«A character who's too neurotic to function in live but can only function in art»

Woody Allen

diumenge, 2 de juliol del 2017

Anna Karènina

Atenció, aquest post no té res a veure amb Greifswald, una pausa fora de context (n'hi ha en construcció). Recordeu quan en aquest post a vegades parlava de llibres i pel·lícules? (Veure també les pestanyes superiors del blog) Hi retorno amb un tast. I amb un títol sense pretensions. Avui no.

Suposo que disculpar-me per la ràfega incoherent de idees que vindrà a continuació, però ara ja escrit del tot i rellegit, en certa manera sí que he aconseguit teixir un fil força coherent. Però bé, anem al gra.

Portada d'Anna Karènina. Un llibre, un viatge en tren.
A veure com ho començo. Fa poc vaig acabar la novel·la Anna Karènina. Sense dubte, una de les millors novel·les que he llegit mai. Sento que últimament (un període de temps, que tanmateix, es va estenent i no només es refereix al present immediat) sento una cera devoció pel realisme rus, les verstes, els rubles, els copecs, els patronímics i el kvass confirmació del qual són l'apreciació recent que tinc, d'entre altres, per: «Els germans Karamàzov» de Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski, «Les ànimes mortes» de Nikolai Vassílievitx Gógol, i la obra magna en qüestió «Anna Karènina» de Lev Nikolàievitx Tolstoi. Ja només em faltava viure a la Makarenkostrasse, al costat del Puschkinring (aquest Sant Jordi em vaig veure obligat a regalar-me «Dubrowski», de Aleksandr Serguéievitx Puixkin. Ja me'l llegiré, en alemany).
Resumint al tema que ens interessa, fa poc vaig acabar de llegir-me Anna Karènina, i mare de Déu, com n'he quedat encisat i enamorat d'aquesta novel·la. Un enamorament literari. Però.... em quedo sense paraules.
Abans de seguir: Si no us heu llegida aquesta obra, us invito vehementment a fer-ho. Entenc el temor que incita a fer-ho. La reputació i el llibre en si. A casa hi ha dues versions d'aquest llibre. Una que consideraríem de llibre molt gruixut (el que apareix en les imatges) i un de més prim, significativament més prim, fent l'aparença d'un llibre normal, però (sorpresa!) amb més pàgines que el gruixut. Podríem dir, que té les pàgines més primes i fràgils que l'antic testament. Bé, es tracta de la versió en català i alemany del llibre que tinc a casa. Una enorme fortuna.
Vaig optar per llegir-me la versió catalana (tot i que, pel que sé, per l'heroisme d'Anna, hagués sigut més sentit triar una altra via) i... empassant-me l'orgull, haig d'admetre que he trigat 11 mesos en llegir-me l'obra (podeu imaginar-vos que no he estat regular). I MARE meva quin viatge que ha suposat. No tinc pas paraules precises per transmetre el gran ventall d'emocions diverses, i de coneixements, que he obtingut, amb Anna Karènina. Em saturo només de pensar-hi.
Però, especialment, avui he fet... l'opció/(error? No, no, em desisteixo de concebre aquest concepte) de veure'n la pel·lícula.
A veure, primer de tot, em defensaré, i desfaré, del primer tòpic que a tot hom ve al magí: «el llibre és millor que la pel·lícula». Doncs, naturalment! És clar que sí! Però aquest, poc a poc, deixa de ser un argument vàlid per a ferir la pel·lícula. Malauradament, en tinc d'altres... Com deien els Pets, «el món va massa ràpid, el món no s'espera ni un instant», i és que ara resulta que sí les pel·lícules duren més de 2h15m, ja és massa. I Anna Karènina, mínim, mínim!, ha de durar 3 hores (tot i que per aquest llibre, el mínim necessari és 1 temprada d'una sèrie de 40 minuts per capítol)
Però jo entenc que en fer la versió del llibre en pel·lícula se saltin aspectes poc importants (poc importants des d'un punt de vista cinematogràfic). Però fent un repàs del llibre, en podríem extreure 5 esdeveniments vitals, i d'aquests... en falten alguns. I això és intolerable. Per no dir que, dels aspectes poc importants, aquests duen a uns altres, i aquests a uns altres, i quant aquesta sèrie transcendental d'esdeveniments també és ignorada, a un li cau l'ai del cor. Per això, trobo que es necessari el següent missatge:
Has de llegir el llibre abans de veure la pel·lícula
I em molesta la impossibilitat d'entendre la pel·lícula sense haver llegit el llibre. Els guionistes construeixen la pel·lícula de tal manera, que hi ha escenes que no s'entenent sense la prèvia lectura. I és normal! Normal! El llibre està ple de monòlegs interiors que cinematogràficament només es podrien resoldre amb una veu en off que queda fora d'estil, un aspecte que es pot resoldre amb la destresa dels actors, amb llurs mirades. Les mirades! Però, quan aquestes mancances no queden compensades... ai... poc a poc la pel·lícula es va desmuntant per acumulació d'errors (o per l'acumulació de mancances de detalls, més precisament).
I segurament parlo del parany del qual n'ha sigut víctima la pel·lícula «Anna Karènina». L'heroïna, Anna Karènina. Però és que l'obra podria dir-se «Konstantín Dimítrievitx Levin»! Bé, no, el carisma de la figura d'Anna Arkàdievna Karènina és únic. Però em refereixo al tema del llibre. El llibre parla sobre... l'amor! I no ens posem pas cursis ni roses. L'amor és una força gran, enorme! Una força encabida en calçador a la pel·lícula «Interstellar», però nogensmenys, una força terriblement poderosa. I aquesta es veu representada per tres matrimonis (matrimoni: la consagració formal de l'amor, o això intenta demostrar): Stiva i Dolly, Anna i Alexiei i, Levin i Kitty. I el parany consisteix en concentrar-se i enforca-se únicament en la parella Anna-Alexiei1, perdent de vista l'enorme influència en el conjunt de la novel·la de Stiva Oblonski i Konstantín Dimítrievitx Levin. Com oblidar-se'n! Influència que no queda representada en la pel·lícula. Manca de temps, o un el resultat d'un guió massa enrevessat, potser.
Arbres de les famílies principals de la novel·la Anna Karènina.
Font d'origen: http://commons.wikimedia.org [vist el 02.07.207]
Jo venia a veure la pel·lícula disposat a perdre, això ho sabia, però aquesta acumulació quasi deliberada detalls, que fan del llibre una obra increïblement inqualificable des del meu saber, la que poc a poc em treien de polleguera. I és que hi ha detalls omissibles, naturalment, només faltaria. Però hi ha detalls que duen a altres detalls, i aquests poc a poc encadenats representen quelcom de més important, i clar, on parar d'eliminar escenes aparentment intranscendents, millor dit, menys importants del conjunt? Feina complicada.
Ara bé, dins del collage d'imatges i fotografies que és una pel·lícula, haig d'admetre que hi ha alguns instants que sí que m'han agradat i m'han fet el pes. Potser (segurament) no compensen el total de pensaments que susciten una pel·lícula. La posada en escena, m'ha fet pensar una mica. Sobretot a l'inici del film, sembla com si els actors actuessin sobre un escenari, amb decorats que es van canviant a mesura que avança la seqüència, amb un ambient molt teatral. Potser és que una obra literària tan perfecta no pot ser representada en vida real? Ha d'estar tot calculat i meditat com si fos una obra de teatre on cada detall de personatge i decorat està calculat al mil·límetre. O és un caprici artístic del director? Bé, és diferent. Però hi ha vegades que l'abús de coreografia em treu del paper, això ja més a títol personal.
Paul Frenzeny: Levin i Kitty patinant.
Font d'orginen: http://thephilosophersmail.com/ [vist el 02.07.2017]
Però tornant al llibre, que és on realment un aconsegueix connectar amb els personatges, m'he adonat de l'orgull i el temor que em feia connectar amb segons qui. Desconcerta una mica connectar amb les idees de Levin, entendre Anna, però també estar d'acord amb Alexiei Alexándrovitx en alguns aspectes. No estar d'acord en el conjunt de Stiva Oblinski, compadint Dolly, però que de cop et solta una idea on no podries estar més d'acord; o sentir-te allunyant del tarannà de Vronski, però emocionar-te i estremir-te en connectar amb algunes de les seves emocions.
I és que cada personatge, com cada persona, és un batibull d'emocions, idees i opinions, allunyats del simple blanc, negre i gris. Hi ha vegades que estàs completament d'acord amb el que pensa tal personatge, però capítols més endavant, quan parlen d'un altre tema, no entens el mateix i concordes més aviat amb el qui anteriorment era el seu rival o oposat. I són aquestes connexions les que a vegades et satisfan de veure-les reflectides en boca d'una altra persona, veient que compartiu a distància una mateixa idea, però paral·lelament, n'hi ha d'altres, que concordes en algun sentiment o idea però hi estàs d'acord i t'insatisfà. I et fa cavil·lar perquè penseu el mateix en aquesta situació, a vegades potser et fa canviar d'opinió, o d'altres vegades et referma i et reafirma. És un viatge on no només els personatges són viatgers, sinó també el lector, no cal dir-ho, no?
Un viatge en tren a través de múltiples verstes, parant a estacions diverses de la Rússia rural i rústica, de mugics segant camps de cereals, de patrons cuidant de llurs hisendes, d'altes classes socials disputant-se llocs de poder, de deutes de milers de rubles i copecs, de Moscou i Sant Petersburg, de la decadència dels menys fidels, de les tristeses no correspostes, de la insaciabilitat i la constància, i la conseqüent recompensa, de personen no correspostes o que no són enteses. Un viatge en un tren de vapor que avançant a pas rítim no s'atura, i clar, quan acabes al llibre, toca baixar del tren, i veus que aquest, novament, no s'atura, tot i els obstacles que es pugui trobar, i veure que s'allunya el tren debilita una mica. Però hi passen més trens a l'estació, només cal tenir la bona traça de pujar en un altre que t'ompli novament.


1. Quan parlo d'Anna i Alexiei. D'Alexiei n'hi ha dos. Alexiei Alexándrovitx Karènin, el marit d'Anna, i Alexiei Vronski, l'amant! No és pas casualitat, suposo, que comparteixin el mateix nom, no?

diumenge, 21 de maig del 2017

Colors de primavera

Fa un parell de mesos va arribar l'alba primavera tenyint el verd de blanc. I no em refereixo pas a una nevada al mes de Març, sinó de l'efervescència del buixol al sotabosc d'Eldena.

Bosc d'Eldena
S'acostava l'equinocci a ritmes accelerats i era d'apreciació notable com deixàvem enrere les tardes fosques a quarts de cinc. Vingué una explosió de vida, doncs sinó la primavera deixaria de ser-ho. Però, per què recordar l'entrada de la primavera a mitjans de Maig? Què ha provocat que me n'oblidés?
Al Maig ha arribat la calor, el bon temps, les primeres temperatures càlides. Potser no la xafogor de l'Agost, però el sol, compartint inclinació amb l'ocàs de l'estiu, crema igual. Però no és la calor, sinó la primavera daurada la que m'ha instigat.
Rapsfelder al Wieck

Els camps de colza han florit del no res, i el que era una primavera tenyida de blanc, ha passat a ser un paisatge daurat, fresc i captivador. La brisa bàltica no deixa d'airejar.
Webcam en directe des del campanar del Dom St-Nikolai de Greifswald (clickar)

Aquests camps daurats són els que es veuen des del campanar del Dom de Greifswald, per ser més precisos, els que es estan amagats just a sobre el campanar de la Marien-Kirche (cal ampliar la imatge), però podrien ser tranquil·lament els llacs groguencs que dominen l'escena entre el Ryck, el Bàltic i el que m'imagino que és l'illa de Rügen.
Què ens espera passada aquesta primavera daurada?
Respireu la baixa salinitat del mar?
Com la resta d'animals, jo també volia aprofitar la primavera per donar senyals de vida. Disculpeu la curta durada del post.

