Fer un cim, fer un vuit-mil, fer quelcom...

I és que a vegades llegir un molt bon llibre és com coronar un cim. I aquest parell de mesos han sigut excel·lents en aquest aspecte.

Com que l'últim post al bloc és de fa temps i encara estic en elaboració del que seria el post final per acomiadar Kiel com es mereix, he pensat de fer un popurri d'algunes de les idees m'han passat pel cap últimament i actualitzar el Calaix de SastR'e.O. (nota a posteriori: he escrit el post en 10 minuts i no l'he revisat. Avisats.)

Per què ha sigut un període bimensual excel·lent en el camp de la literatura? Doncs perquè m'he llegit dos novel·les extraordinàries que m'han marcat profundament i no podrien ser sinó que: Els germans Karamàzov de Fiódor Dostojevski, i Per qui toquen les campanes de Ernest Hemingway (i estic llegint un llibre de Mercè Rodoreda que mai m'ha defraudat). Així podríem dir que estic travessant un bon moment I és que ja se sap que quan llegeixes un llibre que et fa perdre les ganes, després costa tornar a agafar el ritme. (Tot i que també hi ha la sensació anàloga de buidor quan llegeixes un gran llibre).

Però no em dedicaré a comentar tant els llibres. Us ho resumeixo amb una frase: “Us els recomano”. Sinó les sensacions posteriors.

Amb Els germans Karamàzov recordo quan vaig llegir el meu primer Dostoievski, ni més ni menys que Crim i càstig a la simpàtica edat dels 17 anys. Agafant de l'esborrany de post que vaig escriure fa un mes:

“La meva inexperiència com a persona i com a lector em va privar amb Crim i Càstig d'adonar-me'n de què tenia entre mans; amb el Jugador no en vaig ser plenament conscient de l'anàlisi precís, irònic i exhaustiu que en feia Dostojevski de l'Europa on vivia, però amb Els germans Karamàzov crec que he sabut acarar, si bé amb timidesa però valentia, la immensitat de l'obra més curosa, vehement i veterana d'en Fiódor Mikahil Dostojevski.”

Bé, és evident que aquesta última novel·la m'ha marcat molt, no? Si haig de ser sincer, en un principi em vaig sentir intimidat. Però mare meva, el que en diuen és cert. I jo no ho sé amb millors paraules, tot i que les que faria servir serien almenys sinceres.

Però al que volia anar. El Internet és molt gran, ja ho sabem, i més gran si el descobreixes. Passejant-m'hi vaig topar amb els esquemes i garbuixos que feia el mateix Dostojevski mentre escrivia Crim i càstig dibuixant l'icònic i anti-heroi Raskolnikov, o per exemple, l'esquema del 5^è captítol de Els germans Karamàzov.

Totes dues imatges de Raskolnikov

Jo, algunes vegades em pregunto que li passarà pel cap a l'autor a l'hora d'escriure una obra, o què intenta explicar-nos amb certs detalls. Perquè escriu una frase, descriu algunes coses amb més precisió que d'altres. On està la importància. Quin és el missatge.

Capítol 5 dels Germanz Karamàzov (source: wikipedia.org)

Doncs bé, la ment de l'autor pot ser molt rebuscada, potser mai l'entenem, però jo tinc la sensació que amb aquest dibuixos més personals, amb aquests fragments de making-off de les obres de Dostojevski, t'apropes més a la persona que va ser. I ho trobo, si més no, almenys curiós.

I per altra banda, la novel·la sobre la guerra civil de n'Ernest Hemingway. Dic, abans de tot, que em va agradar més Un adéu a les armes, tot i ser més pessimista. És molt pura.

Però Per qui toquen les campanes, tot i que em va costar més enganxar-me a l'inici, és una novel·la més madura, i acaba sent una de les grans. I és que el que en destaco d'en Hemingway és que és un excel·lentíssim narrador.

