Trilogia del proletariat I

Títol: Varjoja Paratiisissa (Ombres en el Paradís)

Director: Aki Kaurismäki

Any: 1986

País: Finlàndia

Repartiment: Matii Pellonpää (Nikander), Kati Outinen (Ilona Rajamäki)

Varjoja Paratiisissa apart de ser de les primeres pel·lícules d'Aki Kaurismäki és la primera entrega de la trilogia del proletariat, integrada posteriorment per Ariel (1988) i Tulitikkutehtaan Tyttö (1990) (La Noia de la Fàbrica de Llumins). A més, representa el debut de Kati Outinen en un film del director finès, actriu que veurem contínuament en futures pel·lícules on treballaran plegats (Per exemple, Le Havre (2011) que ja he comentat en aquest bloc). En Matii Pellonpää també apareixerà en altres pel·lícules del mateix director. Essent el cinquè treball de l'Aki Kaurismäki, a Varjoja Paratiisissa veiem molts indicis del que serà un estil propi del finès, totalment diferent i característic.

Varjoja Paratiisissa està ambientada en, com podem deduir per la trilogia, el món proletari de Hèlsinki. Nikander és un escombriaire que un dia coneix a una venedora d'un supermercat, Ilona, i s'enamoren. Els dos viuen amb el necessari, depenen de la feina i perdre-la pot ser tan fàcil com no acudir a treballar un sol dia sense justificació, com en el món real. Tanmateix aquest no és l'únic canvi que pateix la rutinària vida de Nikander sinó que el seu company de feina mor sobtadament un dia i és reemplaçat. El seu company tenia somnis, desitjos, havia promès a la seva muller que viatjarien i ho començava a necessitar amb urgència, però la seva mort fa obrir els ulls a Nikander.

L'amor entre ells sembla que funcioni, però les relacions en parella no són tan fàcils i menys quan el món en que vius, depens massa de la feina i de poder-te mantenir. Quan sembla que estan al paradís, que tot funciona, les coses es poden començar a tòrcer. És aleshores quan s'ha de decidir si val la pena fer-hi un esforç.

Al principi les coses funcionen

Amb un estil propi ja conegut per films posteriors, el director lapó genera tota una metodologia de cinema per a representar la història com més convenient li sembla. En un ambient calmat, quotidià i diferent, l'acció ocórrer a un ritme molt correcte. Deixa que l'argument flueixi sense canvis gaires bruscos, de forma còmode. La gent que hi intervé també és diferent i pots notar una distinció entre els que formen part del món Kaurismäki i els que no. Els que sí que jo fan no necessiten gaires paraules per a donar a entendre el missatge, són de discurs clar i pot semblar que no actuïn de la natural com al que estem acostumats. Això és perquè l'Aki crea un univers paral·lel dins del món real en que vivim i és en es desenvolupa la història. Un món fals per a donar lliçons de vida verdaderes. Per contra, la resta de gent no entén aquest món i actuen com ens ho esperem que ho faci qualsevol: discurs clar, actuació natural, no es distingeixen al film.

Hèlsinki sabem que és un lloc que en general deu nevar ploure, i això comporta una constant foscor en tots els plans del film. Exteriors ennuvolats i interiors foscos. És un dels mecanismes que ajuden a que entrem millor en el món obrer, una vida sense luxes. Ara bé, un altre sistema que ajuda a interioritzar aquest univers creat són, tant els diàlegs com l'absència dels mateixos. M'explico. Els silencis juguen un paper molt important (i no només parlo d'aquesta pel·lícula) per a poder assimilar tot el que ens diuen els personatges com el director, que també parla. Ara bé, els diàlegs són secs, directes i sense paraules de més, però el que és més interessant és com els veiem aquests diàlegs. Em sona haver-ho comentat ja amb Le Havre, aquest són molt frontals. Veiem el personatge de cara com ens parla a nosaltres. D'aquesta manera no només entrem al món que ens vol ensenyar, sinó que entrem en el personatge i l'entenem millor, us una manera de sentir el que no parla però diu.

Els dos protagonistes de la pel·lícula

Aleshores és quan entrem a valorar l'actuació, en aquest cas dels protagonistes, Matii Pellonpää i Kati Outinen. Recordo quan em vaig valorar personalment les actuacions dels protagonistes de Mies Vailla Menneisyyttä (2002) (L'Home Sense Passat) i vaig pensar que aquesta no era natural i poc aconseguida (hi actua Kati Outinen guanyant el premi de Cannes a millor actriu!). L'error? No coneixia l'estil de l'Aki Kaurismäki (encara em queda per descobrir) i vaig voler aventurar amb la pel·lícula premiada del director (sumant-hi que tampoc en sé tant de cinema comparat amb els que en saben de veritat). Certament, després d'aprendre'n una mica, l'haig de tornar a veure. Ara, sabent-ne més, valoro més positivament l'actuació de Varjoja Paratiisissa. De fet, veig un Kati Outinen més jove (comparat amb la de Le Havre 25 anys després!) i lliure, molt còmode amb un paper que haurà de representar més cops. I en Matii Pellonpää també sap representar bé un protagonista kaurismäkià. No m'atreveixo a dir que són bons actors, ja que no sé fins a quin punt arriba els seu repertori d'actuació, tanmateix afirmo que el paper que els toca representar sembla que els vagi com anell al dit. Serà que per això apareixen repetidament en la filmografia del lapó, amb papers que dedueixo que seran semblants al que he vist.

I el ritme, que ja l'he elogiat per ser molt bo, està molt ben acompanyada de la fotografia. No veiem Hèlsinki com un turista o com un enamorat de la ciutat (com podria passar amb els films del Woody Allen amb la ciutat de Nova York) sinó que la veiem com algú que hi viu i l'hi és natural. Amb plans que ensenyen el necessari ens passegem per la capital finesa amb ells mentre la historia passa. Sense que sobri cap enquadrament, sempre amb coses a mostrar-nos i a dir-nos, seguim amb el paral·lelisme dels diàlegs: si els personatges només diuen el necessari, el mateix les càmeres, només ens ensenyen el que interessa, sense allargar res més del compte i sense omplir amb enquadraments buits i banals. I si la pel·lícula dura 70 minuts, com és el cas, doncs dura 70 minuts, no calen més.

Hèlsinki des de dintre

Així doncs, aquesta és la primera entrega de la trilogia del proletariat i un inici per entendre el que serà un dels directors més reconeguts a Europa i per descomptat a Finlàndia (país on representa una gran part de la filmografia del país). Amb un estil particular que no he sabut trobar en altres films i que per sort hi he sabut connectar. Pel·lícula pausada, silenciosa que té com a objectiu mostrar-nos la vida de la gent normal, dels oblidats. Ells també tenen històries per contar-nos. Amb un segell definitori aconsegueix que la veu que més sentim a la pel·lícula és la del director, és ell qui parla i això no són capaços de fer-ho tots. Sense pretendre fer res molt gran, més aviat orgullós de ser un petit, aconsegueix crear grans obres cinematogràfiques. Si veus un Kaurismäki escolta'l atentament que sentiràs com et murmura a l'orella la història dels obrers.

7,5/10

Afirma Pereira

Fins ara he escrit algunes ressenyes de pel·lícules, però de llibres? Potser n'havia comentat algun però no pas de forma gaire específica. A veure què us sembla aquesta recomanació que a mi em va fer molt el pes...

Portada de l'edició que tinc. És un
fotograma de la pel·lícula.

Títol: Afirma Pereira (Sostiene Pereira. Una testimonianza)

Autor: Antonio Tabucchi

País: Itàlia

Any: 1994

Molt agradable sorpresa que m'he endut amb aquest llibre i que no coneixia de res el qual em va ser recomanat de la següent manera: “És d'un home que treballa en la secció cultural d'un diari i que no li agrada parlar de política. Tanmateix, amb el transcurs dels esdeveniments, poc a poc es veu obligat a fer-ho”. La recomanació venia acompanyada d'explicacions com que tot passa a Lisboa enmig del règim Salazarista, al mateix temps que hi ha la guerra civil espanyola (per això que sigui important el tema de si es parla o no de política).

En principi la idea m'interessava. Ens passa sovint a vegades que vist com estan les coses no volem parlar de política i preferim altres temes, però també és cert que la situació requereix que ens hi posem, sinó està clar que, bé, per a nosaltres, no pot acabar. Així que, quan vaig acabar el llibre que m'estava llegint aquell moment, vaig avançar aquest dins de la llista d'espera per a ser el següent.

A primer cop d'ull l'estil, el ritme, sorprèn una mica. Però poc a poc un s'hi acostuma i, fins i tot, se n'adona que és lleuger i amè i fa de molt bon llegir. Es tot molt seguit, separant amb comes, sense guions, podent distingir perfectament quan parla qui, quan no es parla, quan es descriu. A un li acaba agradant el discurs del llibre.

És un llibre plàcid, calmat, amb bon discurs narratiu. De seguida va entrar amb simpatia amb en Pereira, protagonista del llibre, i entres dins del seu món, la seva rutina, casa seva, la ciutat on viu. Vaig tenir la sort d'anar a Lisboa l'estiu passat i mentre llegia les pàgines imaginava, i a vegades fins i tot recordava, els racons per on es movia en Pereira. La costa atlàntica que recorre, les brises que hi arriben, l'ambient. Barrejat amb l'enyorança de quan hi vaig anar i l'orgull amb que ho explica l'autor, entrava de ple dins de la història. S'ha de dir que l'autor del llibre, l'Antonio Tabucchi, és italià, però va viure molt temps a Portugal i li té una gran estima; l'orgull amb que ho explica l'autor és el d'algú que considera Lisboa com casa seva.

Aleshores, en Pereira s'ocupa de la secció cultural d'un diari modest de la capital lusitana, el «Lisboa». Ell, potser perquè ja està cansat de rebomboris i l'únic que busca és tranquil·litat a la vida, té com a objectiu que la seva secció sigui neutra i serveixi per a desconnectar i poder compartir una mica de cultura amb la gent. Ell és catòlic i li agraden autors d'aquest estil, sobretot els francesos. Ara bé, ser el cap de la secció li suposa molta feina i intenta fitxar a un jove, Monterio Rossi, acabat de llicenciar en filosofia especialitzat en la mort, perquè l'ajudi. A en Pereira li interessa la mort i per això es fixa en ell. Tanmateix s'endú la sorpresa que al jove no li interessa la mort i a més, resulta que aquest el fica en problemes, problemes de política. Poc a poc, aquest jove i el seu món entren en el món d'en Pereira. Els problemes, però, no acaben aquí. Si és cert que ell no vol parlar de política, un té uns ideals polítics dins seu que de forma passiva es reflecteixen en les seves accions, en cas de Pereira, en les obres que tradueix i decideix publicar al «Lisboa». Aquestes obres no acaben de fer el pes al seu director (el del «Lisboa»), que busca una temàtica més afina als ideals polítics que s'estan respirant (i s'imposen respirar) al país. Recordem en quins temps ens trobem. En cas contrari la seva feina perilleria. En mig de tot això la salut d'en Pereira falla per moments i decideix prendre's un descans per desconnectar a una clínica de Cascais. Allí coneix un metge, el Dr. Cardoso, amb qui pot discutir de política, de la vida i la mort, del noi jove que acaba d'entrar a la seva vida, de l'enyorança que sent envers la seva dona, l'enyorança per la seva vida passada de la qual no en vol parlar -perquè no cal-, la solitud en que viu, el no voler parlar de política... i li fa veure les coses d'una forma diferent.

No en vull dir més, però tampoc cal. És un llibre curtet que amb una setmana (fins i tot menys si estàs de vacances) l'acabes. Tot i això, la sensació de ser-hi encara al llibre, de buscar-hi pàgines que potser no has llegit, d'anar-hi pensant un cop has creuat la pàgina final, són sensacions que agraeixo en un llibre i aquests me les ha donades. El recomano de la mateixa manera que me'l van recomanar a mi.

5/5