tot, que em va agradar més Un
adéu a les armes,
tot i ser més pessimista. És molt pura.
Però
Per qui toquen les
campanes,
tot i que em va costar més enganxar-me a l'inici, és una novel·la
més madura, i acaba sent una de les grans. I és que el que en
destaco d'en Hemingway
és que és un excel·lentíssim narrador.
Però
al que anava, al cantó no literari. Resulta que indagant en l'obra
per anar completant el meu Mapa
literari
(ja sabeu, sempre disponible a la pestanya superior d'aquest bloc; i ja està actualitzat al dia amb les últimes obres que he llegit),
vaig anar a topar amb una notícia d'ara fa 3 anys, que ja vaig
llegir en el seu moment i me la vaig tornar a mirar.
Aquesta
notícia l'ha escrit un becari que no ha llegit cap de les dues
novel·les de Hemingway que he esmentat.
Parla
de una infermera catalana, de nom Maria, de la qual suposadament
Hemingway se'n va enamorar i la va fer protagonista de Per
qui toquen les campanes.
Hi ha, però uns quants errors que em fan dubtar de la veracitat
d'aquesta suposada teoria, on ja en el primer paràgraf de la notícia
ho escriuen com a veritat contrastada i no és així. Maria Sans no
és:
“la
dona en qui es va inspirar l'escriptor Ernest Hemingway per al
personatge de Maria en la novel·la 'Per qui toquen les campanes'
(1940)”
Sinó
que és suposat.
L'article
segueix que:
“Ernest
Hemingway, en la seva novel·la 'Per qui toquen les campanes', hi
situa un personatge anomenat Maria, una infermera voluntària de qui
s'enamora el personatge principal, el brigadista nord-americà Robert
Jordan, amb qui manté una aventura amorosa que acabarà
tràgicament.”
La
protagonista de Per
qui toquen les campanes,
certament es diu Maria, però la infermera voluntària de qui
s'enamora el personatge principal, és Catherine
Barkley,
la protagonista de Un
adéu a les armes!
Publicada 11 anys abans!
I
per acabar de rematar-ho, sembla que vulguem forçar massa els
detalls:
“A
l'hospital, segons l'escriptor Josep Puig, Maria Sans es va enamorar
d'un brigadista suec que conduïa una ambulància amb ferits del
front [...]”
No
sé què hi pinta el brigadista suec a la notícia, però el que és
curiosament cert és que el protagonista de Un adéu a les
armes, Frederic Henry, condueix
ambulàncies transportant ferits del front...
Pot
ser que la noia que va conèixer 11 anys després de publicar Un
adéu a les armes coincideixi
amb tanta precisió en el perfil de la noia protagonista? És més,
potser ni es van conèixer a fons!
Llegint
l'article inicial d'aquesta teoria (a l'hemeroteca del diari on va
ser publicat), Hemingway anava a visitar un amic seu a l'hospital de
Marató que era cuidat, en part, per Maria Sans. No era ni la seva
infermera, i Maria Sans se'n recorda poc de Hemingway amb les
paraules de “l'home que anava amb jaqueta fosca” o una cosa per
l'estil (no tornaré a buscar l'article).
Trobo
que tot penja d'un fil massa prim...
No
és un post súper transcendental, però després de llegir aquestes
novel·les superlatives, de coronar els cims, els vuit-mils... ja ho
diu el títol, volia fer quelcom...
...difícilment
igualable.
 |
| Germans i pare Karamàzov |
Imatges de Raskolnikov Dostoievski de: http://www.openculture.com/2015/11/dostoevsky-draws-doodles-of-raskolnikov-and-other-characters-in-the-manuscript-of-crime-and-punishment.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada