Lars començant i agafant ritme; Europa als seus ulls

Títol: Europa

Director: Lars von Trier

Any: 1991

País: Dinamarca (Idiomes: Alemany / Anglès)

Premis: 1991 Cannes: Gran Premi del Jurat i altres

En la següent pel·lícula hem de tenir en compte que es tracta d'en Lars von Trier i això ja vol dir veure una cosa diferent. Aquest director danès és tan celebrat com repudiat pel mateix nombre de gent, tanmateix s'ha de dir que té una manera molt pròpia de fer cinema i encara que no t'agradin les seves pel·lícules admets que hi ha un molt bon treball darrera. És un home una mica excèntric i això fa que el tema de les seves pel·lícules sigui tan controvertit, però els resultats l'avalen (de la mateixa manera que pel seu caràcter no ha tingut l'oportunitat d'optar per certs premis). És un director diferent i per tant tens l'oportunitat de veure coses noves. Europa és una de les seves primeres pel·lícules i és la que vaig veure fa poc i he decidit comentar (d'en von Trier en veritat comentaria altres pel·lícules però prefereixo anar agafant ritme i personalitat per a aventurar-me més tard amb les que més m'agraden). Dit això, procedim.

Al meu parer Europa és la pel·lícula amb menys segell von Trier que he vist, tanmateix això no vol dir que no sigui una pel·lícula diferent, perquè ho és. Tot i ser de l'any 1991 l'ambientació al 1945 a Alemanya, acabada la segona guerra mundial, és molt bona, no tant per el muntatge que és el més adequat, sinó per l'estil de fotografia, més propi d'una gravació d'aquella època. I evidentment per ser en blanc i negre. S'ha de dir, però, que algunes escenes, o més aviat elements de l'argument, són en color; amb elements de l'argument em refereixo a: ja pot ser elements concrets d'una seqüència, escenes senceres, o personatges. Aquest color té un significat, com ha de ser (un director no fa les coses perquè sí, cap director ho fa) però ja el comentaré més endavant. Aquesta bona ambientació acaba sent completada per la hipnòtica veu en off de Max von Sydow, que dóna l'atmosfera característica d'Europa. Un ambient feixuc, tètric i trist. Aquesta atmosfera intenta plagiar l'ambient que es vivia (o que el von Trier interpreta) en els anys posteriors de la segona guerra mundial, tant els temes polítics com els socials. Aquest treball per a escenificar el passat també es veu retratat en la manera de fer cinema d'en Lars von Trier dels anys següents, ja que com es va veure amb el seu característic dogma (i d'altres directors com Thomas Vinterberg), un tractat en que havia de rodar amb càmera en mà (com es feia abans), sense decorats, sense música extra... sense afegitons, l'escena i prou. Alguns exemples en són Idioterne, Breaking the Waves o Festen (aquesta última d'en Thomas Vinterberg). A més a més, dóna proves del seu talent cinematogràfic usant els recursos que té a mà, el doble joc en els plans i afegint elements de més.

Una mica d'ambientació

Amb Europa en Lars von Trier torna a mostrar el pessimisme envers la humanitat que tan el caracteritza. Amb l'atmosfera ja descrita aconsegueix més de la meitat, amb el guió ho completa. Leopold és un americà que va a Alemanya per ajudar-la a sortir de la misèria en la que ha caigut després de la derrota. Ell, al no viure-la, arriba amb la ment pura, aquesta no ha estat corrompuda per la guerra. Creu que els dolents han sigut vençuts i que les víctimes poden tornar a començar. Va amb bona fe i amb la intenció d'actuar correctament. Tanmateix, la guerra tot just ha acabat i totes les ferides que aquesta ha generat no han estat curades. Per tant, la guerra encara no ha acabat del tot. Entra en l'ofici de ferroviari i allí coneix dels dos bàndols. Se n'adona, a marxes forçades, que ser neutre no ajuda a ningú, tots el necessiten (o tots el manipulen per obtenir els seus serveis). Leopold intenta mantenir-se ferm, però per una banda té l'amor d'una dona Katharina filla de la influent família Hartmann propietària de Zentropa l'empresa de la xarxa ferroviària. Leopold de sobte es troba al mig d'una lluita entre els Werwolf i els Aliats, quan ell creia que la guerra havia acabat. Els Werwolf va ser una força irregular nazi creada a finals de 1944 per combatre els Aliats a través d'una guerra de guerrilles. La intenció d'ajuda del nostre protagonista queda reduïda al no res i es veu obligat a adonar-se que ser neutre pot ser fins i tot pitjor que escollir un bàndol.

El doble joc de color i B&W

Amb això sembla que el director nòrdic ens vulgui donar pistes de la seva forma de veure de com va ser la segona guerra mundial i com eren els nazis (recordem les nefastes declaracions que va fer a Cannes en la presentació del seu film Melancholia en aquest festival i que li va permetre ser el guanyador al premi a persona non grata a Cannes). Juga amb el llenguatge referint-se al Werwolf (home llop escrit en alemany) per donar vida a l'argument i deixa anar diàlegs en algunes escenes que poden fer pensar. Tanmateix, jo en general no comparteixo la mateixa opinió en alguns dels aspectes sobretot perquè com ell no n'he viscut res, només sé el que posa als llibres, però amb això no hi entraria que sinó desviem el tema del cinema cap a la política i aquest és més pantanós i no n'entenc tant. No obstant, sembla que tingui una relació amb el protagonista, que com ell, no ha viscut la guerra sinó que ha vingut d'Amèrica un cop a acabada i la idea que en tenia no s'assembla a la que es troba allà realment.

Tot i el pessimisme propi del danès, ja he dit que no hi noto gaire la seva forta influència a la qual n'estava acostumat. En altres pel·lícules he vist molt detalls que el distingien de forma positiva en la manera de fer cinema i en aquesta només n'he trobat dos, un dels quals tampoc és que sigui una gran innovació.

Leopold en mig del dilema moral

Aquest detall de poca innovació és l'us del color dins del blanc i negre de la pel·lícula (no ho trobo un blanc i negre exacte, sinó com una de-saturació de l'escena). Ja he dit que hi ha elements de l'argument que gaudeixen de color. Tots aquests tenen un origen comú que no seria adequat d'explicar si un no ha vist la pel·lícula. El que sí que es pot explicar, és que aquest elements ajuden a entendre el transcurs del film, però sobretot ajuden a plasmar la idea que en Lars vol. Està molt ben utilitzat, s'ha d'admetre. Recordem que 3 anys més tard Steven Spielberg fa una cosa semblant amb el vermell i la seva Schindler'sList guardonada amb 7 Òscars.

L'altre detall destacable, i aquest sí que ho és en un exponent major és el de la veu en off de Max von Sydow. Es una veu hipnòtica que té el paper de narrador. Ens parla des de fora i ens explica el que vindrà. És un poder superior dins de la pel·lícula. Els fets que narren sempre van precedits d'un compte enrere i quan aquest acaba, el fet ocórrer. Durant aquest recompte, ja saps què és el que vindrà i tanmateix ho esperes amb tensió. És lent, pausat però de forma exacte. Mai massa ràpid ni massa lent. I aleshores ve el 5, i ara passarà això. 4 notes que avança una mica, 3 més del mateix, 2 ja queda poc, 1 ara... i passa el que ell digui que ha de passar. Lentament, ell ho diu i tu ho esperes, no ho pots canviar. El narrador mana, té el poder.

La hipnòtica veu en off de Max von Sydow

La pel·lícula no està malament, si ets fan dels films d'en Lars von Trier mira-te-la, però no serà la teva preferida ja que no m'ha deixat aquella sensació de “he vist una cosa diferent” com em va passar amb Melancholia, Dancer in the Dark o Dogville (entre altres, que són excel·lentíssimes pel·lícules al meu gust). És una manera especial de veure cinema. En destaco l'ambient que és capaç d'escenificar, sobretot per la veu en off i els seus comptes enrere, però no molt més. No és una recomanació tan efusiva com les anteriors ja que no ofereix coses molt diferents o remarcables, però segueix sent una recomanació.

6,5/10

Deixo el link de la crítica escrita al filmaffinity (és la part de crítica del post traduït al castellà): http://www.filmaffinity.com/es/user/rating/370054/160114.html