Dubtes i cireres

Títol: Ta'm e Guilass (El Sabor de les Cireres)

Director: Abbas Kiarostami

Any: 1997

País: Iran Idioma: Persa

Premis: 1997 Cannes: Palma d'Or a millor pel·lícula (ex-aequo) i altres

Ta'm e Guilass és una interessant pel·lícula del director iranià Abbas Kiarostami que li va valer el premi de Palma d'Or a Cannes l'any 1997 (compartit amb la pel·lícula japonesa Unagi, l'anguila). Formulant un tema complicat, com és el suïcidi, permet gràcies als diàlegs elaborar una bona reflexió sobre aquest plantejant els aspectes morals i ètics que el suïcidi comporta.

El Sr. Badii (Homayoun Ershadi) és un home de mitjana edat que busca algú que l'ajudi a suïcidar-se. La feina és fàcil: li ensenya el lloc on vol fer-ho, un forat que ha preparat al costat d'un arbre, i li diu que al matí següent, a les 6, vingui i pregunti per ell. Si respon, li ofereix la mà i l'ajuda a sortir del forat sinó, l'enterra. Ara bé, el protagonista busca algú que ho es comprometi a fer-ho i això li permet conèixer gent diversa que no reaccionen igual i no comparteixen la mateixa opinió davant la seva decisió. El director té l'oportunitat de barrejar els diversos punts de vista: com ho veu l'home normal, el religiós, el qui ho entén, el qui s'espanta. No tots reaccionen igual, no a tots els ho pot plantejar de la mateixa manera. Un home que decideix que ja no vol viure més i demanar com a última voluntat que algú l'ajudi a no ser un destorb quan ell no hi sigui.

Posat en escena de forma molt intel·ligent i força efectiva, amb un petit desplegament de recursos podem seguir la cerca del Sr. Badii sense perdre detall del que pot passar-li pel cap i del que passa pel cap als qui intenta reclutar per a aquesta tasca aparentment senzilla però moralment molt difícil. Des de dins del cotxe veiem que el Sr. Badii té sempre la mirada atenta buscant gent que estigui sola per a oferir-li el treball. Des de fora veiem com el camió es va deambulant d'una banda a l'altra de Teheran i com les vides segueixen independentment del que estigui fent l'individual. Això també serveix per a nosaltres; la vida continua més enllà de nosaltres. A més, però, aquest entorn que ens mostra de Teheran, una pedrera (allí tots els treballadors treballen amb la terra, veiem la relació), serveix, en part, per a construir una certa crítica social i mostrar a la resta del món com és una ciutat com seria la capital de l'Iran i com s'hi viu, el nivell de benestar, etc.

Sr. Badii buscant a algú

El director persa aconsegueix crear una sèrie de diàlegs i reaccions d'allò més versemblants que van des del dubte, a la negació, a l'esperança, remordiment, etc. Suïcidar-se és molt difícil i per molt que hi hagis meditat, per dur que sigui el problema que afrontes o al qual et rendeixes, és una acció definitiva a la qual no hi ha marxa enrere. La religió ho veu com un pecat, ja que suïcidar-se és matar, tanmateix el protagonista només demana que l'enterrin, com si fos adob per l'arbre al qual s'enterra. És que mai has adobat un arbre? És difícil adobar un arbre? No demana més, la resta és assumpte seu.

Pel·lícula, doncs, que qualificaria d'interessant que indaga en l'ésser humà i la reacció d'aquest davant del suïcidi. Aconsegueix aprofundir en el protagonista i en la gent a qui demana aquest favor. Força recomanable sabent que estàs veient una pel·lícula premiada per Cannes, que tots sabem que, normalment, no és de l'estil al qual estem acostumats.

6,5/10

«Solo finge que estás cultivando la tierra, y que yo soy abono que debe esparcirse al pie de un árbol. ¿Es eso difícil?

No puedo echar tierra encima de nadie. No soy enterrador. No entierro a gente.»

«Lo has prometido. No lo olvides, no me abandones»

Un dels candidats, el seminarista. Enquadre típic del film.