Llegendes de Greifswald

Quan un arriba i va a viure un lloc diferent, a les beceroles del que ha de ser l’aprenentatge del nou escenari, tot són sorpreses i novetats. Un barri a escrutar, carrers a descobrir on duen, cases pintoresques, monuments desconeguts. Mica en mica, aconseguim fer un esbòs del que ha de ser un primer mapa de l’entorn i és aleshores quan ja podem començar a desvelar els secrets que s’amaguen pels diversos racons. Llegendes i testimonis d’un passat impregnat per les voreres i parets de totes les cases. I un no és mai capaç d’arribar a imaginar-se fins a quin punt ens interpel·len aquests episodis.
Avui jo volia compartir amb vosaltres alguns dels secrets i detalls que més m’han arribat a cridar l’atenció des que sóc a Greifswald, el bosc dels grius.

Sowjetischer Ehrenfriedhof. Origen: Oriol Sastre

Volia començar amb aquesta estrella roja, l’emblemàtica i icònica estrella comunista. Recordem que Greifswald es troba en territori de l’antiga DDR. És una estrella que corona el sepulcre principal del cementiri soviètic que es troba ben bé al marge del casc antic de la ciutat, on hi ha enterrats 24 soldats soviètics que van morir l’Abril de 1945.
És un cementiri no massa gran, d’uns 240m² (60x40), just a l’altra banda del Wall, (la fossa que envoltava el mur que encerclava la ciutat) i queda una mica deslocalitzat, com si estigués fora de lloc, al costat d’un carrer transitat, davant d’un institut. El fullatge dels arbres amaga i camufla el que s’amaga allà dintre.
Certament, és un vestigi que en veure’l per primera vegada em va sorprendre força, però el passat comunista a Greifswald no és que sigui un secret massa ben guardat.
Dins del simbolisme, és un cementiri que actua una mica com un mirall on hi veus una ciutat antiga reflectida. I és encara més místic quan està cobert de neu. Com si realment ens transportéssim per un instant en un poble rus. És, però, un cementiri molt petit.
Sabeu, però, què és el que és realment peculiar d’aquest lloc i quin és el secret que volia compartir-vos? Que els 24 soldats morts, incloent qui està enterrat al sepulcre principal coronat per l’estrella roja en qüestió són de... dones! I de fet, és d’un dels batallons més reconeguts que van combatre durant la segona guerra mundial. A l’epitafi s’hi llegeix el següent:

«ВЕЧНАЯ ПАМЯТЬ ЛИДИЯ КОСМОДЕМЬЯНСКАЯ ОТДАВШИМ СВОЮ ЖИЗНЬ ЗА ЧЕСТЬ И НЕ3АВИСИМОСТЬ СВОЕИ РОДИНЫ — С.С.С.Р
1941 – 1945 гг»

que traduït vindria a dir: «A la memòria eterna de Lídia Kosmodemyanskaya que donà la seva vida per l’honor i la independència de la seva pàtria». I les inconfusibles sigles de la URSS (no confondre amb el Col·legi d’enginyers de Camins Canals i Ports).
Recercant una mica per internet he intentat informar-me i he descobert que Lídia Kosmodemyanskaya va ser una partisana soviètica que rebé el títol d’Heroïna de la Unió Soviètica. Una de les màrtirs més reverenciades de la URSS, i és enterrada a Greifswald. Segurament la soldat més il·lustre d’aquest batalló, que ara, discretament, passant desapercebut, descansa en una petita parcel·la al centre d’aquesta ciutat a la vora del Bàltic (més imatges d’aquest cementiri soviètic: aquí i aquí).

Origen: wikimedia.org

El segon secret que volia compartir amb vosaltres, i aquí, creieu-me, la història ens sorprendrà més, és el d’un dels molts Stolpersteine que hi ha per la ciutat.
Pels qui encara no sapigueu què són els Stolperstein (traduït de l’alemany significaria llamborda que fa ensopegar) són uns petits monuments situats a la vorera davant l’última residència de víctimes del nazisme, abans del seu arrest i deportació.
Són uns petits monuments creats per un artista Alemany (Gunter Deming) i és per això que a Alemanya n’hi ha a quasi totes les ciutats. Ara bé, també n’hi ha per altres països d’Europa, entre ells alguns pels Països Catalans, i el més passat van ressorgir noves iniciatives per col·locar-ne, per exemple, a Sabadell (enllaç a notícia: aquí).
Doncs bé, hi ha un d’aquests Stolperstein que em va cridar especialment l’atenció quan, casualment, vaig topar amb ell. De tant en tant, quan passo per la ciutat, me’ls llegeixo. I, com podeu veure a la imatge, m’enduc la sorpresa que la persona recordada en aquest cas es diu Jordi! Jordi? No m’ho acabava de creure. No Georg o Jörg o alguna traducció germànica equivalent. No, no. Jordi. J-O-R-D-I.
L’internet és immens, ho sabem, i en arribar a casa vaig provar de buscar alguna cosa. A la Wikipedia hi ha una llista amb els diversos Stolpersteine que hi ha a Greifswald, i efectivament, allí sortia el que m’havia topat per la ciutat.
El text del Stolperstein diu el següent: «Hier forschte // DR. JORDI F. KAUFMANN // Jg. 1909 // Flucht 1933 // Dänemark / Italien // Verhaftet 1937 // 'Rassenschande' // Flucht 1939 Litauen von Deutschen erschossen 1941 » que vindria a dir: «Aquí va fer recerca Dr. Jordi F. Kaufmann // Nascut 1909 // Fugit el 1933 cap a Dinamarca / Itàlia. Detingut el 1937 per "vergonya racial" // Fugit 1939 a Dinamarca, afusellat pels Alemanys el 1941».
Jordi F. Kaufmann, un nom ben català amb cognom Alemany. Al seu un investigador de la universitat de Greifswald, ja podria ben ser que fos algú de fora. A la wikipedia hi ha el seu nom documentat, Jordi Ferran Kaufmann, però no té fitxa pròpia en aquesta enciclopèdia. Algú amb ascendència catalana, però nascut i viscut a Alemanya segons sembla. A la pàgina web de la pròpia universitat tampoc n’he aconseguit trobar res.
Ves per on, un nom oblidat del qual no sembla que en quedi cap empremta digital, però que, gràcies al Stolperstein, encara pot ser recordat i commemorat. Sembla que la llamborda ha aconseguit fer el que pretén (Llista de tots els Stolpersteine de Greifswald: aquí).

Spotlersäule. Origen: http://statues.vanderkrogt.net

I el tercer secret de la ciutat, és el que m’ha semblat quasi irreal i a mesura que més n’aprenia d’ell, més em sorprenia i he volgut deixar pel final.
El nomenclàtor del meu barri és plena de personalitats russes, ja ho vaig comentar anteriorment en algun post. És un barri ple de Plattenbau i amb una atmosfera molt peculiar, el que jo crec que és una bona representació del que és un barri d’una ciutat de l’Alemanya de l’est. I entre tot això, un dia vaig veure l’escultura de la fotografia. «Renoi, semblen uns castellers» vaig pensar amb mig-somriure. Que a veure, no és ben bé la mateixa forma, però un parell de persones una sobre l’altre, doncs recorda una mica. Vaig a mirar la placa que hi ha al costat i llegeixo: «Spotlersäule von Heinrich Zenichowski 1976». Fins aquí normal, nom de l’escultura, nom de l’autor i any. Però el text segueix: «In Erinnerung der Colla Castellera aus Greifswald». Com? «En record a la Colla Castellera de Greifwald» ?? Vaig quedar catatònic. Havia de llegir-ho dues tres quatre vegades. No me’n sabia avenir. I aquest cop ni internet m’ha sigut d’ajuda. No trobo ni rastre. Trobo que l’estàtua està documentada amb el nom i autor. He trobat una fotografia de l’any 1976 en blanc i negre (enllaç) de la plaça amb l’estàtua i alguna notícia fent referència a que de la font on es troba l’estàtua ja no en rajarà aigua. Però cap referència a aquesta enigmàtica «Colla Castellera aus Greifswald». Tant increïble com imprevist.
Quines històries que amaguen les ciutats, no?

Finalment, ja només em queda confessar-vos que aquestes tres històries... són mentida! Com us he dit, són les llegendes de Greifswald, i tots sabem que les llegendes són meitat veritat, meitat mentida. El cementiri rus existeix, els Stolperstein fan ensopegar gent cada dia i l’estàtua sembla la d’uns castellers, però naturalment, mai existí una colla castellera a Greifswald, cap científic d’origen català és recordat a les voreres de la ciutat (trobo que m’ha quedat força bé el retoc fotogràfic), i els 24 soldats enterrats als cementiri soviètic són homes. Tot són homes, també fora el cementiri.
Espero, però, que almenys hagueu gaudit una mica d’aquestes llegendes, que hagin estimulat una mica la vostra imaginació i hagin permès, ni que sigui a partir dels detalls reals, ampliar una mica la visió que podríeu tenir d’aquesta ciutat a la vora del Bàltic.

El far de Heidkate

Font: ostsee-haus-heidkate.de

Tanmateix, el camí no el guiava per la costa sinó que hagué de desviar-se a l'interior, esquivant un càmping. Resseguí alguns camps de gramínies, encara verds, que esperen setmanes de secà. El vent li acariciava suaument la cara i aspirà ben fort l'aire. Era aire de natura.
El sol s'alçava lentament, ja no hi havia buidor a l'atmosfera i el món ja era despert. Desviant-se a l'esquerra per l'últim camp de conreu en Johannes es creuà amb un tractor que ja estava per feina. Tots dos es feren a un costat com pogueren en l'estret sender de sorra i es saludaren cordialment amb la mà en passar l'un al costat de l'altre. La cordialitat que genera l'emmirallament d'algú que també està per feina.
En retornar a la línia de costa, però, en Johannes s'endugué un desencís. Creient-se haver abandonat la petjada humana darrera seu, descobrí que era ben bé impossible. El camí, molt més ample, era asfaltat i encortinat pels fins raigs daurats del matí. La gent passejava en la distància, intentant mantenir la solitud entre ells. Hi havia més bicicletes, gent fent fúting, passejants; cadascú buscant la seva manera d'esbargir-se. No era la presència de gent el que l'inoportunava, sinó l'impossibilitat d'entrar en simbiosi amb la natura, i conseqüentment, amb l'ànima. Indistintament de quina.
Avançava contra el vent. El mateix vent que empeny les veles, ara el frenava a cada esbufec, però no el cansava. Lluitar forma part de seguir endavant.
A la seva esquerra no podia veure el mar, ni les onades, ni l'escuma rodolant sobre l'arena, perquè les dunes li ho impedien. Però ho podia sentir tot nítidament, i juntament amb l'olor de sal i vent li permetia de visualitzar-ho. A mode d'entrades a distància equidistant, la vegetació s'esclarissava suficientment per a impedir la fixació de la sorra i fer un petit solc per on es dibuixava l'aigua ondulada. I permetia d'entrar a la platja, aparcar la bicicleta, deixar enrere les sabates i cabussar-s'hi sense miraments. L'aigua freda eriçà cada pili de la pell d'en Johannes de cap a peus.
A l'altre marge, planor monòtona, i cases d'estiu. Camps monocroms en l'instant, però en Johannes va pensar que si hi tornava en uns mesos, i hi tornés a passar uns mesos encara més tard, les extensions verdes, les veuria florides, i més tard, s'assecarien poc a poc, perdent les tonalitat verdes i joves, i es transformarien en gra. La gamma de matisos seria més àmplia. Però no en l'instant.
Davant seu s'alçava un far enmig de l'herba. Com si hagués aparegut de cop, en Johannes es trobà sota la torre de 28 metres quasi per sorpresa. Aquell far escassejava en decoracions, dedicat exclusivament en la seva funcionalitat pràctica. Uniforme en tota la seva alçada, el color blanc es canviava pel roig només en l'àpex, donant l'aspecte d'un llumí. Un llumí que quan era encès indicava on era segur amarrar la nau.
El vent deixà de bufar i com un soroll eixordador però constant al qual ens hem habituat i que para sense previ avís, l'atmosfera es buidà de tal manera que tot l'alè que en Johannes duia dins se li escapà d'una batzegada. Decidí aturar-se sota el far. Baixà de la bicicleta i la recolzà sobre la pota de cabra. En Johannes s'assegué a l'herba, sota el far, de cara al mar.
Al dessota la torre lluminosa, en Johannes veia l'onatge pausat com s'acostava a la sorra. Per l'oest, podia distingir un creuer que s'acostava al fiord, i més endavant, un vaixell mercant deixava darrera seu el monument marítim de Laboe disposat a endinsar-se al gegant blau. Abandonant la conformitat del fiord. Embarcacions molt semblants però amb destins dràsticament oposats.
Ajagut a l'herba en Johannes l'acariciava amb el palmell de la mà obert i notava una per una les sòlides arestes de cada brot. Es mirava el mar i no se sentia a casa seva. Com havia arribat fins aquí? O, potser més important. Per què havia arribat fins aquí? En una ciutat silenciosa, sense rostre, amb ulls de pedra.
Quan és de nit els vaixells a vegades no veuen la costa i busquen els fars. Referències lluminoses, boies de terra orientatives. El far il·lumina el camí que han de seguir els vaixells per no perdre el fiord. Quina llum, doncs, havia seguit en Johannes? Què l'havia empès fins on és ara?
Com una àncora que arriada al sòl marí troba de bursada l'escletxa on fondejar la nau, un record el rebregà d'una estrebada. En Johannes pensà en els seus avis.
El creuer entrà al fiord.
Pensant en els seu avis, en Johannes alçà el cap i intentà traçar amb la mirada l'abast del raig lluminós que podia produir el focus d'aquell far. Arribaria més enllà de l'horitzó? I intentant relaxar el cristal·lí en el punt on en Johannes creia que enfocava el far de Heidkate, aquest es dirigí i contragué involuntàriament en un punt precís a pocs centenars de metres de la costa. Era el llagut del jove mariner que avançava sense pausa.
Seguia en la mateixa posició, abocat amb un peu sobre la proa i fent visera amb la mà. Com si es volgués avançar al pas de la seva nau, empès, no per la impaciència, sinó per la decisió.

Anna Karènina

Atenció, aquest post no té res a veure amb Greifswald, una pausa fora de context (n'hi ha en construcció). Recordeu quan en aquest post a vegades parlava de llibres i pel·lícules? (Veure també les pestanyes superiors del blog) Hi retorno amb un tast. I amb un títol sense pretensions. Avui no.

Suposo que disculpar-me per la ràfega incoherent de idees que vindrà a continuació, però ara ja escrit del tot i rellegit, en certa manera sí que he aconseguit teixir un fil força coherent. Però bé, anem al gra.

Portada d'Anna Karènina. Un llibre, un viatge en tren.

A veure com ho començo. Fa poc vaig acabar la novel·la Anna Karènina. Sense dubte, una de les millors novel·les que he llegit mai. Sento que últimament (un període de temps, que tanmateix, es va estenent i no només es refereix al present immediat) sento una cera devoció pel realisme rus, les verstes, els rubles, els copecs, els patronímics i el kvass confirmació del qual són l'apreciació recent que tinc, d'entre altres, per: «Els germans Karamàzov» de Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski, «Les ànimes mortes» de Nikolai Vassílievitx Gógol, i la obra magna en qüestió «Anna Karènina» de Lev Nikolàievitx Tolstoi. Ja només em faltava viure a la Makarenkostrasse, al costat del Puschkinring (aquest Sant Jordi em vaig veure obligat a regalar-me «Dubrowski», de Aleksandr Serguéievitx Puixkin. Ja me'l llegiré, en alemany).
Resumint al tema que ens interessa, fa poc vaig acabar de llegir-me Anna Karènina, i mare de Déu, com n'he quedat encisat i enamorat d'aquesta novel·la. Un enamorament literari. Però.... em quedo sense paraules.
Abans de seguir: Si no us heu llegida aquesta obra, us invito vehementment a fer-ho. Entenc el temor que incita a fer-ho. La reputació i el llibre en si. A casa hi ha dues versions d'aquest llibre. Una que consideraríem de llibre molt gruixut (el que apareix en les imatges) i un de més prim, significativament més prim, fent l'aparença d'un llibre normal, però (sorpresa!) amb més pàgines que el gruixut. Podríem dir, que té les pàgines més primes i fràgils que l'antic testament. Bé, es tracta de la versió en català i alemany del llibre que tinc a casa. Una enorme fortuna.
Vaig optar per llegir-me la versió catalana (tot i que, pel que sé, per l'heroisme d'Anna, hagués sigut més sentit triar una altra via) i... empassant-me l'orgull, haig d'admetre que he trigat 11 mesos en llegir-me l'obra (podeu imaginar-vos que no he estat regular). I MARE meva quin viatge que ha suposat. No tinc pas paraules precises per transmetre el gran ventall d'emocions diverses, i de coneixements, que he obtingut, amb Anna Karènina. Em saturo només de pensar-hi.
Però, especialment, avui he fet... l'opció/(error? No, no, em desisteixo de concebre aquest concepte) de veure'n la pel·lícula.
A veure, primer de tot, em defensaré, i desfaré, del primer tòpic que a tot hom ve al magí: «el llibre és millor que la pel·lícula». Doncs, naturalment! És clar que sí! Però aquest, poc a poc, deixa de ser un argument vàlid per a ferir la pel·lícula. Malauradament, en tinc d'altres... Com deien els Pets, «el món va massa ràpid, el món no s'espera ni un instant», i és que ara resulta que sí les pel·lícules duren més de 2h15m, ja és massa. I Anna Karènina, mínim, mínim!, ha de durar 3 hores (tot i que per aquest llibre, el mínim necessari és 1 temprada d'una sèrie de 40 minuts per capítol)
Però jo entenc que en fer la versió del llibre en pel·lícula se saltin aspectes poc importants (poc importants des d'un punt de vista cinematogràfic). Però fent un repàs del llibre, en podríem extreure 5 esdeveniments vitals, i d'aquests... en falten alguns. I això és intolerable. Per no dir que, dels aspectes poc importants, aquests duen a uns altres, i aquests a uns altres, i quant aquesta sèrie transcendental d'esdeveniments també és ignorada, a un li cau l'ai del cor. Per això, trobo que es necessari el següent missatge:

Has de llegir el llibre abans de veure la pel·lícula

I em molesta la impossibilitat d'entendre la pel·lícula sense haver llegit el llibre. Els guionistes construeixen la pel·lícula de tal manera, que hi ha escenes que no s'entenent sense la prèvia lectura. I és normal! Normal! El llibre està ple de monòlegs interiors que cinematogràficament només es podrien resoldre amb una veu en off que queda fora d'estil, un aspecte que es pot resoldre amb la destresa dels actors, amb llurs mirades. Les mirades! Però, quan aquestes mancances no queden compensades... ai... poc a poc la pel·lícula es va desmuntant per acumulació d'errors (o per l'acumulació de mancances de detalls, més precisament).
I segurament parlo del parany del qual n'ha sigut víctima la pel·lícula «Anna Karènina». L'heroïna, Anna Karènina. Però és que l'obra podria dir-se «Konstantín Dimítrievitx Levin»! Bé, no, el carisma de la figura d'Anna Arkàdievna Karènina és únic. Però em refereixo al tema del llibre. El llibre parla sobre... l'amor! I no ens posem pas cursis ni roses. L'amor és una força gran, enorme! Una força encabida en calçador a la pel·lícula «Interstellar», però nogensmenys, una força terriblement poderosa. I aquesta es veu representada per tres matrimonis (matrimoni: la consagració formal de l'amor, o això intenta demostrar): Stiva i Dolly, Anna i Alexiei i, Levin i Kitty. I el parany consisteix en concentrar-se i enforca-se únicament en la parella Anna-Alexiei¹, perdent de vista l'enorme influència en el conjunt de la novel·la de Stiva Oblonski i Konstantín Dimítrievitx Levin. Com oblidar-se'n! Influència que no queda representada en la pel·lícula. Manca de temps, o un el resultat d'un guió massa enrevessat, potser.

