Daniel Day-Lewis tirant del carro (amb un sol peu)

Títol: My Left Foot

Director: Jim Sheridan

Any: 1989

País: Irlanda

Repartiment: Daniel Day-Lewis (Christy Brown), Brenda Ficker (Mrs. Brown)

Premis: 1989 Oscars: Millor actor, millor actriu secundària i altres

Vaig avisar fa quasi 10 mesos i qui avisa no és traïdor. Perquè sapigueu de què parlo farem una mica de memòria. Es tracta del post en que comentava la bona parella que feien Jim Sheridan i en Daniel Day-Lewis i en aquell cas parlava concretament de The Boxer, encara que també mencionava les pel·lícules In the Name of the Father i aquesta mateixa, My Left Foot. Doncs 10 mesos després ha caigut l'opera prima d'aquest director irlandès que es donava a conèixer, sobretot a Hollywood, on era guardonat amb dues estatuetes, i d'allò més merescudes, la d'en Daniel Day-Lewis que s'ha de comentar, i la de Brenda Ficker i en puc dir que he vist una bona pel·lícula i m'he adonat d'algunes de les coses que va anar millorant els anys següents.

My Left Foot està basada en l'autobiografia de Christy Brown que porta aquest mateix nom. En Christy Brown va ser un home irlandès que patia paràlisi cerebral. Aquesta deficiència neurona va provocar que només tingués mobilitat en el seu peu esquerra. Va néixer el 1932 a Dublín en una família obrera sent un dels nombrosos germans que tenia. Al principi el tenien com un cas perdut, el creien deficient mental ja que la incapacitat física no el permetia expressar-se de cap manera, fins que un dia amb el peu esquerre va poder agafar un guix i donar mostres de intel·ligència escrivint-hi. Més tard ja va desenvolupar altres arts com la pintura i més tard escrivint, entre altres, la seva autobiografia.

Daniel Day-Lewis interpretant Christy Brown

El que en destaca de la pel·lícula és l'actuació d'en Daniel Day-Lewis interpretant en Christy Brown. Ha de fer el paper d'un home que només pot moure el cap i el peu esquerra, no pot parlar amb naturalitat, no té control dels moviments i a més, fins als 19 anys anava sense cadira de rodes (vivia en una família pobre). Diuen que les actuacions de minusvàlids ajuden a catapultar (o a ensorrar) la carrera d'un actor. Interpretació és poc, va viure el paper literalment. I és que darrera hi ha algunes històries impressionants. En Daniel Day-Lewis és un actor molt compromès en cada un dels papers que té i aquest cas no n'és una excepció. Entre altres, hi ha anècdotes com que durant el rodatge, entre tomes, refusava sortir del paper i l'havien d'ajudar a menjar i tot. No sortia de la cadira de rodes. A més, algunes de les escenes les havien de rodar en un mirall ja que era més hàbil amb la cama dreta per fer certes accions.
 La pel·lícula comença amb en Christy Brown assistint en algun acte públic i mentre està en espera amb algú que el vigili, aquesta persona comença a llegir la seva autobiografia i se'ns va representant la història. Està clar que la pel·lícula ha maquillat una mica la vida d'aquest artista irlandès per obtenir un bon resultat, ja que sinó hagués sortit un resultat en alguns casos una mica depriment. En Christy Brown els primers anys de la seva vida només va gaudir de l'amor incondicional de la seva mare (interpretada per Brenda Ficker) que no es rendia per res i fins que no va poder relacionar-se amb el món a través del seu peu esquerra va viure molt aïllat.

Christy Brown amb la seva mare

 Si alguna altra cosa en puc destacar és el caràcter irlandès. La família en la que vivia ho era d'allò més; és que no només la família, sinó moltes escenes de la pel·lícula, tots els tòpics que puguis conèixer d'Irlanda queden representats i aleshores em preguntava, és realment així? En pare de Christy Brown era un home autoritari dins de casa, si era contradit començava a pegar crits a tort i a dret i es passava el dia al bar bevent cervesa (a més de tenir un 22 fills). I és que hi ha l'escena en que per fi es pot expressar el Christy i la resposta del pare és tòpica total: “This man deserves a Jar!”. Tampoc no seran oblidats cants de música irlandesa, la forma de vida dels carrers, ni molt menys la necessària baralla de bar en que tothom hi està implicat. No és un burla cap a Irlanda, el director ho és.

La resta de la pel·lícula no val la pena anar-la explicant ja que mostra la vida d'en Christy Brown, segurament la part més bonica que el guionista va trobar al llibre. Perquè beneïda sort que va tenir de estar envoltat de bona companyia. Pel que sembla va rebre l'amor de tots els germans i de tots els nens del barri que el portaven a jugar amb ell dins d'un carretó. Realment el tractaven tan bé? Ja se sap com són els nens... Siguem optimismes i esperem que almenys la meitat de film sigui fiable.

Respecte a altres aspectes, en aquest film encara no s'evidencia el talent artístic que és capaç de mostrar el director irlandès, que tan bona petjada deixa a In the Name of the Father. El control de la música el trobo adequat però amb algunes escenes que no em van acabar de donar el pes. No hi ha res que destaqui per sobre d'un altre pel·lícula, senzillament va poder contar amb Daniel Day-Lewis i el nivell del film va pujar moltíssim. El ritme és molt bo, això sí que ho va saber controlar bé des d'un principi i el transcurs es va lleuger, en cap moment pesat o avorrit. La vida d'en Christy Brown va tenir alts i baixos (més dels que veiem representats) i el film ho dóna a entendre molt bé.

La família irlandesa

Si us recomano aquest film és perquè gaudiu d'una de les millors interpretacions que us podeu trobar per aquest món que és el cinema. És la joia d'aquesta pel·lícula. No tinc gaires dubtes que la meitat de la fama d'aquesta pel·lícula és deguda a ell. No us avorrireu pas i alguns moments us poden semblar tendres. Senzillament veureu que el que necessites per tirar endavant és fe i creure en un mateix, ser conscient de les limitacions. Si ets conscient que algunes coses no les podràs fer, sabràs apreciar molt més les que sí.

7,5/10

“All is nothing, therefore nothing must end”