Director: Lars von Trier
Any: 1991
País: Dinamarca 
(Idiomes: Alemany / Anglès)
(Idiomes: Alemany / Anglès)
En
la següent pel·lícula hem de tenir en compte que es tracta d'en
Lars von Trier i això ja vol dir veure una cosa diferent.
Aquest director danès és tan celebrat com repudiat pel mateix
nombre de gent, tanmateix s'ha de dir que té una manera molt pròpia
de fer cinema i encara que no t'agradin les seves pel·lícules
admets que hi ha un molt bon treball darrera. És un home una mica
excèntric i això fa que el tema de les seves pel·lícules sigui
tan controvertit, però els resultats l'avalen (de la mateixa manera
que pel seu caràcter no ha tingut l'oportunitat d'optar per certs
premis). És un director diferent i per tant tens l'oportunitat de
veure coses noves. Europa
és una de les seves primeres pel·lícules i és la que vaig veure
fa poc i he
decidit
comentar (d'en von
Trier en veritat
comentaria altres pel·lícules però prefereixo anar agafant ritme i
personalitat per a aventurar-me més tard amb les
que més m'agraden). Dit això, procedim.
Al
meu parer Europa és
la pel·lícula amb menys segell von Trier
que he vist, tanmateix això no vol dir que no sigui una pel·lícula
diferent, perquè ho és. Tot i ser de l'any 1991 l'ambientació al
1945 a Alemanya, acabada la segona guerra mundial, és molt bona, no
tant per el muntatge
que és el
més adequat,
sinó per l'estil de fotografia,
més propi d'una gravació d'aquella època. I evidentment per ser en
blanc i negre. S'ha de dir, però, que algunes escenes, o més aviat
elements de l'argument, són en color; amb elements de l'argument em
refereixo a: ja pot ser elements concrets d'una seqüència, escenes
senceres, o personatges. Aquest color té un significat, com ha de
ser (un director no fa les coses perquè sí, cap director ho fa)
però
ja el comentaré
més endavant.
Aquesta bona ambientació acaba sent completada per la hipnòtica veu
en off de Max von Sydow,
que dóna l'atmosfera característica d'Europa.
Un ambient feixuc, tètric i
trist. Aquesta atmosfera
intenta plagiar l'ambient que es vivia (o que el von Trier
interpreta) en els anys posteriors de la segona guerra mundial, tant
els temes polítics com els socials.
Aquest treball per a escenificar el passat també es veu retratat en
la manera de fer cinema d'en Lars von Trier
dels anys següents, ja que com es va veure amb el seu característic
dogma (i d'altres
directors com Thomas Vinterberg),
un tractat en que havia de rodar amb càmera en mà (com es feia
abans), sense decorats, sense música extra... sense afegitons,
l'escena i prou. Alguns
exemples en són Idioterne,
Breaking the Waves o
Festen (aquesta
última d'en Thomas Vinterberg).
A més a més, dóna proves
del seu talent cinematogràfic usant els recursos que té a mà, el
doble joc en els plans i afegint elements de més.
 |
| Una mica d'ambientació |
Amb
Europa en
Lars von Trier torna
a mostrar el pessimisme envers la humanitat que tan el caracteritza.
Amb l'atmosfera ja descrita aconsegueix més de la meitat, amb el
guió ho completa. Leopold
és un americà que va a Alemanya per ajudar-la a sortir de la
misèria en la que ha caigut després de la derrota. Ell, al no
viure-la, arriba amb la ment pura,
aquesta
no
ha estat corrompuda per la guerra. Creu que els dolents han sigut
vençuts i que les víctimes poden tornar a començar. Va amb bona fe
i amb la intenció d'actuar correctament. Tanmateix, la guerra tot
just ha acabat i totes les ferides que aquesta ha generat no han
estat curades. Per tant, la guerra encara no ha acabat del tot. Entra
en l'ofici de ferroviari i allí coneix dels dos bàndols. Se
n'adona, a marxes forçades, que ser neutre no ajuda a ningú, tots
el necessiten (o
tots el manipulen per obtenir els seus serveis).
Leopold
intenta mantenir-se ferm, però per una banda té l'amor d'una dona
Katharina
filla de la influent família Hartmann
propietària de Zentropa
l'empresa de la xarxa ferroviària. Leopold
de sobte es troba al mig d'una lluita entre els Werwolf
i els Aliats,
quan ell creia que la guerra havia acabat. Els
Werwolf
va ser una força irregular nazi creada a finals de 1944 per combatre
els Aliats a
través d'una guerra de guerrilles.
La intenció d'ajuda del nostre protagonista queda reduïda al no res
i es veu obligat a adonar-se que ser neutre pot ser fins i tot pitjor
que escollir un bàndol.
 |
| El doble joc de color i B&W |
Amb
això sembla que el director nòrdic ens vulgui donar pistes de la
seva forma de veure de com va ser la segona guerra mundial i com eren
els nazis (recordem les nefastes declaracions que va fer a Cannes en
la presentació del seu film Melancholia
en aquest festival i que li va permetre ser el guanyador al premi a
persona non grata
a Cannes).
Juga amb el llenguatge referint-se al Werwolf
(home llop escrit en alemany) per donar vida a l'argument i deixa
anar diàlegs en algunes escenes que poden fer pensar. Tanmateix, jo
en general no comparteixo la mateixa opinió en alguns dels aspectes
sobretot perquè com ell no n'he viscut res, només sé el que posa
als llibres, però amb això no hi entraria que sinó desviem el tema
del cinema cap a la política i aquest és més pantanós i no
n'entenc tant. No obstant, sembla que tingui una relació amb el
protagonista, que com ell, no ha viscut la guerra sinó que ha vingut
d'Amèrica un cop a acabada i la idea que en tenia no s'assembla a la
que es troba allà realment.
Tot i el pessimisme propi del danès, ja he dit que no hi noto gaire
la seva forta influència a la qual n'estava acostumat. En altres
pel·lícules he vist molt detalls que el distingien de forma
positiva en la manera de fer cinema i en aquesta només n'he trobat
dos, un dels quals tampoc és que sigui una gran innovació.
 |
| Leopold en mig del dilema moral |
Aquest detall
de
poca innovació
és l'us del color dins del blanc i negre de la pel·lícula (no ho
trobo un blanc i negre exacte, sinó com una de-saturació de
l'escena). Ja
he dit que hi ha elements de l'argument que gaudeixen de color. Tots
aquests tenen un origen comú que no seria adequat d'explicar si un
no ha vist la pel·lícula. El que sí que es pot explicar, és que
aquest elements ajuden a entendre el transcurs del film, però
sobretot ajuden a plasmar la idea que en Lars
vol. Està
molt ben utilitzat, s'ha d'admetre. Recordem que 3 anys més tard
Steven Spielberg
fa una cosa semblant amb el vermell i la seva Schindler'sList
guardonada amb 7 Òscars.
L'altre
detall destacable, i aquest sí que ho és en un exponent major és
el de la veu en off de Max
von Sydow.
Es una veu hipnòtica
que té el paper de narrador. Ens parla des de fora i ens explica el
que vindrà. És un poder superior dins de la pel·lícula. Els fets
que narren sempre van precedits d'un compte enrere i quan aquest
acaba, el fet ocórrer. Durant aquest recompte, ja saps què és el
que vindrà i tanmateix ho esperes amb tensió. És lent, pausat però
de forma exacte. Mai massa ràpid ni massa lent. I aleshores ve el 5,
i ara passarà això. 4 notes que avança una mica, 3 més del
mateix, 2 ja queda poc, 1 ara... i passa el que ell digui que ha de
passar. Lentament, ell ho diu i tu ho esperes, no ho pots canviar. El
narrador mana, té el poder.
 |
| La hipnòtica veu en off de Max von Sydow |
La
pel·lícula no està malament, si ets fan dels films d'en Lars
von Trier
mira-te-la, però no serà la teva preferida ja que no m'ha deixat
aquella sensació de “he vist una cosa diferent” com em va passar
amb Melancholia,
Dancer in the Dark
o Dogville
(entre altres, que són excel·lentíssimes pel·lícules al meu
gust). És una manera especial de veure cinema. En destaco l'ambient
que és capaç d'escenificar, sobretot per la veu en off i els seus
comptes enrere, però no molt més. No és una recomanació tan
efusiva com les anteriors ja que no ofereix coses molt diferents o
remarcables, però segueix sent una recomanació.
6,5/10
Deixo el link de la crítica escrita al filmaffinity (és la part de crítica del post traduït al castellà): http://www.filmaffinity.com/es/user/rating/370054/160114.html
Deixo el link de la crítica escrita al filmaffinity (és la part de crítica del post traduït al castellà): http://www.filmaffinity.com/es/user/rating/370054/160114.html