Arbres de les famílies principals de la novel·la Anna Karènina.
Font d'origen: http://commons.wikimedia.org [vist el 02.07.207]

Jo venia a veure la pel·lícula disposat a perdre, això ho sabia, però aquesta acumulació quasi deliberada detalls, que fan del llibre una obra increïblement inqualificable des del meu saber, la que poc a poc em treien de polleguera. I és que hi ha detalls omissibles, naturalment, només faltaria. Però hi ha detalls que duen a altres detalls, i aquests poc a poc encadenats representen quelcom de més important, i clar, on parar d'eliminar escenes aparentment intranscendents, millor dit, menys importants del conjunt? Feina complicada.
Ara bé, dins del collage d'imatges i fotografies que és una pel·lícula, haig d'admetre que hi ha alguns instants que sí que m'han agradat i m'han fet el pes. Potser (segurament) no compensen el total de pensaments que susciten una pel·lícula. La posada en escena, m'ha fet pensar una mica. Sobretot a l'inici del film, sembla com si els actors actuessin sobre un escenari, amb decorats que es van canviant a mesura que avança la seqüència, amb un ambient molt teatral. Potser és que una obra literària tan perfecta no pot ser representada en vida real? Ha d'estar tot calculat i meditat com si fos una obra de teatre on cada detall de personatge i decorat està calculat al mil·límetre. O és un caprici artístic del director? Bé, és diferent. Però hi ha vegades que l'abús de coreografia em treu del paper, això ja més a títol personal.

Paul Frenzeny: Levin i Kitty patinant.
Font d'orginen: http://thephilosophersmail.com/ [vist el 02.07.2017]

Però tornant al llibre, que és on realment un aconsegueix connectar amb els personatges, m'he adonat de l'orgull i el temor que em feia connectar amb segons qui. Desconcerta una mica connectar amb les idees de Levin, entendre Anna, però també estar d'acord amb Alexiei Alexándrovitx en alguns aspectes. No estar d'acord en el conjunt de Stiva Oblinski, compadint Dolly, però que de cop et solta una idea on no podries estar més d'acord; o sentir-te allunyant del tarannà de Vronski, però emocionar-te i estremir-te en connectar amb algunes de les seves emocions.
I és que cada personatge, com cada persona, és un batibull d'emocions, idees i opinions, allunyats del simple blanc, negre i gris. Hi ha vegades que estàs completament d'acord amb el que pensa tal personatge, però capítols més endavant, quan parlen d'un altre tema, no entens el mateix i concordes més aviat amb el qui anteriorment era el seu rival o oposat. I són aquestes connexions les que a vegades et satisfan de veure-les reflectides en boca d'una altra persona, veient que compartiu a distància una mateixa idea, però paral·lelament, n'hi ha d'altres, que concordes en algun sentiment o idea però hi estàs d'acord i t'insatisfà. I et fa cavil·lar perquè penseu el mateix en aquesta situació, a vegades potser et fa canviar d'opinió, o d'altres vegades et referma i et reafirma. És un viatge on no només els personatges són viatgers, sinó també el lector, no cal dir-ho, no?
Un viatge en tren a través de múltiples verstes, parant a estacions diverses de la Rússia rural i rústica, de mugics segant camps de cereals, de patrons cuidant de llurs hisendes, d'altes classes socials disputant-se llocs de poder, de deutes de milers de rubles i copecs, de Moscou i Sant Petersburg, de la decadència dels menys fidels, de les tristeses no correspostes, de la insaciabilitat i la constància, i la conseqüent recompensa, de personen no correspostes o que no són enteses. Un viatge en un tren de vapor que avançant a pas rítim no s'atura, i clar, quan acabes al llibre, toca baixar del tren, i veus que aquest, novament, no s'atura, tot i els obstacles que es pugui trobar, i veure que s'allunya el tren debilita una mica. Però hi passen més trens a l'estació, només cal tenir la bona traça de pujar en un altre que t'ompli novament.

---

1. Quan parlo d'Anna i Alexiei. D'Alexiei n'hi ha dos. Alexiei Alexándrovitx Karènin, el marit d'Anna, i Alexiei Vronski, l'amant! No és pas casualitat, suposo, que comparteixin el mateix nom, no?

Colors de primavera

Fa un parell de mesos va arribar l'alba primavera tenyint el verd de blanc. I no em refereixo pas a una nevada al mes de Març, sinó de l'efervescència del buixol al sotabosc d'Eldena.

Bosc d'Eldena

S'acostava l'equinocci a ritmes accelerats i era d'apreciació notable com deixàvem enrere les tardes fosques a quarts de cinc. Vingué una explosió de vida, doncs sinó la primavera deixaria de ser-ho. Però, per què recordar l'entrada de la primavera a mitjans de Maig? Què ha provocat que me n'oblidés?
Al Maig ha arribat la calor, el bon temps, les primeres temperatures càlides. Potser no la xafogor de l'Agost, però el sol, compartint inclinació amb l'ocàs de l'estiu, crema igual. Però no és la calor, sinó la primavera daurada la que m'ha instigat.

Rapsfelder al Wieck

Els camps de colza han florit del no res, i el que era una primavera tenyida de blanc, ha passat a ser un paisatge daurat, fresc i captivador. La brisa bàltica no deixa d'airejar.

Webcam en directe des del campanar del Dom St-Nikolai de Greifswald (clickar)

Aquests camps daurats són els que es veuen des del campanar del Dom de Greifswald, per ser més precisos, els que es estan amagats just a sobre el campanar de la Marien-Kirche (cal ampliar la imatge), però podrien ser tranquil·lament els llacs groguencs que dominen l'escena entre el Ryck, el Bàltic i el que m'imagino que és l'illa de Rügen.
Què ens espera passada aquesta primavera daurada?

Respireu la baixa salinitat del mar?

Com la resta d'animals, jo també volia aprofitar la primavera per donar senyals de vida. Disculpeu la curta durada del post.