P.D. 23/05/2017: Afegeixo uns versos descontextualitzats que m'han evocat a aquesta primavera daurada.
Enllà de l'odi altíssim de la presó, potser
els tendres camps encara són caminats pel sol?
Si retornava als ulls l'or enyorat dels dies,
si m'allunyava endins del gran triomf del groc!
[...]
Salvador Espriu
 

dissabte, 25 de febrer del 2017

Benvinguts a l'Est

Entrada a la ciutat i l'horari de les misses. Font d'Origen: Oriol Sastre
Ja us heu mirat una mica al mapa on cau Greifswald? Certament crec que he donat unes quantes pistes en posts anteriors en quant a la seva situació geogràfica. Al nord, costa amb el Bàltic, i sí, a l'est d'Alemanya. És rellevant que es trobi a l'est? Crec que no especialment en molts dels països que existeixen (naturalment que tots els països són diversos interiorment), però sí a Alemanya.
No en faré del post una lliçó d'història, primer de tot perquè no seria precís ni profund; i segon, tampoc és el tema que vull abordar. Sabem que Alemanya va estar separada en dos, l'Alemanya de l'Oest, la RFA (o Bundesrepublik Deutschland) i l'Alemanya de l'Est, l'antiga DDR (Deutsche Demokratische Republik). La DDR era comunista, la RFA no (capitalista apunta la Wikipedia). Ja se sap, guerra freda, tropes americanes contra tropes soviètiques. Rerefons polítics i històrics complicats que no detallaré més (ja que m'equivocaria). Greifswald, doncs, es troba en territori de l'antiga DDR.
Influeix? Es veu que sí. Sempre he sentit de les fortes diferències entre l'Alemanya de l'Est i l'Alemanya de l'Oest, fins i tot avui en dia. Sentia que les ciutats de l'est tenien un aspecte més desangelat1, més pobre, més antic fins i tot. Com estacions de rodalies oblidades (o com la imatge que en tenim de l'Europa de l'Est). Ara bé, jo no he aconseguit copsar aquesta diferència tant fàcilment com m'hauria esperat.
Mentre arribava a Greifswald vaig enviar un parell de fotos a casa sobre el viatge (veure el post anterior, Noves sensacions en 3D) i m'arribaven missatges de «Ostberlin» o referències a l'evidència que em trobava a l'est. I jo, doncs, bé, mira, sí, és l'est. Ho sembla. Potser per la pluja. Spoiler alert, 3 mesos més tard ja hi començo a distingir l'essència, però a vegades no sé discernir si l'origen recau en l'est o en el nord d'Alemanya.
El que més caracteritza aquesta essència o atmosfera, és l'alta presència de (m'haureu de disculpar el ball de bastons que faré amb les traduccions de l'alemany al català, doncs sabem que els idiomes no són bijectius) habitatges socials, o habitatges públics; podríem dir construccions del tipus Plattenbau (definit com a estructura construïda a partir de forjats prefabricats). Jo ho definiria, barroerament, com a blocs de pisos, baixos, uniformes, sense ornaments, i despersonalitzats, de formes bàsiques i funcionals, destinats a l'emmagatzematge de famílies. Exemples poden ser la meva residència, o tots els edificis sense quasi excepció del meu barri.
Mosaic amb les dues essències de Greifswald. El meu barri i casc antic. Font d'Origen: Oriol Sastre
Veiem edificis vells, que no és el mateix que antics, una diferència molt notable. Per antiguitat tenim el pròpiament dit, casc antic (Altstadt), de la qual en vull parlar més endavant.
Makarenkostraße, Greifswald, al 1978. Font d'Origen: geocaching.com
Un altre exemple per a visualitzar el que crec que ineficaçment he volgut descriure amb paraules, el tenim en aquesta fotografia (quina sort que tenim que les imatges valen més que mil paraules) del carrer on visc, però l'any 1978. No reconec a quina alçada del carrer pot haver estat presa, la fotografia, ni en quina direcció apunta. També en desconec l'autor de la fotografia, però me'n fio de la seva veracitat (conscient que per Internet s'ha d'anar amb peus de plom; desconfieu fins i tot del meu blog, doncs a vegades m'agrada escriure-hi bajanades, sempre avisant indirectament caracteritzant les entrades en qüestió amb un estil còmic, surrealista o abusant de l'absurd). Actualment, la fotografia seria molt similar, només que els solars han sigut substituïts per més Plattenbau de la mateixa índole.
Però en el meu barri no només hi ha l'empremta soviètica en la faceta arquitectònica de l'urbanisme, sinó també en el nomenclàtor del mateix. El meu carrer és la Makarenkostraße (notar que menciono els noms dels carrers en femení, ja que Straße ho és en alemany), però és que davant tinc la Dostojewskistraße, el Puschkinring, la Tolstoistraße, Ostrowskistraße... i no només el noms dels carres, sinó que també em vaig topar per casualitat, sobtant-me força, amb l'escola bressol «Kindergarten Alexander Puschkin»
Kindergarten Alexander Puschkin. Font d'Origen: Oriol Sastre
I pensar que l'escola bressol del costat de casa meva (Mira-sol) es diu «el Niu»!
I com he dit abans, també volia parlar del centre de la ciutat, el casc antic. Adverteixo que fa dos, tres mesos que tinc el post en fase de desenvolupament. Motius d'aquesta lentitud és (naturalment) tenir el temps ocupat en altres coses, i segon, no saber com avançar en la segona part del post. I és per això que amb molt de greu que em sap, espero que no us endugueu un desencís massa gran en saber que no en parlaré gaire del casc antic. He deixat reposar massa temps el post i ha fermentat. No en sé massa de corrents arquitectònics, però podent llegir-ho a la Viquipèdia, el que realment no sé, és si puc atribuir gaire l'estil dels edificis característics de Greifswald en la influència soviètica. De fet, més aviat ho atribuiria en trobar-se al nord.
De fet, Greifswald formà part de Suècia en el seu moment. Ja vaig mostrar al post anterior que la Universitat de Greifswald pot ser considerada la universitat més antiga de... Suècia.
Entre els tres campanars icònics de Greifswald
Wiesen bei Greifswald. Caspar David Friedrich Font d'Origen: wikimedia.org
tenim, d'esquerra a dreta (veient el quadre, que mostra una perspectiva des del nord-oest de la ciutat): La Marienkirche, Dom St. Nikolai i Jacobkirche.
Per què dic, doncs, que la influència crec que ve del Bàltic? Em centraré el el Dom St. Nikolai. I la resposta és molt fàcil. Sant Nicolau (de Mira) és considerat el patró dels navegants. I, doncs, què trobem al nord d'Alemanya? El mar Bàltic. Resposta avorrida però crec que efectiva.
Finalment, volia comentar la fotografia amb la que he obert el post. Quan entres en una ciutat d'Alemanya, no només et trobes el cartell senyalitzador que entres en una població «Universitäts- und Hansestadt Greifswald», sinó que també et trobes... l'horari de les misses! Aquí la religió es viu d'una manera molt (molt) diferent de com es viu a Catalunya. Sembla que anualment a Catalunya tenim polèmica amb el pessebre que es mostra a la ciutat. Aquí la inauguració formal del semestre de la universitat es va fer a l'interior del Dom. I és normal. Aquest tema donaria per un altre post sencer, però no crec que en parli. Ja veurem que se m'acudeix per a la pròxima.

P.D.: També aprofito per compartir aquest vídeo, on em passejo en bicicleta per Greifswald. No em passejo pels barris de Plattenbau sinó que vaig cap al centre. Amb una mica d'atenció veureu un dels edificis que he anomenat al post, i d'altres que aporten essència a la ciutat.


1. Si algú m'ho sabés aclarir. Desangelat no me la marca pas com a paraula mal escrita, tanmateix no la trobo ni al DIEC ni a l'Optimot. Sí que apareix, però, al ÉsADir (Portal lingüístic del CCMA). M'agrada molt aquesta paraula per a descriure les estacions de RENFE, però per què no l'accepta l'IEC? L'Optimot em tradueix del castellà desangelado com a «sense encís (o encant)». Però no com a paraula sola.