«quin ambient més estrany; crec que hi estaré bé».
I és cert, ella es pensava que es quedaria;
és cert que s'ho va pensar...
I és cert, ella es pensava que es quedaria;
és cert que s'ho va pensar...
Com alguns ja devien saber, fa poc me n'he tornat a anar a Alemanya a passa-hi un temps en els estudis. Satisfet de l'experiència que vaig tenir a Kiel no he baixat de la latitud 54º i aquest cop m'he dirigit cap a Greifswald, al Land de Mecklenburg-Vorpommern (Mecklenburg-Pomerània Occidental o com ho diré d'ara endavant, el Meck-Pomm). I és que quina combinació: al nord i a l'est. Antiga DDR. Crec que diferirà una mica de la imatge que en tenia d'Alemanya associada a l'estimada Tübingen que tant he viscut.
I com a tota experiència, sempre hi ha un grapat de primeres sensacions que són les que formen el primer motlle que poc a poc, amb el pas del temps, es va modelant, detallant-se amb formes precises, úniques i curioses. Unes primeres impressions que he pensat que podria compartir. Però per a fer aquest post més entretingut, m'he proposat intentar transmetre aquest grapat de sensacions no només per mitjà de l'escriptura, sinó per tot allò que tinc a l'abast amb l'ajuda dels ordinadors i Internet, i que he sigut capaç d'aplicat en un senzill post d'un blog.
Potser el resultat és un post pretensiós carregat de multimèdia sense solta ni volta (un post amb pinzellades hipsterenques, pel fet de resultar involuntàriament pretensiós), però serà el millor que n'he pogut treure, per a que pugui ser més interactiu i salvar la distància, que potser és l'objectiu de tot plegat. Tot això per a poder afegir-hi proximitat i potser, fins i tot, per intentar que us endinseu tant com sigui possible en la meva pell i saber què és el que sentia o què és el que he notat, en aquests primers dies a Greifswald.
Els qui encara no hagin fet play, feu-ho ara, en el reproductor que teniu a l'inici del post. En principi, aquest havia de ser un post en què la música sonés tota sola, de fons, sense necessitat de fer-hi play. Em vaig trobar, però, que acabava resultant molest, ja que sonava la música sigui on sigui que et trobessis del blog, fins i tot mentre l'editava, i, clar, em tornava boig.
De fet, començarem amb la primera pre-sensació, la primera pregunta què em vaig fer en saber el meu fat. Com s'hi arriba a Greifswald? Doncs com bonament es pugui, sincerament. El camí que vaig trobar més adient va ser anar fins Berlin en avió i allà agafar un autobús que em duia directament al ZOB de Greifwald. (En capítols anteriors, podeu recordar l'experiència que tinc en els viatges intraestatals gaudint de l'extensa xarxa d'autobusos germànica). Això em permet de podeu gaudir una mica en primera persona de la transició cap al Nord. Observar el gradient tot i què només sigui perceptible quan és abrupte. I sí, amics, he trobat la manera de poder-ho compartir. De fer un share d'aquesta transició amb vosaltres (de fet, els més afortunats, van poder-ho gaudir en primícia i en directe!) i així pugueu fer-ne un like (modernitzant el llenguatge adequant-me al multimèdia).
Sota el lema (o com se'n diu actualment: hashtag) #WiFiToLowToPeriscope, aquest vídeo és el tercer intent i que almenys va durar més estona, del viatge cap al Meck-Pomm. La wifi de l'autobús em va fer la punyeta en els dos primers intents resultant vídeos de entre 1 i 2 minuts (que, al cap i a la fi, en aquest món instantani de flaixos i estímuls, alguns de vosaltres no necessiteu gaire més, no?). Malauradament el mòbil no s'aclarava massa en què enfocar, si el vidre de l'autobús o el paisatge de darrera (que jo considero que era més rellevant), tot sota la música d'ambient gentilesa del conductor: «I want to break free». Així que en aquest Periscope (que adverteixo que no tinc la intenció que sigui l'últim) teniu exactament les mateixes imatges, la mateixa impressió, la mateixa novetat que vaig experimentar jo en arribar a Greifswald. De fet, crec que cap al final, aconsegueixo enfocar el perfil de la ciutat, distingint-hi algun dels campanars (vora el minut 6:30). Incís per a qui els resulta nou el concepte del Periscope. Ve a ser una xarxa social, on s'hi retransmetes vídeos en directe. És a dir, jo vaig gravant, ho comparteixo per aquesta xarxa social i qualsevol persona al món pot veure el vídeo en directe. O el que és al revés, si pica la curiositat, pots entrar a Persicope i veure el vídeo d'alguna altra persona del món i veure què fa, que considera especial per compartir. Pot ser avorrit, pot ser interessant. Com totes les xarxes socials.
Com és pot deduir pel vídeo, amb bons dons de detectiu, arribava en un temps ennuvolat, i a falta d'apreciació, evidencio que plujós. Però no pluja de paraigües, no. De fet, ni me l'he endut. Sinó aquella pluja fina, ploranera, que sura en l'atmosfera i es mou en horitzontal i que és impossible de cobrir-se'n. Amb vent acompanyat. I si feia vent.. uns 50-60km/h durant els dos primers dies. Però al tercer dia es féu la llum! Sí, us deixo en primícia la fotografia que vaig poder fer de la primera evidència solar que vaig tenir des que vaig arribar a la pintoresca Greifswald.
Però això no m'aturava per descobrir ni que sigui els voltants immediats del lloc on visc. Veureu, jo estic situat als afores de Greifswald. Zona amb molts blocs de pisos residencials, d'unes 5 plantes, amb molt parcs, jardins i algun que altre supermercat escampat. I també edificis vells, monuments de museu testimonis de la DDR. Un exemple seria el poliesportiu que tinc al costat, brut vell, ple de grafitis, amb el que semblen vidres a punts de ser trencats per pedrades, que jo em creia abandonat i que no, està en actiu. Certament difereix de Kiel.
I per poder-me fer Greifswald una mica més meva, necessitava conèixer-la. Passejar-m'hi, perdre-m'hi prudentment, descobrint els racons que no surten el mapa. I tinc la tècnica més eficaç i amena que tinc per a dur-ho a terme, i és gràcies al Geocaching (alguna cosa ja n'haureu sentit a parlar d'aquesta pràctica). Els Alemanys, com en qualsevol pràctica que es dugui a terme al món, ells també la practiquen, i en multitud. I el Geocaching no se n'escapa ni molt menys. Greifswald n'és rica i això no m'impedia que dos dies més tard ja trobés el primer tresor al Meck-Pomm. Canviant el xip, ja que l'estil alemany és molt particular al que he viscut a la resta d'Europa i necessita una mica d'adaptació en la manera de pensar.
Ara bé, diré mentida si tot el que anava vivint al transcurs de les primeres 48 hores eren coses noves. I és que de fet, poc a poc, vaig començar a tenir més sensació de déjà-vu que no pas d'inexperiència. Sobretot se'm va fer clar en arribar al mateix Supermercat i instintivament, per mecanisme de memòria corporal, dirigir-me a comprar les mateixes marques. I en tornar a l'habitació i reorganitzar la nevera amb el mateix criteri. Omplir els armaris de la mateixa manera. Ordenar les coses seguint la mateixa sistemàtica inherent. Fer el llit mecànicament al llevar-me (necessito crear una bona imatge per a la família perquè no es preocupin). Un seguit de moviments i accions que poc a poc em tornaren a Kiel. Però a Greifswald.
Hi ha, però, un vell amic amb qui m'he pogut retrobar aquí a Greifswald, i m'ha fet molta il·lusió. No ha canviat en aquest any que he estat fora. Segueix igual de carismàtic i místic que abans. Ja l'he anat a veure. El Mar Bàltic. El mar de l'Est. Un mar d'argent.
Estic acabant d'escriure aquest post tot just 5 dies després d'haver arribat (vaig començar a escriure l'endemà d'arribar-hi) i ja començo a tenir la sensació que estic contaminat d'aquella inexperiència innocent. Ja he començat les classes, ja he aconseguit una bicicleta, ja tinc el mateix número de telèfon alemany que abans. Les primeres sensacions sembla que s'hagin esvaït. Tinc aquest post per recordar-les. Però sé que no. 5 dies. 2 anys. Només cal fer el càlcul (sabeu? M'he deixat la calculadora. Qui ho diria que venia amb la mentalitat d'estudiar matemàtiques, no?).
Però no podia acabar aquest post sense afegir-hi un últim gadget, potser el més innovador de tots. Mai vist abans en un blog, fins i tot, interactiu per a vosaltres! Es diu... la secció de comentaris! Hi podeu deixar la vostra, fer sentir la vostra veu, i amb un sol click aquest missatge s'afageix al post i també ho puc llegir jo! :O Què teniu a dir-me vosaltres? ;)
I com a tota experiència, sempre hi ha un grapat de primeres sensacions que són les que formen el primer motlle que poc a poc, amb el pas del temps, es va modelant, detallant-se amb formes precises, úniques i curioses. Unes primeres impressions que he pensat que podria compartir. Però per a fer aquest post més entretingut, m'he proposat intentar transmetre aquest grapat de sensacions no només per mitjà de l'escriptura, sinó per tot allò que tinc a l'abast amb l'ajuda dels ordinadors i Internet, i que he sigut capaç d'aplicat en un senzill post d'un blog.
Potser el resultat és un post pretensiós carregat de multimèdia sense solta ni volta (un post amb pinzellades hipsterenques, pel fet de resultar involuntàriament pretensiós), però serà el millor que n'he pogut treure, per a que pugui ser més interactiu i salvar la distància, que potser és l'objectiu de tot plegat. Tot això per a poder afegir-hi proximitat i potser, fins i tot, per intentar que us endinseu tant com sigui possible en la meva pell i saber què és el que sentia o què és el que he notat, en aquests primers dies a Greifswald.
Els qui encara no hagin fet play, feu-ho ara, en el reproductor que teniu a l'inici del post. En principi, aquest havia de ser un post en què la música sonés tota sola, de fons, sense necessitat de fer-hi play. Em vaig trobar, però, que acabava resultant molest, ja que sonava la música sigui on sigui que et trobessis del blog, fins i tot mentre l'editava, i, clar, em tornava boig.
De fet, començarem amb la primera pre-sensació, la primera pregunta què em vaig fer en saber el meu fat. Com s'hi arriba a Greifswald? Doncs com bonament es pugui, sincerament. El camí que vaig trobar més adient va ser anar fins Berlin en avió i allà agafar un autobús que em duia directament al ZOB de Greifwald. (En capítols anteriors, podeu recordar l'experiència que tinc en els viatges intraestatals gaudint de l'extensa xarxa d'autobusos germànica). Això em permet de podeu gaudir una mica en primera persona de la transició cap al Nord. Observar el gradient tot i què només sigui perceptible quan és abrupte. I sí, amics, he trobat la manera de poder-ho compartir. De fer un share d'aquesta transició amb vosaltres (de fet, els més afortunats, van poder-ho gaudir en primícia i en directe!) i així pugueu fer-ne un like (modernitzant el llenguatge adequant-me al multimèdia).
LIVE on #Periscope: Primeres impressions del Meck-Pomm https://t.co/qbI6r2rbLx
— Oriol Sastre Rienitz (@SastReO) 5 d’octubre de 2016
Sota el lema (o com se'n diu actualment: hashtag) #WiFiToLowToPeriscope, aquest vídeo és el tercer intent i que almenys va durar més estona, del viatge cap al Meck-Pomm. La wifi de l'autobús em va fer la punyeta en els dos primers intents resultant vídeos de entre 1 i 2 minuts (que, al cap i a la fi, en aquest món instantani de flaixos i estímuls, alguns de vosaltres no necessiteu gaire més, no?). Malauradament el mòbil no s'aclarava massa en què enfocar, si el vidre de l'autobús o el paisatge de darrera (que jo considero que era més rellevant), tot sota la música d'ambient gentilesa del conductor: «I want to break free». Així que en aquest Periscope (que adverteixo que no tinc la intenció que sigui l'últim) teniu exactament les mateixes imatges, la mateixa impressió, la mateixa novetat que vaig experimentar jo en arribar a Greifswald. De fet, crec que cap al final, aconsegueixo enfocar el perfil de la ciutat, distingint-hi algun dels campanars (vora el minut 6:30). Incís per a qui els resulta nou el concepte del Periscope. Ve a ser una xarxa social, on s'hi retransmetes vídeos en directe. És a dir, jo vaig gravant, ho comparteixo per aquesta xarxa social i qualsevol persona al món pot veure el vídeo en directe. O el que és al revés, si pica la curiositat, pots entrar a Persicope i veure el vídeo d'alguna altra persona del món i veure què fa, que considera especial per compartir. Pot ser avorrit, pot ser interessant. Com totes les xarxes socials.
Com és pot deduir pel vídeo, amb bons dons de detectiu, arribava en un temps ennuvolat, i a falta d'apreciació, evidencio que plujós. Però no pluja de paraigües, no. De fet, ni me l'he endut. Sinó aquella pluja fina, ploranera, que sura en l'atmosfera i es mou en horitzontal i que és impossible de cobrir-se'n. Amb vent acompanyat. I si feia vent.. uns 50-60km/h durant els dos primers dies. Però al tercer dia es féu la llum! Sí, us deixo en primícia la fotografia que vaig poder fer de la primera evidència solar que vaig tenir des que vaig arribar a la pintoresca Greifswald.
 |
| El sol! Territori evident del Hansa Rostock |
I per poder-me fer Greifswald una mica més meva, necessitava conèixer-la. Passejar-m'hi, perdre-m'hi prudentment, descobrint els racons que no surten el mapa. I tinc la tècnica més eficaç i amena que tinc per a dur-ho a terme, i és gràcies al Geocaching (alguna cosa ja n'haureu sentit a parlar d'aquesta pràctica). Els Alemanys, com en qualsevol pràctica que es dugui a terme al món, ells també la practiquen, i en multitud. I el Geocaching no se n'escapa ni molt menys. Greifswald n'és rica i això no m'impedia que dos dies més tard ja trobés el primer tresor al Meck-Pomm. Canviant el xip, ja que l'estil alemany és molt particular al que he viscut a la resta d'Europa i necessita una mica d'adaptació en la manera de pensar.
 Am Stadpark |  | |
| A cache by: M.D.M.A.85 | Hidden: 19/07/2016 | |
Difficulty:  | Size:  (micro) | |
Terrain:  |
Ara bé, diré mentida si tot el que anava vivint al transcurs de les primeres 48 hores eren coses noves. I és que de fet, poc a poc, vaig començar a tenir més sensació de déjà-vu que no pas d'inexperiència. Sobretot se'm va fer clar en arribar al mateix Supermercat i instintivament, per mecanisme de memòria corporal, dirigir-me a comprar les mateixes marques. I en tornar a l'habitació i reorganitzar la nevera amb el mateix criteri. Omplir els armaris de la mateixa manera. Ordenar les coses seguint la mateixa sistemàtica inherent. Fer el llit mecànicament al llevar-me (necessito crear una bona imatge per a la família perquè no es preocupin). Un seguit de moviments i accions que poc a poc em tornaren a Kiel. Però a Greifswald.
Hi ha, però, un vell amic amb qui m'he pogut retrobar aquí a Greifswald, i m'ha fet molta il·lusió. No ha canviat en aquest any que he estat fora. Segueix igual de carismàtic i místic que abans. Ja l'he anat a veure. El Mar Bàltic. El mar de l'Est. Un mar d'argent.
Estic acabant d'escriure aquest post tot just 5 dies després d'haver arribat (vaig començar a escriure l'endemà d'arribar-hi) i ja començo a tenir la sensació que estic contaminat d'aquella inexperiència innocent. Ja he començat les classes, ja he aconseguit una bicicleta, ja tinc el mateix número de telèfon alemany que abans. Les primeres sensacions sembla que s'hagin esvaït. Tinc aquest post per recordar-les. Però sé que no. 5 dies. 2 anys. Només cal fer el càlcul (sabeu? M'he deixat la calculadora. Qui ho diria que venia amb la mentalitat d'estudiar matemàtiques, no?).
Però no podia acabar aquest post sense afegir-hi un últim gadget, potser el més innovador de tots. Mai vist abans en un blog, fins i tot, interactiu per a vosaltres! Es diu... la secció de comentaris! Hi podeu deixar la vostra, fer sentir la vostra veu, i amb un sol click aquest missatge s'afageix al post i també ho puc llegir jo! :O Què teniu a dir-me vosaltres? ;)
I, al fons, ja s'eleven les plaques d'acer a les grues de les drassanes!
Darrera, al Bàltic, brillant com fanals,
meduses que entren en aigües internacionals.
Darrera, al Bàltic, brillant com fanals,
meduses que entren en aigües internacionals.