P.D. 23/05/2017: Afegeixo uns versos descontextualitzats que m'han evocat a aquesta primavera daurada.

Enllà de l'odi altíssim de la presó, potser
els tendres camps encara són caminats pel sol?
Si retornava als ulls l'or enyorat dels dies,
si m'allunyava endins del gran triomf del groc!
[...]
Salvador Espriu

 

Benvinguts a l'Est

Entrada a la ciutat i l'horari de les misses. Font d'Origen: Oriol Sastre

Ja us heu mirat una mica al mapa on cau Greifswald? Certament crec que he donat unes quantes pistes en posts anteriors en quant a la seva situació geogràfica. Al nord, costa amb el Bàltic, i sí, a l'est d'Alemanya. És rellevant que es trobi a l'est? Crec que no especialment en molts dels països que existeixen (naturalment que tots els països són diversos interiorment), però sí a Alemanya.
No en faré del post una lliçó d'història, primer de tot perquè no seria precís ni profund; i segon, tampoc és el tema que vull abordar. Sabem que Alemanya va estar separada en dos, l'Alemanya de l'Oest, la RFA (o Bundesrepublik Deutschland) i l'Alemanya de l'Est, l'antiga DDR (Deutsche Demokratische Republik). La DDR era comunista, la RFA no (capitalista apunta la Wikipedia). Ja se sap, guerra freda, tropes americanes contra tropes soviètiques. Rerefons polítics i històrics complicats que no detallaré més (ja que m'equivocaria). Greifswald, doncs, es troba en territori de l'antiga DDR.
Influeix? Es veu que sí. Sempre he sentit de les fortes diferències entre l'Alemanya de l'Est i l'Alemanya de l'Oest, fins i tot avui en dia. Sentia que les ciutats de l'est tenien un aspecte més desangelat¹, més pobre, més antic fins i tot. Com estacions de rodalies oblidades (o com la imatge que en tenim de l'Europa de l'Est). Ara bé, jo no he aconseguit copsar aquesta diferència tant fàcilment com m'hauria esperat.
Mentre arribava a Greifswald vaig enviar un parell de fotos a casa sobre el viatge (veure el post anterior, Noves sensacions en 3D) i m'arribaven missatges de «Ostberlin» o referències a l'evidència que em trobava a l'est. I jo, doncs, bé, mira, sí, és l'est. Ho sembla. Potser per la pluja. Spoiler alert, 3 mesos més tard ja hi començo a distingir l'essència, però a vegades no sé discernir si l'origen recau en l'est o en el nord d'Alemanya.
El que més caracteritza aquesta essència o atmosfera, és l'alta presència de (m'haureu de disculpar el ball de bastons que faré amb les traduccions de l'alemany al català, doncs sabem que els idiomes no són bijectius) habitatges socials, o habitatges públics; podríem dir construccions del tipus Plattenbau (definit com a estructura construïda a partir de forjats prefabricats). Jo ho definiria, barroerament, com a blocs de pisos, baixos, uniformes, sense ornaments, i despersonalitzats, de formes bàsiques i funcionals, destinats a l'emmagatzematge de famílies. Exemples poden ser la meva residència, o tots els edificis sense quasi excepció del meu barri.

Mosaic amb les dues essències de Greifswald. El meu barri i casc antic. Font d'Origen: Oriol Sastre

Veiem edificis vells, que no és el mateix que antics, una diferència molt notable. Per antiguitat tenim el pròpiament dit, casc antic (Altstadt), de la qual en vull parlar més endavant.

Makarenkostraße, Greifswald, al 1978. Font d'Origen: geocaching.com

Un altre exemple per a visualitzar el que crec que ineficaçment he volgut descriure amb paraules, el tenim en aquesta fotografia (quina sort que tenim que les imatges valen més que mil paraules) del carrer on visc, però l'any 1978. No reconec a quina alçada del carrer pot haver estat presa, la fotografia, ni en quina direcció apunta. També en desconec l'autor de la fotografia, però me'n fio de la seva veracitat (conscient que per Internet s'ha d'anar amb peus de plom; desconfieu fins i tot del meu blog, doncs a vegades m'agrada escriure-hi bajanades, sempre avisant indirectament caracteritzant les entrades en qüestió amb un estil còmic, surrealista o abusant de l'absurd). Actualment, la fotografia seria molt similar, només que els solars han sigut substituïts per més Plattenbau de la mateixa índole.
Però en el meu barri no només hi ha l'empremta soviètica en la faceta arquitectònica de l'urbanisme, sinó també en el nomenclàtor del mateix. El meu carrer és la Makarenkostraße (notar que menciono els noms dels carrers en femení, ja que Straße ho és en alemany), però és que davant tinc la Dostojewskistraße, el Puschkinring, la Tolstoistraße, Ostrowskistraße... i no només el noms dels carres, sinó que també em vaig topar per casualitat, sobtant-me força, amb l'escola bressol «Kindergarten Alexander Puschkin»

Kindergarten Alexander Puschkin. Font d'Origen: Oriol Sastre

I pensar que l'escola bressol del costat de casa meva (Mira-sol) es diu «el Niu»!
I com he dit abans, també volia parlar del centre de la ciutat, el casc antic. Adverteixo que fa dos, tres mesos que tinc el post en fase de desenvolupament. Motius d'aquesta lentitud és (naturalment) tenir el temps ocupat en altres coses, i segon, no saber com avançar en la segona part del post. I és per això que amb molt de greu que em sap, espero que no us endugueu un desencís massa gran en saber que no en parlaré gaire del casc antic. He deixat reposar massa temps el post i ha fermentat. No en sé massa de corrents arquitectònics, però podent llegir-ho a la Viquipèdia, el que realment no sé, és si puc atribuir gaire l'estil dels edificis característics de Greifswald en la influència soviètica. De fet, més aviat ho atribuiria en trobar-se al nord.
De fet, Greifswald formà part de Suècia en el seu moment. Ja vaig mostrar al post anterior que la Universitat de Greifswald pot ser considerada la universitat més antiga de... Suècia.
Entre els tres campanars icònics de Greifswald

Wiesen bei Greifswald. Caspar David Friedrich Font d'Origen: wikimedia.org

tenim, d'esquerra a dreta (veient el quadre, que mostra una perspectiva des del nord-oest de la ciutat): La Marienkirche, Dom St. Nikolai i Jacobkirche.
Per què dic, doncs, que la influència crec que ve del Bàltic? Em centraré el el Dom St. Nikolai. I la resposta és molt fàcil. Sant Nicolau (de Mira) és considerat el patró dels navegants. I, doncs, què trobem al nord d'Alemanya? El mar Bàltic. Resposta avorrida però crec que efectiva.
Finalment, volia comentar la fotografia amb la que he obert el post. Quan entres en una ciutat d'Alemanya, no només et trobes el cartell senyalitzador que entres en una població «Universitäts- und Hansestadt Greifswald», sinó que també et trobes... l'horari de les misses! Aquí la religió es viu d'una manera molt (molt) diferent de com es viu a Catalunya. Sembla que anualment a Catalunya tenim polèmica amb el pessebre que es mostra a la ciutat. Aquí la inauguració formal del semestre de la universitat es va fer a l'interior del Dom. I és normal. Aquest tema donaria per un altre post sencer, però no crec que en parli. Ja veurem que se m'acudeix per a la pròxima.

P.D.: També aprofito per compartir aquest vídeo, on em passejo en bicicleta per Greifswald. No em passejo pels barris de Plattenbau sinó que vaig cap al centre. Amb una mica d'atenció veureu un dels edificis que he anomenat al post, i d'altres que aporten essència a la ciutat.

---

1. Si algú m'ho sabés aclarir. Desangelat no me la marca pas com a paraula mal escrita, tanmateix no la trobo ni al DIEC ni a l'Optimot. Sí que apareix, però, al ÉsADir (Portal lingüístic del CCMA). M'agrada molt aquesta paraula per a descriure les estacions de RENFE, però per què no l'accepta l'IEC? L'Optimot em tradueix del castellà desangelado com a «sense encís (o encant)». Però no com a paraula sola.

Perseguint un quadre; empaitat pel destí

Podríem passa-nos molta estona debatent i equivocant-nos sobre el destí. I seria molta divertit i interessant. I ens faríem moltes preguntes, potser, sense resposta. O amb resposta, però sense manera de contrastar-la, ni confirmar-la, ni demostrar-la per cap mitjà ni lògic ni racional. Què és el destí? Està predeterminat? Si és així, vol dir que no prenem les nostres accions? Potser ens ho pot respondre la fe? «la fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem».
Trobo molt divertit el destí, m'agrada intentar trobar-hi una resposta i adonar-me com a vegades fem conclusions, fent salts de fe, totalment desencaminades de tota lògica. Alguns diuen que el destí està escrit. Bé, jo primer escric el post; si després tinc temps d'escriure el destí ja em posaré mans a l'obra, intentant no ometre res gaire transcendent.
Perquè aquesta vaga fixació en el destí? Quina manera més densa de començar. Molt fàcil, per introduir el post d'avui. No és secret ni inadvertit que l'esdeveniment que més defineix la meva planeta actual és la meva estada a la bonica ciutat de Greifswald. Doncs bé, s'ha de dir, i no ho dic per fer-vos sentir millor mogut per un sentiment de condescendència, que la ciutat de Greifswald m'era una total desconeguda. La vaig conèixer pel motiu pel qual m'allotja, i com m'acull a mi, acull a molts més. I és la Universitat la que diria que manté Greifswald situada al mapa (encara en conec molt poc de la ciutat per a poder extreure'n conclusions sòlides). Una universitat fundada el 17 d'Octubre de 1456 [1] (m'agrada la precisió al dia) és a dir... fa 560 anys! Quina pila d'anys. De fet, en el seu moment, la Ernst-Moritz-Arndt Univeristät va ser la més antiga de... Suècia! Coses del destí passat, de la història moguda del nord d'Europa.

Ajuntament al centre de Greifswald. <Oriol Sastre>

I potser podríem dir que ha sigut el destí qui m'ha dut a Greifswald. O m'hi ha dut la meva tria, no pas arbitrària, que vaig fer en el seu moment, quant vaig destriar Bielefeld, Oldenburg, Bonn, München, Mainz... i sense deixar-me influir per noms i coneixences vaig triar aquesta petita ciutat a la costa del Bàltic? Seria corrent dir que fou una de les dues la que m'hi ha portat.
Poc a poc, però, s'anava dibuixant el perfil d'aquesta nova desconeguda. Similar a la capacitat d'identificar rostres en els patrons més aleatoris de la naturalesa (qui no ha observat els núvols i hi ha vist de tot), el nom de Greifswald començava a aparèixer en fets quotidians. Un dia resulta ens fixem en la notícia que, ostres, casualitat, en un rànquing dels 18 llocs d'Alemanya amb més hores de sol apareix... Greifswald! [2] I fins a 3 vegades en els 11 primers llocs! (naturalment, la ciutat i llocs propers, per això hi surt repetit). Bé, doncs resulta Greifswald no és tant desconeguda, no? Però, ep! Torna a aparèixer una notícia de Greifswald. I és que s'ha parlat que algun any ha estat la Fahrradhauptstadt d'Alemanya (capital de la bicicleta), amb percentatges de fins el 44% de bicicletes en proporció amb els habitants de la ciutat[3].
I, renoi! Hi apareix una tercera vegada! I aquest cop no pas amb una notícia tan bondadosa, sinó: recordeu la «moda» dels pallassos terrorífics? (Bé, una tendència apareguda als Estats Units, evidentment, on gent disfressada de pallasso terrorífic apareixia en la nit per a terroritzar la gent). Doncs, en quin lloc d'Alemanya hi ha hagut una cas d'aquesta patètica moda? Sí, a Greifswald! I per ser concrets, al meu carrer, davant de la meva residència (i jo sense adonar-me de res)[4,5].
Prou, però, de voler vendre la ciutat. A més, la casualitat d'haver topat amb aquestes notícies i dades, no reforça pas la idea que és cosa del destí, doncs tot el contrari. Ja he comentat i sabíem, que tenim la necessitat de voler identificar patrons coneguts en qualsevol banda.

Hohwacht. <Oriol Sastre>

Ara bé, hi ha casualitat que em tempta considerar ser motivada pel místic concepte que és el destí. Es tracta d'uns quadres. M'explico.
Fa dos anys, quan era a Kiel, vaig perseguir un quadre en bicicleta. No començo bé. M'explico:
Fa dos anys, quan era a Kiel, se'm va comentar que a prop hi havia Hohwacht. Un poble costaner del Bàltic, molt típic per als Alemanys on anar-hi a fer vacances. El Meck-Pomm també és un bon lloc on fer-hi vacances, però més al nord, així que aquí no és on el destí pren protagonisme. Retornant a Hohwacht: No és només que Hohwacht rau a prop de Kiel, molts més pobles costaners i bonics són a prop de la capital de Schleswig-Holstein. La particularitat és que els meus avis, tenien un quadre a la seva habitació sobre Hohwacht. Un quadre que tenia poc vist, però que se'm va fer recordar on era, i podia visualitzar en el record vagament. Ara bé, jo volia una imatge nítida d'aquest quadre, i no se'm va acudir millor manera que anar personalment a Hohwacht en bicicleta (veure ruta aquí). Doncs bé, vaig perseguir un quadre en bicicleta, empaitant el destí.
On entra Greifswald en joc? Resulta que a casa els meus avis no hi havia un sol quadre. N'hi ha un altre a destacar i aquest sí que el recordo nítidament, ja que es trobava al menjador.

