Les Misérables, una molt bona distracció

Títol: Les Misérables

Director: Tom Hooper

Any: 2012

País: Regne Unit

Durada: 152 minuts

Repartiment: Hugh Jackman (Jean Valjean), Russell Crowe (Javert), Anne Hathaway (Fantine), Amanda Seyfried (Cosette), Eddie Redmayne (Màrius), Helena Bonham Carter i Sacha Baron Cohen

Del director de The King's Speech i amb un repartiment d'actors que fa goig, en que coneixem la gran majoria dels que he considerat oportú anomenar, n'ha nascut Les Misérables, musical de la novel·la de Victor Hugo. Sembla l'inici d'un tràiler, els que tan odio ja que solen contar-t'ho tot, però és que l'he vist al cine i m'ha impressionat (conseqüentment, al veure-la a la gran pantalla, la crítica no serà tan elaborada com en els casos anteriors ja que no tinc la oportunitat de repassar-la amb el mateix deteniment). D'en Tom Hooper ja havia vist The King's Speech i en vaig sortir amb un bon gust de boca, i doncs per què no veure aquesta? Del repartiment ja coneixia en Hugh Jackman de la pel·lícula The Prestige (NO pas de X-Men, jo no he vist X-Men) i em va agradar molt la actuació; en Russel Crowe el recordo de A Beautiful Mind on hi va fer un bon paper (sé que ha fet grans papers a altres pel·lícules que no he vist); la Anne Hathaway, per contra, l'he vist a Dark Knight Rises i què vols que et digui, una d'aquelles pel·lícules que no són del meu gust, però que no està malament; i podria seguir amb el repartiment. I és que el perquè del deteniment en veure qui actua és perquè totes les interpretacions m'han agradat molt en aquesta pel·lícula, sobretot la d'en Russell Crowe en el paper de l'inspector Javert i la de la Anne Hathaway, de qui no m'ho esperava pas (a més, com a detall, també destacar la interpretació en tàndem que realitzen en Sacha Baron Cohen i la Helena Bonham Carter). Així doncs, un director que de moment no ho ha fet malament i una sèrie d'actors que poden donar de sí. Podríem témer estar davant d'una pel·lícula repleta d'estrelles on no en surt de res, o d'un treball ben fet, com és el cas de Les Misérables.

Javert en algun moment

 Tanmateix Les Misérables no és una gran pel·lícula. Té una façana molt ben treballada, molt, ben cuidada, adornada minuciosament... però si intentes veure-hi el interior, un rerefons en cada imatge, un sentit ocult, si busques això no ho trobaràs. Però mira, és tan bonica aquesta façana que en aquest cas tan se m'ha valgut (en certa manera, a la memòria queden aquestes coses). Per tant, en aquesta pel·lícula no cal pensar, com si hauries en altres que he mencionat al bloc. Té els detalls de les últimes produccions híper-super-modernes amb aquells efectes especials que et fan entrar en el món dels videojocs. Perquè per molt que se'ls currin aquests efectes amb grans tempestes a alta mar o poblets als cims de les muntanyes envoltat de penya-segats i la càmera s'allunya màgicament cap al cel donant a veure un espectacular paisatge amb una posta de sol (sempre la mateixa posta de sol amb el color taronja ja estandarditzat), per molt real que sembli, de moment per mi té aspecte de videojoc (perquè els videojocs també els intenten fer reals!). No obstant, la interpretació dels actrs és molt bona. En aquest musical els actors canten en directe i això els permet actuar de cantar de manera molt més natural, ja que no actuen per una banda i canten per l'altre. Ho fan al mateix moment i permet introduir el cant dins de l'actuació (el que vindria a ser un musical, com els de teatre).

Hugh Jackman i no pas Jack Hugman

 A més, també gaudeix els detalls que van fer de The King's Speech una pel·lícula guanyadora d'Oscars (per davant del Black Swan d'en Darren Aronofsky) i es tracta de la fotografia (però la fotografia de veritat, no la que acabo de comentar que no m'agrada). Atraient als ulls i cuidant els colors per crear l'ambient necessari que és la França d'aquella època. El treball del director de fotografia excel·lent, però falta el treball del director, del Tom Hooper. Ha de donar vida a aquests plans, un significat a cada imatge. No ha de servir només per a deixar córrer l'argument, ha d'ajudar-lo a treure'n els missatges. Compleix la part de la imatge que és mostrar-nos el que passa, però falla en l'aspecte de donar-nos a entendre allò que amb paraules no és possible. Ara bé, aquest fallo per a uns és el que busquen els altres, els qui en volen treure diners i només els interessa la distracció del públic.

I aprofitant que estic desvelant alguns dels defectes de Les Misérables m'agradaria comentar el títol (és un defecte en el qual no em trobo sol, ara veureu). Les Misérables, sí el títol està en francès, la història ocorre a França i la va escriure un home francès; ara bé, jo no sé com se la miren els francesos aquesta pel·lícula que parla d'un tema important en la seva cultura en... anglès. Aquest fallo no és atribuïble a ningú, però, alhora és de tots. La producció d'aquest film hauria d'haver estat francesa alhora que els actors i el guió (vaja, el guió de fet ja és en francès). Per tant, crec que seria més convenient dir-la com a The Miserables.

A les barricades!

Però per acabar el comentari de la pel·lícula amb les mateixes bones sensacions com he acabat jo la pel·lícula, voldria dir-vos que si us va agradar The King's Speech suposo que us agradarà aquesta. Que si voleu veure-la hauríeu d'anar al cine, no pel tema de imatges grans i de so de qualitat, que també, sinó perquè dura 2 hores 40 minuts i al cine la durada de la pel·lícula no importa, però a casa pot ser molt feixuc. I que si aneu sabent que The Miserables és un musical cap problema, és una molt bona pel·lícula amb la que passareu una molt bona, i llargueta, estona i sortireu amb bones sensacions, taral·larejant les cançons amb més vida del film.

8,5/10

Lock, Stock i Snatch; Guy Ritchie agafant velocitat de creuer

Introducció

Per fi han començat les tan esperades vacances de nadal i aprofitant que les biblioteques donen més temps pels préstecs, degut a que tanquen per aquestes festes, he fet una reserva massiva de pel·lícules per estar proveït aquest nadal. D'entre el selecte stash que m'he preparat amb aquelles pelis que fa temps que tinc en llista d'espera, avui ha caigut Lock, Stock and Two Smoking Barrels (1998) de Guy Ritchie. Per refrescar una mica la memòria, en Ritchie el podeu conèixer per ser el director de Snatch (2000) (o Sherlock Holmes... que no em va agradar tant). En Guy es va donar a conèixer precísament amb Lock & Stock, la seva primera pel·lícula (prèviament va fer un curt de 20 minuts, The Hard Case (1995) que va agradar i li va permetre que algú apostés per a ell) i jo la qualifico d'èxit total. De fet, va agradar tan que dos anys més tard va fer Snatch, molt semblant en  ritme i guió, un segell totalment propi, i aquest cop contant amb la presència d'actors com Brad Pitt (que fa un molt bona actuació) i Benicio del Toro (que també ho parteix molt), entre altres... A més, va catapultar la carrera d'actors com ara Jason Statham (un molt bon actor). Per acabar, una cosa que em va sorprendre d'aquest home és que està casat amb la mundialement coneguda Madona.

He mencionat el concepte de "ritme" molt propi. Què és el ritme? No sé com explicar-ho ben bé. Suposo que és la velocitat en que es desenvolupen les escenes. Notes que la pel·lícula avança a un rime vertiginós. I el guió, mare meva, tan a Snatch com Lock & Stock és brutal. Moltes històries aparentment paral·leles però totalment connectades i vas veient com es van barrejant les coses, es troben, passa de tot. I tu ho veus i penses: "bloody hell" (és britànic, així que res de OMG) que genial. Genialment brutal. I tot això a gran velocitat, no tens temps per avorrir-te (ni motius). Dóna molt de gust veure aquestes dues pel·lícules, són absolutament molt recomenables. És que a més, jo no sóc un gran fan de les pel·lícules d'acció, de drogues i pistoles. El cas és que Guy Ritchie és diferent, i el seu estil també i això fa que hi tiri tantes floretes a aquestes pel·lícules de forma merescuda. No m'atreveixo a tirar totes les flors al director (a veure si a ell, però al de les dues pelis mencionades), ja que d'ell també n'he vist RocknRolla (2008) i Sherlock Holmes (2009) i tot i segellar-les amb el seu ritme (no tan ben realitzada) no em van acabar de convèncer. És a dir, grandíssim el Guy Ritchie del 1995-2001. Com he embolicat la troca...

Lock, Stock and Two Smoking Barrels

Tot seguit intentaré fer un breu comentari d'aquestes dues pel·lícules. Com he dit, aquesta és la seva primera pel·lícula i amb la que es dóna a conèixer al públic en general. Doncs ell ja s'atreveix a mostrar el seu ritme des de la primera escena i és que és per això perquè han apostat per ell, perquè té una manera de fer cinema diferent. Comença amb la seva característica "presentació" dels personatges: el seu nom i el perquè d'aquest degut a la seva especialització dins de la seva professió (veient-ho s'entén el perquè de tanta cursiva). I a partir d'aquí, quan veus els integrants de cada grup de persones comencen a desenvolupar-se les diferents històries. A trets generals, que si un roba no sé què, que si l'altre fa tractes amb no sé qui, que si un deu diners i li envien un matón... Ja se sap, coses que passen si fas tractes bruts amb la gent.
De seguida veus qui són els jefes, qui és el que l'està liant parda, qui és un primo, és a dir, avança la història i recordem que molt ràpidament. En aquest cas hi ha unes escopetes que van de persona en persona, sempre i quan, no arribin a la persona interessada ;) n'hi ha uns que vénen maria, sense tenir ni idea del business, altres senzillament es busquen la vida. No en vull dir més, ja que com de costum, amb les pel·lícules com menys en saps més et sorprendran i t'agradaran (en certa mesura, us l'estic recomanant, no us poseu a mirar qualsevol pel·lícula a la babalà).
D'actors no en destaco cap en particular, però alhora els destaco a quasi tots. Em centraré en aquells personatges que surten aquí i que repeteixen paper a Snatch. Com més endavant veureu que destaco, hi ha el Jason Statham (conegut per Transporter (2002) o The Expendalbes (2010)), però també vull mencionar els noms de Nick Moran (surt en alguna de Harry Potter), Jason Flamyng (tornarà a aparèixer a Snatch), P. H. Moriarty (Harry el Hacha, diria...) i Lenny McLean (que fa un molt bon paper i va morir aquell mateix any de càncer... això sí, "ell era un matón de veritat"). Tots ells actuen molt bé, de fet quasi tots, i és per això que mereixien ésser reconeguts.
El guió d'aquesta pel·lícula és molt enrevessat però molt divertit, molt. A mesura que avança cada cop et farà més gràcia i arribaràs en un moment clau, que veuràs perfectament com anirà la cosa i t'apareixerà un somriure a la boca i començaràs a murmurar "bloody hell... Clar que sí! El que vindrà ara..." i efectivament, el guió avança just per l'escletxa que s'ha preparat i la història segueix.
En vull destacar l'actuació del Jason Statham, ja que és aquí on comença, juntament amb Guy Rithcie s'estrena. Però veuràs molts tan actors que ho fan molt bé tots i que, com he advertit, tornaran a aparèixer a Snatch...

Snatch

...i és que això és Snatch, una versió millorada de Lock & Stock. El ritme torna a ser el mateix però millor; el guió torna a ser enrevessat amb les diferents històries paral·leles, però millor; agafa tot allò que no va acabar d'agradar del tot (que no vol dir pas que desagradés!) perquè era en una opera prima, i ho millora. Per tant, sense tenir una còpia de Lock & Stock, com a resultat obtenim una peli molt bona que a més compta amb la presència de molts bons actors (agafa aquells que ho van partir a Snatch i els ajunta amb d'altres que ho partien ja de per sí).
El principi és de nou genial (no us el puc dir, ja que us l'espatllaria) i tot seguit tenim la característica presentació dels personatges que ja he mencionat abans. I aleshores les històries tornen a començar amb detalls molt semblants a la peli anterior: canviem les escopetes per diamants i els venedors de maria per la boxa il·legal i ja està, apareix Snatch.
Com en l'anterior, aquest cop també destaco una actuació, i es tracta (com es pot entreveure en el primer paràgraf) la del Brad Pitt. Encarna el paper d'un gitano a la perfecció, amb molt d'humor sempre que hi surt. Després ja queden les altres, cadascun fent-ho de puta mare quan li toca. M'hi podria passar molta estona amb cada personatge i amb les diverses grans escenes que apareixen.
I és que si veus una de les dues, o les dues com he fet jo per escriure aquest post, entens perquè estic parlant d'una cosa diferent. Voldria destacar una anècdota i és tracta d'una d'aquelles converses de bar amb algú de la uni (vam parlar aquell cop però no acostumem a parlar molt). El cas és que estava parlant d'algunes pelis, i que si algunes de drogues o d'armes i aquestes coses. Resulta que mencionant-les pregunta "i, per exemple, heu vist "Snatch, cerdos y diamantes"?" i jo amb un somriure a la boca responc que sí. Ell se n'adona i diu "ho veieu? he dit el nom de Snatch i ja li ha vingut un somriure. És que aquesta peli és diferent". Efectivament, ho és. També n'hi ha un altre i és que el Sergi un cop em va fer veure una pel·lícula i abans de tot em diu "a veure si endevines de qui és" i em posa els crèdits inicials. Aquell ritme era únic "és del Guy Ritchie?". Efectivament (es tractava de RocknRolla). El que denota aquesta diferència és el segell del director, el seu ritme tan ràpid, treballat (si no treu el fre de l'accelerador és perquè ja es coneix la carretera) i característic.

Lock & Stock

Veig que ja no tinc res més a afegir i no vull arriscar-me a repetir-me molt amb el mateix.. Aquest post espero que hagi servit per a que conegueu aquest director que mereix ser reconegut sobretot per aquestes dues pel·lícules. De veritat, duren hora i mitja/hora quaranta cada una, un temps totalment assequible, sobretot ara que estàs de vacances.
Sí, aquest post ha sigut més llarg que el normal, però era un dos en un ;) me l'he intentat currar sense treballar-me'l gaire (això sí, he vist expressament Snatch per si tenia algun detall extra a afegir). Humor, pistoles i acció, tot molt ben combinat.

Molt bones festes a tots!

Un Món Feliç

PERÒ ORIOL, QUÈ FAS?!?! SI ENCARA NO L'HAS ACABAT!! Cert, encara no he acabat aquest llibre tanmateix ja us l'estic recomanant, deu molar el llibre, eh?
A veure, abans de tot, el coneixíeu ja anteriorment? Tranquils que us l'explicaré una miqueta.
Un món feliç és un llibre sobre el futur. Un futur on l'avenç de la ciència canvia les condicions de vida de la societat tal i com la coneixem nosaltres. Un futur on la societat no té lloc al dubte, el sofriment, la incertesa, en definitiva, sense llibertat, però sense saber-ho! Un lloc on només saben el que són i són feliços (feliços?). Se'ls ha estat imposat el seu model de vida i l'han acceptat com a inevitable. És l'únic que coneixen...

...No ens sona això? Aldous Huxley ho va escriure el 1932 i ho datar per al cap de 600 anys (repensant-s'ho esgarrifat al cap d'un temps en datar-ho en un futur d'uns 100 anys), però no ha encertat en part en la societat que vivim? (80 anys!) Però com és que nosaltres no vivim en un món feliç? Doncs perquè sabem massa. Tenim accés a llibres, internet (ens el volen controlar!), gent, amics, altres idees i, en definitiva, perquè pensem. Exacte, als de dalt no els agrada que pensem i no te n'oblidis, nosaltres pensem i això ens fa molt especials i és el que ens manté vius. A la que parem de pensar, viurem en un món feliç on la classe alfa pensarà per nosaltres i haurem de resignar-nos a ser èpsilons-menys. Buenu, no us preocupeu, resignar-nos no, perquè no sabrem res millor, només coneixerem la nostra condició i ens agradarà (agradar no és la paraula), gaudirem sent retrassats. És que no serà ni acceptació. Senzillament no sabràs res millor. I ara és quan t'hi fixes en aquella frase que tinc al marge dret del bloc que és d'aquest mateix llibre, i te n'adones que ja no és tan maca com semblava. Sí sí, posa que seràs feliç quan estimis (no dic pas per voluntat pròpia) el que has de fer.
Comença a fer més por a viure en un món feliç, eh? No és tan utòpic com ens podíem imaginar. Sí, fa por. Jo ja he tastat el plaer de pensar, enraonar, discutir, la lliure elecció (lliure?), i si ens ho traguessin no trobo manera d'acceptar-ho. El pensar és un d'aquells plaers que un cop l'has tastat no vols deixar-ho, ens deixaria un buit dins nostre. M'estic anant una mica del tema...
En definitiva, llegiu-vos-el, recomano plenament, i si us agrada pensar, llegiu-lo encara més! Si algú el volgués, poder us el pugui prestar, parleu amb mi (amb qui parlo?) i si em caieu bé doncs probablement us el deixi (això sí, no el perdeu que és del meu germà). I si us ha agradat, podeu mirar-vos una pel·lícula que es diu "Fahrenheit 451" que també parla sobre un futur on la gent només sap el que els de dalt volen que sàpiguen. 451º F és la temperatura en que crema el paper (cremen llibres que són perillosos, ajuden a pensar!). I sí, jo us recomano un llibre per ajudar-vos a pensar :) .
Apa a gaudir del llibre!