Quan els cowboys també són persones

Ara resulta que vaig fer bé de decidir-me a fer-ho bisetmanal i tot! Sé que fa tres setmanes de l'últim post però no és per falta d'idees que no n'he penjat cap. De fet, la majoria de cops que veieu escrites les expressions: "l'altre dia" o "ahir", estem parlant de setmanes o mesos. A més a més, apunto per dir que per aquest Agost, potser (potser), deixi el bloc de vacances. Me'n vaig fora tot un més, i si tinc la oportunitat de penjar alguna cosa (no sé com serà la disposició de wifi i tal) segurament serà per parlar del que estic fent. Només deixo una paraula clau Zakynthos. Feta aquesta introducció i possible advertiment per al més d'Agost (el qual espero que tothom tingui ocupat ;) ) passem al post d'avui del qual n'estic orgullós ^^

Renoi, però si veig que encara no havia parlat d'en Clint Eastwood! Doncs no esperem pas més, no. Ni Mystic River, ni Million Dollar Baby, ni Gran Torino. Avui toca un altre...

Títol: Unforgiven (Sense Perdó)

Director: Clint Eastwood

Any: 1992

País: Estats Units d'Amèrica 

Premis: 4 Oscars, 2 Globus d'Or i més...
Repartiment: Clint Eastwood (William Munny), Morgan Freeman (Ned Logan), Jaimz Woolvett (The Schofield Kid), Gene Hackman (Little Bill Daggett) i més...

A l'espera de veure els primers spaghetti westerns del mític Clint Eastwood dirigits per en Sergio Leone, l'altre dia en vaig veure l'últim: Unforgiven. Dirigida, produïda i interpretada pel mateix Eastwood, aquest representa el seu adéu al llunyà oest (pot ser que Gran Torino sigui realment el seu últim “western”?). I quin adéu. Guanyadora de 4 premis Oscar, entre ells: millor pel·lícula i director, i d'altres premis, Unforgiven compta amb un bon repartiment: Morgan Freeman (qui també apareixerà més endavant a Million Dollar Baby), Gene Hackman (Oscar a millor actor secundari) i Richard Harris. Aquesta es converteix en una de les seves millors pel·lícules, de l'excel·lent llegat que ha deixat.

Jo sempre he tingut una certa inclinació cap a les actuacions d'en Clint Eastwood, m'agraden fàcilment. El caràcter que desprèn, la mirada freda i dura, sempre m'ha agradat. Així que pot semblar imparcial, però un cop més, m'encanta la seva actuació. Ara bé, aquesta realment la viu, perquè és ell realment qui està en aquell paper. Sap que és el seu últim western ho saben tant el director com el personatge. Serà l'últim cop que passarà a l'acció al far west. Juntament amb ell hi ha la gran actuació d'en Morgan Freeman ara bé, aquest no sempre m'agrada tant. És molt bon actor però es deixa veure massa. Sovint té papers fàcils d'interpretar, però és amb personatges com aquest que em captiva. Aquestes pel·lícules són les que li donen la fama que té. També hauria de parlar d'en Gene Hackman ja que va guanyar un Oscar amb l'actuació. Realment, tots estan molt ficats en el paper.

Fins ara quan pensava en un western el primer que em venia al cap era la imatge del cowboy begut, caça-recompenses que es fica en embolics i enmig de tiroteigs, per acabar sent l'amo del poble. Clint Eastwood va ser aquest cowboy fa 45 anys a Itàlia. Ara bé, passat aquest temps, William Munny no és més que un cowboy retirat, vidu, amb dos fills a mantenir i sense diners per fer-ho. Aleshores se li presenta la oportunitat de guanyar 1.000$ si mata dos vaquers que van agredir una prostituta, creant-li ferides i cicatrius a la cara a ganivetades. William Munny va ser el cowboy més despietat que s'hagués conegut mai, assassí de nens i dones, però ha intentat deixar aquesta vida enrere. Ell, però, necessita els diners i s'embarca a la busca d'aquests bandit juntament amb el seu company inseparable, Ned Logan (Morgan Freeman) i un jove inexpert que es vol menjar el món (Jaimz Woolvett).

Ara bé, els cowboys són persones i tenir una pistola no vol dir tenir la capacitat de matar. Això, però, no ho sap el jove vaquer que els embarca en aquesta cerca-i-captura, conegut com a “The Schofield Kid” i com que d'en Will Munny només en coneix el seu passat s'espera l'aventura de la seva vida. De fet, en Schofield Kid és com els adolescents d'ara, els que van amb les hormones revolucionades, un cregut, que es pensa que és capaç de tot, però poc a poc es topa amb un món dur, difícil, madur. Matar no vol dir prémer el gallet de la pistola. Matar es treure la vida a una persona, prendre-li tot el que té i tot el que tindrà.

Així doncs, en Clint Eastwood, ens regala un western, que en certa manera i dins dels límits, és no-violent. Una pel·lícula que analitza la vida del llunyà oest des d'un altre punt de vista. Si fins ara els westerns eren: “La ciutat no és prou gran per a nosaltres dos” o “tens una recompensa que m'interessa” era perquè qui els representaven eren la gent inconscients, els borratxos, el que un dia va ser en Clint Eastwood (i de cap manera estic criticant res, de fet, els cowboys eren aquesta gent). Ara bé, alguns d'aquests vaquers si al cap dels anys sobreviuen i han tingut la sort de no ser matats, pot ser que acabin madurant, i és aleshores quan veiem un altre tipus de western. De fet, aquí és on trobo una de les grandeses d'aquesta pel·lícula. Que en Clint ens ensenyi com un dia ell va ser un d'aquells assassins i amb el pas del temps ha intentat canviar, però sempre li pesa el passat. Aquest el duem a sobre com un cargol que tragina casa seva. Pesa.

Tanmateix, aquesta pel·lícula no només gira al voltant d'aquest trio en busca dels bandits. Qui ofereix la recompensa és el col·lectiu femení de la casa de barrets on van ocórrer els incidents. I tenint en compte els temps que corren, la recompensa és molt seductora. El poble, però, no vol que s'ompli d'assassins i el xèrif de Big Whiskey (el nom del poble), en Little Bill Daggett apallissa a tothom que consideri un caça-recompenses perquè se n'oblidi del premi i se'n torni cap a casa. Fa de protector del poble.

Els westerns ja no estan de moda. De fet, a parir d'Unforgiven (i ja feia temps) de bons westens no n'han aparegut gaires. Potser podríem nomenar TrueGrit (dels Germans Coen) i Django (d'en Tarantino). La diferència és que aquestes dues són “homenatges” a westerns que els directors admiraven; Unforgiven és un homenatge al que ell mateix va ser. S'acomiada del gènere que el va fer famós i intenta agrair a la gent què van fer d'en Clint Eastwood un icona, mostrant-nos que, amb ells, ha après un munt i ho demostra amb aquesta gran pel·lícula. Un adéu amarg, i no és l'últim que dirigirà.

9/10

"It's a hell of a thing, killin' a man. Take away all he's got, and all he's ever gonna have."

Imagineu-vos-la dita pel Clint Eastwood, amb aquella mirada i aquella veu. Buf! 

L'últim gran Hitchcock

Títol: The Birds

Director: Alfred Hitchcock

Any: 1963

País: Estats Units d'Amèrica

Repartiment: Tippi Hedren (Melanie Daniels), Rod Taylor (Mitch Brenner), Jessica Tandy (Lydia Brenner), Suzanne Pleshette (Annie Hayworth), Veronica Cartwright (Cathy Brenner).

Si m'atreveixo a comentar un Hitchcock com és The Birds és perquè ja assumeixo des d'un principi que no aconseguiré aprofundir molt i que no és més que un exercici d'autoaprenentatge més. Tot des d'un punt de vista novell que no sap fer res més que esmentar les coses que ha llegit o sentit d'altres llocs sempre i quan s'assemblen a les conclusions pròpies a les quals he sabut arribar i que també vull plasmar. És a dir, una barreja del que puc arribar a saber jo per mi mateix adornat amb el que m'informo (no ho fa tothom així?). Avisats estem. Sí, es tracta de The Birds (1963), basada lleugerament, en idea, en un relat curt de Daphne Du Maurier autora de la qual també es va basar per a Rebeca, i podríem dir que és l'última gran pel·lícula de l'enigmàtic, intrigant i icònic director britànic Alfred Hitchcock. Deixem en darrera grans pel·lícules com Dial M for Murder, Vertigo, Psycho o personalment la que més m'agrada Rear Window (només he nomenat les pel·lícules que he vist i amb un ordre ascendent de forma subjectiva).

