Any:
2011
País:
Finlàndia 
(Idioma:
Francès 
)
Premis:
Alguns; Nominacions:
Moltes
Si
mai algú m'ha de dissenyar la vida, si us plau que sigui en Aki
Kaurismäki. Vull
viure a Le Havre!
És un somni. Quin món: els colors, la gent, l'amor que s'hi
respira, la màgia...
tot.
Sense dubte el desig de
molts. I és que
Le Havre
consisteix
en donar-nos una lliçó de germanor, és un descans de la crua vida
real que ens permet refugiar-nos en el cor de la bondat humana. Si
amb aquesta pel·lícula no aprens res, és que ja has perdut
l'esperança (o no
és del teu estil).
El director finès deixa el territori nòrdic per filmar a França,
tanmateix només deixa el país a casa ja que a la maleta i porta
tota la seva personalitat lapona. Però poc a poc i bona lletra.
Què
és Le
Havre?
Le
Havre
és l'última pel·lícula fins al moment del finès Aki
Kaurismäki
(fins aquí era perfectament deduïble). Nominada a moltes coses però
guanyadora de poques, víctima, entre altres de l'última virgueria
dels Oscars
la qual va quedar fora de competició (igual que Pa Negre).
Oju!
I mira que ho dic amb el risc de no haver vist les altres pel·lícules
nominades (excepte Jodaeiye Nader az Simin,
la guanyadora). També
s'ha de dir que aquell any Melancholia
no va ser nominada, però no ve al cas (sempre que tinc la
oportunitat ho deixo anar).
Ara bé, resulta que el 2011 ha sigut un gran any pel cinema (almenys
pel meu gust) ja que ens ha regalat grans pel·lícules com (la ja
mencionada) Melancholia,
The Artist (la
que n'ha sortit més ben parada), Midnight in Paris,
The Tree of Life
i una llista que s'allarga molt, una competència dura de pelar. Això
sí, el reconeixement del públic que el director buscava el va
trobar i amb això ja en té prou (seguint la filosofia del film). A
més a més, Le
Havre
és la continuació de la vida de Marcel
Marx
un dels protagonistes de la pel·lícula La Vie de Bohéme
(ambdues pel·lícules dirigides pel director finés, i els dos
personatges interpretats per André
Wilms),
cosa que jo no sabia. Allí, en Marcel
era un escriptor conegut que es dedicava a recollir ampolles buides
però decideix exiliar-se voluntàriament cap a Le
Havre
a viure una vida bohèmica com a enllustrador de sabates. La
Vie de Bohéme
haig de dir que no l'he vista, però mira, ja tinc una pel·lícula
més a la llista.
Per
situar-nos una mica,
l'Aki
Kaurismäki
ja va rebre el
reconeixement
de la crítica amb pel·lícules anteriors com Mies Vailla Menneisyyttä
(L'Home
Sense Passat; Guanyadora de tres premis al festival de Cannes
incloent-hi el gran premi del jurat) o Tulitikkutehtaan Tyttö
(La Dona de la Fàbrica de Llumins). El que passa és que jo només
n'he vist dues del director finès, la que ara em disposo a comentar
i la de l'home sense passat. Aquesta segona, a més, no la vaig saber
apreciar ja que em vaig trobar sol per sorpresa dins del món
Kaurismäki
i no sabia què buscar (i, per tant, no vaig trobar res). El
que en destaca de l'Aki
Kaurismäki
es, per una banda, el de crear un estil de cinema que se'l pot
qualificar de senzill, de quotidià, però que gràcies a aquests
móns que aconsegueix crear (que hem de tenir present que són
falsos) ens arriben de manera directa tots els missatges que ens
envia. És dels directors que deixa firma.
 |
| Idrissa enllustran-li les sabates; canvi de papers |
Le
Havre
comença amb la presentació de Marcel
Marx,
que
pels qui no el coneixien, com jo, és
un home senzill que s'intenta guanyar la vida enllustrant sabates.
Amb el joc de primeres impressions la primera mirada d'en Marcel
podries pensar que fa una
mica de llàstima
i que només intenta el millor, però amb el primer diàleg ja te
n'adones que és encantador i un personatge que es pren la vida amb
una filosofia pròpia. Amb la humilitat i la millor de les intencions
per davant es mou per Le
Havre
en busca de tranquil·litat i del mínim per poder viure, el que en
diem una vida bohèmica. En Marcel
viu en un barri de gent obrera com ell, conegut de tots i amb la fama
de ser un pillo.
D'entre els veïns coneixem la Yvette,
la panadera; el
botiguer;
en Chang,
company de feina d'en Marcel
Marx
i la Claire,
la propietària del bar on freqüenta, quan té temps, el nostre
protagonista. Ara bé, entremig de tots aquests amics-coneguts, quan
en Marcel
arriba
a casa no està sol. Sempre l'espera la seva dona, la Arletty,
estrangera (i podem suposar que és finesa si ens situem en context)
i amb qui entre ells hi ha un amor incondicional. Si mai s'ha de
posar un exemple d'amor en un matrimoni, el més idoni és aquest.
Al
Marcel
més d'un cop li diuen que no es mereix una dona com ella, però quan
arriba el moment, ell està a l'alçada i mostra evidències de
infinita gratitud cap a ella.
Un
dia, però, al port de Le
Havre
(Le Havre és conegut per ser una ciutat portuària) arriba un contenidor
d'un
vaixell de càrrega
amb una vintena de persones dintre provinents del Gabon. Entremig
de la policia un dels immigrants, un nen, aconsegueix escapar. Marcel
acaba topant amb ell i decideix ajudar-lo. Tanmateix
la policia busca aquest nen i la
persona
encarregada
de
fer-ho és l'oficial Monet.
Un personatge molt característic i molt ben dissenyat, com tots els
que apareixen. Entre en Monet
i en Marcel
Marx
acaba havent-hi una disputa
freda al llarg dels 90 minuts, cada un amb la intenció d'aconseguir
el que a ell li sembla l'adequat. Respecte a l'Idrissa,
el
noi immigrant, el que
vol és
arribar Londres, el que no sap és que ha anat
a parar
a Le
Havre
un món ple de bondat creat per l'Aki
Kaurismäki
 |
| Marcel Marx amb la seva dona Arletty |
I
a qui ve la verdadera pregunta de “Què és Le
Havre?”.
Le
Havre
és el nucli de la bondat humana, un país de compassió, sense
fronteres ni remordiments. Le
Havre
és viure la vida, però
de forma senzilla.
El director lapó aconsegueix crear tot una atmosfera pacífica i
relaxant començant per un detall tan simple com la construcció
visual. I de tant senzill que és que es tracta dels colors,
plens de vida i personalitat.
Ja poden ser els detalls insignificants, com les juntures d'una
barana a la paret, com els
més visuals, les parets interiors de l'habitatge d'en Marcel.
Juga amb el blaus més bonics i adequats
barrejant-los amb el que sigui, que en el món en qüestió quedarà bé. I no, no et quedarà
un quadre d'un iniciat al photoshop
que l'únic resultat que obté són fotografies màximament
saturades, sinó el treball d'un expert. És que fins i tot l'aigua
del port és del color turquesa més bonic que podia aconseguir. I
seguint amb l'estètica visual continuem amb els plans.
Cada un d'ells amb significat propi, sense excepció; i plens de
detalls. Molt importants els detalls en qualsevol aspecte. Són
enquadraments
de la vida quotidiana
que ajuden a donar to a la pel·lícula, a recrear-se. Sobretot els
plans de conversa, diferents al que estem acostumats, són molt
frontals; els personatges parlen entre ells però alhora ens miren
més del que és habitual, ens permeten entrar amb ells a Le
Havre
a compartir-ho amb nosaltres. Tanmateix,
en l'estil d'alguns diàlegs hi ha detalls que se m'escapen, ja que
no parlen amb un to totalment natural, a vegades sembla teatre i jo
crec que és aquest entremig en l'estil de conversa el que ajuda a
construir l'ambient que caracteritza aquesta pel·lícula.
I molt important el joc de silencis. No calen els diàlegs per a
saber què s'estan dient. De fet, els silencis són més útils per a
saber què senten. Les
mirades, els gestos... Una representació molt humana del que
significa la vida.
 |
| Els colors de Le Havre |
No
obstant,
aquesta atmosfera no només és el que ens entra per la vista sinó
també la reacció que ens provoca un cop ho rebem. Cada personatge
que apareix ens dóna una impressió d'allò més simpàtica; les
converses ens donen a entendre que dintre de les diferencies de cada
persona tots pertanyen al mateix grup i que, per tant, al debatre
entre ells ens n'adonem que són iguals, viuen pel mateix. A
Le
Havre
el que conta són els sentiments que ens intenta transmetre el
director.
S'hi respira simpatia general, amor mutu, solidaritat i germanor.
Quedes impregnat de tot això i només pot resignar-te somriure
innocentment mentre gaudeixes del que veus. Tanmateix
hem dit que la policia busca el noi, i és aleshores que s'introdueix
el personatge de Monet,
diferent als habitants de Le
Havre
però, en part, de forma obligada, ja
que
ell és policia. Alhora, però, és igual que ells. És un personatge
curiós i molt ben construït (i interpretat). No et cau malament, ja
que a Le
Havre
ningú et cau
antipàtic.
Saps que des d'un principi ell no porta cap mala intenció, fa la
seva feina i el deixes fer. Fins i tot la representació del
“personatge dolent”
en aquesta pel·lícula queda reduït a un home que podries
definir-lo com un home amb falta d'amor. I és amb Monet
que es confirma que tots els personatges et cauen bé.
 |
| Monet i Claire compartint un dolç moment |
Però,
com s'hi viu a Le
Havre?
Doncs diria que l'única de manera de fer-ho aprofitant tot el que el
director et dóna és amb la vida que porta en Marcel
Marx.
Vivint del mínim però necessari. Rodejat d'amics i de gent que se
l'estima, sense excessos ni
capricis. Viure a Le
Havre
significa obrir l'armari i trobar-te amb només una americana, però
és la que necessites. Treballar d'enllustrador significa haver de
dinar una truita d'un sol ou amb un got de vi, però perquè no tens
més gana. Ajudar la gent que et trobes a Le
Havre
vol dir haver
d'anar a altres ciutats i dormir al carrer assegut a una cadira, però
el més important és fer el possible. Portar una vida bohèmica a Le
Havre
vol dir que quan arribes a casa cansat, t'espera la teva dona amb el
sopar
fet i un disc vinil sonant. Jo, que sóc un acostumat a la bona vida
que puc gaudir, amb casa, germans i educació a
Sant Cugat,
he quedat fascinat de com de bonica és la vida a Le
Havre
i és
per
això que
voldria que en Kaurismäki
me'n construís una d'així, perquè la realitat sabem tots que és
totalment diferent. La pel·lícula ens ajuda a obrir els ulls i a
valorar més el que es té, ja que si en Marcel
Marx
amb el poc que posseeix és capaç d'anar amb l'optimisme davant de
tot, per què no nosaltres? I és en aquest punt on trobo la lliçó
de germanor, bondat i senzillesa que ens envia el director lapó amb
aquesta pel·lícula.
 |
| La vida de Marcel Marx |
De
veritat, la més sincera recomanació cap aquesta magnífica
pel·lícula que ens regala l'Aki
Kaurismäki.
És bonica, màgica, reconforta i quan surten els crèdit finals no
tens més remei que somriure. Le
Havre
és un món fictici ple de color i bondat que ens dóna una lliçó
d'allò més real. El director finès aconsegueix allò que es
proposa amb cada pla, cada cigar, cada detall, cada silenci i cada
diàleg. Aconsegueix que afrontem la vida amb una mica més
d'optimisme ja que no has de llegir aquesta pel·lícula enfocant-ho
com una manera de viure que no podràs assolir per culpa dels altres,
sinó com una forma de vida que va bé adoptar per sentir-te a gust
amb un mateix. Un cop vegis Le
Havre
espero que entenguis perquè Je
veux vivre à
Le Havre.
9/10
" - Il n'y a donc pas d'espoir?
- Il y a souvent miracles.
- Pas dans mon quartier. "
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada