Colors de primavera

Fa un parell de mesos va arribar l'alba primavera tenyint el verd de blanc. I no em refereixo pas a una nevada al mes de Març, sinó de l'efervescència del buixol al sotabosc d'Eldena.

Bosc d'Eldena

S'acostava l'equinocci a ritmes accelerats i era d'apreciació notable com deixàvem enrere les tardes fosques a quarts de cinc. Vingué una explosió de vida, doncs sinó la primavera deixaria de ser-ho. Però, per què recordar l'entrada de la primavera a mitjans de Maig? Què ha provocat que me n'oblidés?
Al Maig ha arribat la calor, el bon temps, les primeres temperatures càlides. Potser no la xafogor de l'Agost, però el sol, compartint inclinació amb l'ocàs de l'estiu, crema igual. Però no és la calor, sinó la primavera daurada la que m'ha instigat.

Rapsfelder al Wieck

Els camps de colza han florit del no res, i el que era una primavera tenyida de blanc, ha passat a ser un paisatge daurat, fresc i captivador. La brisa bàltica no deixa d'airejar.

Webcam en directe des del campanar del Dom St-Nikolai de Greifswald (clickar)

Aquests camps daurats són els que es veuen des del campanar del Dom de Greifswald, per ser més precisos, els que es estan amagats just a sobre el campanar de la Marien-Kirche (cal ampliar la imatge), però podrien ser tranquil·lament els llacs groguencs que dominen l'escena entre el Ryck, el Bàltic i el que m'imagino que és l'illa de Rügen.
Què ens espera passada aquesta primavera daurada?

Respireu la baixa salinitat del mar?

Com la resta d'animals, jo també volia aprofitar la primavera per donar senyals de vida. Disculpeu la curta durada del post.

P.D. 23/05/2017: Afegeixo uns versos descontextualitzats que m'han evocat a aquesta primavera daurada.

Enllà de l'odi altíssim de la presó, potser
els tendres camps encara són caminats pel sol?
Si retornava als ulls l'or enyorat dels dies,
si m'allunyava endins del gran triomf del groc!
[...]
Salvador Espriu

 

I això està al Vallès Occidental??

Si no m'equivoco, dins de la varietat de temes que he intentat tractar en el blog (ja que es tracta d'un calaix de sastre, m'he permès la llibertat de no encasellar-me en una temàtica concreta tot i les fases per les quals he passat), encara no havia fet cap crònica o ressenya proposant alguna excursió que he fet. Cert que potser en alguna ocasió anterior he esmentat que he anat a tal o tal lloc, o que he fet una passejada per aquest racó; però fins ara no havia centrar un post en una excursió com faré a continuació.
Començaré fent-me publicitat, bé que és el meu blog, i esmentant que, com no podria ser d'una altra manera, tinc perfil a Wikiloc (el meu perfil: SastRe.O) i trobareu aquesta excursió i d'altres que he fet, allí disponibles, algunes amb descripció i fotografies, per a ser descarregades i gaudides. Que què és Wikiloc? Wikiloc és un portal (ara potser podríem dir que és com una xarxa social) en la qual es comparteixen rutes per a ser descarregades, comentades, etc. Si mai voleu preparar una excursió crec que és el lloc idoni, sobretot si te la proposes per la península ibèrica. Degut a que Wikiloc ha estat creat i impulsat per un català, aquí és força conegut i trobareu un munt (i un munt vol dir a dojo) de rutes per a ser gaudides. Algunes estan molt bé, d'altres són una merda. Tothom és lliure de penjar-hi el que li plagui i de donar la informació que cregui; la feina de l'usuari és saber destriar quines rutes poden tenir més qualitat que altres. Com al Internet en general.
Doncs com comentava, de tant en tant m'he pres el temps per a compartir alguna de les rutes que he fet, sempre intentant donar informació per a que sigui de bona qualitat. Acabat aquest preludi sobre el wikiloc, anem a l'excursió.
Primer de tot, una fitxa tècnica per a saber a què ens afrontem:

• Distància: 12,22 km
• Desnivell acumulat: +623 m/-631 m
• És circular?: No (i sí; veure descripció)
• Dificultat: ● Fàcil
• Material necessari: Bon calçat, aigua i ganes de gaudir de l'entorn.

Com podem intuir pel títol, aquesta passejada transcorre pel Vallès Occidental, concretament al terme municipal de Viladecavalls. La vam fer el passat 28 de Febrer (un podria pensar: «mira, el darrer dia del mes», però no! Aquest any el Febrer té 29 dies) el dia després d'un dissabte d'intenses pluges i nevades a diversos punts de Catalunya. Però amb la previsió vigilada el dia anterior, el diumenge va ser un dia assolellat amb alguns núvols, a Viladecavalls, en Marco Rosario de la Cruz Mendoza i jo ens en vam anar a fer aquesta excursió.
Comencem a l'estació de Renfe de Sant Miquel de Gonteres – Viladecavalls i allí ja trobem la primera dificultat. Resulta que, com una preocupant majoria de les estacions de rodalies, aquesta està en força mal estat i té una andana molt curta. El tren, naturalment, és més llarg que l'andana i ens va passar el que era més probable, és que el nostre vagó no s'aturés als 15 metres d'andana disponible. Això provoca que a l'hora de baixar hagis de fer un salt de ben bé quasi 1 metre; una alçada que a nosaltres, que som joves i sans, no ens suposa un obstacle gaire difícil, però i si qui ha de baixar és una persona gran? No seré el primer ni inventaré la roda queixant-me de la Renfe. No em val la pena.
Allí agafem l'Avinguda de Eucaliptus i anem fins al final on trobarem el camí per baixar a la riera de Gaià. Aquest indret és a primer cop d'ull lleig, brut i inhòspit, però amaga una recompensa impensable de trobar-se en aquest racó de món del Vallès Occidental. Aquesta recompensa són els pilars de la riera de Gaià, una formació geològica natural molt característica i particular que potser coneixerem d'altres racons de món més famosos, com a Turquia o a Utah (EUA), entre molts altres llocs, però que no ens cal viatjar tant lluny per a poder-la contemplar. No m'aturaré a explicar-vos com es formen aquests pilars, però sí que us deixaré un parell d'enllaços que n'expliquen el procés de formació que poden ser interessants: enllaç 1 i enllaç 2.

Enquadrament dels xaragalls de coloració d'argila ennegrida (SastRe.O)

És curiós saber que aquestes estructures en francès s'anomenen Demoiselle coiffée que traduït al català seria com: Senyora amb còfia (o el que en castellà se'n diu tocado), ja que la seva aparença, la d'una columna esvelta amb un canvi de sòl a la part superior, pot recordar a una senyora duent un barret extravagant al cap.
Aquí, ens vam quedar una estona en M.R.dl.C.M i jo, contemplat aquesta formació, fent fotografies i responent un parell de preguntes. Depenent de com enquadrava la fotografia, podria recordar a un paisatge desèrtic, com el de Namíbia, que és el primer que em venia a la ment, veient aquell paisatge terrós, amb un color d'argila ennegrida, degut a la pluja; unes columnes aparentment fràgils que una ventada o rierada se les podria endur amb facilitat, però que han estat modelades i s'han mantingut al llarg de milers d'anys. Ja ho té això la geologia: testimonis amb edats que ronden els milions d'anys, vigents avui en dia entre nosaltres, en un racó de mort a una urbanització de Viladecavalls, sense cap mena de senyalització, oblidades de la protecció i senyalització que necessiten.

Perspectiva altiva del pilar (SastRe.O)

Després els pilars, seguim el track i marxarem de la riera per l'altra vora, pujant fins arribar a un pàrquing desolat els matins de cap de setmana. Per mala sort, si volem arribar a la Serra de Collcardús, que és on passa la major part d'aquesta passejada, hem de caminar uns 500 metres per carretera; un tram que entenc que és incòmode però inevitable per a superar la C-58 i endinsar-nos al bosc on realment podrem passejar amb calma.
De fet, passat aquest tram de mig quilòmetre, passem pel davant de l'estació de Renfe de Viladecavalls, on acabarem la ruta i des d'on es podria començar si ho desitgéssim, assumint, però, que ens perdríem de visitar els pilars de la riera de Gaià. Jo he valorat que el tram de carretera és un mal assumible i que té recompensa; l'usuari és lliure de triar. És per aquest motiu que la ruta la podríem considerar com a circular.
Passada l'estació agafem la pista de terra i ens endinsem passant primer alguna brolla, al bosc. Aquí seguim unes marques blaves i grogues () que ens anirem trobant al llarg de tota la passejada. De fet, la senyalització és molt bona i en cap moment haurem de dubtar quin camí agafar si sabem el destí que portem i el track carregat al GPS.
Passada la primera pujadeta, ens desviarem a l'esquerra en un camí d'anada i tornada a fer una curta visita a la Font de Sant Miquel, una petita font amb un petit banc adjacent, amb aixeta metàl·lica, una inscripció que posa «1929» i de la qual normalment no en raja aigua. Tornarem per on hem vingut i seguirem pel camí principal, sempre ben senyalitzat ().
Al cap de molt poc, trobarem que la pista va a parar a una altra d'asfaltada, senyalitzat per un fita. Aquí agafarem la pista asfaltada que ens portarà al segon lloc de més interès d'aquesta passejada: La Pedra Degollada. Com diu la senyalització que la presenta: «Peculiar formació natural de pudinga de quars del triàsic de Buntsandstein, de fa 230 milions d’anys. Ja apareix mencionada en una escriptura del segle XIII.».

La gola oberta de La Pedra Degollada (SastRe.O)

Com veiem per la fotografia, és certament una pedra característica i s'entén que sigui un dels punts de ruta (Waypoint) remarcables d'aquesta passejada.
Avançant per la pista asfaltada arribarem a una zona d'aparcament. En aquest punt és on la ruta comença la seva circularitat, és a dir, que fins ara fèiem el camí d'anada i tornada, però és a partir d'aquest punt que marxarem per un camí i tornarem per un altre. Per tant, qui vulgui, podria venir en cotxe fins aquí i començar la passejada en aquest punt. La Pedra Degollada la tindria molt a prop i la podria visitar, però els pilars li quedarien lluny i se'ls perdria. És per aquest motiu que he començat i he acabat la ruta expressament en aquestes estacions de tren.
Quan en M.R.dl.C.M i jo vam arribar en aquest aparcament, del camí baixava un caçador amb armilla reflectant i duia l'escopeta degudament desada a la seva funda sota el braç. Ens va saludar i ens va advertir que estaven fent una batuda de senglars. Vam preguntar si hi havia cap problema en que passegéssim per aquells camins i ens va comentar que no, si anàvem conversant com fèiem, i que camí amunt hi havia un company seu. Us comento ja per endavant, naturalment no vam tenir cap mena de problema, no vam veure el seu company, i en tota l'estona que vam estar voltant per la serra, no vam sentir ni un sol tret. Però aquell fet ens va fer qüestionar si realment el problema amb el senglars també era un problema en aquests boscos. A Collserola ja sabem que sí, però, aquí també? Bé, seguim amb la passejada.
Dels dos camins que surten de la zona d'aparcament, primer agafarem el de la dreta per a visitar el Forn Riscal, uns forns de calç dels quals encara es mantenen en peu algunes parets enrunades. Un cop vistos, agafarem el camí de l'esquerra i anirem a pujar el primer turó: el Turó de les Bassotes. Tots els turons estaran senyalitzats tant per pals indicadors com per les marques que ja he esmentat . En aquest tram comencem a endinsar-nos al bosc de pi blanc un arbre que garanteix ombra i que fa la passejada més plaent els estius calorosos quan el sol pica més. Des d'aquest primer turó, els arbres claregen una mica i ens permeten poder gaudir d'unes vistes magnífiques del vallès.

Vistes del Vallès des del turó de les Bassotes (SastRe.O)

A la fotografia que he adjuntat no tant, però in situ es distingeixen clarament les urbs de Terrassa i Sabadell i com han colonitzat la plana, l'horitzó delimitat per una Skyline traçada per la silueta de Collserola i l'inconfusible Tibidabo; a banda i banda de la serra, s'identifiquen perfectament les planes formades pels rius Besòs i Llobregat (de fet, es veien les tres torres de la central de Sant Adrià del Besòs).
Baixem del turó i reprenem el camí que portàvem, ben identificat per les marques de pintura, i si aixequem una mica el cap, començarem a ascendir per a superar el turó que se'ns presenta davant nostre, el Turó de les Guixeres. Com ja he comentat a l'inici, aquesta és una passejada que he qualificat de ● Fàcil, per tant, no ens deixarem espantar pels desnivells que ens trobem. Són de curta distància i amb un ritme xino-xano no han de superar cap mena de dificultat, i si fos necessari, les pauses iterades al cap de cada turó, ens ajudaran a recuperar l'alè per reprendre la marxa sense cap mena de problema.
Des del punt alt del Turó de les Guixeres no podrem gaudir de les vistes ja que els arbres no es separen gaire entre ells. Però ho haurem anat fent al llarg del camí. Baixarem al Coll de Margarit i ara ens tocarà acarar el 3er turó de l'excursió, el Turó dels Quatre Termes, potser amb un desnivell més pronunciat que l'anterior, però si tenim en compte que en un total de 12 quilòmetres fem uns 600 metres de desnivell, no ens hem d'espantar pas.
Passat aquest turó, el camí careneja una mica per la vesant i tindrem les primeres panoràmiques de la serra de Montserrat, que s'alça imponentment davant nostre.

Perfil serrat de la serra de Montserrat (SastRe.O)

És una de les moltes recompenses que em va oferir aquesta passejada i que em va fer plantejar-me compartir aquesta ruta amb la resta de la gent. Sense entretenir-nos gaire, ja que les millors vistes ens esperen més endavant, anirem a coronar el 4rt i últim turó de l'excursió: el Turó de Cal Ros.
Aquest, és, sense cap mena de dubte, el punt àlgid d'aquest passeig. La senyalització és la mateixa de tota l'estona i qui es perdi que m'ho faci saber, que tractarem el cas. A dalt hi trobem una torre de comunicacions, però seguim una mica més endavant, seguint unes pintures roges, podrem trobar un racó a la cresta on descansar en pau i gaudir d'unes magnífiques vistes de quasi 360º que ens ofereix aquest punt alt. Veurem tot el Vallès, la plana del Llobregat, el Penedès, la serra de Montserrat majestuosa, la Mola a l'altra banda, i si el dia és clar, els pirineus nevats a l'horitzó. Aquí és on, en M.R.dl.C.M i jo vam parar-hi per a dinar els entrepans de pernil salat que ens havíem endut.

Vistes de l'horitzó nevat. Per què només neva a la llunyania? (SastRe.O)

De fet, podria acabar la ressenya en aquest punt, el final simbòlic de l'excursió. Però com que vull que torneu sans i estalvi a casa, i així poder-me agrair haver compartir aquesta passejada amb vosaltres, us diré a trets generals com fer-ho per tornar sense complicacions cap al punt inici.
Seguiu el track per la pista principal, que per sort la fem de baixada ja que no és tan glamurosa, i abans que ens puguem avorrir, ja haurem arribat a la zona d'aparcament d'on havíem agafat el camí de l'esquerra i on ens havíem trobat el caçador amb armilla reflectant (Ja no hi era, per qui s'ho preguntava).
La resta de camí ja el coneixem. Ara bé, una última advertència. Per qui faci aquesta excursió com jo, anant i tornant en tren, entenc que és probable que hi anem en cap de setmana; això comporta que només passi un tren cada hora. Mireu-vos quan passa (en el meu cas, era a dos quarts) i si ha passat fa poc, no cal que t'avorreixis assegut en aquella andana tant desangelada. A l'altra banda, anant pel camí de l'estació, podeu arribar al centre del poble de Viladecavalls. Una alternativa adequada per a fer passar l'estona fins no arribi el tren.
Acabats la passejada, el track és el següent:

Powered by Wikiloc

I tot això es troba al Vallès Occidental?? Qui ho havia de dir, no ens cal ni sortir de la comarca per a poder gaudir d'indrets tant únics que no trobaríem a altres parts dels continents. No totes les aventures consisteixen en marxar de The Shire, tot i que a vegades ens preocupi el glamur de la destinació final...

Ζακυνθος :: Excavacions

Would you like some FREE information about the Turtles? (el FREE és molt important), Have you seen any turtles yet? o Is it your first stime in this beach?
Moltes hores del voluntariat són de PA (Public Awarness), que consisteix en conscienciar als turistes que es troben en una illa molt important per a l'única tortuga marina que nia a Grècia, la Caretta caretta, que hi ha unes normes a complir i que estem a la seva disposició per a respondre qualsevol pregunta. Tenim dues paradetes, una a Καλαμακι i l'altre a Ζακυνθος (també és el nom de la ciutat) on tenim une quantes coses per vendre i intentem informar la gent amb tríptics i responent a les seves preguntes (ja sabeu, si teniu cap pregunta sobre les tortugues pregunteu ;-) ). Són torns llargs però si t'hi trobes gent interessada que fa preguntes és molt reconfortant.
De fet, en aquest temps he anat aprenent el que, de forma individual serien Funny facts sobre les tortugues. Sabieu que els nius estan enterrats sota la sorra uns 40-50cm? Que un ~70% dels ous d'un niu són viables però de les cries que arriben al mar només 1/1000 tornarà (NO m'he confós amb el número). El 30% restant dels ous del niu són o infertils, o embrions que no s'arriben a desenvolupar del tot. De fet, un cop tenim constància que d'un niu han sortit cries per primer cop, a aquest niu li donem un marge de 2 setmanes per a que es desenvolupi. Passat aquest temps considerem que tot el que havia de passar ha passat, i excavem el niu per veure què ha passat. És, de fet, molt interessant. Les excavacions consisteixen en el següent:
Primer de tot localitzem el niu en qüestió. Per exemple el HS098. Un cop localitzat sabem que el niu es troba 50cm darrera de l'estaca indicadora (o en cas d'estar dins d'una cage, dins d'aquesta). Aleshores comencem a cavar. El primer que ens pot passar aquí, usualment, és que en els primers 10-20 centímetres ens trobem cries de tortugues mortes (desitjaràs no trobar-te una massa de 3-4 cries juntes i descomposant-se) i això voldrà dir que estàs cavant al lloc correcte. Ara bé, el que també pot passar és que te'n trobis de vives. Aquestes segurament estaran dèbils i se les haurà de re-enterrar en un lloc proper per a que surtin quan les condicions siguin òptimes.
Aleshores arribem a la cambra dels ous. Una manera per saber on està és posant els dits a la sorra i notar on la sorra cedeix amb més facilitat. L'altra és olorar la pudor que desprèn. Les excavacions fan mooolta pudor! Quan ja estem a la cambra anem traient els ous i els classifiquem ens dos grups. Els ous que estan oberts (+ del 50% de la closca) i els ous que no estan oberts. Aquests els haurem d'obrir 1 a 1 i anotar el que veiem. Aquesta és la part interessant. El que t'hi pots trobar és:
- Ous infèrtils: Veus com si fos una clara i rovell normal.
- Embrions morts en diferents nivells d'estat de desenvolupament. Et trobes embrions amb la seva respectiva placenta. Molt interessant.
- Ous infectats per bacteris. Hi ha el Pink Bacteria, la clara de l'ou és rosa; Green Bacteria, Black Bacteria (originals amb els noms) i la famosa Grey Bacteria. La manera d'identificar aquesta última és per la seva forta pudor, irreconeixible. També serâ irreconeixible per a la gent que et vas trobant, l'olor se t'enganxa durant tot el dia.
- Ous amb embrions amb malformacions: La més "comuna" que fa la tortuga inviable és l'albinisme. De tant en tant et pots tribar cries albines.
Un cop s'ha anotat tot, totes les restes es re-enterren a la cambra dels ous i ja te'n pots oblidar del tot.
Et pots trobar de tot a les excavacions: desde nius petits amb només 40 ous, d'altres que et trobes 33 cries mortes mentre desenterres, a nius amb 93 (!) embrions en fase tardana, o nius amb 4 embrions albins (un d'ells viu encara). Cert, també hi ha nius "normals".
Us deixaré una foto d'una excavació, l'única que he fet amb el mòbil. La resta les he fet amb la càmera de veritat. Interessant (potser em repeteixo amb la paraula, però és que és veritat).

Post Data: Afageixo fotos d'avui (09/09/2013)

Zakynthos :: Primeres tortugues

19/08/2013
Sona el despertador a les 05:20am, és hora de llevar-se per al Morning Survey d'avui a la platja de Dafni. Si és cert que ja odio llevar-me a les 07:00 per al cole o el que sigui, els Morning Surveys (MS) és el torn més interessant que ens pot tocar i per tant no m'importa massa (segueixen sent les 05, però).
Durant el dia l'únic soroll que saps que t'acompanyarà vagis on vagis és el de les cigales. N'hi ha per tot arreu. És, de fet, el soroll de la calor. Doncs de matinada, per gran sort per als amants del son profund, les cigales callen. Ara bé, qui ocupen la seva vacant són els galls. No paren de cantar (per sort només en sóc conscient els dies que em llevo a aquesta hora). Així que entre gall i gall (i l'alarma d'algun mòbil d'alguna tenda veïna) em vesteixo amb la samarreta blava "reglamentària", algun pantaló curt i les xancles, que toca caminar per la platja.
S'intenta esmorzar el primer que passi pel cap: iogurt grec amb alguna cosa, cereals potser, pa de pita, un colacao seria bona idea, encara no he aconseguit fer-me un cafè descent amb aquestes pols, crec que no ho aconseguiré o potser menjaré una mica de fruita...
Mentre esmorzo recordo que vaig amb la Niamh (nom gaèlic que es pronuncia "Nif") que encara no he conegut però com que sé que és en Georg qui ens porta miraré d'estar atent als seus moviments. La Paula també s'ha llevat i està esmorzant, a ella li toca una altra patja.
Agafem el cotxe i anem cap a la patja de Dafne que es troba a la banya est de la cala de Laganas, illa de Zakynthos, al costat de la platja protegida de Sekania (que tindré l'oportunitat de visitar aquesta mateixa setmana, lloc restringit on molts pocs hi tenen permís d'accés). Per arribar a la platja hem de caminar 2km de baixada, i a les 6:00 hi fa una temperatura ideal. Ja em tocarà pujar-ho d'aquí a unea hores amb tota la solana. Per molt que sigui d'hora, quan surt el sol ja fa calor.
Arribem a la vora i ens dirigim a l'extrem més proper per començar el monitoratge. Traiem el GPS, la cinta mètrica de 50 metres i el llibre de registre. Avui, per primera vegada, em tocarà escriure-hi a mi. Tothom ho ha de fer alguna vegada, és com realment es comprèn el funcionament.
Comemcem a avançar i noto que hi ha molts bancs de grava i de còdols, costarà trobar-hi el rastre de les cries. Al cap de poc veiem el primer i el seguim per veure de quin niu surt. Ho anoto. Seguim caminant i trobem nous rastres. Trobem el niu d'on surten i ho anoto al llibre. Estic usant quasi bé les últimes pàgines del llibre de registre darrera hi ha tota un temporada d'aniació i de cria.
Al tercer o quart niu del qual en surten petjades de cries veiem que per a aquest no ha acabat la nit. Es veu el morro d'un parell de cries que estan valorant si sortir o no del niu. Ens hi fixem i continuem una mica per avançar feina. Ara bé, trobem un niu que encara no havia tingut cries i l'hem de tornar a mesurar. Com que porta una mica de temps fer-ho tornem enrera per veure com van les altres tortugues i... estan caminant direcció al mar! N'hi ha dues! les primeres que veig. El tercer MS i ja ho diuen, a la tercera va a la vençuda.
Doncs si no n'havia tingut prou no veient-te i trobar-les per fi, ens hi hem quedat com 40 minuts veient (vigilant) com sortien tortugues ua darrera de l'altre. Més de 20.
Impresionant, són més petites del que em pensava i tenen tot de dificultats a superar fins no arribin a l'aigua, i allí al mar no precísament desapareixen aquests entrebancs. Ara perquè hi som nosaltres però ja per començar aquestes cries poden ser depredades per rates, gossos o gavines. A més, al haver-hi tants còdols algunes queden panxa-amunt. Per sort tenen instintivament el moviment per girar-se. Tanmateix, algunes les hem d'ajudar a posar-se dretes. Poc a poc avancen, mediten quina direcció agafar, busquen el mar, busquen la llum. I quan arriben a l'aigua les onades les empenyen violentament, les fan girar, però elles es redrecen, mouen les aletes i comencen a nedar. Quan superen el punt on trenquen les ones ja són lliures. Amb la mida d'una pilota de ping-pong ja són lliures a la immensitat del mar Mediterrani.
Vaig dir a algú que l'objectiu de venir fins aquí era notar alguna cosa especial tractant amb les tortugues. Veient com han sortit del niu, com han arribat al mar unes 20 cries de tortugues, com de difícil és per a elles i com de difícil és protegir-les de nosaltres; amb aquest camí de 10 metres he notat aquesta cosa especial.
La resta del MS? Ja no importa, ja he vist tortugues.

Montaditos Rider Cup

Han passat poc més de dues setmanes i és hora de que em compleixi una mica el termini que em vaig establir, així que preparant un post nou dels que no estan a la nevera (allí hi guardo crítiques per quan estigui apurat) crec que aquest és el més adequat. Es tracta de...

... la Montaditos Rider Cup un circuit de moment bi-anual (hivern-estiu) que va des de Mira-sol fins al "100 Montaditos" de Rambla Catalunya, tot en bicicleta passant pel Tibidabo. A més és un circuit que tinc l'orgull d'haver co-fundat amb en Joan Cabasés, que és qui va impulsar la primera edició.

És un circuit fàcil que originàriament es va fer de nit, amb frontals i ben equipats, i que acaba amb el fantàstic premi per a tots els participants d'un berenar-sopar a la destinació final. La primera edició va ser del tot espontània, "no penso tenir un vespre avurrit" és el catalitzador de la idea. Poc a poc vam polir alguns detalls (de fet, no hi havia res previst) i cap a les 19:00 ja sortíem; pensant que era un 20 de Gener, ja començava a fer-se fosc. Però aquesta era la intenció! Una ruta nucturna fins a Barcelona tot per impedir que la tarda es tornés mainstream.

El resultat va ser tan bo que es va repetir fa poc, aquest juny, per Sant Joan. El motiu? El mateix. Impedir que el dia fos avurrit i fer-lo únic, recordable. I tant que s'ha fet.

Amb el post vull donar a conèixer la iniciativa, però també vull que qui estigui interessat s'animi a fer-la un dia, és fàcil! Repeteixo, és fàcil! Ara a continuació deixaré algun link amb el track de la ruta i informació del camí.
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4738970

Veiem que són 20km (poca cosa) i només 611m de desnivell de pujada. A més, el principi és molt maco, per una de les zones més maques de Collserola, i la baixada a l'entrega de premis final és per alguns dels barris més modestos de Barcelona, on podem gaudir de cases petites i poc vistoses. A més és tot recte (ja es veu). A més a més ofereix molt bones vistes durant el recorregut, i una gran panoràmica de Barcelona, que de nit amb tots els llums encesos és molt maca.
Així que això, a veure si quan torni a sorgir de fer una Montaditos Rider Cup, podem fer un recorregut amb més gent.

La Barcelona nocturna

Entrega de premis

Viatges II, directes a Mongòlia

Títol: Die Höhle des Gelben Hundes (El cau del gos groc a.k.a El Gos Mongol)

Directora: Byambasuren Davaa

Any: 2005

País: Alemanya (Mongòlia ) Idioma: Mongol

Repartiment: La família Batchuluun (La família Batchuluun)

I seguint amb els viatges des del sofà de casa ens topem amb Die Höhle des Gelben Hundes, pel·lícula que darrera de les formalitats alemanyes ens retrata la vida d'una família nòmada mongola en el seu propi ambient. Llargmetratge que viatja entre el documental i la narració ens permet fer-nos una idea de com és la vida nòmada en les planes de Mongòlia. Com diu la directora, qui per cert ja va rebre l'aprovació de la crítica una parell d'anys abans amb La Historia del Camello que Llora, les famílies nòmades són les úniques que no han perdut contacte amb la natura a diferència de nosaltres, que a la gran ciutat, protegits pel formigó i els vidres, no ens adonem que estem perdent aquest contacte tan natural. I és qui mira si és natural la simbiosi que troben home-natura que han recorregut a una autèntica família nòmada per a rodar la pel·lícula, la família Batchuluun. Més que actuar, viuen, i les càmeres aprofiten els moments oportuns per posar-se en funcionament i captar els instants precisos.

Recordant a la ja mencionada en aquest bloc Tulpan per un instant podria pensar que estaria veient “Tulpan 2”, és a dir, una pel·lícula semblant. Ara bé, a mesura que avançava el film me n'adonava que el que vaig veure en el seu moment era “Die Höhle des Gelben Hundes 2” no només per l'antiguitat sinó per algunes de les semblances. Sé que les comparacions són odioses i que són pel·lícules totalment diferents, però el director de Tulpan en Sergei Dvortsevoy és possible que veiés aquesta pel·lícula. La diferència és clara, l'estepa kazakh envers les planes verdes de Mongòlia (aquesta regió en concret que veiem en el film). A més del protagonisme, en aquella ocasió un noi ja format, en aquesta ho veiem tot des del ulls de Nansal. Ara bé, com a semblances trobem que: les dues són famílies nòmades, tenen problemes amb els seus ramats d'ovelles i la pel·lícula s'acomiada amb seqüències finals semblants. No ho dic com a crítica sinó com a observació. Tot i això, és una molt bona pel·lícula i ofereix coses diferents, potser millors i tot. La direcció en aquest cas és una mica més professional, possiblement gaudí de més pressupost. Tanmateix, no tots els detalls que ho superen són pel pressupost. La fotografia és millor tot i que peca una mica, en algun cas, de repetició. Però el paisatge ofereix més alternatives i l'enginy del director de fotografia les aprofita per aconseguir rodar des del pla més adequat per obtenir la barreja natura-home actuació-documental.

Batchuluun Urjindorj amb les ovelles

 Per començar, ens centrarem una miqueta en la història de Nansal i la seva família. Viuen en una casa desmuntable i tenen un ramat amb ovelles. Nòmades. Hi viuen els pares, Nansal, un germana petita i un germà més petit encara. Un família entranyable i d'aparença molt simpàtica i acollidora. Un dia, la nostra protagonista d'uns sis o set anys, es troba un gos en una cova a la muntanya, a qui batejarà com a Zochor, i decideix adoptar-lo. Ara bé, el seu pare últimament ha tingut problemes amb els llops i el seu ramat, i tem que en Zochor pugui ser descendent d'aquests i li porti mala sort. Des del primer moment que el veu ja no l'accepta i obliga a la seva filla que se'n desfaci, ja sigui abandonant-lo o tornant-lo a qui toqui. Ella, tossuda ja que li ha agafat confiança decideix quedar-se'l. Argument senzill.

Ara bé deixant a banda aquesta vessant narrativa del film, tenim un altre fil argumental que seria el documental. Amb Die Höle des Gelben Hundes ens posen en escena com és viure a Mongòlia en plena natura. Aquesta forma de vida és semblant a la que vam veure a Tulpan però una mica més arreglada. Tenen un espai més gran, més utensilis per usar, més béns a mà. També és més religiosa. A més, el paisatge que habiten és diferent. En aquest cas està entre muntanyes (o turons grans) en una extens prat d'herba. Tenen l'aigua més a l'abast però alhora també alguns perills per al remat, com són els llops o els voltors que sobrevolen la zona. A més, diferenciant-se de Tulpan en l'aspecte documental per veure com és la vida des de dins, la família protagonista ja s'ha mencionat que no actua. Els de direcció van anar per Mongòlia buscant famílies candidates a protagonitzar el film i volien algú amb qui treballar de forma més natural possible. No els volien fer fer res que no farien en condicions normals i, a més, poder-los filmar si trobaven situacions espontànies dignes, això sobretot amb els nens que a vegades ni sabien que estaven sent filmats. Aleshores és quan van trobar la família Batchuluun. Com diu amb la directora, amb el gos encara era força fàcil treballar-hi ja que el podien enredar amb algun tros de carn per aconseguir que es mogués com volguessin, però per rodar amb les nenes (i el nen més petit) havien de fer-los prendre tot com un joc, que tota l'estona fos com si estiguessin jugant i quan ho trobaven oportú, rodar.

Nansal jugant amb en Zochor

 Aquesta espontaneïtat dóna un plus a la pel·lícula fent-la més humana i permetent que arribin millor els sentiments de nostàlgia, bondat i estima. Perquè aquest films que ens provenen d'aquests països estranys, desconeguts, solen oferir-nos el mateix però des de llocs diferents. I és per això que acostumen a venir agafats de la mà amb una vessant documental (actuada) perquè és l'arma més poderosa que tenen, no en sabem res d'ells i ens agradaria aprendre'n. La història ja pot estar millor o pitjor, en aquest cas no està malament, dóna joc a mostrar-nos la innocència dels més petits amb el món que els envolta, enfrontat amb el patiment natural dels pares quan han de cuidar a tota la família, sense que ells ho vegin.

La història es repeteix senyors, asseguem-nos còmodament als sofàs que tornem a marxar de viatge, destinació Mongòlia. Com a advertiment, jo no viatjaria molt sovint. Deixaria que entre viatge i viatge passés suficientment temps per assimilar l'anterior i evitar comparacions, ja que cada destí és únic i té bellesa pròpia i és injust comparar-los. Si ja ho teniu tot apunt només cal que baixeu lleugerament els llums i us deixeu portar, que els Batchuluun ens obren les portes de casa seva.

7/10

La família Batchuluun

Grècia (Creta) :: πιλότος

Finalment ja sóc a Grècia, concretament a Creta (més concretament a Plakias, a primera línia de mar) i és que el dia se m'ha fet d'allò més llarg. Tinc un munt de coses per contar i com que només sé del cert que aquest blog se'l mira la Paula (perquè li enviaré el link), te'm dirigiré a tu ^^

Vaig sortir de casa a les 19:15 per agafar el FGC a 19:22 i sí, vam haver d'acabar corrents una mica ja que em maleta el trajectet es fa un pelet més llarg :P Però buenu, que a partir d'aquí tot va anar sobre rodes, agafant els trens just in time i a les 20:41 ja érem a l'aeroport del prat. (Tot això que t'estic explicant és "ahir", però per mi encara és "avui"). Total, que check-in's, cues i tonteries d'aeroport (com ara que el detector de metalls sempre em pita i m'ha de tocar un senyor), que a les 23:30 ja som a l'avió disposats a sortir.

Com a tots els vols comercials doncs estàs apretat i incòmode, i més si són 3 hores i mitja d'avió. Hi havia un grup jove de francesos, uns 8, un pel pesadets, però que com que jo m'adormo amb un plis, doncs ni me'n vaig adonar. Així que el viatge súper estret, buscant mil posicions incòmodes per a no dormir (guiño, guiño) i a les 4 ja he arribat a Ηράκλειο (Heraklion), la ciutat més gran de Creta.

...Però Oriol, si el viatge és de 3 hores i mitja, vas sortir a les 23:30 i arribes a les 4h?? Correcte, hi ha 1 hora de diferència horaria ;)...

Arribem allà i ja comença el primer indici de Creta, no fa fred i fa vent. Anem a agafar el cotxe llogat i ens dirigim cap a Plakias, on estic escrivint-te aquest post. Això que suposo que arribem a les 6h a Plakias, però jo estava sobadíssim ja que era un viatge de 1 hora o hora i mitja. Jo que sé, que a partir de les 6 em començo a despertar i a adormir en el cotxe (on no hi són els meus pares :S on són?). M'estic més d'una hora mig adormit/despert, posant-me "còmode" al cotxe, ja que feia calor, molta calor i no paraven de sonar les cigarres. En serio, molt heavy el tema de les cigarres, n'hi ha mil.

Tota aquesta parafarnàlia te l'explico perquè te n'adonis de que portava moltes hores mig zombie, tenia son, no sabia quin dia era, si havia d'esmorzar de dinar, de fer siesta contínua...

Total, que no sé on són els meus pares i vaig cap a la platja (la tinc literalment al costat (creuar el carrer)) i me'ls trobo apalancats en un xiringuito.

- Ah, ja esteu desperts?

I jo per dintre pensant, "Com esperaveu que us trobés aquí, porto una 1hora esperant-vos al cotxe".

Buenu, que ens anem al poble a esmorzar i quan ja tenim apartament preparat (fins a les 10h no podíem entrar). El primer que faig es estirar-me al llit ocupant-lo tot i sobar-me.

M'he desperat 1hora i mitja més tard (tenia un "mal son" i sorties en ell -.- em consolaves perquè estava espantat) i l'Eric m'ha dit que s'ha anat a banyar a la platja. Jo estic empanadíssim ja que només depsertar-me em pensava que ja havíem dinat i tal i que serien les 17:00....

... eren les 12:00 suposo jo. Aquí ja se m'ha començat a barrejar l'ahir amb l'avui. He estat zombie un parell d'hores més i ens hem posat a dinar, de segon com una salsitxa més suau típica d'aquí. Acabo de fer la digestió i...

... me n'he anat a la platja! Sí sí, i m'hi he estat un bon rato amb l'Eric. El primer moment pur de vacances, amb la caloreta, la platja, l'aigua fresca (on m'hi he acabat acostumant, quasi surto als 5min) i aigua clara. M'he cansat molt ja que hem estat un bon rato per allà corrent i tirant-nos i fent tonteries amb una pilota de tennis que ens hem trobat i ens l'hem apropiat.

Després de banyar-nos hem anat a fer una volta a Preveli o Megalospotamos i jo ja tenia al cap només una cosa. Hem anat cap allà i pam! ha caigut la primera geocache a Grècia, després d'uns minuts de búsqueda. I quan hem arribat al lloc on volíem anar, n'hem trobat una altra. Ja em portem dos! (Si tinc temps ja dedicaré un post al Geocaching a Grècia, encara que no t'importi massa ;) ). 8è país que sumo al mapa, i n'he trobat força més fora de Catalunya que a Catalunya.

El lloc era molt maco, un riu amplet i gros dins del que cap en un lloc tan àrid i sec com és Creta, acompanyat per tot de palmeres, que li donen un toc africà. Si tingués una wi-fi més bona (és molt lenta la que tinc, però no m'importa, estic de vacances hehehe) penjaria algunes fotos. Conform't en buscar-ho pel google (Megalospotamos), ja te les ensenyaré quan pugui ^^

I després de l'excursió hem tornat a casa i sopat i jugat a la podrida.

Volia explicar més coses, però potser ho faig ens post apart, com ara que no s'entén res de l'alfabet grec (t'enganyen com volen), de la sosprenent quantitat de cigarres i del munt de soroll que fan, del vent que bufa aquí i de coses d'aquestes. A més acabo el dia amb una frase una mica pam pam pam.

L'explicació és que aquí a l'ordinador veig que són les 23:59, guay, no és molt tard... però no he canviat l'hora ^^ és la 01:00 i en algun moment haig d'anar a mumir. A més tinc son del dia complet i confús que he tingut en quant a la hora. He fet com un 2en1 molt raro. 2en1 però en dos dies.

He fet moltíssimes coses aquest dia com has pogut veure, i m'he quedat amb les ganes d'explicar-te'n motles més. Si tinc temps, ho intentaré fer!

Boníssima nit preciosa, a veure si ens veiem aviat!

Pedraforca 2012!

Dos mesos després... torna una nova entrada al monòleg obert a tots els públics! M'agraiexo les lectures que faig al meu propi blog.

Aviso, serà un blog ple de fotos, però és que el lloc s'ho val.

Doncs fa una setmana vaig pujar el Pedraforca amb el cau de la Paula (Alverna) on jo i ella fèiem d'intendents (els qui cuinen, vaja). Era un campament de 10 dies a un terreny a prop de Saldes.

Mireu, m'he currat un mapa google.

Mostra C.E. 2012 Alverna :: Pedraforca en un mapa més gran

Es pot veure on teníem el campament, punts d'interès i la ruta que vam fer.En vermell són els trams tant d'anada com de tornada i en verd l'ascensció al Pedraforca (sentit anti-horari), pujant pel coll del Verdet i baixant per la tartera (que mola moltíssim!)

Ara em fotos potser faig una explicació més detallada del que era l'ascesció.

Vam començar al refugi, on hi vam passar les dues nits, per anar en direcció el Coll del Verdet. Quan jo vaig pujar el Pedraforca fa uns 6 anys, ho vaig fer la tartera, com també ho va fer la Paula, perquè nosaltres sí que molem. Doncs vam anar en direcció el Coll del Verdet i feia molt bon temps i ens vam trobar amb panoràmiques i escenaris com els següents.

Al principi del camí

La Paret ens saluda. Quins color més macos.

Veient això, tens ganes de fer el Pedraforca

Caminant a la vora del precipici

Una mica de camí interior

Vista des del Coll del Verdet

S'ha de dir quede pujada ens vam mig perdre i vam fer un camp a través una mica perillós ja que els de més amunt anaven llençant pedres (sense voler) als de baix, que queien rodolant. Més d'un es podria haver endut un ensurt, però no, el karma començava a acumular-se, coses dolentes hauran de passar?
Bé, un cop al coll començava la vertadera ascensció fent servir d'allò més les mans amb trams complicats, grimpant a la vora del precipici, alguns més preocupats pels nens que per ells mateixos, però amb unes vistes preciosíssimes!

Això sí que és grimpar!

Ni un núvol, un temps fantàstic

Veieu Gòsol a baix a la dreta?

Gaudint de la vista

El cim! Quina paret!

Des de dalt del Pedraforca! Gran recompensa!

I ara tocava baixar...

...i per la tartera!! Si és que és més divertit! Com esquiar sobre les pedres, sense parar de caure de cul, i acabar ben brut, però satisfet. Clar que alguns nens ho passaven malament, és molta pendent, però si hi vas amb decisió i sense por (però amb molta prudència!) pot ser un tram molt divertit, i per descomptat memorable. Tinc poques fotos, perquè no estàs per fotos, quan hi ets només fas que baixar!

Des del coll mentalitzant-nos.

Tot això s'ha de baixar!

Quin pendent i quin munt de pedres!

I un cop acabada la tartera, només quedaven deu minuts de bosc fàcils, per tornar al refugi.

El pedraforca s'ha de fer nois, és una gran experiència, divertidíssima i omple d'orgull.

Podria dir més coses, si hi ha mínim un comentari de que digui més coses ho faig, però tinc la sensació de que aquest post és molt llarg; potser és perquè té moltes fotos, o perquè m'he estat molta estona fent-lo (mapa + escriure + fotos) o perquè ho és en sí.

De debò, crec que potser hi ha alguna cosa més a explicar si algú ho vol.

Per acabar i per agraïr-vos (-me) la paciència us obsequio amb una foto de The Boss cuinant ;D

Posant orenga, com sempre.

P.D.: M'he mirat la previsualització i no és tan llarg, potser pel meu propi compte ja escriure alguna cosa més.