The Birds té la fama de ser una pel·lícula de terror. De fet, el terror dels anys 60 se'ns torna a intriga als nostres temps, però la tensió es respira en l'ambient, potser la paraula clau del film: “l'ambient”. Ara bé, també té una certa sub-trama amorosa darrera, però res més enllà de la incertesa amorosa entre un home i una dona que es coneixen i tenen una relació amor-menyspreu i que les circumstàncies fa evolucionar. Ara bé, deixant a banda aquest fil paral·lel del film, la reputació de film de terror se la guanya i amb escreix. Tal és així que segurament el director es va concentrar tant en saber crear tan bé aquest ambient que es va deixar endur i es va despenjar de la resta d'aspectes que construeixen un film. L'argument, molt senzill (tot i que no em molesta gens! Una idea, és a vegades, tot el que necessites) i uns personatges que no són plans però que aprofundeixen poc. Això sí, no falta el personatge de la mare possessiva que tan d'èxit va donar a Psycho ni la relació de dóna d'ulls blaus i rossa amb l'home guapot de l'època (com ara James Stewart) com la que trobem a Rear Window o Vertigo.

Melanie Daniels i Mitch Brenner coneixent-se

Ara bé, en aquest cas la intriga no és deguda a un assassinat o fet semblant, com en quasi totes les altres pel·lícules conegudes seves, sinó que sorgeix d'un fet més inesperat: els ocells. Criatures a priori afables, tranquil·les, inofensives, que donen color a la vida... Què passaria si un dia ens ataquen? Mai us ha atacat una gavina? (A mi no, però sé d'algú que diu que sí ;) ). El que és cert és que ja no veuré els ocells de la mateixa manera. I aquesta “por” que m'ha aconseguit crear amb els ocells (A veure, matiso. No és que tingui por als ocells, però ara quan els veig no puc evitar pensar en The Birds i en què passaria si decidissin atacar-nos) és semblant a la que ens va crear amb Psycho. Qui abans de veure la pel·lícula, o que no l'hagi vist, no ha tingut mai por de la cortina de la dutxa? És que clar, la dutxa és un lloc petit, on et trobes sol, no saps què hi ha darrera i amb el soroll de l'aigua no sents si algú s'apropa. Això no fa por? Doncs després de Psycho sempre et vindrà al cap l'escena quan vas a dutxar-te, i és aconseguir fer pensar en la pel·lícula a la vida quotidiana un dels factors que hagi fet que la pel·lícula perduri tant de temps. Aconsegueix que faci por més enllà dels crèdits final del film.
The Birds comença amb l'encontrament entre Melanie Daniels (interpretada per Tippi Hedren a qui va conèixer en un anunci d'una beguda que aprima) i Mitch Brenner (Rod Taylor) en una botiga d'ocells de San Fransisco. Ell vol comprar agapornis (Lovebird en anglès que permet generar algun joc de paraules) per a la seva germana, que farà 11 anys (sí, una diferència d'edat gran). Resulta que ella es fa passar per la venedora de la botiga i després de deixar-se en evidència (ell de seguida veu que està fingint se n'aprofita) es genera una relació en que verbalment es tiren mocs però que en surt una guspira d'atracció darrera. Ell se'n va sense poder comprar les agapornis i ella, per sorprendre'l i apuntar-se un punt, li vol regalar els ocells d'amagat. Tanmateix descobreix que no viu a San Fransisco, sinó a un poblet proper, Bodega Bay. Va fins allà i hi coneix la seva família: la seva germana de 11 anys i la seva mare, Lydia Brenner (Jessica Tandy) que en un principi es mostra freda, no li atrau la idea de que la separin del seu fill. Mentrestant, però, de forma progressiva els ocells comencen a atacar la gent.

La tensió comença. Alguna cosa rara passa.

Com sabem, The Birds és famosa per a ser un film on principalment els ocells ataquen a les persones, no obstant, en aquesta mini-sinopsis això només és la frase final. Com he dit hi ha tota una sub-trama amorosa darrera, però amb el film queda evident que és secundari. La trama principal és la creació d'una tensió in crescendo que està tan ben construïda on la resta queda en un segon nivell. Aquest augment gradual és l'ànima del film. Ho aconsegueix: ja pot ser senzillament amb plans senzills, amb detalls secundaris dins de les escenes, en escenes simultànies que ocorren en un mateix enquadrament (força innovador però no pas pioner) o amb fets puntuals que van en augment i acaben culminant amb les més famoses escenes que haguem vist, ja sigui sense voler per la televisió o en qualsevol altre mitjà. De fet, tots hem vist alguna seqüència o referència de The Birds en algun moment, pot ser que no en siguis conscient. I és que l'atmosfera que aconsegueix crear de ben segur que és model de molts dels films d'intriga que haguem vist i s'han fet posteriorment. Tan horripilants són les escenes de cridòria amb els atacs dels ocells, com els moments de silenci, de calma aparent però que en realitat és quan més angoixat estàs; saps que el perill hi és, et mira a la cara, però no saps quan atacarà.
Sense necessitat d'explicar el perquè del comportament d'aquests animals, que de fet fa que m'agradi més (i no dec ser a l'únic), hi ha força simbologia darrera en moltes de les accions i imatges. Tanmateix en alguns casos està massa poc cuidada o massa forçada (pot ser que sigui el meu punt de vista) i es fa innecessària; de la mateixa manera, l'encerta amb altres casos i enriqueix el film com podria ser en el desenllaç d'Annie Hayworth (Suzanne Pleshette), veïna del poble, o en el comportament de Melanie Daniels que la porta a actuar d'una forma determinada. Sense voler explicar més, però, aquesta queda relegada al segon pla, ja que el protagonisme se l'emporten les aus, els ocells.

Caos causat pels ocells. Les escenes de cridòria que deia.

Una de les innovacions que presentava el film, és en l'aspecte visual (nominada a l'Oscar a millors efectes visuals). Sense entrar en detall de la tècnica de llum de sodi que fan servir (no la vull esmentar al detall ja que sinó semblaria molt pedant), moltes de les escenes estan gravades en estudi. A més, en les que hi intervenen atacs d'ocells també estan afegits a sobre electrònicament i els actors havien d'actuar imaginant-se'ls (sembla obvi). El director, preferia fer les escenes a l'estudi (amb un “croma” darrera) perquè així tenia més control de la il·luminació i del so, tanmateix, ara que ho sé, personalment ho trobo com un punt negatiu, sobretot pels actors. Si has d'actuar, fer-ho en un estudi on tot és tan artificial deu ser molt difícil. Prefereixo les escenes gravades in situ o l'actor pot trobar-se més natural, on li toca i veient el que està veient el personatge. Però clar, això són coses que he sabut perquè he vist un tros del making off i possiblement amb el simple visionat de la pel·lícula no me n'hagués adonat (però que hauria de saber si en situéssim en el context històric). No obstant, les actuacions són més que correctes en tots els personatges tot i haver volgut estalviar diners en actors per destinar-los als efectes, per això he esmentat anteriorment que Tippi Hedren la va conèixer en un anunci televisiu.

En resum, una gran pel·lícula, l'última gran pel·lícula, d'Alfred Hitchcock. Un must see per entendre millor el significat de l'adjectiu Hitchcockià i per saber-ne més del perquè del cinema de terror. Algunes de les escenes són or pur i properes a ser per sí soles definitòries del film i no molt lluny del propi director. El millor? El procés creatiu i la posada en escena del que és la idea de The Birds culminat amb l'ambient. El pitjor? El dany col·lateral que comporta dirigir la concentració en un aspecte relegant els altres a un nivell inferior. Tanmateix, no és més que un mal menor. Deixa que l'atmosfera Hitchcockiana s'apoderi de tu.

8/10

Hitchcock like a boss

Homenatge que no arriba a més

Títol: Howl 
Director: Rob Epstein i Jeffrey Friedman 

Any: 2010 

País: Estats Units d'Amèrica

Howl és un biopic de Allen Ginsberg (amb una bona interpretació de James Franco) poeta del segle XX famós pel seu llibre “Howl and others poems” que va ser declarada obscena i portada a judici per a ser censurada a San Fransisco. La pel·lícula es centra en la vida del poeta en els moments d'inici de la seva vida poètica, en la creació del poema, el judici que el volia condemnar i en una entrevista posterior donant un punt de vista de la seva visió de la vida i com funciona tot. Reivindicant la seva homosexualitat i tractant temes com les drogues amb un llenguatge a priori vulgar i obscè, sense pèls a la llengua, va deixant vers rere vers la seva idea.
Duta a terme de forma correcta va barrejant els diferents moments cronològics que marquen la vida de Howl i de l'Allen. Fent servir el canvi en el color per separar el que és judici – passat – poema poc a poc la pel·lícula avança sense contratemps i a un ritme constant i pausat. Les tres línies paral·leles, o quatre, en l'inici del film aconsegueixen passar-se el protagonisme de forma adequada, però a mesura que passen els minuts, aquest anar i venir es torna massa metòdic i matemàtic, esdevenint-se avorrit i previsible.
En quant a cinema no m'ha aportat res diferent ni nou, res que valgui la pena destacar. Ara bé, si saps de qui es tracta, qui era Allen Ginsberg i vols saber com enfocava ell la vida, la pel·lícula pot ésser recomanable. En resum, humil homenatge a Allen Ginsberg qui, expressant-se de forma natural, va saber fer obrir els ulls d'una generació que anava de mal en pitjor.

5/10

«I very soon realized that nobody was really shocked by anything. [...] People would never really be shocked by an expression of feeling»

Ni l'optimista pot evitar veure buit un got buit

Sí, fuck it si només parlo de cinema, per algun motiu m'agrada i aquesta és una de les úniques maneres que en tinc d'aprendre'n més. Sé que vaig dir que parlaria d'altres coses, però no se m'acudeixen. No cal forçar-les, ja vindran.

Ara bé, aquest post és una mica diferent, ja que la pel·lícula d'aquest cas és una que no us recomano del tot. Exacte, no. Es tracta de Somewhere (2010) de la Sofia Coppola, filla del gran Francis Ford Coppola (gran perquè m'ho ha dit altra gent; és el director de les pel·lícules de The Godfather (1972) o de Apocalypse Now (1979) ). Tanmateix la mateixa Sofia Coppola la podeu conèixer per ser la directora de Lost in Translation (2003) (un èxit que personalment atribueixo més a Bill Murray, potser perquè em cau de puta mare, però no només) que em va agradar molt. Finalment, m'agradaria afegir que aquesta pel·lícula ha estat guardonada amb el lleó d'or a millor pel·lícula al festival de cinema de Venècia. Després d'aquesta breu introducció per fer-vos veure que no és que triï pel·lícules rares aposta, sinó que hi ha algun motiu darrera, passem a aquesta pel·lícula.

Per començar vull dir-vos dues coses: una és que la paraula clau d'aquest comentari serà: "buidor". De fet ja us he resumit/explicat/criticat la pel·lícula amb aquesta paraula, però resulta que el post és massa curt i no em satisfà (em crea una sensació de buidor); L'altra és que com que no us la recomano em prenc la llicència de, si em ve de gust, anar explicant detalls, per tant, que ningú es molesti si creu que li explico al final, esteu avisats.

La pel·lícula ens retrata la vida personal d'una estrella de Hollywood. Aquesta viu en un hotel de Los Ángeles, pel que es veu famós, el Chateau Marmont. El seu horari va en funció del que comporta fer una pel·lícula d'èxit: rodes de premsa, sessions de fotos, viatges a l'estranger per recollir premis. Per tant, si la seva agent no li diu res, ell no té res a fer. En el temps lliure, on sigui, en el seu temps, es dedica a fer a tot allò que per un adolescent seria el seu somni: festes i anar de noia en noia, la primera que es trobi per davant. El que passa és que un dia, sense previ avís, es presenta la seva filla d'onze anys amb qui s'ha de quedar una temporada (ja se sap, l'estrella es casa amb alguna noia, tenen una filla, ell mai s'hi pot ocupar, el matrimoni fracassa, es separen i de tant en tant s'ha d'ocupar d'ella). Ara bé, això representa la irrupció d'una vida normal dins de la seva, que està buida, vàcua. Comparteixen un munt de temps junts, ja que a ell li toca anar a Milà a rebre un premi, i s'estancien en una suit de molt luxe en un dels millors hotels. Apart de l'entrega, no tenen res més a fer i es diverteixen com nens: Juguen al Guitar Hero, demanen tots els gellatos al servei d'habitacions, van a prendre coses... Normal, ell que s'avorreix la major part del temps, té l'oportunitat de fer coses. El que passa és que la nena se'n va de campaments i així que torna a estar sol se n'adona que està buit per dins. Que no és ningú i que vol canviar la seva vida. Així acaba la pel·lícula.

Bueno, la idea no és del tot dolenta, per els seus inconvenients són, entre altres els següents:

Com representes la vida monòtona i buida d'aquesta estrella. Doncs, per exemple, fem alguns plans on no hi hagi diàleg i se'l vegi a ella al sofà, sol, amb una copa de whisky i fumant. La primera calada vale, a la segona ja veus que està sol, però en porta cinc o sis i encara està allà. No ho sé, és avorrit veure a algú fumant sol a casa. O, per altra banda, allarga molt algunes escenes que no aporten res. L'exemple és al principi on se'l veu a ell estirat al llit i davant dues noies (rosses i bessones) que li fan un ball sensual amb aquelles barres verticals. Una estona de ball, d'acord, per veure què fa amb el temps lliure, però els 5 minuts que dura la cançó encara segueixin amb això, pffff. (A més, dues vegades surten aquestes noies fent balls diferents, en el mateix lloc). I tota aquesta multitud de minuts per a mostrar-nos que la seva vida és buida (no vull ser pesat, però la pel·lícula és això!) avorreix.

En fi, trobo que hi ha bona intenció darrera, amb alguns detalls bonics, però és que d'aquest tema no se'n podia treure molt suc. Personalment, no m'ha fet el pes i, he llegit crítiques amb les que compartien aquesta mateixa opinió i d'altres que la criticaven bé, però donant a entendre això, la lentitud de l'avenç del film. Aquesta segona postura, l'entenc perfectament, tot i que, com a molt pot arribar a un "està bé, m'ha agradat" ni que t'agradi el cinema i en siguis un crític expert, és que més no dóna, no m'imagino a ningú dient "m'ha encantat!". No és possible en aquesta pel·lícula.

Whatever Works (Si la cosa funciona)

L'expressió de la cara és perfecte

    Com he rigut amb aquesta pel·lícula, un altre cop. Ja l'havia vista, però l'he gaudit com si hagués sigut la primera vegada. Pels qui no l'hagin vista, és una molt bona recomanació sobretot si us agraden les pelis del Woody Allen. Si l'odieu, doncs no cal que en fer gran cas d'aquest post que no crec que sigui capaç de fer-vos canviar d'idea. El que passa, però, és que en aquesta peli el paper del personatge excèntric que ho odia tot i té les idees claríssimes, i controvertides, del seu món particular no l'interpreta el Woody Allen sinó Larry David i ho trobo un gran encert, ja que hi ha algunes peculiaritats que no encaixen amb el perfil del Woody. La peli del Woody Allen on no actua ell que més m'agrada, segurament perquè el seu esperit en l'actuació sí que hi és.

     El guió el trobo un Woody Allen pur, en que es nota clarament la seva signatura. A més és divertidíssim sobretot amb alguns dels girs que dóna amb les personalitats de certs personatges (no vull ser gaire concret). A més moltes de les bromes i gags que va deixant anar dissimuladament, valen molt la pena. 

    Whatever Works és l'estil de vida que proposa Boris. Ell és un geni (IQ 200) però té una visió de la vida pessimista i molt crítica. Ell ens adverteix que qualsevol cosa que en faci feliç, si la cosa funciona, doncs que ho aprofitem i siguem feliços. Com sigui. Que el món és un lloc massa trist, que tot està en moviment, tots acabarem morint... Pessimista, oi? I ell no sembla que ho porti gaire bé, té atacs de pànic nocturns (el primer el vaig trobar divertidíssim [si algú sap algun sinònim de divertidíssim o molt divertit que me'l faci saber que no se m'acudeix cap...], però que dóna una mica per pensar) però un dia coneix una noia (Melody) que la treu de polleguera i tot canvia.
    El que diré no ho considero Spoiler perquè ho diu al principi de la peli, però t'adverteixo per si no vols llegir-ho. Boris té una dona en que tenen molt en comú: són llests, els agrada l'art, la literatura, aficions en comú. Sobre el paper són un matrimoni perfecte, però la vida no està escrita sobre el paper. És per això que quan Boris coneix Melody, no tenen res en comú, ella és ignorant, infantil, simple; ell el contrari, és intel·ligent, massa crític amb tot, complex. Sobre el paper formen una parella horrible, però la vida no està escrita sobre el paper. Si per molt que no tinguis res en comú, ets feliç, si la cosa funciona, no ho deixis escapar. El que sigui. I això potser no només passi amb Boris i Melody.
     Woody a més aprofita per criticar tot allò que li agrada. Que si la religió, que si no pensem per nosaltres mateixos, que si les dones, tot. Pot semblar repetitiu que sempre ens critiqui el mateix, però sortint de la boca d'una altra persona (Larry David) no t'ho sembla. Realment, en aquesta peli, formen un duet fantàstic.

     No vull molestar-vos més ni escriure massa coses que puguin no fer-vos-la gaudir com ho he fet jo. A més segur que me'n deixo un munt, com sempre, però al cap i a la fi tu ets qui et faràs una idea i opinió de la peli, i no seré pas jo el qui te la construeixi per tu, així que no passa res si em deixo coses ;) . Ideal per passar una hora i mitja de forma relaxada, rient una bona estona.

El Boris pessimista

Do unto others. Democracy. Government by the people. All great ideas. These are all great ideas, but they all suffer from one fatal flaw. Which is they're all based on the fallacious notion that people are fundamentally decent. Give them a chance to do right and they'll take it. They're not stupid, selfish, greedy, cowardly, short-sighted worms. They do the best they can.

El Boris feliç

That's why I can't say enough times, whatever love you can get and give, whatever happiness you can filch or provide, every temporary measure of grace, whatever works.

El Resplandor (Llibre i Peli)

Adverteixo que en el meu calaix de Sastre no hi podien faltar crítiques/opinions/ressenyes de cinema, i quina millor per començar que "The Shining" en que puc opinar com a gran pel·lícula i com a gran llibre. Però és que a més és gran llibre gràcies a l'Stephen King, però gran pel·lícula gràcies a l'Stanley Kubrick. Ja m'aniré explicant. Intentaré no fer-vos Spoilers, tanmateix us recomano tan el llibre com la pel·lícula plenament.

Sé que no és ben bé així...

Com a pel·lícula és de terror però no t'esperis espantar-te, cridar quan menys t'ho esperes. No. Aquesta pel·lícula fa por d'una altra manera. Per començar amb la música, m'encanta la banda sonora que utilitza, no perquè m'agradin les cançons sinó perquè la trobo encertadíssima per a crear l'ambient de tensió. Exacte, tensió és el que crea i et va originant un malestar. Et poses nerviós veient la pel·lícula, desitges acabar la pel·lícula potser i això sí que és viure el terror. Per crear aquest ambient, però, l'Stanley ha hagut de posar de la seva part. La famosa escena del nen passejant-se pels passadissos de l'hotel en un tricicle, no apareix en el llibre. El que passa però, és que mentre veus com el nen va fent el seu passeig, amb els canvis de soroll que comporta conduir per la catifa o per les rajoles, esperes que a cada cantonada apareixi alguna cosa. Et vas posant nerviós, perquè el nen segueix pedalejant i segueixes sense trobar-te ningú. Poder et desesperis. I això ho ha creat ell. Seguim però amb l'actuació del Jack Nicholson. Mare meva, com a actor en general, és bonet, però si ha de fer de boig és el millor. Personalment, trobo espectacular la seva actuació en aquesta pel·lícula. Brutal. Jo en destaco també l'actuació de la Shelley Duvall que a més hi ha tot d'històries interessant sobre com la tractava l'Stanley per aconseguir que realment estigués nerviosa.
Però, i el llibre? Doncs em va encantar. Primera novel·la que llegia de l'Stephen King i vaig trobar el que buscava. És una novel·la de terror (més que la pel·lícula) en que la idea és genial i em sorprèn que només fos la seva tercera novel·la. És el seu terror característic, pot agradar-te o no. Es nota que a diferència de la pel·lícula aquí no faig una recomanació tan aferrissada ja que entenc que en lectura sigui més fàcil que un llibre no t'agradi o et cansi. Però si mai em preguntes per algun llibre d'intriga, tensió o terror, que sàpigues que de moment aquest llibre apareixeria en la conversa.
No n'estic convençut d'haver dit tot el que podria/voldria, qui sap potser algun dia faig la segona part d'aquest post per acabar-lo de completar. Ara bé, quedeu-vos amb la idea i a veure si us animeu a veure-la o si ja ho heu fet a veure si esteu d'acord amb mi.