Però al que anava, al cantó no literari. Resulta que indagant en l'obra per anar completant el meu Mapa literari (ja sabeu, sempre disponible a la pestanya superior d'aquest bloc; i ja està actualitzat al dia amb les últimes obres que he llegit), vaig anar a topar amb una notícia d'ara fa 3 anys, que ja vaig llegir en el seu moment i me la vaig tornar a mirar.

http://www.ara.cat/cultura/Ernst_Hemingway_0_712728829.html

Aquesta notícia l'ha escrit un becari que no ha llegit cap de les dues novel·les de Hemingway que he esmentat.

Parla de una infermera catalana, de nom Maria, de la qual suposadament Hemingway se'n va enamorar i la va fer protagonista de Per qui toquen les campanes. Hi ha, però uns quants errors que em fan dubtar de la veracitat d'aquesta suposada teoria, on ja en el primer paràgraf de la notícia ho escriuen com a veritat contrastada i no és així. Maria Sans no és:

“la dona en qui es va inspirar l'escriptor Ernest Hemingway per al personatge de Maria en la novel·la 'Per qui toquen les campanes' (1940)”

Sinó que és suposat.

L'article segueix que:

“Ernest Hemingway, en la seva novel·la 'Per qui toquen les campanes', hi situa un personatge anomenat Maria, una infermera voluntària de qui s'enamora el personatge principal, el brigadista nord-americà Robert Jordan, amb qui manté una aventura amorosa que acabarà tràgicament.”

La protagonista de Per qui toquen les campanes, certament es diu Maria, però la infermera voluntària de qui s'enamora el personatge principal, és Catherine Barkley, la protagonista de Un adéu a les armes! Publicada 11 anys abans!

I per acabar de rematar-ho, sembla que vulguem forçar massa els detalls:

“A l'hospital, segons l'escriptor Josep Puig, Maria Sans es va enamorar d'un brigadista suec que conduïa una ambulància amb ferits del front [...]”

No sé què hi pinta el brigadista suec a la notícia, però el que és curiosament cert és que el protagonista de Un adéu a les armes, Frederic Henry, condueix ambulàncies transportant ferits del front...

Pot ser que la noia que va conèixer 11 anys després de publicar Un adéu a les armes coincideixi amb tanta precisió en el perfil de la noia protagonista? És més, potser ni es van conèixer a fons!

Llegint l'article inicial d'aquesta teoria (a l'hemeroteca del diari on va ser publicat), Hemingway anava a visitar un amic seu a l'hospital de Marató que era cuidat, en part, per Maria Sans. No era ni la seva infermera, i Maria Sans se'n recorda poc de Hemingway amb les paraules de “l'home que anava amb jaqueta fosca” o una cosa per l'estil (no tornaré a buscar l'article).

Trobo que tot penja d'un fil massa prim...

No és un post súper transcendental, però després de llegir aquestes novel·les superlatives, de coronar els cims, els vuit-mils... ja ho diu el títol, volia fer quelcom...

...difícilment igualable.

Germans i pare Karamàzov

Imatges de Raskolnikov Dostoievski de: http://www.openculture.com/2015/11/dostoevsky-draws-doodles-of-raskolnikov-and-other-characters-in-the-manuscript-of-crime-and-punishment.html

Adaptar-se o morir

(Nota d'advertiment. Veureu que aquest post té com una temàtica de biologia. No n'estic molt satisfet de com ha quedat, ja que me l'he estat pensant massa al cap però a l'hora d'escriure-la no ho he sabut plasmar del tot bé. Tanmateix, tenia la sensació que ja era hora de publicar el post (mentida, la meva mare tenia la sensació que ja era hora que publiqués alguna cosa) i l'he deixat així. No està malament, però el volia fer millor, i amb més imatges. Mea culpa.)

Hola. Bé, ha passat força més temps del que tenia previst fins que m'he posat a escriure un segon post estant aquí a Kiel. Ara bé, no crec que sigui per falta d'idees, però tampoc per falta de ganes. En part, potser és perquè he estat més o menys ocupat intentant organitzant-me aquest inici de curs. Per si algú s'ho pregunta, encara no he començat la universitat (no sé quan publicaré el post, però l'estic començant a escriure abans del 27.10 que és quan començo les classes). Així, doncs, algú es preguntarà què he fet fins ara? No he vingut aquí a estudiar biologia?

Em faré una mica l'interessant i començaré pel títol “adaptar-se o morir”. Deureu estar familiaritzats amb Darwin i la seva idea de la selecció natural i de l'adaptació per sobreviure. Doncs bé, això és el que he estat fent jo, adaptar-me al meu nou ambient per a sobreviure (sobreviure potser és una mica sensacionalista. Direm adaptar-me per a viure més còmodament). Tampoc m'hagués mort si no m'hagués adaptat, però hem après dels periodistes que un titular impactant sempre és important per a fer arribar la notícia.

Bé, per fer memòria, vaig arribar aquí cap al 13.09 i he dit que no començo les classes fins el 27.10, un bon període de temps, no? Bueno, un temps que he aprofitat per a conèixer una mica millor la ciutat, fer una mica de geocaching (està clar), intentant encarrilar les assignatures que haig de fer (cosa no tant fàcil -.-), conèixer gent, coses d'aquestes. Per a la bona adaptació en l'ambient, has d'aprendre a relacionar-te amb ell.

Nínxol

El que seria una mica la descripció de Kiel no ho cobriré en aquest post, però no patiu, trobo que és una ciutat més maca i ja ho intentaré comentar més endavant de forma diferent (espero no trigar un mes un altre cop; la meva intenció és ser més regular, sobretot pels qui m'ho demanen).

Simbiosi

Doncs bé, m'estic en una residència compartint “pis” (cuina i lavabos) amb 3 persones més, una d'Hamburg, una de Rostock i l'altre de prop de Bremen (i 1 de les quals se'n va ja a fer el treball de màster, així que no sé què passarà amb l'habitació buida que queda). Persones simpàtiques, no cal patir per això. Per això és una relació de simbiosi i no pas de competència.

Per les poques fotos que penjo en el bloc us podeu fer una idea de com és el pis, la meva habitació, la cuina. Les imatges saben parlar més que jo.

Imatge 1: La meva habitació amb una vista molt bonica
Imatge 2: Entrada de la residència (sol haver-hi més bicis)
Imatge 3: La meva cuina. Veieu que a les estanteries hi ha molt plats i estris excepte a la cantonada de la dreta de la imatge? Exacte, aquell és el meu racó.

Depredació

(no és ben bé depredació, però aquest ha sigut un dels majors enemics que em va intentar eliminar quan vaig arribar a Kiel)

Ara bé, quan vaig arribar a la residència vaig tenir un problema i és que... no tenia internet! Ja em veieu a mi, amb una viatge llarg a les espatlles: llevar-me de matinada, anar al prat, agafar l'avió fins a Hamburg, esperar una hora, agafar l'autobús fins a Kiel, que em vingui a buscar, m'ensenyin una mica els llocs importants de la ciutat en cotxe (això va estar molt bé, de fet. Com que vaig arribar en cap de setmana, horari de no-oficina, em van venir a buscar i de pas l'home em va fer una petita ruta turística en cotxe per Kiel ensenyant-me els llocs d'interès per a l'estudiant), i finalment arribar a la residència. Obrir l'ordinador, connectar el cable d'internet i... res... no hi ha internet. Aquell dia l'únic que vaig poder fer arribar a la família per a que sabessin que tenia lloc on dormir era un trist SMS (i vaig obtenir com a resposta, el típic de missatge de “bé, almenys tot va bé i tens on dormir” però a més a més em van enviar un altre SMS més reconfortant i tot: “Madrid hat verloren 1 zu 2 :)” [contra l'Atlético].

Què vaig fer per adaptar-me? El dia següent em vaig passejar per Kiel buscant les wifi gratis que hi ha (si mai veniu a Kiel us puc guiar per les wifis obertes ;) ). I en vaig trobar unes quantes.

Però l'adaptació no acabava aquí, (quan la presa va més ràpid, el depredador és qui s'ha d'adaptar per a capturar preses; no intenteu fer-ne una lectura Lamarckiana ¬¬ sóc força conscient de les paraules que uso) ja sabem que aquesta es va perfeccionant al cap de les generacions (en el meu cas al cap del dies) i el primer dia que estava matriculat (de fet, el primer període de matriculació era el 15.10, i voi-là ja teniu el secret de perquè vaig arribar tant d'hora a Kiel) vaig anar cap a la biblioteca central de la universitat a fer-me el carnet per poder anar als ordinadors i tenir internet. Així que mentre alguns estudiaven per a les recuperacions, jo estava al facebook. Cap novetat, passa a cada universitat.

Una setmana més tard per fi ja tenia internet. S'acaba aquí aquesta lluita presa-depredador? I ara! Resulta que l'internet ve limitat a 10GB/mes i el primer que em va passar pel cap va ser: “merda, no podré veure sèries”. (el segon que em va passar pel cap va ser: “mmmm... i de Skypes, en podré fer?”). I és que els primers dies vaig anar tirant de capítols que tenia a l'ordinador de no sé quan, però s'acabaven, així com les pelis. La solució la vaig trobar a la biblioteca central de la ciutat, la Stadtbücherei. Com a estudiant és gratuïta i d'allà n'he obtingut provisions satisfactòriament de DVDs. Oriol 2, Internet 1 (haig d'admetre que el primer dia em va guanyar).

Comensalisme

Aquesta és la relació que he tingut amb el forn. Veure, a la porta de la cuina hi ha unes quantes postals enganxades, algunes amb missatges simpàtics, d'altres motivadors, d'altres divertits... Bé, n'hi ha un que fa així: “Ich lass nichts anbrennen” (no se'm cremarà res). Us podeu imaginar una mica la història. Resulta que el forn escalfa més de baix que de dalt, triga mil en escalfar-se, excuses d'aquest tipus. Així que, fent-me uns Fischstäbchen no vaig calcular bé el timing i al obrir la porta del forn en va sortir una bona fumera. Per desgràcia meva, aquesta fumera va activar el detector de fum de la cuina -.- (responc ara: no. No són dels que fan que comenci a caure aigua del sostre [sort!!], són dels que piten). Immergit en l'ensurt d'aquell aparell pitant estrepitosament vaig fer venir a una de les companyes de pis a la cuina i el va saber desactivar. Una setmana abans m'havien preguntat si sabia cuinar (en general) i havia respòs amb un sí però que no m'agrada gaire en general, que em fa mandra. Crec que vaig mig demostrar la meva resposta.

Mutualisme

I finalment vindria el mutualisme. I és que el que jo buscava en part, eren altres estudiants perduts com jo a Kiel que tinguessin ganes de fer coses. I és quan a l'inici d'Octubre, segona setmana, van començar les jornades d'orientació dels estudiants internacionals. La millor manera d'ajudar-nos els uns als altres a adaptar-nos en aquest nou habitat, una relació de benefici mutu.

I després d'aquest desgavell d'idees matusserament ajuntades en un collage pobre unides per un intent de tema que seria les relacions entre individus en un hàbitat, crec que he comentat una mica les impressions generals del que ha sigut adaptar-se a la ciutat de Kiel. M'he deixat alguns aspectes segurament, però millor això que res, que ja feia dies que no donava senyals de vida.

Per posar-hi un petit al·licient, teniu la oportunitat de fer una petita cerca pel vostre compte sobre la ciutat de Kiel. Qui escrigui correctament, en majúscula, les tres sigles de l'equip d'handbol de Kiel en el quadre de sota, serà reconduït a un enllaç amb fotografies extres (inèdites!) sobre la residència on m'estic. (És mega fàcil). Us pensàveu que només us deixaria amb aquelles tres imatges petitones? No home no ;). Per a qui li interessi:

Sigles:
Exemple: VDG. En majúscula, sense espais.

Gràcies per aguantar-me als qui hagin arribat al final del post ;)