Sí, fuck it si només parlo de cinema, per algun motiu m'agrada i aquesta és una de les úniques maneres que en tinc d'aprendre'n més. Sé que vaig dir que parlaria d'altres coses, però no se m'acudeixen. No cal forçar-les, ja vindran.
Ara bé, aquest post és una mica diferent, ja que la pel·lícula d'aquest cas és una que no us recomano del tot. Exacte, no. Es tracta de Somewhere (2010) de la Sofia Coppola, filla del gran Francis Ford Coppola (gran perquè m'ho ha dit altra gent; és el director de les pel·lícules de The Godfather (1972) o de Apocalypse Now (1979) ). Tanmateix la mateixa Sofia Coppola la podeu conèixer per ser la directora de Lost in Translation (2003) (un èxit que personalment atribueixo més a Bill Murray, potser perquè em cau de puta mare, però no només) que em va agradar molt. Finalment, m'agradaria afegir que aquesta pel·lícula ha estat guardonada amb el lleó d'or a millor pel·lícula al festival de cinema de Venècia. Després d'aquesta breu introducció per fer-vos veure que no és que triï pel·lícules rares aposta, sinó que hi ha algun motiu darrera, passem a aquesta pel·lícula.
Per començar vull dir-vos dues coses: una és que la paraula clau d'aquest comentari serà: "buidor". De fet ja us he resumit/explicat/criticat la pel·lícula amb aquesta paraula, però resulta que el post és massa curt i no em satisfà (em crea una sensació de buidor); L'altra és que com que no us la recomano em prenc la llicència de, si em ve de gust, anar explicant detalls, per tant, que ningú es molesti si creu que li explico al final, esteu avisats.
La pel·lícula ens retrata la vida personal d'una estrella de Hollywood. Aquesta viu en un hotel de Los Ángeles, pel que es veu famós, el Chateau Marmont. El seu horari va en funció del que comporta fer una pel·lícula d'èxit: rodes de premsa, sessions de fotos, viatges a l'estranger per recollir premis. Per tant, si la seva agent no li diu res, ell no té res a fer. En el temps lliure, on sigui, en el seu temps, es dedica a fer a tot allò que per un adolescent seria el seu somni: festes i anar de noia en noia, la primera que es trobi per davant. El que passa és que un dia, sense previ avís, es presenta la seva filla d'onze anys amb qui s'ha de quedar una temporada (ja se sap, l'estrella es casa amb alguna noia, tenen una filla, ell mai s'hi pot ocupar, el matrimoni fracassa, es separen i de tant en tant s'ha d'ocupar d'ella). Ara bé, això representa la irrupció d'una vida normal dins de la seva, que està buida, vàcua. Comparteixen un munt de temps junts, ja que a ell li toca anar a Milà a rebre un premi, i s'estancien en una suit de molt luxe en un dels millors hotels. Apart de l'entrega, no tenen res més a fer i es diverteixen com nens: Juguen al Guitar Hero, demanen tots els gellatos al servei d'habitacions, van a prendre coses... Normal, ell que s'avorreix la major part del temps, té l'oportunitat de fer coses. El que passa és que la nena se'n va de campaments i així que torna a estar sol se n'adona que està buit per dins. Que no és ningú i que vol canviar la seva vida. Així acaba la pel·lícula.
Bueno, la idea no és del tot dolenta, per els seus inconvenients són, entre altres els següents:
Bueno, la idea no és del tot dolenta, per els seus inconvenients són, entre altres els següents:
Com representes la vida monòtona i buida d'aquesta estrella. Doncs, per exemple, fem alguns plans on no hi hagi diàleg i se'l vegi a ella al sofà, sol, amb una copa de whisky i fumant. La primera calada vale, a la segona ja veus que està sol, però en porta cinc o sis i encara està allà. No ho sé, és avorrit veure a algú fumant sol a casa. O, per altra banda, allarga molt algunes escenes que no aporten res. L'exemple és al principi on se'l veu a ell estirat al llit i davant dues noies (rosses i bessones) que li fan un ball sensual amb aquelles barres verticals. Una estona de ball, d'acord, per veure què fa amb el temps lliure, però els 5 minuts que dura la cançó encara segueixin amb això, pffff. (A més, dues vegades surten aquestes noies fent balls diferents, en el mateix lloc). I tota aquesta multitud de minuts per a mostrar-nos que la seva vida és buida (no vull ser pesat, però la pel·lícula és això!) avorreix.
En fi, trobo que hi ha bona intenció darrera, amb alguns detalls bonics, però és que d'aquest tema no se'n podia treure molt suc. Personalment, no m'ha fet el pes i, he llegit crítiques amb les que compartien aquesta mateixa opinió i d'altres que la criticaven bé, però donant a entendre això, la lentitud de l'avenç del film. Aquesta segona postura, l'entenc perfectament, tot i que, com a molt pot arribar a un "està bé, m'ha agradat" ni que t'agradi el cinema i en siguis un crític expert, és que més no dóna, no m'imagino a ningú dient "m'ha encantat!". No és possible en aquesta pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada