Benvinguts a l'Est

Entrada a la ciutat i l'horari de les misses. Font d'Origen: Oriol Sastre

Ja us heu mirat una mica al mapa on cau Greifswald? Certament crec que he donat unes quantes pistes en posts anteriors en quant a la seva situació geogràfica. Al nord, costa amb el Bàltic, i sí, a l'est d'Alemanya. És rellevant que es trobi a l'est? Crec que no especialment en molts dels països que existeixen (naturalment que tots els països són diversos interiorment), però sí a Alemanya.
No en faré del post una lliçó d'història, primer de tot perquè no seria precís ni profund; i segon, tampoc és el tema que vull abordar. Sabem que Alemanya va estar separada en dos, l'Alemanya de l'Oest, la RFA (o Bundesrepublik Deutschland) i l'Alemanya de l'Est, l'antiga DDR (Deutsche Demokratische Republik). La DDR era comunista, la RFA no (capitalista apunta la Wikipedia). Ja se sap, guerra freda, tropes americanes contra tropes soviètiques. Rerefons polítics i històrics complicats que no detallaré més (ja que m'equivocaria). Greifswald, doncs, es troba en territori de l'antiga DDR.
Influeix? Es veu que sí. Sempre he sentit de les fortes diferències entre l'Alemanya de l'Est i l'Alemanya de l'Oest, fins i tot avui en dia. Sentia que les ciutats de l'est tenien un aspecte més desangelat¹, més pobre, més antic fins i tot. Com estacions de rodalies oblidades (o com la imatge que en tenim de l'Europa de l'Est). Ara bé, jo no he aconseguit copsar aquesta diferència tant fàcilment com m'hauria esperat.
Mentre arribava a Greifswald vaig enviar un parell de fotos a casa sobre el viatge (veure el post anterior, Noves sensacions en 3D) i m'arribaven missatges de «Ostberlin» o referències a l'evidència que em trobava a l'est. I jo, doncs, bé, mira, sí, és l'est. Ho sembla. Potser per la pluja. Spoiler alert, 3 mesos més tard ja hi començo a distingir l'essència, però a vegades no sé discernir si l'origen recau en l'est o en el nord d'Alemanya.
El que més caracteritza aquesta essència o atmosfera, és l'alta presència de (m'haureu de disculpar el ball de bastons que faré amb les traduccions de l'alemany al català, doncs sabem que els idiomes no són bijectius) habitatges socials, o habitatges públics; podríem dir construccions del tipus Plattenbau (definit com a estructura construïda a partir de forjats prefabricats). Jo ho definiria, barroerament, com a blocs de pisos, baixos, uniformes, sense ornaments, i despersonalitzats, de formes bàsiques i funcionals, destinats a l'emmagatzematge de famílies. Exemples poden ser la meva residència, o tots els edificis sense quasi excepció del meu barri.

Mosaic amb les dues essències de Greifswald. El meu barri i casc antic. Font d'Origen: Oriol Sastre

Veiem edificis vells, que no és el mateix que antics, una diferència molt notable. Per antiguitat tenim el pròpiament dit, casc antic (Altstadt), de la qual en vull parlar més endavant.

Makarenkostraße, Greifswald, al 1978. Font d'Origen: geocaching.com

Un altre exemple per a visualitzar el que crec que ineficaçment he volgut descriure amb paraules, el tenim en aquesta fotografia (quina sort que tenim que les imatges valen més que mil paraules) del carrer on visc, però l'any 1978. No reconec a quina alçada del carrer pot haver estat presa, la fotografia, ni en quina direcció apunta. També en desconec l'autor de la fotografia, però me'n fio de la seva veracitat (conscient que per Internet s'ha d'anar amb peus de plom; desconfieu fins i tot del meu blog, doncs a vegades m'agrada escriure-hi bajanades, sempre avisant indirectament caracteritzant les entrades en qüestió amb un estil còmic, surrealista o abusant de l'absurd). Actualment, la fotografia seria molt similar, només que els solars han sigut substituïts per més Plattenbau de la mateixa índole.
Però en el meu barri no només hi ha l'empremta soviètica en la faceta arquitectònica de l'urbanisme, sinó també en el nomenclàtor del mateix. El meu carrer és la Makarenkostraße (notar que menciono els noms dels carrers en femení, ja que Straße ho és en alemany), però és que davant tinc la Dostojewskistraße, el Puschkinring, la Tolstoistraße, Ostrowskistraße... i no només el noms dels carres, sinó que també em vaig topar per casualitat, sobtant-me força, amb l'escola bressol «Kindergarten Alexander Puschkin»

Kindergarten Alexander Puschkin. Font d'Origen: Oriol Sastre

I pensar que l'escola bressol del costat de casa meva (Mira-sol) es diu «el Niu»!
I com he dit abans, també volia parlar del centre de la ciutat, el casc antic. Adverteixo que fa dos, tres mesos que tinc el post en fase de desenvolupament. Motius d'aquesta lentitud és (naturalment) tenir el temps ocupat en altres coses, i segon, no saber com avançar en la segona part del post. I és per això que amb molt de greu que em sap, espero que no us endugueu un desencís massa gran en saber que no en parlaré gaire del casc antic. He deixat reposar massa temps el post i ha fermentat. No en sé massa de corrents arquitectònics, però podent llegir-ho a la Viquipèdia, el que realment no sé, és si puc atribuir gaire l'estil dels edificis característics de Greifswald en la influència soviètica. De fet, més aviat ho atribuiria en trobar-se al nord.
De fet, Greifswald formà part de Suècia en el seu moment. Ja vaig mostrar al post anterior que la Universitat de Greifswald pot ser considerada la universitat més antiga de... Suècia.
Entre els tres campanars icònics de Greifswald

Wiesen bei Greifswald. Caspar David Friedrich Font d'Origen: wikimedia.org

tenim, d'esquerra a dreta (veient el quadre, que mostra una perspectiva des del nord-oest de la ciutat): La Marienkirche, Dom St. Nikolai i Jacobkirche.
Per què dic, doncs, que la influència crec que ve del Bàltic? Em centraré el el Dom St. Nikolai. I la resposta és molt fàcil. Sant Nicolau (de Mira) és considerat el patró dels navegants. I, doncs, què trobem al nord d'Alemanya? El mar Bàltic. Resposta avorrida però crec que efectiva.
Finalment, volia comentar la fotografia amb la que he obert el post. Quan entres en una ciutat d'Alemanya, no només et trobes el cartell senyalitzador que entres en una població «Universitäts- und Hansestadt Greifswald», sinó que també et trobes... l'horari de les misses! Aquí la religió es viu d'una manera molt (molt) diferent de com es viu a Catalunya. Sembla que anualment a Catalunya tenim polèmica amb el pessebre que es mostra a la ciutat. Aquí la inauguració formal del semestre de la universitat es va fer a l'interior del Dom. I és normal. Aquest tema donaria per un altre post sencer, però no crec que en parli. Ja veurem que se m'acudeix per a la pròxima.

P.D.: També aprofito per compartir aquest vídeo, on em passejo en bicicleta per Greifswald. No em passejo pels barris de Plattenbau sinó que vaig cap al centre. Amb una mica d'atenció veureu un dels edificis que he anomenat al post, i d'altres que aporten essència a la ciutat.

---

1. Si algú m'ho sabés aclarir. Desangelat no me la marca pas com a paraula mal escrita, tanmateix no la trobo ni al DIEC ni a l'Optimot. Sí que apareix, però, al ÉsADir (Portal lingüístic del CCMA). M'agrada molt aquesta paraula per a descriure les estacions de RENFE, però per què no l'accepta l'IEC? L'Optimot em tradueix del castellà desangelado com a «sense encís (o encant)». Però no com a paraula sola.

Perseguint un quadre; empaitat pel destí

Podríem passa-nos molta estona debatent i equivocant-nos sobre el destí. I seria molta divertit i interessant. I ens faríem moltes preguntes, potser, sense resposta. O amb resposta, però sense manera de contrastar-la, ni confirmar-la, ni demostrar-la per cap mitjà ni lògic ni racional. Què és el destí? Està predeterminat? Si és així, vol dir que no prenem les nostres accions? Potser ens ho pot respondre la fe? «la fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem».
Trobo molt divertit el destí, m'agrada intentar trobar-hi una resposta i adonar-me com a vegades fem conclusions, fent salts de fe, totalment desencaminades de tota lògica. Alguns diuen que el destí està escrit. Bé, jo primer escric el post; si després tinc temps d'escriure el destí ja em posaré mans a l'obra, intentant no ometre res gaire transcendent.
Perquè aquesta vaga fixació en el destí? Quina manera més densa de començar. Molt fàcil, per introduir el post d'avui. No és secret ni inadvertit que l'esdeveniment que més defineix la meva planeta actual és la meva estada a la bonica ciutat de Greifswald. Doncs bé, s'ha de dir, i no ho dic per fer-vos sentir millor mogut per un sentiment de condescendència, que la ciutat de Greifswald m'era una total desconeguda. La vaig conèixer pel motiu pel qual m'allotja, i com m'acull a mi, acull a molts més. I és la Universitat la que diria que manté Greifswald situada al mapa (encara en conec molt poc de la ciutat per a poder extreure'n conclusions sòlides). Una universitat fundada el 17 d'Octubre de 1456 [1] (m'agrada la precisió al dia) és a dir... fa 560 anys! Quina pila d'anys. De fet, en el seu moment, la Ernst-Moritz-Arndt Univeristät va ser la més antiga de... Suècia! Coses del destí passat, de la història moguda del nord d'Europa.

Ajuntament al centre de Greifswald. <Oriol Sastre>

I potser podríem dir que ha sigut el destí qui m'ha dut a Greifswald. O m'hi ha dut la meva tria, no pas arbitrària, que vaig fer en el seu moment, quant vaig destriar Bielefeld, Oldenburg, Bonn, München, Mainz... i sense deixar-me influir per noms i coneixences vaig triar aquesta petita ciutat a la costa del Bàltic? Seria corrent dir que fou una de les dues la que m'hi ha portat.
Poc a poc, però, s'anava dibuixant el perfil d'aquesta nova desconeguda. Similar a la capacitat d'identificar rostres en els patrons més aleatoris de la naturalesa (qui no ha observat els núvols i hi ha vist de tot), el nom de Greifswald començava a aparèixer en fets quotidians. Un dia resulta ens fixem en la notícia que, ostres, casualitat, en un rànquing dels 18 llocs d'Alemanya amb més hores de sol apareix... Greifswald! [2] I fins a 3 vegades en els 11 primers llocs! (naturalment, la ciutat i llocs propers, per això hi surt repetit). Bé, doncs resulta Greifswald no és tant desconeguda, no? Però, ep! Torna a aparèixer una notícia de Greifswald. I és que s'ha parlat que algun any ha estat la Fahrradhauptstadt d'Alemanya (capital de la bicicleta), amb percentatges de fins el 44% de bicicletes en proporció amb els habitants de la ciutat[3].
I, renoi! Hi apareix una tercera vegada! I aquest cop no pas amb una notícia tan bondadosa, sinó: recordeu la «moda» dels pallassos terrorífics? (Bé, una tendència apareguda als Estats Units, evidentment, on gent disfressada de pallasso terrorífic apareixia en la nit per a terroritzar la gent). Doncs, en quin lloc d'Alemanya hi ha hagut una cas d'aquesta patètica moda? Sí, a Greifswald! I per ser concrets, al meu carrer, davant de la meva residència (i jo sense adonar-me de res)[4,5].
Prou, però, de voler vendre la ciutat. A més, la casualitat d'haver topat amb aquestes notícies i dades, no reforça pas la idea que és cosa del destí, doncs tot el contrari. Ja he comentat i sabíem, que tenim la necessitat de voler identificar patrons coneguts en qualsevol banda.

Hohwacht. <Oriol Sastre>

Ara bé, hi ha casualitat que em tempta considerar ser motivada pel místic concepte que és el destí. Es tracta d'uns quadres. M'explico.
Fa dos anys, quan era a Kiel, vaig perseguir un quadre en bicicleta. No començo bé. M'explico:
Fa dos anys, quan era a Kiel, se'm va comentar que a prop hi havia Hohwacht. Un poble costaner del Bàltic, molt típic per als Alemanys on anar-hi a fer vacances. El Meck-Pomm també és un bon lloc on fer-hi vacances, però més al nord, així que aquí no és on el destí pren protagonisme. Retornant a Hohwacht: No és només que Hohwacht rau a prop de Kiel, molts més pobles costaners i bonics són a prop de la capital de Schleswig-Holstein. La particularitat és que els meus avis, tenien un quadre a la seva habitació sobre Hohwacht. Un quadre que tenia poc vist, però que se'm va fer recordar on era, i podia visualitzar en el record vagament. Ara bé, jo volia una imatge nítida d'aquest quadre, i no se'm va acudir millor manera que anar personalment a Hohwacht en bicicleta (veure ruta aquí). Doncs bé, vaig perseguir un quadre en bicicleta, empaitant el destí.
On entra Greifswald en joc? Resulta que a casa els meus avis no hi havia un sol quadre. N'hi ha un altre a destacar i aquest sí que el recordo nítidament, ja que es trobava al menjador.

Böhmische Landschaft mit dem Milleschauer Caspar David Friedrich <commons.wikipedia.org>

És tracta d'aquest quadre. He anat a perseguir aquesta vista? No. Però, he vist qui és l'autor del quadre? Caspar David Friedrich, pintor alemany nascut a Greifswald. Una de les personalitats de la ciutat, doncs té un bon museu i per la ciutat recórrer el Caspar-David-Friedrich-Bildweg, que et porta per diversos punts importants en la vida de l'autor, ja sigui personal, o en punts d'inspiració per alguns dels seus quadres.
Avui m'agrada ser innocent i pensar que si no hagués anat a Greifswald, sinó a algun altre racó d'Alemanya, no hagués trobat les mateixes similituds. No hauria trobat tants lligams. Avui sóc innocent i em deixo seduir pel destí, com m'he deixat seduir pel Bàltic. Hi havia algun quadre a casa els meus avis que m'hagués fet pensar en Mainz, Leipzig o Bonn? Temporalment responc que no.
Una última notícia, que aquesta sí, torna a relacionar Kiel amb Greifswald. Mecklenburg-Vorpommern és el Land d'alemanya amb l'índex de felicitat més baix d'Alemanya. On es troba l'índex més alt? A Schleswig-Holstein[6]. Els veïns del costat. Potser el destí m'ha dut aquí a ajudar a maquillar aquests índex. A portar una mica d'alegria a la ciutat.
Estaria bé acabar amb aquest quadre, que us en riureu, perquè sóc jove, que és diu Die Lebensstufen (les edats de la vida). Pares i fills. Embarcacions grans i llunyanes, petites i properes. Vaixells a l'horitzó, el destí perdut que ha salpat i no vol tornar. O el gaudi en família des de la costa. Inexplicable com el post i tot plegat:

Die Lebenstuffen. Caspar David Friedrich. <commons.wikipedia.org>

[1] Chronik der Universität. Ernst-Moritz-Arndt-Universität Greifswald [en línia]. [consulta: 18/10/2016] Disponible a: «https://www.uni-greifswald.de/universitaet/geschichte/chronik-der-universitaet/».
[2] An diesen 18 Orten in Deutschland scheint die Sonne am meisten! TRAVELBOOK [en línea]. 17 de Juny de 2016 [consulta: 23.10.2016]. Disponible a: «http://www.travelbook.de/deutschland/sonnenstunden-deutschland-hier-scheint-die-sonne-am-meisten-779699.html».
[3] Fahrradstadt. Wikipedia.de [en línia]. [consulta 30/10/2016] Disponible a: «https://de.wikipedia.org/wiki/Fahrradstadt».
[4] https://www.welt.de/vermischtes/article158949107/Polizei-fasst-den-ersten-Horror-Clown-in-Brandenburg.html
[5] http://www.ostsee-zeitung.de/Extra/Polizei-Report/Aktuelle-Beitraege/Gruselclown-erschreckt-Frau-Makaberer-Trend-erreicht-MV
[6] Deutsche Lebenszufriedenheit steigt. ZEIT ONLINE [en línia]. 18 d'Octubre de 2016 – 16:15 [consulta: 18.10.2016]. Disponible a: «http://www.zeit.de/gesellschaft/zeitgeschehen/2016-10/gluecksatlas-2016-deutschland-studiezufriedenheit-anstieg»

Noves sensacions en 3D

«quin ambient més estrany; crec que hi estaré bé».
I és cert, ella es pensava que es quedaria;
és cert que s'ho va pensar...

Com alguns ja devien saber, fa poc me n'he tornat a anar a Alemanya a passa-hi un temps en els estudis. Satisfet de l'experiència que vaig tenir a Kiel no he baixat de la latitud 54º i aquest cop m'he dirigit cap a Greifswald, al Land de Mecklenburg-Vorpommern (Mecklenburg-Pomerània Occidental o com ho diré d'ara endavant, el Meck-Pomm). I és que quina combinació: al nord i a l'est. Antiga DDR. Crec que diferirà una mica de la imatge que en tenia d'Alemanya associada a l'estimada Tübingen que tant he viscut.
 
I com a tota experiència, sempre hi ha un grapat de primeres sensacions que són les que formen el primer motlle que poc a poc, amb el pas del temps, es va modelant, detallant-se amb formes precises, úniques i curioses. Unes primeres impressions que he pensat que podria compartir. Però per a fer aquest post més entretingut, m'he proposat intentar transmetre aquest grapat de sensacions no només per mitjà de l'escriptura, sinó per tot allò que tinc a l'abast amb l'ajuda dels ordinadors i Internet, i que he sigut capaç d'aplicat en un senzill post d'un blog.
Potser el resultat és un post pretensiós carregat de multimèdia sense solta ni volta (un post amb pinzellades hipsterenques, pel fet de resultar involuntàriament pretensiós), però serà el millor que n'he pogut treure, per a que pugui ser més interactiu i salvar la distància, que potser és l'objectiu de tot plegat. Tot això per a poder afegir-hi proximitat i potser, fins i tot, per intentar que us endinseu tant com sigui possible en la meva pell i saber què és el que sentia o què és el que he notat, en aquests primers dies a Greifswald.
Els qui encara no hagin fet play, feu-ho ara, en el reproductor que teniu a l'inici del post. En principi, aquest havia de ser un post en què la música sonés tota sola, de fons, sense necessitat de fer-hi play. Em vaig trobar, però, que acabava resultant molest, ja que sonava la música sigui on sigui que et trobessis del blog, fins i tot mentre l'editava, i, clar, em tornava boig.
De fet, començarem amb la primera pre-sensació, la primera pregunta què em vaig fer en saber el meu fat. Com s'hi arriba a Greifswald? Doncs com bonament es pugui, sincerament. El camí que vaig trobar més adient va ser anar fins Berlin en avió i allà agafar un autobús que em duia directament al ZOB de Greifwald. (En capítols anteriors, podeu recordar l'experiència que tinc en els viatges intraestatals gaudint de l'extensa xarxa d'autobusos germànica). Això em permet de podeu gaudir una mica en primera persona de la transició cap al Nord. Observar el gradient tot i què només sigui perceptible quan és abrupte. I sí, amics, he trobat la manera de poder-ho compartir. De fer un share d'aquesta transició amb vosaltres (de fet, els més afortunats, van poder-ho gaudir en primícia i en directe!) i així pugueu fer-ne un like (modernitzant el llenguatge adequant-me al multimèdia).

LIVE on #Periscope: Primeres impressions del Meck-Pomm https://t.co/qbI6r2rbLx

— Oriol Sastre Rienitz (@SastReO) 5 d’octubre de 2016

Sota el lema (o com se'n diu actualment: hashtag) #WiFiToLowToPeriscope, aquest vídeo és el tercer intent i que almenys va durar més estona, del viatge cap al Meck-Pomm. La wifi de l'autobús em va fer la punyeta en els dos primers intents resultant vídeos de entre 1 i 2 minuts (que, al cap i a la fi, en aquest món instantani de flaixos i estímuls, alguns de vosaltres no necessiteu gaire més, no?). Malauradament el mòbil no s'aclarava massa en què enfocar, si el vidre de l'autobús o el paisatge de darrera (que jo considero que era més rellevant), tot sota la música d'ambient gentilesa del conductor: «I want to break free». Així que en aquest Periscope (que adverteixo que no tinc la intenció que sigui l'últim) teniu exactament les mateixes imatges, la mateixa impressió, la mateixa novetat que vaig experimentar jo en arribar a Greifswald. De fet, crec que cap al final, aconsegueixo enfocar el perfil de la ciutat, distingint-hi algun dels campanars (vora el minut 6:30). Incís per a qui els resulta nou el concepte del Periscope. Ve a ser una xarxa social, on s'hi retransmetes vídeos en directe. És a dir, jo vaig gravant, ho comparteixo per aquesta xarxa social i qualsevol persona al món pot veure el vídeo en directe. O el que és al revés, si pica la curiositat, pots entrar a Persicope i veure el vídeo d'alguna altra persona del món i veure què fa, que considera especial per compartir. Pot ser avorrit, pot ser interessant. Com totes les xarxes socials.
Com és pot deduir pel vídeo, amb bons dons de detectiu, arribava en un temps ennuvolat, i a falta d'apreciació, evidencio que plujós. Però no pluja de paraigües, no. De fet, ni me l'he endut. Sinó aquella pluja fina, ploranera, que sura en l'atmosfera i es mou en horitzontal i que és impossible de cobrir-se'n. Amb vent acompanyat. I si feia vent.. uns 50-60km/h durant els dos primers dies. Però al tercer dia es féu la llum! Sí, us deixo en primícia la fotografia que vaig poder fer de la primera evidència solar que vaig tenir des que vaig arribar a la pintoresca Greifswald.

El sol! Territori evident del Hansa Rostock

Però això no m'aturava per descobrir ni que sigui els voltants immediats del lloc on visc. Veureu, jo estic situat als afores de Greifswald. Zona amb molts blocs de pisos residencials, d'unes 5 plantes, amb molt parcs, jardins i algun que altre supermercat escampat. I també edificis vells, monuments de museu testimonis de la DDR. Un exemple seria el poliesportiu que tinc al costat, brut vell, ple de grafitis, amb el que semblen vidres a punts de ser trencats per pedrades, que jo em creia abandonat i que no, està en actiu. Certament difereix de Kiel.
I per poder-me fer Greifswald una mica més meva, necessitava conèixer-la. Passejar-m'hi, perdre-m'hi prudentment, descobrint els racons que no surten el mapa. I tinc la tècnica més eficaç i amena que tinc per a dur-ho a terme, i és gràcies al Geocaching (alguna cosa ja n'haureu sentit a parlar d'aquesta pràctica). Els Alemanys, com en qualsevol pràctica que es dugui a terme al món, ells també la practiquen, i en multitud. I el Geocaching no se n'escapa ni molt menys. Greifswald n'és rica i això no m'impedia que dos dies més tard ja trobés el primer tresor al Meck-Pomm. Canviant el xip, ja que l'estil alemany és molt particular al que he viscut a la resta d'Europa i necessita una mica d'adaptació en la manera de pensar.

Am Stadpark
A cache by: M.D.M.A.85	Hidden: 19/07/2016
Difficulty:	Size: (micro)
Terrain:

Ara bé, diré mentida si tot el que anava vivint al transcurs de les primeres 48 hores eren coses noves. I és que de fet, poc a poc, vaig començar a tenir més sensació de déjà-vu que no pas d'inexperiència. Sobretot se'm va fer clar en arribar al mateix Supermercat i instintivament, per mecanisme de memòria corporal, dirigir-me a comprar les mateixes marques. I en tornar a l'habitació i reorganitzar la nevera amb el mateix criteri. Omplir els armaris de la mateixa manera. Ordenar les coses seguint la mateixa sistemàtica inherent. Fer el llit mecànicament al llevar-me (necessito crear una bona imatge per a la família perquè no es preocupin). Un seguit de moviments i accions que poc a poc em tornaren a Kiel. Però a Greifswald.
Hi ha, però, un vell amic amb qui m'he pogut retrobar aquí a Greifswald, i m'ha fet molta il·lusió. No ha canviat en aquest any que he estat fora. Segueix igual de carismàtic i místic que abans. Ja l'he anat a veure. El Mar Bàltic. El mar de l'Est. Un mar d'argent.
Estic acabant d'escriure aquest post tot just 5 dies després d'haver arribat (vaig començar a escriure l'endemà d'arribar-hi) i ja començo a tenir la sensació que estic contaminat d'aquella inexperiència innocent. Ja he començat les classes, ja he aconseguit una bicicleta, ja tinc el mateix número de telèfon alemany que abans. Les primeres sensacions sembla que s'hagin esvaït. Tinc aquest post per recordar-les. Però sé que no. 5 dies. 2 anys. Només cal fer el càlcul (sabeu? M'he deixat la calculadora. Qui ho diria que venia amb la mentalitat d'estudiar matemàtiques, no?).
Però no podia acabar aquest post sense afegir-hi un últim gadget, potser el més innovador de tots. Mai vist abans en un blog, fins i tot, interactiu per a vosaltres! Es diu... la secció de comentaris! Hi podeu deixar la vostra, fer sentir la vostra veu, i amb un sol click aquest missatge s'afageix al post i també ho puc llegir jo! :O Què teniu a dir-me vosaltres? ;)

I, al fons, ja s'eleven les plaques d'acer a les grues de les drassanes!
Darrera, al Bàltic, brillant com fanals,
meduses que entren en aigües internacionals.

I això està al Vallès Occidental??

Si no m'equivoco, dins de la varietat de temes que he intentat tractar en el blog (ja que es tracta d'un calaix de sastre, m'he permès la llibertat de no encasellar-me en una temàtica concreta tot i les fases per les quals he passat), encara no havia fet cap crònica o ressenya proposant alguna excursió que he fet. Cert que potser en alguna ocasió anterior he esmentat que he anat a tal o tal lloc, o que he fet una passejada per aquest racó; però fins ara no havia centrar un post en una excursió com faré a continuació.
Començaré fent-me publicitat, bé que és el meu blog, i esmentant que, com no podria ser d'una altra manera, tinc perfil a Wikiloc (el meu perfil: SastRe.O) i trobareu aquesta excursió i d'altres que he fet, allí disponibles, algunes amb descripció i fotografies, per a ser descarregades i gaudides. Que què és Wikiloc? Wikiloc és un portal (ara potser podríem dir que és com una xarxa social) en la qual es comparteixen rutes per a ser descarregades, comentades, etc. Si mai voleu preparar una excursió crec que és el lloc idoni, sobretot si te la proposes per la península ibèrica. Degut a que Wikiloc ha estat creat i impulsat per un català, aquí és força conegut i trobareu un munt (i un munt vol dir a dojo) de rutes per a ser gaudides. Algunes estan molt bé, d'altres són una merda. Tothom és lliure de penjar-hi el que li plagui i de donar la informació que cregui; la feina de l'usuari és saber destriar quines rutes poden tenir més qualitat que altres. Com al Internet en general.
Doncs com comentava, de tant en tant m'he pres el temps per a compartir alguna de les rutes que he fet, sempre intentant donar informació per a que sigui de bona qualitat. Acabat aquest preludi sobre el wikiloc, anem a l'excursió.
Primer de tot, una fitxa tècnica per a saber a què ens afrontem:

• Distància: 12,22 km
• Desnivell acumulat: +623 m/-631 m
• És circular?: No (i sí; veure descripció)
• Dificultat: ● Fàcil
• Material necessari: Bon calçat, aigua i ganes de gaudir de l'entorn.

Com podem intuir pel títol, aquesta passejada transcorre pel Vallès Occidental, concretament al terme municipal de Viladecavalls. La vam fer el passat 28 de Febrer (un podria pensar: «mira, el darrer dia del mes», però no! Aquest any el Febrer té 29 dies) el dia després d'un dissabte d'intenses pluges i nevades a diversos punts de Catalunya. Però amb la previsió vigilada el dia anterior, el diumenge va ser un dia assolellat amb alguns núvols, a Viladecavalls, en Marco Rosario de la Cruz Mendoza i jo ens en vam anar a fer aquesta excursió.
Comencem a l'estació de Renfe de Sant Miquel de Gonteres – Viladecavalls i allí ja trobem la primera dificultat. Resulta que, com una preocupant majoria de les estacions de rodalies, aquesta està en força mal estat i té una andana molt curta. El tren, naturalment, és més llarg que l'andana i ens va passar el que era més probable, és que el nostre vagó no s'aturés als 15 metres d'andana disponible. Això provoca que a l'hora de baixar hagis de fer un salt de ben bé quasi 1 metre; una alçada que a nosaltres, que som joves i sans, no ens suposa un obstacle gaire difícil, però i si qui ha de baixar és una persona gran? No seré el primer ni inventaré la roda queixant-me de la Renfe. No em val la pena.
Allí agafem l'Avinguda de Eucaliptus i anem fins al final on trobarem el camí per baixar a la riera de Gaià. Aquest indret és a primer cop d'ull lleig, brut i inhòspit, però amaga una recompensa impensable de trobar-se en aquest racó de món del Vallès Occidental. Aquesta recompensa són els pilars de la riera de Gaià, una formació geològica natural molt característica i particular que potser coneixerem d'altres racons de món més famosos, com a Turquia o a Utah (EUA), entre molts altres llocs, però que no ens cal viatjar tant lluny per a poder-la contemplar. No m'aturaré a explicar-vos com es formen aquests pilars, però sí que us deixaré un parell d'enllaços que n'expliquen el procés de formació que poden ser interessants: enllaç 1 i enllaç 2.

Enquadrament dels xaragalls de coloració d'argila ennegrida (SastRe.O)

És curiós saber que aquestes estructures en francès s'anomenen Demoiselle coiffée que traduït al català seria com: Senyora amb còfia (o el que en castellà se'n diu tocado), ja que la seva aparença, la d'una columna esvelta amb un canvi de sòl a la part superior, pot recordar a una senyora duent un barret extravagant al cap.
Aquí, ens vam quedar una estona en M.R.dl.C.M i jo, contemplat aquesta formació, fent fotografies i responent un parell de preguntes. Depenent de com enquadrava la fotografia, podria recordar a un paisatge desèrtic, com el de Namíbia, que és el primer que em venia a la ment, veient aquell paisatge terrós, amb un color d'argila ennegrida, degut a la pluja; unes columnes aparentment fràgils que una ventada o rierada se les podria endur amb facilitat, però que han estat modelades i s'han mantingut al llarg de milers d'anys. Ja ho té això la geologia: testimonis amb edats que ronden els milions d'anys, vigents avui en dia entre nosaltres, en un racó de mort a una urbanització de Viladecavalls, sense cap mena de senyalització, oblidades de la protecció i senyalització que necessiten.

Perspectiva altiva del pilar (SastRe.O)

Després els pilars, seguim el track i marxarem de la riera per l'altra vora, pujant fins arribar a un pàrquing desolat els matins de cap de setmana. Per mala sort, si volem arribar a la Serra de Collcardús, que és on passa la major part d'aquesta passejada, hem de caminar uns 500 metres per carretera; un tram que entenc que és incòmode però inevitable per a superar la C-58 i endinsar-nos al bosc on realment podrem passejar amb calma.
De fet, passat aquest tram de mig quilòmetre, passem pel davant de l'estació de Renfe de Viladecavalls, on acabarem la ruta i des d'on es podria començar si ho desitgéssim, assumint, però, que ens perdríem de visitar els pilars de la riera de Gaià. Jo he valorat que el tram de carretera és un mal assumible i que té recompensa; l'usuari és lliure de triar. És per aquest motiu que la ruta la podríem considerar com a circular.
Passada l'estació agafem la pista de terra i ens endinsem passant primer alguna brolla, al bosc. Aquí seguim unes marques blaves i grogues () que ens anirem trobant al llarg de tota la passejada. De fet, la senyalització és molt bona i en cap moment haurem de dubtar quin camí agafar si sabem el destí que portem i el track carregat al GPS.
Passada la primera pujadeta, ens desviarem a l'esquerra en un camí d'anada i tornada a fer una curta visita a la Font de Sant Miquel, una petita font amb un petit banc adjacent, amb aixeta metàl·lica, una inscripció que posa «1929» i de la qual normalment no en raja aigua. Tornarem per on hem vingut i seguirem pel camí principal, sempre ben senyalitzat ().
Al cap de molt poc, trobarem que la pista va a parar a una altra d'asfaltada, senyalitzat per un fita. Aquí agafarem la pista asfaltada que ens portarà al segon lloc de més interès d'aquesta passejada: La Pedra Degollada. Com diu la senyalització que la presenta: «Peculiar formació natural de pudinga de quars del triàsic de Buntsandstein, de fa 230 milions d’anys. Ja apareix mencionada en una escriptura del segle XIII.».

La gola oberta de La Pedra Degollada (SastRe.O)

Com veiem per la fotografia, és certament una pedra característica i s'entén que sigui un dels punts de ruta (Waypoint) remarcables d'aquesta passejada.
Avançant per la pista asfaltada arribarem a una zona d'aparcament. En aquest punt és on la ruta comença la seva circularitat, és a dir, que fins ara fèiem el camí d'anada i tornada, però és a partir d'aquest punt que marxarem per un camí i tornarem per un altre. Per tant, qui vulgui, podria venir en cotxe fins aquí i començar la passejada en aquest punt. La Pedra Degollada la tindria molt a prop i la podria visitar, però els pilars li quedarien lluny i se'ls perdria. És per aquest motiu que he començat i he acabat la ruta expressament en aquestes estacions de tren.
Quan en M.R.dl.C.M i jo vam arribar en aquest aparcament, del camí baixava un caçador amb armilla reflectant i duia l'escopeta degudament desada a la seva funda sota el braç. Ens va saludar i ens va advertir que estaven fent una batuda de senglars. Vam preguntar si hi havia cap problema en que passegéssim per aquells camins i ens va comentar que no, si anàvem conversant com fèiem, i que camí amunt hi havia un company seu. Us comento ja per endavant, naturalment no vam tenir cap mena de problema, no vam veure el seu company, i en tota l'estona que vam estar voltant per la serra, no vam sentir ni un sol tret. Però aquell fet ens va fer qüestionar si realment el problema amb el senglars també era un problema en aquests boscos. A Collserola ja sabem que sí, però, aquí també? Bé, seguim amb la passejada.
Dels dos camins que surten de la zona d'aparcament, primer agafarem el de la dreta per a visitar el Forn Riscal, uns forns de calç dels quals encara es mantenen en peu algunes parets enrunades. Un cop vistos, agafarem el camí de l'esquerra i anirem a pujar el primer turó: el Turó de les Bassotes. Tots els turons estaran senyalitzats tant per pals indicadors com per les marques que ja he esmentat . En aquest tram comencem a endinsar-nos al bosc de pi blanc un arbre que garanteix ombra i que fa la passejada més plaent els estius calorosos quan el sol pica més. Des d'aquest primer turó, els arbres claregen una mica i ens permeten poder gaudir d'unes vistes magnífiques del vallès.

Vistes del Vallès des del turó de les Bassotes (SastRe.O)

A la fotografia que he adjuntat no tant, però in situ es distingeixen clarament les urbs de Terrassa i Sabadell i com han colonitzat la plana, l'horitzó delimitat per una Skyline traçada per la silueta de Collserola i l'inconfusible Tibidabo; a banda i banda de la serra, s'identifiquen perfectament les planes formades pels rius Besòs i Llobregat (de fet, es veien les tres torres de la central de Sant Adrià del Besòs).
Baixem del turó i reprenem el camí que portàvem, ben identificat per les marques de pintura, i si aixequem una mica el cap, començarem a ascendir per a superar el turó que se'ns presenta davant nostre, el Turó de les Guixeres. Com ja he comentat a l'inici, aquesta és una passejada que he qualificat de ● Fàcil, per tant, no ens deixarem espantar pels desnivells que ens trobem. Són de curta distància i amb un ritme xino-xano no han de superar cap mena de dificultat, i si fos necessari, les pauses iterades al cap de cada turó, ens ajudaran a recuperar l'alè per reprendre la marxa sense cap mena de problema.
Des del punt alt del Turó de les Guixeres no podrem gaudir de les vistes ja que els arbres no es separen gaire entre ells. Però ho haurem anat fent al llarg del camí. Baixarem al Coll de Margarit i ara ens tocarà acarar el 3er turó de l'excursió, el Turó dels Quatre Termes, potser amb un desnivell més pronunciat que l'anterior, però si tenim en compte que en un total de 12 quilòmetres fem uns 600 metres de desnivell, no ens hem d'espantar pas.
Passat aquest turó, el camí careneja una mica per la vesant i tindrem les primeres panoràmiques de la serra de Montserrat, que s'alça imponentment davant nostre.

Perfil serrat de la serra de Montserrat (SastRe.O)

És una de les moltes recompenses que em va oferir aquesta passejada i que em va fer plantejar-me compartir aquesta ruta amb la resta de la gent. Sense entretenir-nos gaire, ja que les millors vistes ens esperen més endavant, anirem a coronar el 4rt i últim turó de l'excursió: el Turó de Cal Ros.
Aquest, és, sense cap mena de dubte, el punt àlgid d'aquest passeig. La senyalització és la mateixa de tota l'estona i qui es perdi que m'ho faci saber, que tractarem el cas. A dalt hi trobem una torre de comunicacions, però seguim una mica més endavant, seguint unes pintures roges, podrem trobar un racó a la cresta on descansar en pau i gaudir d'unes magnífiques vistes de quasi 360º que ens ofereix aquest punt alt. Veurem tot el Vallès, la plana del Llobregat, el Penedès, la serra de Montserrat majestuosa, la Mola a l'altra banda, i si el dia és clar, els pirineus nevats a l'horitzó. Aquí és on, en M.R.dl.C.M i jo vam parar-hi per a dinar els entrepans de pernil salat que ens havíem endut.

Vistes de l'horitzó nevat. Per què només neva a la llunyania? (SastRe.O)

De fet, podria acabar la ressenya en aquest punt, el final simbòlic de l'excursió. Però com que vull que torneu sans i estalvi a casa, i així poder-me agrair haver compartir aquesta passejada amb vosaltres, us diré a trets generals com fer-ho per tornar sense complicacions cap al punt inici.
Seguiu el track per la pista principal, que per sort la fem de baixada ja que no és tan glamurosa, i abans que ens puguem avorrir, ja haurem arribat a la zona d'aparcament d'on havíem agafat el camí de l'esquerra i on ens havíem trobat el caçador amb armilla reflectant (Ja no hi era, per qui s'ho preguntava).
La resta de camí ja el coneixem. Ara bé, una última advertència. Per qui faci aquesta excursió com jo, anant i tornant en tren, entenc que és probable que hi anem en cap de setmana; això comporta que només passi un tren cada hora. Mireu-vos quan passa (en el meu cas, era a dos quarts) i si ha passat fa poc, no cal que t'avorreixis assegut en aquella andana tant desangelada. A l'altra banda, anant pel camí de l'estació, podeu arribar al centre del poble de Viladecavalls. Una alternativa adequada per a fer passar l'estona fins no arribi el tren.
Acabats la passejada, el track és el següent:

Powered by Wikiloc

I tot això es troba al Vallès Occidental?? Qui ho havia de dir, no ens cal ni sortir de la comarca per a poder gaudir d'indrets tant únics que no trobaríem a altres parts dels continents. No totes les aventures consisteixen en marxar de The Shire, tot i que a vegades ens preocupi el glamur de la destinació final...

Kiel com no l'havies vist mai abans!

Aquest és un post on potser dono per conclòs el capítol que ha sigut Kiel, l'etapa on es trobava ara el blog; i és com si heu anat seguint el blog al llarg de la seva vida, o ni que sigui esporàdicament, tot i ser un calaix de Sastre on em dono l'excusa de parlar de tot, hi ha hagut períodes on el blog anava enfocat a temes més concrets.

Doncs Kiel potser s'acaba aquí, van ser 11 mesos i 10 dies (hi ha cops que es diu que marxes 1 any d'Erasmus i resulta que només són 9 mesos) i han sigut moltes coses. I ho acabo avui, 3 mesos després de tornar, perquè una etapa com aquesta no acaba el dia que arribes de nou a casa. Hi ha un període d'adaptació. Exemple. Les notes de Kiel no em van arriba fins a inicis de Novembre. La meva ment segui allà, a veure quan em podria matricular a la UAB d'una vegada per totes (i per última vegada?).

Però anem al post. Us proposo un viatge, turisme 2.1.

Quan algú torna de vacances tremolem quan ens els trobem per primer cop, perquè després del «Eiiii, què tal?» i de les anècdotes més divertides, ve el «t'haig d'ensenyar les fotos!», i tremolem. Treuen l'ordinador i veiem la carpeta ''vacances'' i entre parèntesi (2350), i penses «ara m'haig de mirar 2 mil i pico fotos? :S», però fas un somriure dissimulat. I és que moltes fotos no saps de què van, ni d'on són; a veure, són maques i interessants, però les has d'anar passant a 1 foto/segon perquè sinó ens hi estaríem 2 hores i acaba cansant; i és un problema que acabi cansant, perquè cap al final també hi ha fotos maques, però ja no hi ha ganes, ni pel qui les mira ni pel qui les ensenya. I és un pena.

Doncs jo he tornat d'una època de 11 mesos.... i he fet moltes fotos :)

No! No tanquis la pestanya! No pretenc fer una presentació de diapositives de 2 hores.

Comentava el turisme 2.1. Tots hem fet turisme 2.0, que es tracta d'estar ben còmode al sofà de casa i connectar el google earth o el street viewer i passejar per l'estranger. Es reconeixen molts llocs i pot ser interessant. Doncs anirem una mica més enllà.

Quan comento que he estat a Kiel, em podria esperar les preguntes «I què tal és?» «T'ha agradat?» «És maco?», però no. La pregunta que se'm fa és: «I on és això?». Això ho vaig comentar aquí.

Però, podem fer turisme 2.0 per Kiel? No! Kiel no té Street Viewer (això passa al s. XXI?) i les imatge del google Earth són antigues. Així que, com podem saber com és Kiel des de casa? Mirant, les més de 3000 fotos que ha fet l'Oriol? Nooo! Seria molt avorrit, ho reconec. Proposo una alternativa.

El que us poso a l'abast és una visita a Kiel selfservice com mai l'havies vist abans! Pots visitar els racons que TU vulguis, des d'una perspectiva objectiva, per anar descobrint com és Kiel. Però no només els llocs més turístics o d'interès. Quan un viu en un lloc va descobrint racons secrets que tenen un encant únic i que o bé te'ls ensenyen, o bé necessites temps per trobar. Doncs jo he trobat alguns d'aquests racons i quan portava la càmera n'intentava captar ni que sigui alguna instantània que m'ajudin a evocar el record que porto dins meu. Doncs aquests racons els podreu veure si voleu.

Però clar, veureu un munt de fotos, algunes de curioses i podríeu pensar «però això, on és?». Aquí ve la gràcia del post, i és que sabreu el lloc exacte d'on he fet l'ha fotografia, en molts casos, amb perillosa precisió trencant els estàndards de la protecció de dades personal. El Google Earth és molt precís i s'ha de dir que jo tinc molta habilitat per llegir mapes i imatges aèries.

Ja aneu veient per on van els trets?

Anem al gra, descarregant-te aquest fitxer: Mapa fotogràfic

Ja sabeu que qualsevol error o incidència me la feu notar i ho arreglaré tan ràpid com pugui :)

Mapa fotogràfic de Kiel i voltants

Són uns 30MB (res extraordinàriament pesat; i .kmz en contra de la meva voluntat) per obre-ho amb el Google Earth! I voi-là, se't carrega el Mapa fotogràfic de Kiel i voltants. Un recull de fotos georeferenciades que et permet visualitzar els racons de Kiel que vulguis i permet apropar-se des d'un punt de vista més personal a la capital de Schleswig-Holstein. I és que m'he encarregat de incloure-hi molt llocs.

Per exemple, de fora de Kiel:

- Hamburg (dues visites)

- Bremen (dues visites)

- Oberfranken (Bayern)

- Viatge fins a Tübingen (inclòs fotos del viatge en carretera ja comentat a la crònica i de Frankfurt)

Dins de Schleswig-Holstein:

- Plön

- Lübeck¹

- Eutin

- Malente

- Hohwacht i la costa del Bàltic

- Eckenförde¹

- Flensburg¹

- Hussum

- Skt. Peter-Ording

- Schlewig (i Haithabu, poblat víking)

- Puttgarden (illa de Fehrman) i Rødbyhavn (el Rubí de Dinamarca!)

(1. Moltes fotografies no han estat incloses ja que ja no recordava en quin carrer ni on les havia fetes. Són llocs molt macos però, i és una pena, a falta de precisió he pensat que no les inclouria).

I a Kiel, cal destacar els llocs:

- Jardí Botànic

- Vistes des de casa meva cap a la uni.

- Schrevenpark

- El fiord

- Heikendorf (no és Kiel)

- Passeig pel NOK

- Altenholz

- Suchsdorf

- Schilksee

- Kronshagen (no és Kiel)

- Mettenhof

- Russe

- La via abandonada de tren (trobeu-la ;) )

- Bosc de Düstenbrook

- Fotos de tardor al bosc dels animals (Tannenberg)

- El Wik

....

I la tira!!

Hi ha barrejades fotos de dies diferents, fotos iguals però amb alguna modificació, imatges de tardor, primavera, estiu i hivern, neu i sol, pluja i núvols, bosc i edificis, monuments i façanes qualsevols... Moltes fotos des de la finestra de casa meva (ara podreu saber amb precisió on vivia). En algunes fotos hi surto jo (a veure si em trobes!).

En zones amb moltes fotos acumulades pensareu que no val la pena apropar-s'hi. No! Les he col·locades minuciosament 1 a 1 i, per tant, cada foto està col·locada des de l'angle correcte al que s'hi representa.

Així que passeja't, i busca els bonus. Ja saps a quina distància del Pol Nord estic? Has vist les fotos des de dalt del Bioturm (facultat)? I la bústia geocache? On es va fer el mercat de nadal? Ha nevat a Lübeck? Què és la distància entre els genolls de l'estàtua de Bremen? Té port Hamburg? Has trobat el búnquer de Kiel? Has descobert l'estació de tren abandonada? Ja saps on vivia en Thomas Mann? On és el Staffelberg? Les marques de bala de la segona guerra mundial a l'ajuntament de Kiel? Si és que això és més difícil que el superquèdelaquinzena!

Comenta la teva foto preferida als comentaris, o pregunta qualsevol cosa què et passi pel cap (què és lo de la foto, on és això, què hi ha allà... el que sigui!), explica si ja has visitat algun dels llocs que he fotografiat, el que sigui ;) 

A més, també volia compartir un altre aspecte que he descobert mentre elaborava la georeferenciació de les fotografies. El Google Earth té la opció de posar edificis en 3D i he vist que a Kiel també n'hi ha, sobretot el que seria la universitat. És increïble com de bé estan fets alguns edificis i posant-me a nivell de terra, a la Mensa I, entre l'Audimax i el Hochhaus... Déjà vu's. Llàstima que no tingui moltes fotografies d'aquesta zona per a que poguessiu contrastar-ho :/

Esplanada de la Mensa I (ajuntament al fons!)

Mentida, he trobat dos exemples! ^^

Falta el semàfor... :S

I el millor

Quin és real i quin no? :O

Ara ja sabeu on és Kiel, com és Kiel i què veure-hi a Kiel. Un desconegut que amaga encant, i això ens fa passar, que qualsevol racó del món n'amaga, d'encant. I, sí que és guay anar a Madagascar i Oman i a la Guayana, però... ja heu anat al congost de Mont-Rebei? Quan fa que no heu caminat per Montserrat? Ja has visitat tots els racons romans de Tarragona? Has anat cap a França passant per Portbou? Saps que el primer europeu és de Talteüll? Has anat mai al delta de l'Ebre? Casa nostra és plena de indrets preciosos a l'abast de la mà que cal descobrir!

Fer un cim, fer un vuit-mil, fer quelcom...

I és que a vegades llegir un molt bon llibre és com coronar un cim. I aquest parell de mesos han sigut excel·lents en aquest aspecte.

Com que l'últim post al bloc és de fa temps i encara estic en elaboració del que seria el post final per acomiadar Kiel com es mereix, he pensat de fer un popurri d'algunes de les idees m'han passat pel cap últimament i actualitzar el Calaix de SastR'e.O. (nota a posteriori: he escrit el post en 10 minuts i no l'he revisat. Avisats.)

Per què ha sigut un període bimensual excel·lent en el camp de la literatura? Doncs perquè m'he llegit dos novel·les extraordinàries que m'han marcat profundament i no podrien ser sinó que: Els germans Karamàzov de Fiódor Dostojevski, i Per qui toquen les campanes de Ernest Hemingway (i estic llegint un llibre de Mercè Rodoreda que mai m'ha defraudat). Així podríem dir que estic travessant un bon moment I és que ja se sap que quan llegeixes un llibre que et fa perdre les ganes, després costa tornar a agafar el ritme. (Tot i que també hi ha la sensació anàloga de buidor quan llegeixes un gran llibre).

Però no em dedicaré a comentar tant els llibres. Us ho resumeixo amb una frase: “Us els recomano”. Sinó les sensacions posteriors.

Amb Els germans Karamàzov recordo quan vaig llegir el meu primer Dostoievski, ni més ni menys que Crim i càstig a la simpàtica edat dels 17 anys. Agafant de l'esborrany de post que vaig escriure fa un mes:

“La meva inexperiència com a persona i com a lector em va privar amb Crim i Càstig d'adonar-me'n de què tenia entre mans; amb el Jugador no en vaig ser plenament conscient de l'anàlisi precís, irònic i exhaustiu que en feia Dostojevski de l'Europa on vivia, però amb Els germans Karamàzov crec que he sabut acarar, si bé amb timidesa però valentia, la immensitat de l'obra més curosa, vehement i veterana d'en Fiódor Mikahil Dostojevski.”

Bé, és evident que aquesta última novel·la m'ha marcat molt, no? Si haig de ser sincer, en un principi em vaig sentir intimidat. Però mare meva, el que en diuen és cert. I jo no ho sé amb millors paraules, tot i que les que faria servir serien almenys sinceres.

Però al que volia anar. El Internet és molt gran, ja ho sabem, i més gran si el descobreixes. Passejant-m'hi vaig topar amb els esquemes i garbuixos que feia el mateix Dostojevski mentre escrivia Crim i càstig dibuixant l'icònic i anti-heroi Raskolnikov, o per exemple, l'esquema del 5^è captítol de Els germans Karamàzov.

Totes dues imatges de Raskolnikov

Jo, algunes vegades em pregunto que li passarà pel cap a l'autor a l'hora d'escriure una obra, o què intenta explicar-nos amb certs detalls. Perquè escriu una frase, descriu algunes coses amb més precisió que d'altres. On està la importància. Quin és el missatge.

Capítol 5 dels Germanz Karamàzov (source: wikipedia.org)

Doncs bé, la ment de l'autor pot ser molt rebuscada, potser mai l'entenem, però jo tinc la sensació que amb aquest dibuixos més personals, amb aquests fragments de making-off de les obres de Dostojevski, t'apropes més a la persona que va ser. I ho trobo, si més no, almenys curiós.

I per altra banda, la novel·la sobre la guerra civil de n'Ernest Hemingway. Dic, abans de tot, que em va agradar més Un adéu a les armes, tot i ser més pessimista. És molt pura.

Però Per qui toquen les campanes, tot i que em va costar més enganxar-me a l'inici, és una novel·la més madura, i acaba sent una de les grans. I és que el que en destaco d'en Hemingway és que és un excel·lentíssim narrador.

Però al que anava, al cantó no literari. Resulta que indagant en l'obra per anar completant el meu Mapa literari (ja sabeu, sempre disponible a la pestanya superior d'aquest bloc; i ja està actualitzat al dia amb les últimes obres que he llegit), vaig anar a topar amb una notícia d'ara fa 3 anys, que ja vaig llegir en el seu moment i me la vaig tornar a mirar.

http://www.ara.cat/cultura/Ernst_Hemingway_0_712728829.html

Aquesta notícia l'ha escrit un becari que no ha llegit cap de les dues novel·les de Hemingway que he esmentat.

Parla de una infermera catalana, de nom Maria, de la qual suposadament Hemingway se'n va enamorar i la va fer protagonista de Per qui toquen les campanes. Hi ha, però uns quants errors que em fan dubtar de la veracitat d'aquesta suposada teoria, on ja en el primer paràgraf de la notícia ho escriuen com a veritat contrastada i no és així. Maria Sans no és:

“la dona en qui es va inspirar l'escriptor Ernest Hemingway per al personatge de Maria en la novel·la 'Per qui toquen les campanes' (1940)”

Sinó que és suposat.

L'article segueix que:

“Ernest Hemingway, en la seva novel·la 'Per qui toquen les campanes', hi situa un personatge anomenat Maria, una infermera voluntària de qui s'enamora el personatge principal, el brigadista nord-americà Robert Jordan, amb qui manté una aventura amorosa que acabarà tràgicament.”

La protagonista de Per qui toquen les campanes, certament es diu Maria, però la infermera voluntària de qui s'enamora el personatge principal, és Catherine Barkley, la protagonista de Un adéu a les armes! Publicada 11 anys abans!

I per acabar de rematar-ho, sembla que vulguem forçar massa els detalls:

“A l'hospital, segons l'escriptor Josep Puig, Maria Sans es va enamorar d'un brigadista suec que conduïa una ambulància amb ferits del front [...]”

No sé què hi pinta el brigadista suec a la notícia, però el que és curiosament cert és que el protagonista de Un adéu a les armes, Frederic Henry, condueix ambulàncies transportant ferits del front...

Pot ser que la noia que va conèixer 11 anys després de publicar Un adéu a les armes coincideixi amb tanta precisió en el perfil de la noia protagonista? És més, potser ni es van conèixer a fons!

Llegint l'article inicial d'aquesta teoria (a l'hemeroteca del diari on va ser publicat), Hemingway anava a visitar un amic seu a l'hospital de Marató que era cuidat, en part, per Maria Sans. No era ni la seva infermera, i Maria Sans se'n recorda poc de Hemingway amb les paraules de “l'home que anava amb jaqueta fosca” o una cosa per l'estil (no tornaré a buscar l'article).

Trobo que tot penja d'un fil massa prim...

No és un post súper transcendental, però després de llegir aquestes novel·les superlatives, de coronar els cims, els vuit-mils... ja ho diu el títol, volia fer quelcom...

...difícilment igualable.

Germans i pare Karamàzov

Imatges de Raskolnikov Dostoievski de: http://www.openculture.com/2015/11/dostoevsky-draws-doodles-of-raskolnikov-and-other-characters-in-the-manuscript-of-crime-and-punishment.html

This post is not available in your country

Després de descobrir que els meus dies a Kiel caduquen abans que la llet, i que per tant, podria comprar totes les reserves de llet necessàries i no haver de tornar a anar al supermercat a buscar tetra-bricks perquè els Cornflakes sense res estan bé però no cada matí, me n'he adonat que potser seria hora de presentar-vos alguns dels amics que he anat fent a Kiel.

Bé, ja sabem que torno abans del 13.09, per cert, dia en què vaig arribar a Kiel. Aquesta llet celebra l'efemèride caducant-se, gràcies.

Tanmateix, m'he endut una sorpresa que ho dificulta una mica. Amb el post escrit amb gent de veritat, tot just publicar-lo m'ha arribat un missatge no automàtic d'un funcionari de l'estat, que s'ha presentat com a Hans Schliecker i que ha sigut molt cordial amb la meva persona, responsable de revisar les noves entrades de la xarxa que contenen dades de tercers. M'ha informat, adreçant-se'm com a molt geehrte Herr/Frau Sastre Rienitz (aquí a Schleswig-Holstein, a diferència del que em podia imaginar, el nom Oriol no és d'allò més freqüent i sovint no saben a qui o a què s'adrecen), amb paraules intimidatòries (remarcar que en la llengua germànica, una paraula és qualificada com a intimidatòria, no pas pel to o significat que confereix, sinó pel seu nombre de lletres: seguint aquesta pauta doncs, Todesstrafe intimida menys que Kurzstreckenfahrkarten) que malauradament, seguint la normativa vigent en la llei de protecció de dades (la mateixa, tot i que en un altre article, que m'impedeix escoltar qualsevol cançó pel youtube), des d'un servidor alemany no podia pas compartir la informació que proporcionava en el post. Bé, resulta que només us volia compartir el nom d'aquesta gent i d'on eren, però per evitar mal majors, he intentat ser una mica més creatiu amb el post d'avui (bé, del mes, o quasi del trimestre), sense desviar-me de la intenció inicial.

Primer de tot us vull presentar a na Sommereiche. Em va costar trobar una persona com aquesta, però veient que tothom a Kiel anava acompanyat d'una, finalment, per internet, en una pàgina de contactes vam coincidir, ens vam posar d'acord i vam quedar. I no em va costar gaire pel bon estat en que estava.

Llàtima del senyal, sinó na Sommereiche i jo hauríem fet la tarda més entretinguda

Sí, aquesta bicicleta tan maca m'ha estat acompanyat arreu de Kiel des d'aleshores. Amb 7 marxes i frens funcionals no demanava pas més, i ha sigut còmplice dels meus retards a les classes de les 08:00h del matí i m'ha consolat en els viatges a la biblioteca per refugiar-me del sol radiant per a estudiar per l'examen de la setmana vinent (ja que m'escric, m'intentaré tot i que impossible, fer tant bon estudiant com el bo d'en Stringer Bell). Fins i tot, després que els núvols de Maig s'escampessin, hem anat junts a fer una escapada pel NOK (Nord-Ostsee-Kanal), tornant pels camps de gramínies de l'interior. Una mescla molt bonica d'herba i aigua onejada pel vent, veient passant els enormes vaixells de mercaderies que diàriament volen arribar al Mar Bàltic venint del del Nord, i viceversa. Embarcacions que destaquen exageradament per la proximitat en la terra, com quan entràvem en una classe de parvularis i intentàvem no trepitjar a ningú mentre tots ens miren astorats.

I això em recorda al primer post que vaig escriure quan vaig venir a Kiel (tranquils, avui no és dia de posar-nos nostàlgics) i parlava de la influència de la bicicleta a Kiel. I considero que el fet més determinant és la consciència que el ciclista també circula per la carretera. Els cotxes saben que hi ha ciclistes, són un sistema de transport més. Un company, real, del qual el molt amable Hans Schliecker me n'impedeix donar més dades, m'ha comentat que a Kiel, la bicicleta representa el 20% dels sistemes de transport! Comparat amb un 5% a la ciutat natal d'aquest company que m'ha informat (i que no m'extranyaria que els valors siguin semblants en les nostrats ciutats). Doncs bé, anant per Kiel el conductor quan ha de girar a la dreta, mirar el retrovisor per veure si hi ha algun ciclista; quan hi ha un carril bici, el conductor no l'invadeix pas, i si no hi és, la distància d'1,5 metres reglamentària és real. Sí amics! Els 1,5 metres existeixen! No cal anar colze a colze amb els retrovisors dels cotxes rivals que t'avancen pels carrers de Sant Cugat (o de la teva ciutat més propera). I és la consciència i no la densitat de bicicletes els factor determinant que diferencia la cultura de la bicicleta (i no em refereixo a Kiel concretament, sinó a totes aquelles ciutat, regions i països famoses i admirades per la promoció de la bicicleta).

Un altre bon amic que us volia presentar, el qual també vaig conèixer tard, i renoi, com m'ha ajudat i quan li dec, és en Réveiller. D'origen francès, ell hi és cada matí per donar-me energia.La veritat és que al primer semestre em vaig fer amic d'un parell de passarells que resultava que eren uns inpresentables, ràpidament solubles i anaven d'un pal però tenien un gust amarg i dolent. Al principi pensava que m'hi acostumaria, però hi ha coses amb les que no s'hi juga, i quan vaig trobar-me amb en Réveiller ja no podia fer marxa enrere.

Majestuós

I és que llevar-se pel matí, despentinat, ulls clucs i seguir l'aroma del cafè a la cuina és una rutina que costa molt de trencar. Més que una rutina, un costum, que son més bonic i menys apàtic. Que a veure, en Réveiller no és home de costums tancades, si ets més de te i herbes, o com als alemanys els agrada etiquetar tot, més de BioHerbes, doncs en Réveiller també et pot ajudar. A veure, que els més excèntrics no se m'enfadin, no estic en contra dels productes biològics, per exemple, la diferència en els ous és remarcable. Però és que aquí és una mica massa, l'ús en el màrqueting és més que evident i la mentalitat que em sembla veure és que la gent ja està satisfeta de si mateixa contribuint en fer un món millor, o és creuen més sans, pel fet de comprar tot allò que estigui etiquetat com a BioXXX. BioAigua, BioCereals, BioTortillas-Chips (sense DNA aparentment...). I això us ho un BioEstudiant, certa ironia. Però això no és culpa de l'amic del qual ens n'estàvem ocupant. Amb en Réveiller, entre converses de cafè i escrivint posts, ens en riem de tots, del mort i de qui el vetlla.

I finalment també us volia presentar a la meva mascota (sí, tinc mascota a Kiel!) i es tracta de l'Ombra d'en Carlitos (el nom, amb el consentiment del seu cèlebre propietari, és en memòria d'en Carlitos, peixa, o peix femella per als políticament correctes, que va canviar els cànons de la ictiologia moderna desafiant qualsevol taxa d'esperança de vida). S'ha de dir que en Hans Schliecker, mantenint la formalitat i la professionalitat, s'ha mostrat una mica reticent en compartir a la xarxa les dades sense el consentiment escrit de l'Ombra d'en Carlitos. Sorprès, tractant-se d'un animal, m'he volgut informar de com podria proporcions aquesta autorització. M'ha parlat de precedents força comuns, com gossos o gats, que amb una marca de la petjada en tenien prou. En cas de rèptils i amfibis el procediment és semblant, però adaptant-se a llurs respectius teixits. Ara bé, el cas dels peixos és més complex per la diferència d'hàbitat que habitem, però també s'omplen formularis amb aquests organismes. Ara bé, quan li he parlat de l'estat de salut de l'Ombra d'en Carlitos i la seva preocupant visibilitat dels ossos i òrgans interns, m'ha permès almenys poder compartir amb vosaltres la meva relació amb ell sense autorització per escrita, però tot i així ha creat una fitxa amb les seva informació (nom, edat, pes, signe del zodíac, espècie, alçada...) que serà emmagatzemada en la base de dades nacional per a la seva pertinent consulta en cas de vulnerar els seus drets i haver d'emprendre accions legals. Al comentar-li el nom l'ha escrit com a “Ombra dßen Carlitos”. Espero que l'error tipogràfic no em suposi cap maldecap en un futur, però per sort el nom no portava accents, sinó hagués semblant un fitxer .jpg passat a .txt, el seu nom.

Li agrada que el posi cap per avall, encara que es maregi. Com peix a l'aigua

Com molts us podeu imaginar, és la mascota ideal. Si el peix de per si ja és... avurridot, amb l'Ombra d'en Carlitos m'ha tocat el gros. Ni caga, ni menja, ni fa soroll... És com una planta que no cal ni regar, i de nit no cal que la tregui per la finestra. Són els perks de la biologia (notar l'anglicanisme i no confondre'l amb “perca”, també un peix).

Doncs bé, potser és un post del que en surts com n'has entrat (exculpo el servicial Hans Schliecker d'aquest aspecte ja que ell només es dedica a fer la seva feina), sense res de nou, sense codis secrets ni preguntes ni fotos extres, però pel qui no se n'hagi adonat, aquesta etapa del blog que és Kiel, bé, i el blog en general, no tracta de què faig, ja que les coses les puc fer aquí i allà amb tal i qual, i no és tan interessant i repetitiu, sinó de què en penso, ja que a Kiel i de Kiel només hi puc reflexionar amb frescor un cop, i aquest aspecte el considero més únic i interessant. A més, que passar l'estona és necessari i bonic.