Böhmische Landschaft mit dem Milleschauer Caspar David Friedrich <commons.wikipedia.org>

És tracta d'aquest quadre. He anat a perseguir aquesta vista? No. Però, he vist qui és l'autor del quadre? Caspar David Friedrich, pintor alemany nascut a Greifswald. Una de les personalitats de la ciutat, doncs té un bon museu i per la ciutat recórrer el Caspar-David-Friedrich-Bildweg, que et porta per diversos punts importants en la vida de l'autor, ja sigui personal, o en punts d'inspiració per alguns dels seus quadres.
Avui m'agrada ser innocent i pensar que si no hagués anat a Greifswald, sinó a algun altre racó d'Alemanya, no hagués trobat les mateixes similituds. No hauria trobat tants lligams. Avui sóc innocent i em deixo seduir pel destí, com m'he deixat seduir pel Bàltic. Hi havia algun quadre a casa els meus avis que m'hagués fet pensar en Mainz, Leipzig o Bonn? Temporalment responc que no.
Una última notícia, que aquesta sí, torna a relacionar Kiel amb Greifswald. Mecklenburg-Vorpommern és el Land d'alemanya amb l'índex de felicitat més baix d'Alemanya. On es troba l'índex més alt? A Schleswig-Holstein[6]. Els veïns del costat. Potser el destí m'ha dut aquí a ajudar a maquillar aquests índex. A portar una mica d'alegria a la ciutat.
Estaria bé acabar amb aquest quadre, que us en riureu, perquè sóc jove, que és diu Die Lebensstufen (les edats de la vida). Pares i fills. Embarcacions grans i llunyanes, petites i properes. Vaixells a l'horitzó, el destí perdut que ha salpat i no vol tornar. O el gaudi en família des de la costa. Inexplicable com el post i tot plegat:

Die Lebenstuffen. Caspar David Friedrich. <commons.wikipedia.org>

[1] Chronik der Universität. Ernst-Moritz-Arndt-Universität Greifswald [en línia]. [consulta: 18/10/2016] Disponible a: «https://www.uni-greifswald.de/universitaet/geschichte/chronik-der-universitaet/».
[2] An diesen 18 Orten in Deutschland scheint die Sonne am meisten! TRAVELBOOK [en línea]. 17 de Juny de 2016 [consulta: 23.10.2016]. Disponible a: «http://www.travelbook.de/deutschland/sonnenstunden-deutschland-hier-scheint-die-sonne-am-meisten-779699.html».
[3] Fahrradstadt. Wikipedia.de [en línia]. [consulta 30/10/2016] Disponible a: «https://de.wikipedia.org/wiki/Fahrradstadt».
[4] https://www.welt.de/vermischtes/article158949107/Polizei-fasst-den-ersten-Horror-Clown-in-Brandenburg.html
[5] http://www.ostsee-zeitung.de/Extra/Polizei-Report/Aktuelle-Beitraege/Gruselclown-erschreckt-Frau-Makaberer-Trend-erreicht-MV
[6] Deutsche Lebenszufriedenheit steigt. ZEIT ONLINE [en línia]. 18 d'Octubre de 2016 – 16:15 [consulta: 18.10.2016]. Disponible a: «http://www.zeit.de/gesellschaft/zeitgeschehen/2016-10/gluecksatlas-2016-deutschland-studiezufriedenheit-anstieg»

Noves sensacions en 3D

«quin ambient més estrany; crec que hi estaré bé».
I és cert, ella es pensava que es quedaria;
és cert que s'ho va pensar...

Com alguns ja devien saber, fa poc me n'he tornat a anar a Alemanya a passa-hi un temps en els estudis. Satisfet de l'experiència que vaig tenir a Kiel no he baixat de la latitud 54º i aquest cop m'he dirigit cap a Greifswald, al Land de Mecklenburg-Vorpommern (Mecklenburg-Pomerània Occidental o com ho diré d'ara endavant, el Meck-Pomm). I és que quina combinació: al nord i a l'est. Antiga DDR. Crec que diferirà una mica de la imatge que en tenia d'Alemanya associada a l'estimada Tübingen que tant he viscut.
 
I com a tota experiència, sempre hi ha un grapat de primeres sensacions que són les que formen el primer motlle que poc a poc, amb el pas del temps, es va modelant, detallant-se amb formes precises, úniques i curioses. Unes primeres impressions que he pensat que podria compartir. Però per a fer aquest post més entretingut, m'he proposat intentar transmetre aquest grapat de sensacions no només per mitjà de l'escriptura, sinó per tot allò que tinc a l'abast amb l'ajuda dels ordinadors i Internet, i que he sigut capaç d'aplicat en un senzill post d'un blog.
Potser el resultat és un post pretensiós carregat de multimèdia sense solta ni volta (un post amb pinzellades hipsterenques, pel fet de resultar involuntàriament pretensiós), però serà el millor que n'he pogut treure, per a que pugui ser més interactiu i salvar la distància, que potser és l'objectiu de tot plegat. Tot això per a poder afegir-hi proximitat i potser, fins i tot, per intentar que us endinseu tant com sigui possible en la meva pell i saber què és el que sentia o què és el que he notat, en aquests primers dies a Greifswald.
Els qui encara no hagin fet play, feu-ho ara, en el reproductor que teniu a l'inici del post. En principi, aquest havia de ser un post en què la música sonés tota sola, de fons, sense necessitat de fer-hi play. Em vaig trobar, però, que acabava resultant molest, ja que sonava la música sigui on sigui que et trobessis del blog, fins i tot mentre l'editava, i, clar, em tornava boig.
De fet, començarem amb la primera pre-sensació, la primera pregunta què em vaig fer en saber el meu fat. Com s'hi arriba a Greifswald? Doncs com bonament es pugui, sincerament. El camí que vaig trobar més adient va ser anar fins Berlin en avió i allà agafar un autobús que em duia directament al ZOB de Greifwald. (En capítols anteriors, podeu recordar l'experiència que tinc en els viatges intraestatals gaudint de l'extensa xarxa d'autobusos germànica). Això em permet de podeu gaudir una mica en primera persona de la transició cap al Nord. Observar el gradient tot i què només sigui perceptible quan és abrupte. I sí, amics, he trobat la manera de poder-ho compartir. De fer un share d'aquesta transició amb vosaltres (de fet, els més afortunats, van poder-ho gaudir en primícia i en directe!) i així pugueu fer-ne un like (modernitzant el llenguatge adequant-me al multimèdia).

LIVE on #Periscope: Primeres impressions del Meck-Pomm https://t.co/qbI6r2rbLx

— Oriol Sastre Rienitz (@SastReO) 5 d’octubre de 2016

Sota el lema (o com se'n diu actualment: hashtag) #WiFiToLowToPeriscope, aquest vídeo és el tercer intent i que almenys va durar més estona, del viatge cap al Meck-Pomm. La wifi de l'autobús em va fer la punyeta en els dos primers intents resultant vídeos de entre 1 i 2 minuts (que, al cap i a la fi, en aquest món instantani de flaixos i estímuls, alguns de vosaltres no necessiteu gaire més, no?). Malauradament el mòbil no s'aclarava massa en què enfocar, si el vidre de l'autobús o el paisatge de darrera (que jo considero que era més rellevant), tot sota la música d'ambient gentilesa del conductor: «I want to break free». Així que en aquest Periscope (que adverteixo que no tinc la intenció que sigui l'últim) teniu exactament les mateixes imatges, la mateixa impressió, la mateixa novetat que vaig experimentar jo en arribar a Greifswald. De fet, crec que cap al final, aconsegueixo enfocar el perfil de la ciutat, distingint-hi algun dels campanars (vora el minut 6:30). Incís per a qui els resulta nou el concepte del Periscope. Ve a ser una xarxa social, on s'hi retransmetes vídeos en directe. És a dir, jo vaig gravant, ho comparteixo per aquesta xarxa social i qualsevol persona al món pot veure el vídeo en directe. O el que és al revés, si pica la curiositat, pots entrar a Persicope i veure el vídeo d'alguna altra persona del món i veure què fa, que considera especial per compartir. Pot ser avorrit, pot ser interessant. Com totes les xarxes socials.
Com és pot deduir pel vídeo, amb bons dons de detectiu, arribava en un temps ennuvolat, i a falta d'apreciació, evidencio que plujós. Però no pluja de paraigües, no. De fet, ni me l'he endut. Sinó aquella pluja fina, ploranera, que sura en l'atmosfera i es mou en horitzontal i que és impossible de cobrir-se'n. Amb vent acompanyat. I si feia vent.. uns 50-60km/h durant els dos primers dies. Però al tercer dia es féu la llum! Sí, us deixo en primícia la fotografia que vaig poder fer de la primera evidència solar que vaig tenir des que vaig arribar a la pintoresca Greifswald.

El sol! Territori evident del Hansa Rostock

Però això no m'aturava per descobrir ni que sigui els voltants immediats del lloc on visc. Veureu, jo estic situat als afores de Greifswald. Zona amb molts blocs de pisos residencials, d'unes 5 plantes, amb molt parcs, jardins i algun que altre supermercat escampat. I també edificis vells, monuments de museu testimonis de la DDR. Un exemple seria el poliesportiu que tinc al costat, brut vell, ple de grafitis, amb el que semblen vidres a punts de ser trencats per pedrades, que jo em creia abandonat i que no, està en actiu. Certament difereix de Kiel.
I per poder-me fer Greifswald una mica més meva, necessitava conèixer-la. Passejar-m'hi, perdre-m'hi prudentment, descobrint els racons que no surten el mapa. I tinc la tècnica més eficaç i amena que tinc per a dur-ho a terme, i és gràcies al Geocaching (alguna cosa ja n'haureu sentit a parlar d'aquesta pràctica). Els Alemanys, com en qualsevol pràctica que es dugui a terme al món, ells també la practiquen, i en multitud. I el Geocaching no se n'escapa ni molt menys. Greifswald n'és rica i això no m'impedia que dos dies més tard ja trobés el primer tresor al Meck-Pomm. Canviant el xip, ja que l'estil alemany és molt particular al que he viscut a la resta d'Europa i necessita una mica d'adaptació en la manera de pensar.

Am Stadpark
A cache by: M.D.M.A.85	Hidden: 19/07/2016
Difficulty:	Size: (micro)
Terrain:

Ara bé, diré mentida si tot el que anava vivint al transcurs de les primeres 48 hores eren coses noves. I és que de fet, poc a poc, vaig començar a tenir més sensació de déjà-vu que no pas d'inexperiència. Sobretot se'm va fer clar en arribar al mateix Supermercat i instintivament, per mecanisme de memòria corporal, dirigir-me a comprar les mateixes marques. I en tornar a l'habitació i reorganitzar la nevera amb el mateix criteri. Omplir els armaris de la mateixa manera. Ordenar les coses seguint la mateixa sistemàtica inherent. Fer el llit mecànicament al llevar-me (necessito crear una bona imatge per a la família perquè no es preocupin). Un seguit de moviments i accions que poc a poc em tornaren a Kiel. Però a Greifswald.
Hi ha, però, un vell amic amb qui m'he pogut retrobar aquí a Greifswald, i m'ha fet molta il·lusió. No ha canviat en aquest any que he estat fora. Segueix igual de carismàtic i místic que abans. Ja l'he anat a veure. El Mar Bàltic. El mar de l'Est. Un mar d'argent.
Estic acabant d'escriure aquest post tot just 5 dies després d'haver arribat (vaig començar a escriure l'endemà d'arribar-hi) i ja començo a tenir la sensació que estic contaminat d'aquella inexperiència innocent. Ja he començat les classes, ja he aconseguit una bicicleta, ja tinc el mateix número de telèfon alemany que abans. Les primeres sensacions sembla que s'hagin esvaït. Tinc aquest post per recordar-les. Però sé que no. 5 dies. 2 anys. Només cal fer el càlcul (sabeu? M'he deixat la calculadora. Qui ho diria que venia amb la mentalitat d'estudiar matemàtiques, no?).
Però no podia acabar aquest post sense afegir-hi un últim gadget, potser el més innovador de tots. Mai vist abans en un blog, fins i tot, interactiu per a vosaltres! Es diu... la secció de comentaris! Hi podeu deixar la vostra, fer sentir la vostra veu, i amb un sol click aquest missatge s'afageix al post i també ho puc llegir jo! :O Què teniu a dir-me vosaltres? ;)

I, al fons, ja s'eleven les plaques d'acer a les grues de les drassanes!
Darrera, al Bàltic, brillant com fanals,
meduses que entren en aigües internacionals.