Colors de primavera

Fa un parell de mesos va arribar l'alba primavera tenyint el verd de blanc. I no em refereixo pas a una nevada al mes de Març, sinó de l'efervescència del buixol al sotabosc d'Eldena.

Bosc d'Eldena

S'acostava l'equinocci a ritmes accelerats i era d'apreciació notable com deixàvem enrere les tardes fosques a quarts de cinc. Vingué una explosió de vida, doncs sinó la primavera deixaria de ser-ho. Però, per què recordar l'entrada de la primavera a mitjans de Maig? Què ha provocat que me n'oblidés?
Al Maig ha arribat la calor, el bon temps, les primeres temperatures càlides. Potser no la xafogor de l'Agost, però el sol, compartint inclinació amb l'ocàs de l'estiu, crema igual. Però no és la calor, sinó la primavera daurada la que m'ha instigat.

Rapsfelder al Wieck

Els camps de colza han florit del no res, i el que era una primavera tenyida de blanc, ha passat a ser un paisatge daurat, fresc i captivador. La brisa bàltica no deixa d'airejar.

Webcam en directe des del campanar del Dom St-Nikolai de Greifswald (clickar)

Aquests camps daurats són els que es veuen des del campanar del Dom de Greifswald, per ser més precisos, els que es estan amagats just a sobre el campanar de la Marien-Kirche (cal ampliar la imatge), però podrien ser tranquil·lament els llacs groguencs que dominen l'escena entre el Ryck, el Bàltic i el que m'imagino que és l'illa de Rügen.
Què ens espera passada aquesta primavera daurada?

Respireu la baixa salinitat del mar?

Com la resta d'animals, jo també volia aprofitar la primavera per donar senyals de vida. Disculpeu la curta durada del post.

P.D. 23/05/2017: Afegeixo uns versos descontextualitzats que m'han evocat a aquesta primavera daurada.

Enllà de l'odi altíssim de la presó, potser
els tendres camps encara són caminats pel sol?
Si retornava als ulls l'or enyorat dels dies,
si m'allunyava endins del gran triomf del groc!
[...]
Salvador Espriu

 

Noves sensacions en 3D

«quin ambient més estrany; crec que hi estaré bé».
I és cert, ella es pensava que es quedaria;
és cert que s'ho va pensar...

Com alguns ja devien saber, fa poc me n'he tornat a anar a Alemanya a passa-hi un temps en els estudis. Satisfet de l'experiència que vaig tenir a Kiel no he baixat de la latitud 54º i aquest cop m'he dirigit cap a Greifswald, al Land de Mecklenburg-Vorpommern (Mecklenburg-Pomerània Occidental o com ho diré d'ara endavant, el Meck-Pomm). I és que quina combinació: al nord i a l'est. Antiga DDR. Crec que diferirà una mica de la imatge que en tenia d'Alemanya associada a l'estimada Tübingen que tant he viscut.
 
I com a tota experiència, sempre hi ha un grapat de primeres sensacions que són les que formen el primer motlle que poc a poc, amb el pas del temps, es va modelant, detallant-se amb formes precises, úniques i curioses. Unes primeres impressions que he pensat que podria compartir. Però per a fer aquest post més entretingut, m'he proposat intentar transmetre aquest grapat de sensacions no només per mitjà de l'escriptura, sinó per tot allò que tinc a l'abast amb l'ajuda dels ordinadors i Internet, i que he sigut capaç d'aplicat en un senzill post d'un blog.
Potser el resultat és un post pretensiós carregat de multimèdia sense solta ni volta (un post amb pinzellades hipsterenques, pel fet de resultar involuntàriament pretensiós), però serà el millor que n'he pogut treure, per a que pugui ser més interactiu i salvar la distància, que potser és l'objectiu de tot plegat. Tot això per a poder afegir-hi proximitat i potser, fins i tot, per intentar que us endinseu tant com sigui possible en la meva pell i saber què és el que sentia o què és el que he notat, en aquests primers dies a Greifswald.
Els qui encara no hagin fet play, feu-ho ara, en el reproductor que teniu a l'inici del post. En principi, aquest havia de ser un post en què la música sonés tota sola, de fons, sense necessitat de fer-hi play. Em vaig trobar, però, que acabava resultant molest, ja que sonava la música sigui on sigui que et trobessis del blog, fins i tot mentre l'editava, i, clar, em tornava boig.
De fet, començarem amb la primera pre-sensació, la primera pregunta què em vaig fer en saber el meu fat. Com s'hi arriba a Greifswald? Doncs com bonament es pugui, sincerament. El camí que vaig trobar més adient va ser anar fins Berlin en avió i allà agafar un autobús que em duia directament al ZOB de Greifwald. (En capítols anteriors, podeu recordar l'experiència que tinc en els viatges intraestatals gaudint de l'extensa xarxa d'autobusos germànica). Això em permet de podeu gaudir una mica en primera persona de la transició cap al Nord. Observar el gradient tot i què només sigui perceptible quan és abrupte. I sí, amics, he trobat la manera de poder-ho compartir. De fer un share d'aquesta transició amb vosaltres (de fet, els més afortunats, van poder-ho gaudir en primícia i en directe!) i així pugueu fer-ne un like (modernitzant el llenguatge adequant-me al multimèdia).

LIVE on #Periscope: Primeres impressions del Meck-Pomm https://t.co/qbI6r2rbLx

— Oriol Sastre Rienitz (@SastReO) 5 d’octubre de 2016

Sota el lema (o com se'n diu actualment: hashtag) #WiFiToLowToPeriscope, aquest vídeo és el tercer intent i que almenys va durar més estona, del viatge cap al Meck-Pomm. La wifi de l'autobús em va fer la punyeta en els dos primers intents resultant vídeos de entre 1 i 2 minuts (que, al cap i a la fi, en aquest món instantani de flaixos i estímuls, alguns de vosaltres no necessiteu gaire més, no?). Malauradament el mòbil no s'aclarava massa en què enfocar, si el vidre de l'autobús o el paisatge de darrera (que jo considero que era més rellevant), tot sota la música d'ambient gentilesa del conductor: «I want to break free». Així que en aquest Periscope (que adverteixo que no tinc la intenció que sigui l'últim) teniu exactament les mateixes imatges, la mateixa impressió, la mateixa novetat que vaig experimentar jo en arribar a Greifswald. De fet, crec que cap al final, aconsegueixo enfocar el perfil de la ciutat, distingint-hi algun dels campanars (vora el minut 6:30). Incís per a qui els resulta nou el concepte del Periscope. Ve a ser una xarxa social, on s'hi retransmetes vídeos en directe. És a dir, jo vaig gravant, ho comparteixo per aquesta xarxa social i qualsevol persona al món pot veure el vídeo en directe. O el que és al revés, si pica la curiositat, pots entrar a Persicope i veure el vídeo d'alguna altra persona del món i veure què fa, que considera especial per compartir. Pot ser avorrit, pot ser interessant. Com totes les xarxes socials.
Com és pot deduir pel vídeo, amb bons dons de detectiu, arribava en un temps ennuvolat, i a falta d'apreciació, evidencio que plujós. Però no pluja de paraigües, no. De fet, ni me l'he endut. Sinó aquella pluja fina, ploranera, que sura en l'atmosfera i es mou en horitzontal i que és impossible de cobrir-se'n. Amb vent acompanyat. I si feia vent.. uns 50-60km/h durant els dos primers dies. Però al tercer dia es féu la llum! Sí, us deixo en primícia la fotografia que vaig poder fer de la primera evidència solar que vaig tenir des que vaig arribar a la pintoresca Greifswald.

El sol! Territori evident del Hansa Rostock

Però això no m'aturava per descobrir ni que sigui els voltants immediats del lloc on visc. Veureu, jo estic situat als afores de Greifswald. Zona amb molts blocs de pisos residencials, d'unes 5 plantes, amb molt parcs, jardins i algun que altre supermercat escampat. I també edificis vells, monuments de museu testimonis de la DDR. Un exemple seria el poliesportiu que tinc al costat, brut vell, ple de grafitis, amb el que semblen vidres a punts de ser trencats per pedrades, que jo em creia abandonat i que no, està en actiu. Certament difereix de Kiel.
I per poder-me fer Greifswald una mica més meva, necessitava conèixer-la. Passejar-m'hi, perdre-m'hi prudentment, descobrint els racons que no surten el mapa. I tinc la tècnica més eficaç i amena que tinc per a dur-ho a terme, i és gràcies al Geocaching (alguna cosa ja n'haureu sentit a parlar d'aquesta pràctica). Els Alemanys, com en qualsevol pràctica que es dugui a terme al món, ells també la practiquen, i en multitud. I el Geocaching no se n'escapa ni molt menys. Greifswald n'és rica i això no m'impedia que dos dies més tard ja trobés el primer tresor al Meck-Pomm. Canviant el xip, ja que l'estil alemany és molt particular al que he viscut a la resta d'Europa i necessita una mica d'adaptació en la manera de pensar.

Am Stadpark
A cache by: M.D.M.A.85	Hidden: 19/07/2016
Difficulty:	Size: (micro)
Terrain:

Ara bé, diré mentida si tot el que anava vivint al transcurs de les primeres 48 hores eren coses noves. I és que de fet, poc a poc, vaig començar a tenir més sensació de déjà-vu que no pas d'inexperiència. Sobretot se'm va fer clar en arribar al mateix Supermercat i instintivament, per mecanisme de memòria corporal, dirigir-me a comprar les mateixes marques. I en tornar a l'habitació i reorganitzar la nevera amb el mateix criteri. Omplir els armaris de la mateixa manera. Ordenar les coses seguint la mateixa sistemàtica inherent. Fer el llit mecànicament al llevar-me (necessito crear una bona imatge per a la família perquè no es preocupin). Un seguit de moviments i accions que poc a poc em tornaren a Kiel. Però a Greifswald.
Hi ha, però, un vell amic amb qui m'he pogut retrobar aquí a Greifswald, i m'ha fet molta il·lusió. No ha canviat en aquest any que he estat fora. Segueix igual de carismàtic i místic que abans. Ja l'he anat a veure. El Mar Bàltic. El mar de l'Est. Un mar d'argent.
Estic acabant d'escriure aquest post tot just 5 dies després d'haver arribat (vaig començar a escriure l'endemà d'arribar-hi) i ja començo a tenir la sensació que estic contaminat d'aquella inexperiència innocent. Ja he començat les classes, ja he aconseguit una bicicleta, ja tinc el mateix número de telèfon alemany que abans. Les primeres sensacions sembla que s'hagin esvaït. Tinc aquest post per recordar-les. Però sé que no. 5 dies. 2 anys. Només cal fer el càlcul (sabeu? M'he deixat la calculadora. Qui ho diria que venia amb la mentalitat d'estudiar matemàtiques, no?).
Però no podia acabar aquest post sense afegir-hi un últim gadget, potser el més innovador de tots. Mai vist abans en un blog, fins i tot, interactiu per a vosaltres! Es diu... la secció de comentaris! Hi podeu deixar la vostra, fer sentir la vostra veu, i amb un sol click aquest missatge s'afageix al post i també ho puc llegir jo! :O Què teniu a dir-me vosaltres? ;)

I, al fons, ja s'eleven les plaques d'acer a les grues de les drassanes!
Darrera, al Bàltic, brillant com fanals,
meduses que entren en aigües internacionals.

This post is not available in your country

Després de descobrir que els meus dies a Kiel caduquen abans que la llet, i que per tant, podria comprar totes les reserves de llet necessàries i no haver de tornar a anar al supermercat a buscar tetra-bricks perquè els Cornflakes sense res estan bé però no cada matí, me n'he adonat que potser seria hora de presentar-vos alguns dels amics que he anat fent a Kiel.

Bé, ja sabem que torno abans del 13.09, per cert, dia en què vaig arribar a Kiel. Aquesta llet celebra l'efemèride caducant-se, gràcies.

Tanmateix, m'he endut una sorpresa que ho dificulta una mica. Amb el post escrit amb gent de veritat, tot just publicar-lo m'ha arribat un missatge no automàtic d'un funcionari de l'estat, que s'ha presentat com a Hans Schliecker i que ha sigut molt cordial amb la meva persona, responsable de revisar les noves entrades de la xarxa que contenen dades de tercers. M'ha informat, adreçant-se'm com a molt geehrte Herr/Frau Sastre Rienitz (aquí a Schleswig-Holstein, a diferència del que em podia imaginar, el nom Oriol no és d'allò més freqüent i sovint no saben a qui o a què s'adrecen), amb paraules intimidatòries (remarcar que en la llengua germànica, una paraula és qualificada com a intimidatòria, no pas pel to o significat que confereix, sinó pel seu nombre de lletres: seguint aquesta pauta doncs, Todesstrafe intimida menys que Kurzstreckenfahrkarten) que malauradament, seguint la normativa vigent en la llei de protecció de dades (la mateixa, tot i que en un altre article, que m'impedeix escoltar qualsevol cançó pel youtube), des d'un servidor alemany no podia pas compartir la informació que proporcionava en el post. Bé, resulta que només us volia compartir el nom d'aquesta gent i d'on eren, però per evitar mal majors, he intentat ser una mica més creatiu amb el post d'avui (bé, del mes, o quasi del trimestre), sense desviar-me de la intenció inicial.

Primer de tot us vull presentar a na Sommereiche. Em va costar trobar una persona com aquesta, però veient que tothom a Kiel anava acompanyat d'una, finalment, per internet, en una pàgina de contactes vam coincidir, ens vam posar d'acord i vam quedar. I no em va costar gaire pel bon estat en que estava.

Llàtima del senyal, sinó na Sommereiche i jo hauríem fet la tarda més entretinguda

Sí, aquesta bicicleta tan maca m'ha estat acompanyat arreu de Kiel des d'aleshores. Amb 7 marxes i frens funcionals no demanava pas més, i ha sigut còmplice dels meus retards a les classes de les 08:00h del matí i m'ha consolat en els viatges a la biblioteca per refugiar-me del sol radiant per a estudiar per l'examen de la setmana vinent (ja que m'escric, m'intentaré tot i que impossible, fer tant bon estudiant com el bo d'en Stringer Bell). Fins i tot, després que els núvols de Maig s'escampessin, hem anat junts a fer una escapada pel NOK (Nord-Ostsee-Kanal), tornant pels camps de gramínies de l'interior. Una mescla molt bonica d'herba i aigua onejada pel vent, veient passant els enormes vaixells de mercaderies que diàriament volen arribar al Mar Bàltic venint del del Nord, i viceversa. Embarcacions que destaquen exageradament per la proximitat en la terra, com quan entràvem en una classe de parvularis i intentàvem no trepitjar a ningú mentre tots ens miren astorats.

I això em recorda al primer post que vaig escriure quan vaig venir a Kiel (tranquils, avui no és dia de posar-nos nostàlgics) i parlava de la influència de la bicicleta a Kiel. I considero que el fet més determinant és la consciència que el ciclista també circula per la carretera. Els cotxes saben que hi ha ciclistes, són un sistema de transport més. Un company, real, del qual el molt amable Hans Schliecker me n'impedeix donar més dades, m'ha comentat que a Kiel, la bicicleta representa el 20% dels sistemes de transport! Comparat amb un 5% a la ciutat natal d'aquest company que m'ha informat (i que no m'extranyaria que els valors siguin semblants en les nostrats ciutats). Doncs bé, anant per Kiel el conductor quan ha de girar a la dreta, mirar el retrovisor per veure si hi ha algun ciclista; quan hi ha un carril bici, el conductor no l'invadeix pas, i si no hi és, la distància d'1,5 metres reglamentària és real. Sí amics! Els 1,5 metres existeixen! No cal anar colze a colze amb els retrovisors dels cotxes rivals que t'avancen pels carrers de Sant Cugat (o de la teva ciutat més propera). I és la consciència i no la densitat de bicicletes els factor determinant que diferencia la cultura de la bicicleta (i no em refereixo a Kiel concretament, sinó a totes aquelles ciutat, regions i països famoses i admirades per la promoció de la bicicleta).

Un altre bon amic que us volia presentar, el qual també vaig conèixer tard, i renoi, com m'ha ajudat i quan li dec, és en Réveiller. D'origen francès, ell hi és cada matí per donar-me energia.La veritat és que al primer semestre em vaig fer amic d'un parell de passarells que resultava que eren uns inpresentables, ràpidament solubles i anaven d'un pal però tenien un gust amarg i dolent. Al principi pensava que m'hi acostumaria, però hi ha coses amb les que no s'hi juga, i quan vaig trobar-me amb en Réveiller ja no podia fer marxa enrere.

Majestuós

I és que llevar-se pel matí, despentinat, ulls clucs i seguir l'aroma del cafè a la cuina és una rutina que costa molt de trencar. Més que una rutina, un costum, que son més bonic i menys apàtic. Que a veure, en Réveiller no és home de costums tancades, si ets més de te i herbes, o com als alemanys els agrada etiquetar tot, més de BioHerbes, doncs en Réveiller també et pot ajudar. A veure, que els més excèntrics no se m'enfadin, no estic en contra dels productes biològics, per exemple, la diferència en els ous és remarcable. Però és que aquí és una mica massa, l'ús en el màrqueting és més que evident i la mentalitat que em sembla veure és que la gent ja està satisfeta de si mateixa contribuint en fer un món millor, o és creuen més sans, pel fet de comprar tot allò que estigui etiquetat com a BioXXX. BioAigua, BioCereals, BioTortillas-Chips (sense DNA aparentment...). I això us ho un BioEstudiant, certa ironia. Però això no és culpa de l'amic del qual ens n'estàvem ocupant. Amb en Réveiller, entre converses de cafè i escrivint posts, ens en riem de tots, del mort i de qui el vetlla.

I finalment també us volia presentar a la meva mascota (sí, tinc mascota a Kiel!) i es tracta de l'Ombra d'en Carlitos (el nom, amb el consentiment del seu cèlebre propietari, és en memòria d'en Carlitos, peixa, o peix femella per als políticament correctes, que va canviar els cànons de la ictiologia moderna desafiant qualsevol taxa d'esperança de vida). S'ha de dir que en Hans Schliecker, mantenint la formalitat i la professionalitat, s'ha mostrat una mica reticent en compartir a la xarxa les dades sense el consentiment escrit de l'Ombra d'en Carlitos. Sorprès, tractant-se d'un animal, m'he volgut informar de com podria proporcions aquesta autorització. M'ha parlat de precedents força comuns, com gossos o gats, que amb una marca de la petjada en tenien prou. En cas de rèptils i amfibis el procediment és semblant, però adaptant-se a llurs respectius teixits. Ara bé, el cas dels peixos és més complex per la diferència d'hàbitat que habitem, però també s'omplen formularis amb aquests organismes. Ara bé, quan li he parlat de l'estat de salut de l'Ombra d'en Carlitos i la seva preocupant visibilitat dels ossos i òrgans interns, m'ha permès almenys poder compartir amb vosaltres la meva relació amb ell sense autorització per escrita, però tot i així ha creat una fitxa amb les seva informació (nom, edat, pes, signe del zodíac, espècie, alçada...) que serà emmagatzemada en la base de dades nacional per a la seva pertinent consulta en cas de vulnerar els seus drets i haver d'emprendre accions legals. Al comentar-li el nom l'ha escrit com a “Ombra dßen Carlitos”. Espero que l'error tipogràfic no em suposi cap maldecap en un futur, però per sort el nom no portava accents, sinó hagués semblant un fitxer .jpg passat a .txt, el seu nom.

Li agrada que el posi cap per avall, encara que es maregi. Com peix a l'aigua

Com molts us podeu imaginar, és la mascota ideal. Si el peix de per si ja és... avurridot, amb l'Ombra d'en Carlitos m'ha tocat el gros. Ni caga, ni menja, ni fa soroll... És com una planta que no cal ni regar, i de nit no cal que la tregui per la finestra. Són els perks de la biologia (notar l'anglicanisme i no confondre'l amb “perca”, també un peix).

Doncs bé, potser és un post del que en surts com n'has entrat (exculpo el servicial Hans Schliecker d'aquest aspecte ja que ell només es dedica a fer la seva feina), sense res de nou, sense codis secrets ni preguntes ni fotos extres, però pel qui no se n'hagi adonat, aquesta etapa del blog que és Kiel, bé, i el blog en general, no tracta de què faig, ja que les coses les puc fer aquí i allà amb tal i qual, i no és tan interessant i repetitiu, sinó de què en penso, ja que a Kiel i de Kiel només hi puc reflexionar amb frescor un cop, i aquest aspecte el considero més únic i interessant. A més, que passar l'estona és necessari i bonic.

Montaditos Rider Cup

Han passat poc més de dues setmanes i és hora de que em compleixi una mica el termini que em vaig establir, així que preparant un post nou dels que no estan a la nevera (allí hi guardo crítiques per quan estigui apurat) crec que aquest és el més adequat. Es tracta de...

... la Montaditos Rider Cup un circuit de moment bi-anual (hivern-estiu) que va des de Mira-sol fins al "100 Montaditos" de Rambla Catalunya, tot en bicicleta passant pel Tibidabo. A més és un circuit que tinc l'orgull d'haver co-fundat amb en Joan Cabasés, que és qui va impulsar la primera edició.

És un circuit fàcil que originàriament es va fer de nit, amb frontals i ben equipats, i que acaba amb el fantàstic premi per a tots els participants d'un berenar-sopar a la destinació final. La primera edició va ser del tot espontània, "no penso tenir un vespre avurrit" és el catalitzador de la idea. Poc a poc vam polir alguns detalls (de fet, no hi havia res previst) i cap a les 19:00 ja sortíem; pensant que era un 20 de Gener, ja començava a fer-se fosc. Però aquesta era la intenció! Una ruta nucturna fins a Barcelona tot per impedir que la tarda es tornés mainstream.

El resultat va ser tan bo que es va repetir fa poc, aquest juny, per Sant Joan. El motiu? El mateix. Impedir que el dia fos avurrit i fer-lo únic, recordable. I tant que s'ha fet.

Amb el post vull donar a conèixer la iniciativa, però també vull que qui estigui interessat s'animi a fer-la un dia, és fàcil! Repeteixo, és fàcil! Ara a continuació deixaré algun link amb el track de la ruta i informació del camí.
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4738970

Veiem que són 20km (poca cosa) i només 611m de desnivell de pujada. A més, el principi és molt maco, per una de les zones més maques de Collserola, i la baixada a l'entrega de premis final és per alguns dels barris més modestos de Barcelona, on podem gaudir de cases petites i poc vistoses. A més és tot recte (ja es veu). A més a més ofereix molt bones vistes durant el recorregut, i una gran panoràmica de Barcelona, que de nit amb tots els llums encesos és molt maca.
Així que això, a veure si quan torni a sorgir de fer una Montaditos Rider Cup, podem fer un recorregut amb més gent.

La Barcelona nocturna

Entrega de premis

Retorn prudent i el perquè: Joc d'Enigma

Doncs sí, retorno a escriure un post en aquest bloc que, tot i estar en stand by durant uns mesos, no ha caigut a l'oblit. El que sí que intentaré és a veure si aconsegueixo recuperar una regularitat, una de prudent.

L'últim cop que el bloc corria a tota màquina va ser durant les vacances d'hivern, i clar, la paraula clau "vacances" ho diu tot. Ara bé, és estiu i en torno a tenir, tornaré al mateix ritme? La resposta és NO. El que vull intentar però, és tenir una regularitat d'un post cada dos setmanes, o si estic on fire fer-ne 1 a la setmana. No és pas per la falta de temps sinó per dos motius: aquest Agost serà difícil cobrir el temps de postejar al bloc (potser ja explico perquè en un post, pels qui no ho sàpiguen) i segona, perquè quan torni el següent curs (sé que acabo d'invocar Satanàs fent-vos recordar que l'estiu s'acaba en algun moment, disculpes) intentar cobrir la bi-setmanalitat.

Últimament havia fet molts posts seguits de cinema. De fet, he organitzat una mica el bloc en aquesta direcció oferint les pestanyes superiors amb la informació de les pelis que comento i directors. Fins i tot, hi ha la pestanya "Cicles de Cinema". Està una mica aturada però pel fet que, tinc les crítiques emmagatzemades. Ja estan escrites. Ara bé, volia que arribés el moment que tingués temps suficient com per anar postejant altres temes i així cobrir els cicles o les crítiques escrites poc a poc. Intentant combinant pel·lícules i altres temes. El fet de la bi-setmanalitat (encara per decidir) és perquè així puc anar acumulant material i el dia que no tingui gens de temps en dues setmanes, tindré un parell de posts a la rereguarda apunt.

Així doncs, el post d'avui.

Aquest "retorn" va dedicat a Joc d'Enigma que ha estat, de fet, el projecte en que he estat treballant i que m'ha ocupat el temps que dedicava al bloc. No voldré ser pesat pels qui ja coneguin Joc d'Enigma.

Es tracta d'un joc online molt senzill basat en el codi .html (bé, de fet, basat en TercerOjo). És un joc de nivells en que cada un d'aquest és un enigma (o semblant) que s'ha de resoldre. Molt me'ls he pensat jo mateix, i molts també són d'altres que he resolt en altres llocs. Una mica de tot, intentant que siguin originals. De moment, n'hi ha 50 de dissenyats (a veure qui és el primer que hi arriba?) però molts més de pensats! Us animo molt a intentar-ho que us ho passareu bé i serà distret (i de pas, exerciteu una miqueta la ment)

Doncs un cop donat a conèixer el joc i ha reprendre una mica el bloc, espero que segueixi tirant aquest estiu i que tingui alguns temes diversos a comentar (i a donar a llum a les crítiques de cinema que tinc guardades). Ens veiem!

Ni l'optimista pot evitar veure buit un got buit

Sí, fuck it si només parlo de cinema, per algun motiu m'agrada i aquesta és una de les úniques maneres que en tinc d'aprendre'n més. Sé que vaig dir que parlaria d'altres coses, però no se m'acudeixen. No cal forçar-les, ja vindran.

Ara bé, aquest post és una mica diferent, ja que la pel·lícula d'aquest cas és una que no us recomano del tot. Exacte, no. Es tracta de Somewhere (2010) de la Sofia Coppola, filla del gran Francis Ford Coppola (gran perquè m'ho ha dit altra gent; és el director de les pel·lícules de The Godfather (1972) o de Apocalypse Now (1979) ). Tanmateix la mateixa Sofia Coppola la podeu conèixer per ser la directora de Lost in Translation (2003) (un èxit que personalment atribueixo més a Bill Murray, potser perquè em cau de puta mare, però no només) que em va agradar molt. Finalment, m'agradaria afegir que aquesta pel·lícula ha estat guardonada amb el lleó d'or a millor pel·lícula al festival de cinema de Venècia. Després d'aquesta breu introducció per fer-vos veure que no és que triï pel·lícules rares aposta, sinó que hi ha algun motiu darrera, passem a aquesta pel·lícula.

Per començar vull dir-vos dues coses: una és que la paraula clau d'aquest comentari serà: "buidor". De fet ja us he resumit/explicat/criticat la pel·lícula amb aquesta paraula, però resulta que el post és massa curt i no em satisfà (em crea una sensació de buidor); L'altra és que com que no us la recomano em prenc la llicència de, si em ve de gust, anar explicant detalls, per tant, que ningú es molesti si creu que li explico al final, esteu avisats.

La pel·lícula ens retrata la vida personal d'una estrella de Hollywood. Aquesta viu en un hotel de Los Ángeles, pel que es veu famós, el Chateau Marmont. El seu horari va en funció del que comporta fer una pel·lícula d'èxit: rodes de premsa, sessions de fotos, viatges a l'estranger per recollir premis. Per tant, si la seva agent no li diu res, ell no té res a fer. En el temps lliure, on sigui, en el seu temps, es dedica a fer a tot allò que per un adolescent seria el seu somni: festes i anar de noia en noia, la primera que es trobi per davant. El que passa és que un dia, sense previ avís, es presenta la seva filla d'onze anys amb qui s'ha de quedar una temporada (ja se sap, l'estrella es casa amb alguna noia, tenen una filla, ell mai s'hi pot ocupar, el matrimoni fracassa, es separen i de tant en tant s'ha d'ocupar d'ella). Ara bé, això representa la irrupció d'una vida normal dins de la seva, que està buida, vàcua. Comparteixen un munt de temps junts, ja que a ell li toca anar a Milà a rebre un premi, i s'estancien en una suit de molt luxe en un dels millors hotels. Apart de l'entrega, no tenen res més a fer i es diverteixen com nens: Juguen al Guitar Hero, demanen tots els gellatos al servei d'habitacions, van a prendre coses... Normal, ell que s'avorreix la major part del temps, té l'oportunitat de fer coses. El que passa és que la nena se'n va de campaments i així que torna a estar sol se n'adona que està buit per dins. Que no és ningú i que vol canviar la seva vida. Així acaba la pel·lícula.

Bueno, la idea no és del tot dolenta, per els seus inconvenients són, entre altres els següents:

Com representes la vida monòtona i buida d'aquesta estrella. Doncs, per exemple, fem alguns plans on no hi hagi diàleg i se'l vegi a ella al sofà, sol, amb una copa de whisky i fumant. La primera calada vale, a la segona ja veus que està sol, però en porta cinc o sis i encara està allà. No ho sé, és avorrit veure a algú fumant sol a casa. O, per altra banda, allarga molt algunes escenes que no aporten res. L'exemple és al principi on se'l veu a ell estirat al llit i davant dues noies (rosses i bessones) que li fan un ball sensual amb aquelles barres verticals. Una estona de ball, d'acord, per veure què fa amb el temps lliure, però els 5 minuts que dura la cançó encara segueixin amb això, pffff. (A més, dues vegades surten aquestes noies fent balls diferents, en el mateix lloc). I tota aquesta multitud de minuts per a mostrar-nos que la seva vida és buida (no vull ser pesat, però la pel·lícula és això!) avorreix.

En fi, trobo que hi ha bona intenció darrera, amb alguns detalls bonics, però és que d'aquest tema no se'n podia treure molt suc. Personalment, no m'ha fet el pes i, he llegit crítiques amb les que compartien aquesta mateixa opinió i d'altres que la criticaven bé, però donant a entendre això, la lentitud de l'avenç del film. Aquesta segona postura, l'entenc perfectament, tot i que, com a molt pot arribar a un "està bé, m'ha agradat" ni que t'agradi el cinema i en siguis un crític expert, és que més no dóna, no m'imagino a ningú dient "m'ha encantat!". No és possible en aquesta pel·lícula.

Grècia (Creta) :: πιλότος

Finalment ja sóc a Grècia, concretament a Creta (més concretament a Plakias, a primera línia de mar) i és que el dia se m'ha fet d'allò més llarg. Tinc un munt de coses per contar i com que només sé del cert que aquest blog se'l mira la Paula (perquè li enviaré el link), te'm dirigiré a tu ^^

Vaig sortir de casa a les 19:15 per agafar el FGC a 19:22 i sí, vam haver d'acabar corrents una mica ja que em maleta el trajectet es fa un pelet més llarg :P Però buenu, que a partir d'aquí tot va anar sobre rodes, agafant els trens just in time i a les 20:41 ja érem a l'aeroport del prat. (Tot això que t'estic explicant és "ahir", però per mi encara és "avui"). Total, que check-in's, cues i tonteries d'aeroport (com ara que el detector de metalls sempre em pita i m'ha de tocar un senyor), que a les 23:30 ja som a l'avió disposats a sortir.

Com a tots els vols comercials doncs estàs apretat i incòmode, i més si són 3 hores i mitja d'avió. Hi havia un grup jove de francesos, uns 8, un pel pesadets, però que com que jo m'adormo amb un plis, doncs ni me'n vaig adonar. Així que el viatge súper estret, buscant mil posicions incòmodes per a no dormir (guiño, guiño) i a les 4 ja he arribat a Ηράκλειο (Heraklion), la ciutat més gran de Creta.

...Però Oriol, si el viatge és de 3 hores i mitja, vas sortir a les 23:30 i arribes a les 4h?? Correcte, hi ha 1 hora de diferència horaria ;)...

Arribem allà i ja comença el primer indici de Creta, no fa fred i fa vent. Anem a agafar el cotxe llogat i ens dirigim cap a Plakias, on estic escrivint-te aquest post. Això que suposo que arribem a les 6h a Plakias, però jo estava sobadíssim ja que era un viatge de 1 hora o hora i mitja. Jo que sé, que a partir de les 6 em començo a despertar i a adormir en el cotxe (on no hi són els meus pares :S on són?). M'estic més d'una hora mig adormit/despert, posant-me "còmode" al cotxe, ja que feia calor, molta calor i no paraven de sonar les cigarres. En serio, molt heavy el tema de les cigarres, n'hi ha mil.

Tota aquesta parafarnàlia te l'explico perquè te n'adonis de que portava moltes hores mig zombie, tenia son, no sabia quin dia era, si havia d'esmorzar de dinar, de fer siesta contínua...

Total, que no sé on són els meus pares i vaig cap a la platja (la tinc literalment al costat (creuar el carrer)) i me'ls trobo apalancats en un xiringuito.

- Ah, ja esteu desperts?

I jo per dintre pensant, "Com esperaveu que us trobés aquí, porto una 1hora esperant-vos al cotxe".

Buenu, que ens anem al poble a esmorzar i quan ja tenim apartament preparat (fins a les 10h no podíem entrar). El primer que faig es estirar-me al llit ocupant-lo tot i sobar-me.

M'he desperat 1hora i mitja més tard (tenia un "mal son" i sorties en ell -.- em consolaves perquè estava espantat) i l'Eric m'ha dit que s'ha anat a banyar a la platja. Jo estic empanadíssim ja que només depsertar-me em pensava que ja havíem dinat i tal i que serien les 17:00....

... eren les 12:00 suposo jo. Aquí ja se m'ha començat a barrejar l'ahir amb l'avui. He estat zombie un parell d'hores més i ens hem posat a dinar, de segon com una salsitxa més suau típica d'aquí. Acabo de fer la digestió i...

... me n'he anat a la platja! Sí sí, i m'hi he estat un bon rato amb l'Eric. El primer moment pur de vacances, amb la caloreta, la platja, l'aigua fresca (on m'hi he acabat acostumant, quasi surto als 5min) i aigua clara. M'he cansat molt ja que hem estat un bon rato per allà corrent i tirant-nos i fent tonteries amb una pilota de tennis que ens hem trobat i ens l'hem apropiat.

Després de banyar-nos hem anat a fer una volta a Preveli o Megalospotamos i jo ja tenia al cap només una cosa. Hem anat cap allà i pam! ha caigut la primera geocache a Grècia, després d'uns minuts de búsqueda. I quan hem arribat al lloc on volíem anar, n'hem trobat una altra. Ja em portem dos! (Si tinc temps ja dedicaré un post al Geocaching a Grècia, encara que no t'importi massa ;) ). 8è país que sumo al mapa, i n'he trobat força més fora de Catalunya que a Catalunya.

El lloc era molt maco, un riu amplet i gros dins del que cap en un lloc tan àrid i sec com és Creta, acompanyat per tot de palmeres, que li donen un toc africà. Si tingués una wi-fi més bona (és molt lenta la que tinc, però no m'importa, estic de vacances hehehe) penjaria algunes fotos. Conform't en buscar-ho pel google (Megalospotamos), ja te les ensenyaré quan pugui ^^

I després de l'excursió hem tornat a casa i sopat i jugat a la podrida.

Volia explicar més coses, però potser ho faig ens post apart, com ara que no s'entén res de l'alfabet grec (t'enganyen com volen), de la sosprenent quantitat de cigarres i del munt de soroll que fan, del vent que bufa aquí i de coses d'aquestes. A més acabo el dia amb una frase una mica pam pam pam.

L'explicació és que aquí a l'ordinador veig que són les 23:59, guay, no és molt tard... però no he canviat l'hora ^^ és la 01:00 i en algun moment haig d'anar a mumir. A més tinc son del dia complet i confús que he tingut en quant a la hora. He fet com un 2en1 molt raro. 2en1 però en dos dies.

He fet moltíssimes coses aquest dia com has pogut veure, i m'he quedat amb les ganes d'explicar-te'n motles més. Si tinc temps, ho intentaré fer!

Boníssima nit preciosa, a veure si ens veiem aviat!

Post-Excusa

     Demà tinc examen d'EFB (Estructura i Funció de Biomolècules) i com el nom indica, és un pal estudiar-ho. Per tant, durant aquest cap de setmana he fet tot de coses com a excusa per a no estudiar, i una d'aquestes coses és aquest post. Sí, el post-excusa és perquè fa mandra estudiar. Durant el dia d'avui he arribat a berenar dues vegades, he vist una pel·lícula (Back to the Future, sí encara no l'havia vist), he endreçat algunes coses, he canviat els llençols, m'he decidit organitzar els DVD's que tinc en un prestatge, he llegit i tot per no estudiar. Ja us dic que si demà no tingués examen hauria estat fent res tot el diumenge. Què passa? Doncs que si no faig res, penso en que hauria d'estar estudiant, si faig alguna cosa per tonteria que sigui, doncs almenys em puc excusar dient-me que ara estic ocupat. Sí, estic ocupat escrivint aquest merda post.
     Sé que us és igual, però al ser el meu calaix doncs és l'únic lloc on puc posar-ho. L'examen no és que el porti malament, però ja passa que un cop amb el full davant no entens cap pregunta i et quedes flipant lamentant no haver estudiat més.

     Em sap greu haver-vos fet perdre el temps amb aquest post tan curt i improductiu (com si el mirés tanta gent el meu bloc -.-) però si jo perdo el temps, almenys intento no perdre'l sol (o vistes les coses, sí que el perdo jo solet...).

     Com a premi us regalo un gat (com veureu envelleixen com nosaltres), que internet n'està ple i jo no vull ser menys.  

     

Zombies a la UAB!!!

     Ni pelis, ni llibres, ni música, ni hòsties... No, el post avui és de vida o mort, Zombies vs Humans! Bah! Segur que és una recomanació de "The Walking Dead", no és una peli però una sèrie... DONCS NO! No us recomano "The Walking Dead" bàsicament perquè no l'he vista, ni el primer capítol. Però això no ve a compte. Jo us parlo de la vida real, els zombies han arribat i estan infectant els humans! Estem envoltats de zombies!

     Tranquils, no desvariejo ni m'estic tornant boig, és real el que us estic dient (tranquils?), si t'hi fixes, quan vagis pel campus de la UAB et trobaràs Zombies. Ja es comença a entendre? És un joc de rol on el camp de batalla és la UAB i és això, doncs una guerra entre Zombies vs Humans.
     Us explico, com he dit, us estic parlant d'un joc de rol que es duu a terme al campus de la UAB. Per començar t'has de registrar a la pàgina web http://www.HvZsource.com i triar com a joc, doncs el de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aleshores tothom comença essent humà. Per a ser identificat, si ets humà has de portar un mocador (cinta, bandana...) vermell al braç (o canell). Aleshores quan comenci el joc, hi ha el que es diu Zombie-0 (és un zero, no una O) que aquest té aspecte humà (compte!) però fa la funció de zombie. Els zombies, per a ser identificats han de portar el mocador al cap o al coll. La missió dels zombies és infectar a TOTS els humans, la missió dels humans és sobreviure fins que morin TOTS els zombies.

     Per tant, com infecten els zombies? Els zombies infecten abraçant un humà, fent-li un petó (i com diu els organitzadors, si acaba amb sexe d'ultratumba, doncs no se'n fan responsables) o tocant roba 10seg o pell 5seg (no mola tant, ho sé). Per tant, si un zombie t'infecta, et converteixes en zombie (et passes el mocador del braç al cap). Per a no fer trampes, a la pàgina on t'has registrat anteriorment et donen un codi de 8 caràcters que hauràs de donar al zombie que et mati perquè via internet confirmi que t'ha infectat. Això és útil per dos motius: el primer doncs per no fer trampes, i el segon doncs perquè un zombie si en 48h no s'ha alimentat (ha infectat algú) el zombie mor. Per tant, els zombies estan força obligats a infectar.

     Però si veus un zombie de lluny, només et queda fugir? Sí... i no. Els humans poden portar armes (des de un mitjó, a dues espases de 120cm (@GerardMassons n'és el responsable de les espases)) i zurrar els zombies. El zombie s'haurà de quedar quiet i contar fins a 10 segons per a tornar a moure's, tu mentrestant, doncs fuig!

     A veure, si vols més informació visita la pàgina que t'he dit:  http://www.hvzsource.com  on hi ha les normes detallades i més informació. Val a dir que no val infectar a interiors, dins dels edificis, per evitar problemes amb els de dalt.

     El joc va començar el dimarts passat, i sí, avui segon dia de apocalipsi ja hi ha hagut les primeres corredisses per part meva, hi ha hagut nerviosismes, estrès, paranoia... S'ha viscut! Avui mateix per exemple, tornant cap als FGC han aparegut darrera nostra (anàvem jo i la Marina) 2 o 3 zombies. Al principi he fugit corrents (que cavaller sóc) mentre la Marina ha aconseguit atordir el zombie més valent amb el seu mitjó. Ha tingut 10 segons per escapar-se, atrapar-me i amagar-nos darrera d'uns humans més valents que nosaltres. Seguiem avançant però si giràvem el cap els zombies seguien allà. Hem passat el pont de la plaça cívica i aleshores si que hem corregut per les nostres vides. Jo he aconseguit escapar-me, ella ha caigut...

     Ja no si val a badar, les cintes vermelles inunden la UAB (sobretot BioCiències i la Vila), la gent va armada, desconfiança entre tots. Obriu bé els ulls i no us deixeu enganyar, els zombies han invait l'autònoma i nosaltres hem de sobreviure.

     Dades obtingues avui dia 07.03.2012 a les 20:58:
- Hi ha 503 humans i 22 zombies