Bona diada de Santa Jordina i l’humil plaer de la lectura

Sant Jordi, la princesa, la rosa i el drac. Dos van al darrera i dos van al davant. Coneixeu la cançó, oi?
Sí, avui és Sant Jordi, una de les festivitats més boniques que tenim. És, senzillament, preciós com les places i carrer de totes les viles i ciutats de Catalunya s’omplen de paradetes plenes de llibres a vessar; dia festiu en dia laborable; els carrer plens de gent fullejant pàgines. No us podeu creure com trobem a faltar Sant Jordi els qui vivim lluny de casa. Un dia tant bonic. Per un dia a l’any a tots ens agrada llegir. Normalment, es ridiculitza a la gent que per Sant Jordi es compra un llibre quan no llegeix la resta de l’any, acusant que ho fan per postureig. No hi estic d’acord. Jo m’alegro, que almenys per un dia, la llegint torni a llegir. Potser, començant pel dia d’avui, arribaran més dies de lectura.
I jo procuro celebrar-ho a la meva manera, encara que sigui a Greifswald. Intento regalar-me un llibre (a part dels que em regalo la resta de l’any), buscant-hi algun significat. L’any passat em vaig regalar «Dubrowski» d’Alexander Puixkin. La primera obra de Puixkin que passa per les meves mans. El significat d’aquest regal? Bé, tinc una defensa una mica fràgil. La literatura russa m’agrada: «Els germans Karamàzov» i «Anna Karènina» de Dostojevski i Tolstoi, respectivament, m’han apassionat. Crec que ja ho he mencionat abans al blog. De Dostojevski n’he llegit més coses, i a més a la llista s’hi pot sumar Les ànimes mortes de Gogol. I aprofitant que porto un any vivint a l’antiga DDR era una bona decisió regalar-me un Puixkin i seguir aprofundint en aquest món, aquesta dimensió. Haig d’admetre, també, que em vaig buscar el llibre al Bücherbaum de Greifswald (ara ho explico) i per tant tampoc és que tingués gaire marge de decisió.

Bücherbaum de Greifswald. Font: insidegreifswald.de

Bücherbaum: què significa aquesta paraula que ha aparegut de sobre? Literalment significaria «Arbre de Llibres». Bé, el Bücherbaum és una "escultura" que hi ha a Greifswald, molt a prop del centre. És un punt d’intercanvi de llibres. Té la forma d’un arbre (simbòlicament), amb uns calaixos coberts amb una tapa transparent per defensar l’interior del mal temps on hi ha llibres i els pots intercanviar. Una biblioteca a l’aire lliure. Una d’aquelles coses, que pel que sigui, veig més sovint a Alemanya que a Catalunya. Que, ep! A Catalunya també en tenim d’aquestes coses, tinc entès. Però no és tant freqüent. Doncs bé, s’entén que no tingués gaire marge l’any passat sobre què regalar-me (sempre fent intercanvi amb algun llibre!), però trobar-me el llibre de Puixkin va ser tot una il·lusió. A més, sent llibres de segona mà, és un d’aquells llibres que ha passat per moltes mans. Com a mínim per mans d’alumnes, ja que la versió que vaig adquirir té el segell de la Krull-Schule de Greifswald. Diuen que els gats tenen 7 vides; els llibres ja ni us ho explico...
Aquest any el motiu era un altre, i quasi que m’hi he vist obligat. He optat per «Wer einmal aus dem Blechnapf frißt». De Hans Fallada. Pels qui es preguntin per què m’he vist "obligat" a regalar-me’l, m’explico. Comencem per Hans Fallada. Us sona el nom? És un escriptor nascut a Greifswald, però no crec que si us soni sigui per aquest motiu. Si us sona potser serà perquè... va ser empresonat a Neumünster. Ah, Neumünster! Aquest nom ja ens sona més, potser. Sí sí, aquella ciutat situada al sud de Kiel, a mig camí de Hamburg i la capitat de Schleswig-Holstein. Ja no podeu fallar. I tant, Hans Fallada va ser el presoner il·lustre anterior a Puigdemont a la famosa presó de Neumünster. I tinc entès que «Wer einmal aus dem Blechnapf frißt» (traduït: «Qui ha menjat del plateret») parla de la seva experiència en la mencionada presó. No tenia massa opció, no?
Ara bé, hi ha dies que ens llegiríem el món sencer, i veiem que no podem. Aquest cap de setmana, ha sigut quan m’he llegit Dubrowski, la novel·la que em vaig regalar l’any passat. I no us penseu que he fet el ronso durant l’any. No ha sigut tant productiu com altres però és que tinc una llista d’espera. També ens passa que anem a ratxes. Hi ha setmanes que llegeixo molt, i mesos que no ho faig pas. I aleshores m’"envalentono" i vull llegir obres escrites per dones, que històricament (i contemporàniament) han estat oblidades, i llegeixo obres de Mercè Rodoreda i Victor Català; o vull llegir poesia i m’agafo les antologies poètiques de Salvador Espriu, Ausiàs March i Joan Maragall; o vull aprofundir en el realisme rus i llegeixo Gógol i Puixkin. Però a vegades, tinc la sensació que ho faig amb massa pressa. Dubrowski, tot i ser una història curta, l’he llegida en 3 dies. I m’agafa la sensació, no sempre corresponent, que no hi he prestat massa atenció. Però després resulta que a Anna Karènina, hi vaig dedicar 10 mesos! I tinc remordiments si durant aquests 10 mesos no hagués pogut llegir moltes més obres que em falten per llegir.
Tanmateix sempre arribo a una conclusió i sempre és la mateixa: i és que llegeixo per plaer. I potser el que llegeixo una obra de Roc Casagran i sento la proximitat de tenir l’obra situada en un temps pròxim en el meu; i potser llegeixo un clàssic de la literatura catalana com Pere Calders i em deixo encisar pel seu ingeni i exquisit llenguatge; o llegeixo un llibre d’una editorial catalana i em sento partícip de poder-los ajudar en el seu projecte; o me’n vaig a un clàssic de la literatura universal com Anna Karènina i hi dedico el temps que hi faci falta. I tots tenen un denominador comú, i són els milers de vides que hi visc, l’aprenentatge constant i l’humil plaer de la lectura.
És Sant Jordi i no voldria acabar al post sense una recomanació ni un poema.
Recomanació: A recomanació hi posaré «Gertrud» de Hermann Hesse. No sé si hi ha traducció al català, espero que sí. Feia molt de temps que una història no em commovia tant.
I el poema, que ve amb imatge:

Desvelant la catifa verda
alb és el tel nival que es fon
Eldena es desperta de profund son.
Al bosc dels grius és primavera.

Floreix efervescent el buixol viu
com ullets cercant la llum quasi oblidada
de l’Abril, ja n’és l’albada.
És primavera al bosc dels grius.

És Elisa qui les sembra
flocs de flors blanques com estrelles
decoren soles, l’ample sòl, de perles.
Al bosc dels grius és primavera.

Sota l’ombra d’un carpí altiu
fineix la dama sa tasca alleujada
Elisa, d’Eldena n’és la mare.
És primavera al bosc dels grius.

El bosc dels grius

Recordeu la cançó que us he cantat al principi? Sant Jordi, la princesa, la rosa i el drac. Dos van al darrera, dos van al davant. M’agrada pensar que davant hi van la princesa i la rosa; tot i que em temo que Sant Jordi, per ser home, li agradar burlar el protagonisme. És per això que avui us desitjo una bona diada de Santa Jordina!

Llegendes de Greifswald

Quan un arriba i va a viure un lloc diferent, a les beceroles del que ha de ser l’aprenentatge del nou escenari, tot són sorpreses i novetats. Un barri a escrutar, carrers a descobrir on duen, cases pintoresques, monuments desconeguts. Mica en mica, aconseguim fer un esbòs del que ha de ser un primer mapa de l’entorn i és aleshores quan ja podem començar a desvelar els secrets que s’amaguen pels diversos racons. Llegendes i testimonis d’un passat impregnat per les voreres i parets de totes les cases. I un no és mai capaç d’arribar a imaginar-se fins a quin punt ens interpel·len aquests episodis.
Avui jo volia compartir amb vosaltres alguns dels secrets i detalls que més m’han arribat a cridar l’atenció des que sóc a Greifswald, el bosc dels grius.

Sowjetischer Ehrenfriedhof. Origen: Oriol Sastre

Volia començar amb aquesta estrella roja, l’emblemàtica i icònica estrella comunista. Recordem que Greifswald es troba en territori de l’antiga DDR. És una estrella que corona el sepulcre principal del cementiri soviètic que es troba ben bé al marge del casc antic de la ciutat, on hi ha enterrats 24 soldats soviètics que van morir l’Abril de 1945.
És un cementiri no massa gran, d’uns 240m² (60x40), just a l’altra banda del Wall, (la fossa que envoltava el mur que encerclava la ciutat) i queda una mica deslocalitzat, com si estigués fora de lloc, al costat d’un carrer transitat, davant d’un institut. El fullatge dels arbres amaga i camufla el que s’amaga allà dintre.
Certament, és un vestigi que en veure’l per primera vegada em va sorprendre força, però el passat comunista a Greifswald no és que sigui un secret massa ben guardat.
Dins del simbolisme, és un cementiri que actua una mica com un mirall on hi veus una ciutat antiga reflectida. I és encara més místic quan està cobert de neu. Com si realment ens transportéssim per un instant en un poble rus. És, però, un cementiri molt petit.
Sabeu, però, què és el que és realment peculiar d’aquest lloc i quin és el secret que volia compartir-vos? Que els 24 soldats morts, incloent qui està enterrat al sepulcre principal coronat per l’estrella roja en qüestió són de... dones! I de fet, és d’un dels batallons més reconeguts que van combatre durant la segona guerra mundial. A l’epitafi s’hi llegeix el següent:

«ВЕЧНАЯ ПАМЯТЬ ЛИДИЯ КОСМОДЕМЬЯНСКАЯ ОТДАВШИМ СВОЮ ЖИЗНЬ ЗА ЧЕСТЬ И НЕ3АВИСИМОСТЬ СВОЕИ РОДИНЫ — С.С.С.Р
1941 – 1945 гг»

que traduït vindria a dir: «A la memòria eterna de Lídia Kosmodemyanskaya que donà la seva vida per l’honor i la independència de la seva pàtria». I les inconfusibles sigles de la URSS (no confondre amb el Col·legi d’enginyers de Camins Canals i Ports).
Recercant una mica per internet he intentat informar-me i he descobert que Lídia Kosmodemyanskaya va ser una partisana soviètica que rebé el títol d’Heroïna de la Unió Soviètica. Una de les màrtirs més reverenciades de la URSS, i és enterrada a Greifswald. Segurament la soldat més il·lustre d’aquest batalló, que ara, discretament, passant desapercebut, descansa en una petita parcel·la al centre d’aquesta ciutat a la vora del Bàltic (més imatges d’aquest cementiri soviètic: aquí i aquí).

Origen: wikimedia.org

El segon secret que volia compartir amb vosaltres, i aquí, creieu-me, la història ens sorprendrà més, és el d’un dels molts Stolpersteine que hi ha per la ciutat.
Pels qui encara no sapigueu què són els Stolperstein (traduït de l’alemany significaria llamborda que fa ensopegar) són uns petits monuments situats a la vorera davant l’última residència de víctimes del nazisme, abans del seu arrest i deportació.
Són uns petits monuments creats per un artista Alemany (Gunter Deming) i és per això que a Alemanya n’hi ha a quasi totes les ciutats. Ara bé, també n’hi ha per altres països d’Europa, entre ells alguns pels Països Catalans, i el més passat van ressorgir noves iniciatives per col·locar-ne, per exemple, a Sabadell (enllaç a notícia: aquí).
Doncs bé, hi ha un d’aquests Stolperstein que em va cridar especialment l’atenció quan, casualment, vaig topar amb ell. De tant en tant, quan passo per la ciutat, me’ls llegeixo. I, com podeu veure a la imatge, m’enduc la sorpresa que la persona recordada en aquest cas es diu Jordi! Jordi? No m’ho acabava de creure. No Georg o Jörg o alguna traducció germànica equivalent. No, no. Jordi. J-O-R-D-I.
L’internet és immens, ho sabem, i en arribar a casa vaig provar de buscar alguna cosa. A la Wikipedia hi ha una llista amb els diversos Stolpersteine que hi ha a Greifswald, i efectivament, allí sortia el que m’havia topat per la ciutat.
El text del Stolperstein diu el següent: «Hier forschte // DR. JORDI F. KAUFMANN // Jg. 1909 // Flucht 1933 // Dänemark / Italien // Verhaftet 1937 // 'Rassenschande' // Flucht 1939 Litauen von Deutschen erschossen 1941 » que vindria a dir: «Aquí va fer recerca Dr. Jordi F. Kaufmann // Nascut 1909 // Fugit el 1933 cap a Dinamarca / Itàlia. Detingut el 1937 per "vergonya racial" // Fugit 1939 a Dinamarca, afusellat pels Alemanys el 1941».
Jordi F. Kaufmann, un nom ben català amb cognom Alemany. Al seu un investigador de la universitat de Greifswald, ja podria ben ser que fos algú de fora. A la wikipedia hi ha el seu nom documentat, Jordi Ferran Kaufmann, però no té fitxa pròpia en aquesta enciclopèdia. Algú amb ascendència catalana, però nascut i viscut a Alemanya segons sembla. A la pàgina web de la pròpia universitat tampoc n’he aconseguit trobar res.
Ves per on, un nom oblidat del qual no sembla que en quedi cap empremta digital, però que, gràcies al Stolperstein, encara pot ser recordat i commemorat. Sembla que la llamborda ha aconseguit fer el que pretén (Llista de tots els Stolpersteine de Greifswald: aquí).

Spotlersäule. Origen: http://statues.vanderkrogt.net

I el tercer secret de la ciutat, és el que m’ha semblat quasi irreal i a mesura que més n’aprenia d’ell, més em sorprenia i he volgut deixar pel final.
El nomenclàtor del meu barri és plena de personalitats russes, ja ho vaig comentar anteriorment en algun post. És un barri ple de Plattenbau i amb una atmosfera molt peculiar, el que jo crec que és una bona representació del que és un barri d’una ciutat de l’Alemanya de l’est. I entre tot això, un dia vaig veure l’escultura de la fotografia. «Renoi, semblen uns castellers» vaig pensar amb mig-somriure. Que a veure, no és ben bé la mateixa forma, però un parell de persones una sobre l’altre, doncs recorda una mica. Vaig a mirar la placa que hi ha al costat i llegeixo: «Spotlersäule von Heinrich Zenichowski 1976». Fins aquí normal, nom de l’escultura, nom de l’autor i any. Però el text segueix: «In Erinnerung der Colla Castellera aus Greifswald». Com? «En record a la Colla Castellera de Greifwald» ?? Vaig quedar catatònic. Havia de llegir-ho dues tres quatre vegades. No me’n sabia avenir. I aquest cop ni internet m’ha sigut d’ajuda. No trobo ni rastre. Trobo que l’estàtua està documentada amb el nom i autor. He trobat una fotografia de l’any 1976 en blanc i negre (enllaç) de la plaça amb l’estàtua i alguna notícia fent referència a que de la font on es troba l’estàtua ja no en rajarà aigua. Però cap referència a aquesta enigmàtica «Colla Castellera aus Greifswald». Tant increïble com imprevist.
Quines històries que amaguen les ciutats, no?

Finalment, ja només em queda confessar-vos que aquestes tres històries... són mentida! Com us he dit, són les llegendes de Greifswald, i tots sabem que les llegendes són meitat veritat, meitat mentida. El cementiri rus existeix, els Stolperstein fan ensopegar gent cada dia i l’estàtua sembla la d’uns castellers, però naturalment, mai existí una colla castellera a Greifswald, cap científic d’origen català és recordat a les voreres de la ciutat (trobo que m’ha quedat força bé el retoc fotogràfic), i els 24 soldats enterrats als cementiri soviètic són homes. Tot són homes, també fora el cementiri.
Espero, però, que almenys hagueu gaudit una mica d’aquestes llegendes, que hagin estimulat una mica la vostra imaginació i hagin permès, ni que sigui a partir dels detalls reals, ampliar una mica la visió que podríeu tenir d’aquesta ciutat a la vora del Bàltic.

El far de Heidkate

Font: ostsee-haus-heidkate.de

Tanmateix, el camí no el guiava per la costa sinó que hagué de desviar-se a l'interior, esquivant un càmping. Resseguí alguns camps de gramínies, encara verds, que esperen setmanes de secà. El vent li acariciava suaument la cara i aspirà ben fort l'aire. Era aire de natura.
El sol s'alçava lentament, ja no hi havia buidor a l'atmosfera i el món ja era despert. Desviant-se a l'esquerra per l'últim camp de conreu en Johannes es creuà amb un tractor que ja estava per feina. Tots dos es feren a un costat com pogueren en l'estret sender de sorra i es saludaren cordialment amb la mà en passar l'un al costat de l'altre. La cordialitat que genera l'emmirallament d'algú que també està per feina.
En retornar a la línia de costa, però, en Johannes s'endugué un desencís. Creient-se haver abandonat la petjada humana darrera seu, descobrí que era ben bé impossible. El camí, molt més ample, era asfaltat i encortinat pels fins raigs daurats del matí. La gent passejava en la distància, intentant mantenir la solitud entre ells. Hi havia més bicicletes, gent fent fúting, passejants; cadascú buscant la seva manera d'esbargir-se. No era la presència de gent el que l'inoportunava, sinó l'impossibilitat d'entrar en simbiosi amb la natura, i conseqüentment, amb l'ànima. Indistintament de quina.
Avançava contra el vent. El mateix vent que empeny les veles, ara el frenava a cada esbufec, però no el cansava. Lluitar forma part de seguir endavant.
A la seva esquerra no podia veure el mar, ni les onades, ni l'escuma rodolant sobre l'arena, perquè les dunes li ho impedien. Però ho podia sentir tot nítidament, i juntament amb l'olor de sal i vent li permetia de visualitzar-ho. A mode d'entrades a distància equidistant, la vegetació s'esclarissava suficientment per a impedir la fixació de la sorra i fer un petit solc per on es dibuixava l'aigua ondulada. I permetia d'entrar a la platja, aparcar la bicicleta, deixar enrere les sabates i cabussar-s'hi sense miraments. L'aigua freda eriçà cada pili de la pell d'en Johannes de cap a peus.
A l'altre marge, planor monòtona, i cases d'estiu. Camps monocroms en l'instant, però en Johannes va pensar que si hi tornava en uns mesos, i hi tornés a passar uns mesos encara més tard, les extensions verdes, les veuria florides, i més tard, s'assecarien poc a poc, perdent les tonalitat verdes i joves, i es transformarien en gra. La gamma de matisos seria més àmplia. Però no en l'instant.
Davant seu s'alçava un far enmig de l'herba. Com si hagués aparegut de cop, en Johannes es trobà sota la torre de 28 metres quasi per sorpresa. Aquell far escassejava en decoracions, dedicat exclusivament en la seva funcionalitat pràctica. Uniforme en tota la seva alçada, el color blanc es canviava pel roig només en l'àpex, donant l'aspecte d'un llumí. Un llumí que quan era encès indicava on era segur amarrar la nau.
El vent deixà de bufar i com un soroll eixordador però constant al qual ens hem habituat i que para sense previ avís, l'atmosfera es buidà de tal manera que tot l'alè que en Johannes duia dins se li escapà d'una batzegada. Decidí aturar-se sota el far. Baixà de la bicicleta i la recolzà sobre la pota de cabra. En Johannes s'assegué a l'herba, sota el far, de cara al mar.
Al dessota la torre lluminosa, en Johannes veia l'onatge pausat com s'acostava a la sorra. Per l'oest, podia distingir un creuer que s'acostava al fiord, i més endavant, un vaixell mercant deixava darrera seu el monument marítim de Laboe disposat a endinsar-se al gegant blau. Abandonant la conformitat del fiord. Embarcacions molt semblants però amb destins dràsticament oposats.
Ajagut a l'herba en Johannes l'acariciava amb el palmell de la mà obert i notava una per una les sòlides arestes de cada brot. Es mirava el mar i no se sentia a casa seva. Com havia arribat fins aquí? O, potser més important. Per què havia arribat fins aquí? En una ciutat silenciosa, sense rostre, amb ulls de pedra.
Quan és de nit els vaixells a vegades no veuen la costa i busquen els fars. Referències lluminoses, boies de terra orientatives. El far il·lumina el camí que han de seguir els vaixells per no perdre el fiord. Quina llum, doncs, havia seguit en Johannes? Què l'havia empès fins on és ara?
Com una àncora que arriada al sòl marí troba de bursada l'escletxa on fondejar la nau, un record el rebregà d'una estrebada. En Johannes pensà en els seus avis.
El creuer entrà al fiord.
Pensant en els seu avis, en Johannes alçà el cap i intentà traçar amb la mirada l'abast del raig lluminós que podia produir el focus d'aquell far. Arribaria més enllà de l'horitzó? I intentant relaxar el cristal·lí en el punt on en Johannes creia que enfocava el far de Heidkate, aquest es dirigí i contragué involuntàriament en un punt precís a pocs centenars de metres de la costa. Era el llagut del jove mariner que avançava sense pausa.
Seguia en la mateixa posició, abocat amb un peu sobre la proa i fent visera amb la mà. Com si es volgués avançar al pas de la seva nau, empès, no per la impaciència, sinó per la decisió.