Grècia :: Delphi

Avui (dia que ho vaig escriure que deu se el 10/08) el dia no podia començar pitjor... El plan del dia era anar a Delfi i per això havíem d'agafar l'autobús. Per fer-ho havíem d'anar a la terminal en transport públic i li vam dir al conductor que si anava a "Praktoria", la parada d'autobús on havíem de baixar. Doncs bé, l'home no ens va dir res durant tot el viatge i vam acabar al final del trajecte: "Ano Liossa" (i, per descomptat, lluny de "Praktoria"). Això resulta ser un barri de les afores (de veritat) d'Atenes. Un barri de mala mort. Tot erm, "chaboles", cases a mig construir... (excepte una que tenia un aspecte digne i estava ple de barrots a les finestres). Allà vam esperar 20 minuts per agafar el bus de tornada, però sortia a les 09:50 i el que anava cap a Delfi a les 10:30. El vam agafar i vam ser efusius amb el conductor perquè ens avisés quan arribéssim. A la parada vam ser-hi a les 10:20 i sort que li vam preguntar a una noia que va baixar amb nosltres com arribar a la terminal B. Arribem apurats, comprem bitllets d'anada i tornada i... EUREKA! (en algun moment havia de fer servir l'expresió encara que aquest no sigui el cas.més idoni) l'aconseguim agafar a un moment. Que bé, direcció a les ruïnes de Delfi. Si és que no hi ha viatge sense aventura.

Parlant de Delphi, que de fet us pensaveu que aquest era l'objectiu del post (el títol no és més que un titular), es tracta d'unes ruïnes on, segons la mitologia grega, és el centre del món ja que Zeus, al deixar anar dues àligues des d'extrems oposats de la Terra, és on van coincidir. Allí, hi ha com a ruïnes principals: el temple d'Apolo, Tholos (una estructura rodones a la qual se li han fet moltes fotografies), i un estadi de 200 metres on s'hi celebraven els jocs "Pythian" (no sé com és ben bé en català i eren els segons en importància darrera dels jocs olímpics). Unes ruïnes molt interessant i algunes ben conservades, però com és habitual, hi feia mooolta calor.
Ara bé, com vaig dir, a Atenes no cal que t'hi quedis gaires dies i Delphi és un dels llocs de Grècia que s'ha de visitar. A més, sent estudiant et sortirà gratuït tant les ruïnes com el museu.
Intento adjuntar una fotografia que ensenya el temple d'Apolo (com entendreu, les fotografies de veritat les faig amb la càmera i no pas amb el mòbil).

Grècia :: L'acròpolis grega

Vaig començar el post anterior dient que la ciutat d'Atenes no m'havia agradat deixant de banda l'acròpolis grega. Bé, per acròpolis podríem dir el centre, sumant-hi: l'àgora, el barri de plakas, el d'anafiotika i ruïnes escampades. És normal, Grècia viu d'això i ho ha de fer atractiu pels turistes. Així doncs, compartint l'opinió amb diversa gent que he conegut coincidim en que Atenes no és maca exceptuant el centre. Per no voler ser fals en el seu moment vaig fer el post sobre el què crec que era realment Atenes, i ara que ja en tenim una idea deixaré l'opinió sobre el què crec del centre, la part maca.
El títol del post no és més que un titular, no només parlaré de l'acròpolis.
Els barris de plakas i anafioika són els típics barris turístics de ciutat. L'encant que tenen, sobretot el d'anafiotika, és les espectaculars vistes de l'acròpolis que ofereixen. Aquesta s'alça al ben mig de la ciutat en un turó que de seguida agafa altitud. A més, aquest barri és al què em volia referir quan anteriorment vaig dir que havia trobat un racó preciós entre carrerons blanc i blau celeste.
També parlaria de l'àgora. Passejar-se enmig de les ruïnes on saps que fa 2500 anys en aquells edificis es van fer tants progressos com la democràcia (concepte que al cap de tants anys sembla que s'ha oblidat), o trobar-te la possible presó on va ser executat Sòcrates, personatge que només coneixia dels llibres de filosofia i que em pensava que "només" en quedaven les idees i ara se m'ha fet real. Per on passejava jo es passejava ell molestant ela compatriotes amb preguntes compromeses que obligaven a raonar. Com les preguntes, una passejada que dóna molt a pensar. Mentre ho feia em va venir al cap la cançó de Roma, dels Manel. En el seu cas en concret parlen del poble romà, però és igualment aplicable.
I ja només em queda parlar de l'acròpolis. Alçada al bell mig d'Atenes (de fet, l'Atenes moderna s'ha instal.lat al seu voltant, diguem-ho bé), s'imposen els vestigis d'una gran civilització. Vaig passejar pel teatre de Dionís, el temple d'Atena, el monument a Agrippa, molts edificis dels quals ja no en recordo el nom i, com no, el Parthenon. Miracle de les proporcions matemàtiques (potser per això ha durat tant de temps) era un must-see de Grècia. Llàstima que en una cara hi hagués una bastida, però és normal que vulguin fer feienes restauració (què preferiríeu: un parthenon restaurat amb tot el seu esplendor, o els espectaculars vestigis que han sobreviscut el pas del temps?). Tanmateix, les altres cares eren lliures de grues i ens vam poder fer les fotos corresponents.
Així que això es tot d'Atenes, té una cara maca, maquillada per a enlluernar turistes, però la realitat és un altra, és grisa i pobra, esperem que millori. La meva recomanació? Ja la vaig dir al post anterior.

     Són les coses bones de passar a l'eternitat.

Grècia :: Atenes ciutat

Kalispera!
Abans de començar el post haig d'advertir que l'estic escrivint amb el mòbil, i no és del tot fàcil fer-ho bé.
Tinc pensat, potser, fer posts curtets, per comoditat meva i per així anar tractant temes concrets ^^
Què diré d'Atenes? Vaja, que la ciutat no m'ha agradat gaire (deixant de banda l'Acròpolis que m'ha encantat, genial; quin contrast). Resulta que el barri on estem no és del tot acollidor: és brut i pobre, malhauradament això no és exclusiu d'aquest barri en concret. Deixant  banda el centre la història es repeteix... Això sí, l'hostal on estem, el San Remo, tot i ser molt simple, és acollidor i estar recent pintat de blanc i blau celeste. Intenta brillar d'entre el gris monòton, i la gent que hi treballa és molt simpàtica. Punt positiu. A més, estem molt ben connectats amb el metro i si ets estudiant (i portes l'acreditació corresponent) tot és més barat: fins ara no hem pagat cap museu i cap excavació arqueològica, contant acròpolis i Delfis. Ara bé, la pobresa és palpable...
Tanmateix, avui hem passejat per la zona maca d'Atenes (jo dubtava que existís). Bonica ho és, algun racó preciós et tetransporta com si estiguessis una illa*, però també és cert que juga amb l'avantatge que fins ara només havíem passejat per barris bruts, pobres i sense confiança. Ara bé, si és cert que hem descobert aquesta zona, la cara pobra no acaba de desaparèixer. Mentre escrivia això ens ha vingut una nena de 10 anys amb una guitarra mediocre a cantar-nos per aconseguir unes monedes. És sense dubte el més trist que he vist aquí a Grècia (Atenes). És, apart d'il.legal, immoral. Ahir mateix tenia davant una nena pijeta turista, amb el seu vestidet i les ulleres de sol, i a escassos metres una nena (potser la de fa un minuts) obligada a tocar un melòdica. Com l'ha de mirar? De tant petita ja ha d'estar condemnada? No em ve més de gust parlar del tema, però la gent ha de saber fins a quin punt arriba la situació.
Crec que ho deixaré aquí, però en el següent post intentaré parlar de l'Acròpolis atenenca, que m'ha fascinat. Si bé a Atenes jo no diria que t'hi has de quedar més de 3 dies (aprofita per veure les marevelles que el país ofereix: Delfi, Olympia, Epidauros...) l'Acròpolis és imprescindible, fins i tot a nivell europeu o més. Espero poder transmetre aquest sentiment en el següent post.

*Si hi penso deixaré un link als comentaris per concretar aquest racó
** Si pogués adjuntaria fotos per fer el post més acollidor ^^

Quan els cowboys també són persones

Ara resulta que vaig fer bé de decidir-me a fer-ho bisetmanal i tot! Sé que fa tres setmanes de l'últim post però no és per falta d'idees que no n'he penjat cap. De fet, la majoria de cops que veieu escrites les expressions: "l'altre dia" o "ahir", estem parlant de setmanes o mesos. A més a més, apunto per dir que per aquest Agost, potser (potser), deixi el bloc de vacances. Me'n vaig fora tot un més, i si tinc la oportunitat de penjar alguna cosa (no sé com serà la disposició de wifi i tal) segurament serà per parlar del que estic fent. Només deixo una paraula clau Zakynthos. Feta aquesta introducció i possible advertiment per al més d'Agost (el qual espero que tothom tingui ocupat ;) ) passem al post d'avui del qual n'estic orgullós ^^

Renoi, però si veig que encara no havia parlat d'en Clint Eastwood! Doncs no esperem pas més, no. Ni Mystic River, ni Million Dollar Baby, ni Gran Torino. Avui toca un altre...

Títol: Unforgiven (Sense Perdó)

Director: Clint Eastwood

Any: 1992

País: Estats Units d'Amèrica 

Premis: 4 Oscars, 2 Globus d'Or i més...
Repartiment: Clint Eastwood (William Munny), Morgan Freeman (Ned Logan), Jaimz Woolvett (The Schofield Kid), Gene Hackman (Little Bill Daggett) i més...

A l'espera de veure els primers spaghetti westerns del mític Clint Eastwood dirigits per en Sergio Leone, l'altre dia en vaig veure l'últim: Unforgiven. Dirigida, produïda i interpretada pel mateix Eastwood, aquest representa el seu adéu al llunyà oest (pot ser que Gran Torino sigui realment el seu últim “western”?). I quin adéu. Guanyadora de 4 premis Oscar, entre ells: millor pel·lícula i director, i d'altres premis, Unforgiven compta amb un bon repartiment: Morgan Freeman (qui també apareixerà més endavant a Million Dollar Baby), Gene Hackman (Oscar a millor actor secundari) i Richard Harris. Aquesta es converteix en una de les seves millors pel·lícules, de l'excel·lent llegat que ha deixat.

Jo sempre he tingut una certa inclinació cap a les actuacions d'en Clint Eastwood, m'agraden fàcilment. El caràcter que desprèn, la mirada freda i dura, sempre m'ha agradat. Així que pot semblar imparcial, però un cop més, m'encanta la seva actuació. Ara bé, aquesta realment la viu, perquè és ell realment qui està en aquell paper. Sap que és el seu últim western ho saben tant el director com el personatge. Serà l'últim cop que passarà a l'acció al far west. Juntament amb ell hi ha la gran actuació d'en Morgan Freeman ara bé, aquest no sempre m'agrada tant. És molt bon actor però es deixa veure massa. Sovint té papers fàcils d'interpretar, però és amb personatges com aquest que em captiva. Aquestes pel·lícules són les que li donen la fama que té. També hauria de parlar d'en Gene Hackman ja que va guanyar un Oscar amb l'actuació. Realment, tots estan molt ficats en el paper.

Fins ara quan pensava en un western el primer que em venia al cap era la imatge del cowboy begut, caça-recompenses que es fica en embolics i enmig de tiroteigs, per acabar sent l'amo del poble. Clint Eastwood va ser aquest cowboy fa 45 anys a Itàlia. Ara bé, passat aquest temps, William Munny no és més que un cowboy retirat, vidu, amb dos fills a mantenir i sense diners per fer-ho. Aleshores se li presenta la oportunitat de guanyar 1.000$ si mata dos vaquers que van agredir una prostituta, creant-li ferides i cicatrius a la cara a ganivetades. William Munny va ser el cowboy més despietat que s'hagués conegut mai, assassí de nens i dones, però ha intentat deixar aquesta vida enrere. Ell, però, necessita els diners i s'embarca a la busca d'aquests bandit juntament amb el seu company inseparable, Ned Logan (Morgan Freeman) i un jove inexpert que es vol menjar el món (Jaimz Woolvett).

Ara bé, els cowboys són persones i tenir una pistola no vol dir tenir la capacitat de matar. Això, però, no ho sap el jove vaquer que els embarca en aquesta cerca-i-captura, conegut com a “The Schofield Kid” i com que d'en Will Munny només en coneix el seu passat s'espera l'aventura de la seva vida. De fet, en Schofield Kid és com els adolescents d'ara, els que van amb les hormones revolucionades, un cregut, que es pensa que és capaç de tot, però poc a poc es topa amb un món dur, difícil, madur. Matar no vol dir prémer el gallet de la pistola. Matar es treure la vida a una persona, prendre-li tot el que té i tot el que tindrà.

Així doncs, en Clint Eastwood, ens regala un western, que en certa manera i dins dels límits, és no-violent. Una pel·lícula que analitza la vida del llunyà oest des d'un altre punt de vista. Si fins ara els westerns eren: “La ciutat no és prou gran per a nosaltres dos” o “tens una recompensa que m'interessa” era perquè qui els representaven eren la gent inconscients, els borratxos, el que un dia va ser en Clint Eastwood (i de cap manera estic criticant res, de fet, els cowboys eren aquesta gent). Ara bé, alguns d'aquests vaquers si al cap dels anys sobreviuen i han tingut la sort de no ser matats, pot ser que acabin madurant, i és aleshores quan veiem un altre tipus de western. De fet, aquí és on trobo una de les grandeses d'aquesta pel·lícula. Que en Clint ens ensenyi com un dia ell va ser un d'aquells assassins i amb el pas del temps ha intentat canviar, però sempre li pesa el passat. Aquest el duem a sobre com un cargol que tragina casa seva. Pesa.

Tanmateix, aquesta pel·lícula no només gira al voltant d'aquest trio en busca dels bandits. Qui ofereix la recompensa és el col·lectiu femení de la casa de barrets on van ocórrer els incidents. I tenint en compte els temps que corren, la recompensa és molt seductora. El poble, però, no vol que s'ompli d'assassins i el xèrif de Big Whiskey (el nom del poble), en Little Bill Daggett apallissa a tothom que consideri un caça-recompenses perquè se n'oblidi del premi i se'n torni cap a casa. Fa de protector del poble.

Els westerns ja no estan de moda. De fet, a parir d'Unforgiven (i ja feia temps) de bons westens no n'han aparegut gaires. Potser podríem nomenar TrueGrit (dels Germans Coen) i Django (d'en Tarantino). La diferència és que aquestes dues són “homenatges” a westerns que els directors admiraven; Unforgiven és un homenatge al que ell mateix va ser. S'acomiada del gènere que el va fer famós i intenta agrair a la gent què van fer d'en Clint Eastwood un icona, mostrant-nos que, amb ells, ha après un munt i ho demostra amb aquesta gran pel·lícula. Un adéu amarg, i no és l'últim que dirigirà.

9/10

"It's a hell of a thing, killin' a man. Take away all he's got, and all he's ever gonna have."

Imagineu-vos-la dita pel Clint Eastwood, amb aquella mirada i aquella veu. Buf! 

Montaditos Rider Cup

Han passat poc més de dues setmanes i és hora de que em compleixi una mica el termini que em vaig establir, així que preparant un post nou dels que no estan a la nevera (allí hi guardo crítiques per quan estigui apurat) crec que aquest és el més adequat. Es tracta de...

... la Montaditos Rider Cup un circuit de moment bi-anual (hivern-estiu) que va des de Mira-sol fins al "100 Montaditos" de Rambla Catalunya, tot en bicicleta passant pel Tibidabo. A més és un circuit que tinc l'orgull d'haver co-fundat amb en Joan Cabasés, que és qui va impulsar la primera edició.

És un circuit fàcil que originàriament es va fer de nit, amb frontals i ben equipats, i que acaba amb el fantàstic premi per a tots els participants d'un berenar-sopar a la destinació final. La primera edició va ser del tot espontània, "no penso tenir un vespre avurrit" és el catalitzador de la idea. Poc a poc vam polir alguns detalls (de fet, no hi havia res previst) i cap a les 19:00 ja sortíem; pensant que era un 20 de Gener, ja començava a fer-se fosc. Però aquesta era la intenció! Una ruta nucturna fins a Barcelona tot per impedir que la tarda es tornés mainstream.

El resultat va ser tan bo que es va repetir fa poc, aquest juny, per Sant Joan. El motiu? El mateix. Impedir que el dia fos avurrit i fer-lo únic, recordable. I tant que s'ha fet.

Amb el post vull donar a conèixer la iniciativa, però també vull que qui estigui interessat s'animi a fer-la un dia, és fàcil! Repeteixo, és fàcil! Ara a continuació deixaré algun link amb el track de la ruta i informació del camí.
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4738970

Veiem que són 20km (poca cosa) i només 611m de desnivell de pujada. A més, el principi és molt maco, per una de les zones més maques de Collserola, i la baixada a l'entrega de premis final és per alguns dels barris més modestos de Barcelona, on podem gaudir de cases petites i poc vistoses. A més és tot recte (ja es veu). A més a més ofereix molt bones vistes durant el recorregut, i una gran panoràmica de Barcelona, que de nit amb tots els llums encesos és molt maca.
Així que això, a veure si quan torni a sorgir de fer una Montaditos Rider Cup, podem fer un recorregut amb més gent.

La Barcelona nocturna

Entrega de premis

Retorn prudent i el perquè: Joc d'Enigma

Doncs sí, retorno a escriure un post en aquest bloc que, tot i estar en stand by durant uns mesos, no ha caigut a l'oblit. El que sí que intentaré és a veure si aconsegueixo recuperar una regularitat, una de prudent.

L'últim cop que el bloc corria a tota màquina va ser durant les vacances d'hivern, i clar, la paraula clau "vacances" ho diu tot. Ara bé, és estiu i en torno a tenir, tornaré al mateix ritme? La resposta és NO. El que vull intentar però, és tenir una regularitat d'un post cada dos setmanes, o si estic on fire fer-ne 1 a la setmana. No és pas per la falta de temps sinó per dos motius: aquest Agost serà difícil cobrir el temps de postejar al bloc (potser ja explico perquè en un post, pels qui no ho sàpiguen) i segona, perquè quan torni el següent curs (sé que acabo d'invocar Satanàs fent-vos recordar que l'estiu s'acaba en algun moment, disculpes) intentar cobrir la bi-setmanalitat.

Últimament havia fet molts posts seguits de cinema. De fet, he organitzat una mica el bloc en aquesta direcció oferint les pestanyes superiors amb la informació de les pelis que comento i directors. Fins i tot, hi ha la pestanya "Cicles de Cinema". Està una mica aturada però pel fet que, tinc les crítiques emmagatzemades. Ja estan escrites. Ara bé, volia que arribés el moment que tingués temps suficient com per anar postejant altres temes i així cobrir els cicles o les crítiques escrites poc a poc. Intentant combinant pel·lícules i altres temes. El fet de la bi-setmanalitat (encara per decidir) és perquè així puc anar acumulant material i el dia que no tingui gens de temps en dues setmanes, tindré un parell de posts a la rereguarda apunt.

Així doncs, el post d'avui.

Aquest "retorn" va dedicat a Joc d'Enigma que ha estat, de fet, el projecte en que he estat treballant i que m'ha ocupat el temps que dedicava al bloc. No voldré ser pesat pels qui ja coneguin Joc d'Enigma.

Es tracta d'un joc online molt senzill basat en el codi .html (bé, de fet, basat en TercerOjo). És un joc de nivells en que cada un d'aquest és un enigma (o semblant) que s'ha de resoldre. Molt me'ls he pensat jo mateix, i molts també són d'altres que he resolt en altres llocs. Una mica de tot, intentant que siguin originals. De moment, n'hi ha 50 de dissenyats (a veure qui és el primer que hi arriba?) però molts més de pensats! Us animo molt a intentar-ho que us ho passareu bé i serà distret (i de pas, exerciteu una miqueta la ment)

Doncs un cop donat a conèixer el joc i ha reprendre una mica el bloc, espero que segueixi tirant aquest estiu i que tingui alguns temes diversos a comentar (i a donar a llum a les crítiques de cinema que tinc guardades). Ens veiem!

Dubtes i cireres

Títol: Ta'm e Guilass (El Sabor de les Cireres)

Director: Abbas Kiarostami

Any: 1997

País: Iran Idioma: Persa

Premis: 1997 Cannes: Palma d'Or a millor pel·lícula (ex-aequo) i altres

Ta'm e Guilass és una interessant pel·lícula del director iranià Abbas Kiarostami que li va valer el premi de Palma d'Or a Cannes l'any 1997 (compartit amb la pel·lícula japonesa Unagi, l'anguila). Formulant un tema complicat, com és el suïcidi, permet gràcies als diàlegs elaborar una bona reflexió sobre aquest plantejant els aspectes morals i ètics que el suïcidi comporta.

El Sr. Badii (Homayoun Ershadi) és un home de mitjana edat que busca algú que l'ajudi a suïcidar-se. La feina és fàcil: li ensenya el lloc on vol fer-ho, un forat que ha preparat al costat d'un arbre, i li diu que al matí següent, a les 6, vingui i pregunti per ell. Si respon, li ofereix la mà i l'ajuda a sortir del forat sinó, l'enterra. Ara bé, el protagonista busca algú que ho es comprometi a fer-ho i això li permet conèixer gent diversa que no reaccionen igual i no comparteixen la mateixa opinió davant la seva decisió. El director té l'oportunitat de barrejar els diversos punts de vista: com ho veu l'home normal, el religiós, el qui ho entén, el qui s'espanta. No tots reaccionen igual, no a tots els ho pot plantejar de la mateixa manera. Un home que decideix que ja no vol viure més i demanar com a última voluntat que algú l'ajudi a no ser un destorb quan ell no hi sigui.

Posat en escena de forma molt intel·ligent i força efectiva, amb un petit desplegament de recursos podem seguir la cerca del Sr. Badii sense perdre detall del que pot passar-li pel cap i del que passa pel cap als qui intenta reclutar per a aquesta tasca aparentment senzilla però moralment molt difícil. Des de dins del cotxe veiem que el Sr. Badii té sempre la mirada atenta buscant gent que estigui sola per a oferir-li el treball. Des de fora veiem com el camió es va deambulant d'una banda a l'altra de Teheran i com les vides segueixen independentment del que estigui fent l'individual. Això també serveix per a nosaltres; la vida continua més enllà de nosaltres. A més, però, aquest entorn que ens mostra de Teheran, una pedrera (allí tots els treballadors treballen amb la terra, veiem la relació), serveix, en part, per a construir una certa crítica social i mostrar a la resta del món com és una ciutat com seria la capital de l'Iran i com s'hi viu, el nivell de benestar, etc.

Sr. Badii buscant a algú

El director persa aconsegueix crear una sèrie de diàlegs i reaccions d'allò més versemblants que van des del dubte, a la negació, a l'esperança, remordiment, etc. Suïcidar-se és molt difícil i per molt que hi hagis meditat, per dur que sigui el problema que afrontes o al qual et rendeixes, és una acció definitiva a la qual no hi ha marxa enrere. La religió ho veu com un pecat, ja que suïcidar-se és matar, tanmateix el protagonista només demana que l'enterrin, com si fos adob per l'arbre al qual s'enterra. És que mai has adobat un arbre? És difícil adobar un arbre? No demana més, la resta és assumpte seu.

Pel·lícula, doncs, que qualificaria d'interessant que indaga en l'ésser humà i la reacció d'aquest davant del suïcidi. Aconsegueix aprofundir en el protagonista i en la gent a qui demana aquest favor. Força recomanable sabent que estàs veient una pel·lícula premiada per Cannes, que tots sabem que, normalment, no és de l'estil al qual estem acostumats.

6,5/10

«Solo finge que estás cultivando la tierra, y que yo soy abono que debe esparcirse al pie de un árbol. ¿Es eso difícil?

No puedo echar tierra encima de nadie. No soy enterrador. No entierro a gente.»

«Lo has prometido. No lo olvides, no me abandones»

Un dels candidats, el seminarista. Enquadre típic del film.