 |
| Font: ostsee-haus-heidkate.de |
Tanmateix, el camí no el guiava per la costa sinó que hagué de desviar-se a l'interior, esquivant un càmping. Resseguí alguns camps de gramínies, encara verds, que esperen setmanes de secà. El vent li acariciava suaument la cara i aspirà ben fort l'aire. Era aire de natura.
El sol s'alçava lentament, ja no hi havia buidor a l'atmosfera i el món ja era despert. Desviant-se a l'esquerra per l'últim camp de conreu en Johannes es creuà amb un tractor que ja estava per feina. Tots dos es feren a un costat com pogueren en l'estret sender de sorra i es saludaren cordialment amb la mà en passar l'un al costat de l'altre. La cordialitat que genera l'emmirallament d'algú que també està per feina.
En retornar a la línia de costa, però, en Johannes s'endugué un desencís. Creient-se haver abandonat la petjada humana darrera seu, descobrí que era ben bé impossible. El camí, molt més ample, era asfaltat i encortinat pels fins raigs daurats del matí. La gent passejava en la distància, intentant mantenir la solitud entre ells. Hi havia més bicicletes, gent fent fúting, passejants; cadascú buscant la seva manera d'esbargir-se. No era la presència de gent el que l'inoportunava, sinó l'impossibilitat d'entrar en simbiosi amb la natura, i conseqüentment, amb l'ànima. Indistintament de quina.
Avançava contra el vent. El mateix vent que empeny les veles, ara el frenava a cada esbufec, però no el cansava. Lluitar forma part de seguir endavant.
A la seva esquerra no podia veure el mar, ni les onades, ni l'escuma rodolant sobre l'arena, perquè les dunes li ho impedien. Però ho podia sentir tot nítidament, i juntament amb l'olor de sal i vent li permetia de visualitzar-ho. A mode d'entrades a distància equidistant, la vegetació s'esclarissava suficientment per a impedir la fixació de la sorra i fer un petit solc per on es dibuixava l'aigua ondulada. I permetia d'entrar a la platja, aparcar la bicicleta, deixar enrere les sabates i cabussar-s'hi sense miraments. L'aigua freda eriçà cada pili de la pell d'en Johannes de cap a peus.
A l'altre marge, planor monòtona, i cases d'estiu. Camps monocroms en l'instant, però en Johannes va pensar que si hi tornava en uns mesos, i hi tornés a passar uns mesos encara més tard, les extensions verdes, les veuria florides, i més tard, s'assecarien poc a poc, perdent les tonalitat verdes i joves, i es transformarien en gra. La gamma de matisos seria més àmplia. Però no en l'instant.
Davant seu s'alçava un far enmig de l'herba. Com si hagués aparegut de cop, en Johannes es trobà sota la torre de 28 metres quasi per sorpresa. Aquell far escassejava en decoracions, dedicat exclusivament en la seva funcionalitat pràctica. Uniforme en tota la seva alçada, el color blanc es canviava pel roig només en l'àpex, donant l'aspecte d'un llumí. Un llumí que quan era encès indicava on era segur amarrar la nau.
El vent deixà de bufar i com un soroll eixordador però constant al qual ens hem habituat i que para sense previ avís, l'atmosfera es buidà de tal manera que tot l'alè que en Johannes duia dins se li escapà d'una batzegada. Decidí aturar-se sota el far. Baixà de la bicicleta i la recolzà sobre la pota de cabra. En Johannes s'assegué a l'herba, sota el far, de cara al mar.
Al dessota la torre lluminosa, en Johannes veia l'onatge pausat com s'acostava a la sorra. Per l'oest, podia distingir un creuer que s'acostava al fiord, i més endavant, un vaixell mercant deixava darrera seu el monument marítim de Laboe disposat a endinsar-se al gegant blau. Abandonant la conformitat del fiord. Embarcacions molt semblants però amb destins dràsticament oposats.
Ajagut a l'herba en Johannes l'acariciava amb el palmell de la mà obert i notava una per una les sòlides arestes de cada brot. Es mirava el mar i no se sentia a casa seva. Com havia arribat fins aquí? O, potser més important. Per què havia arribat fins aquí? En una ciutat silenciosa, sense rostre, amb ulls de pedra.
Quan és de nit els vaixells a vegades no veuen la costa i busquen els fars. Referències lluminoses, boies de terra orientatives. El far il·lumina el camí que han de seguir els vaixells per no perdre el fiord. Quina llum, doncs, havia seguit en Johannes? Què l'havia empès fins on és ara?
Com una àncora que arriada al sòl marí troba de bursada l'escletxa on fondejar la nau, un record el rebregà d'una estrebada. En Johannes pensà en els seus avis.
El creuer entrà al fiord.
Pensant en els seu avis, en Johannes alçà el cap i intentà traçar amb la mirada l'abast del raig lluminós que podia produir el focus d'aquell far. Arribaria més enllà de l'horitzó? I intentant relaxar el cristal·lí en el punt on en Johannes creia que enfocava el far de Heidkate, aquest es dirigí i contragué involuntàriament en un punt precís a pocs centenars de metres de la costa. Era el llagut del jove mariner que avançava sense pausa.
Seguia en la mateixa posició, abocat amb un peu sobre la proa i fent visera amb la mà. Com si es volgués avançar al pas de la seva nau, empès, no per la impaciència, sinó per la decisió.
El sol s'alçava lentament, ja no hi havia buidor a l'atmosfera i el món ja era despert. Desviant-se a l'esquerra per l'últim camp de conreu en Johannes es creuà amb un tractor que ja estava per feina. Tots dos es feren a un costat com pogueren en l'estret sender de sorra i es saludaren cordialment amb la mà en passar l'un al costat de l'altre. La cordialitat que genera l'emmirallament d'algú que també està per feina.
En retornar a la línia de costa, però, en Johannes s'endugué un desencís. Creient-se haver abandonat la petjada humana darrera seu, descobrí que era ben bé impossible. El camí, molt més ample, era asfaltat i encortinat pels fins raigs daurats del matí. La gent passejava en la distància, intentant mantenir la solitud entre ells. Hi havia més bicicletes, gent fent fúting, passejants; cadascú buscant la seva manera d'esbargir-se. No era la presència de gent el que l'inoportunava, sinó l'impossibilitat d'entrar en simbiosi amb la natura, i conseqüentment, amb l'ànima. Indistintament de quina.
Avançava contra el vent. El mateix vent que empeny les veles, ara el frenava a cada esbufec, però no el cansava. Lluitar forma part de seguir endavant.
A la seva esquerra no podia veure el mar, ni les onades, ni l'escuma rodolant sobre l'arena, perquè les dunes li ho impedien. Però ho podia sentir tot nítidament, i juntament amb l'olor de sal i vent li permetia de visualitzar-ho. A mode d'entrades a distància equidistant, la vegetació s'esclarissava suficientment per a impedir la fixació de la sorra i fer un petit solc per on es dibuixava l'aigua ondulada. I permetia d'entrar a la platja, aparcar la bicicleta, deixar enrere les sabates i cabussar-s'hi sense miraments. L'aigua freda eriçà cada pili de la pell d'en Johannes de cap a peus.
A l'altre marge, planor monòtona, i cases d'estiu. Camps monocroms en l'instant, però en Johannes va pensar que si hi tornava en uns mesos, i hi tornés a passar uns mesos encara més tard, les extensions verdes, les veuria florides, i més tard, s'assecarien poc a poc, perdent les tonalitat verdes i joves, i es transformarien en gra. La gamma de matisos seria més àmplia. Però no en l'instant.
Davant seu s'alçava un far enmig de l'herba. Com si hagués aparegut de cop, en Johannes es trobà sota la torre de 28 metres quasi per sorpresa. Aquell far escassejava en decoracions, dedicat exclusivament en la seva funcionalitat pràctica. Uniforme en tota la seva alçada, el color blanc es canviava pel roig només en l'àpex, donant l'aspecte d'un llumí. Un llumí que quan era encès indicava on era segur amarrar la nau.
El vent deixà de bufar i com un soroll eixordador però constant al qual ens hem habituat i que para sense previ avís, l'atmosfera es buidà de tal manera que tot l'alè que en Johannes duia dins se li escapà d'una batzegada. Decidí aturar-se sota el far. Baixà de la bicicleta i la recolzà sobre la pota de cabra. En Johannes s'assegué a l'herba, sota el far, de cara al mar.
Al dessota la torre lluminosa, en Johannes veia l'onatge pausat com s'acostava a la sorra. Per l'oest, podia distingir un creuer que s'acostava al fiord, i més endavant, un vaixell mercant deixava darrera seu el monument marítim de Laboe disposat a endinsar-se al gegant blau. Abandonant la conformitat del fiord. Embarcacions molt semblants però amb destins dràsticament oposats.
Ajagut a l'herba en Johannes l'acariciava amb el palmell de la mà obert i notava una per una les sòlides arestes de cada brot. Es mirava el mar i no se sentia a casa seva. Com havia arribat fins aquí? O, potser més important. Per què havia arribat fins aquí? En una ciutat silenciosa, sense rostre, amb ulls de pedra.
Quan és de nit els vaixells a vegades no veuen la costa i busquen els fars. Referències lluminoses, boies de terra orientatives. El far il·lumina el camí que han de seguir els vaixells per no perdre el fiord. Quina llum, doncs, havia seguit en Johannes? Què l'havia empès fins on és ara?
Com una àncora que arriada al sòl marí troba de bursada l'escletxa on fondejar la nau, un record el rebregà d'una estrebada. En Johannes pensà en els seus avis.
El creuer entrà al fiord.
Pensant en els seu avis, en Johannes alçà el cap i intentà traçar amb la mirada l'abast del raig lluminós que podia produir el focus d'aquell far. Arribaria més enllà de l'horitzó? I intentant relaxar el cristal·lí en el punt on en Johannes creia que enfocava el far de Heidkate, aquest es dirigí i contragué involuntàriament en un punt precís a pocs centenars de metres de la costa. Era el llagut del jove mariner que avançava sense pausa.
Seguia en la mateixa posició, abocat amb un peu sobre la proa i fent visera amb la mà. Com si es volgués avançar al pas de la seva nau, empès, no per la impaciència, sinó per la decisió.
