Trilogia del proletariat I

Títol: Varjoja Paratiisissa (Ombres en el Paradís)

Director: Aki Kaurismäki

Any: 1986

País: Finlàndia

Repartiment: Matii Pellonpää (Nikander), Kati Outinen (Ilona Rajamäki)

Varjoja Paratiisissa apart de ser de les primeres pel·lícules d'Aki Kaurismäki és la primera entrega de la trilogia del proletariat, integrada posteriorment per Ariel (1988) i Tulitikkutehtaan Tyttö (1990) (La Noia de la Fàbrica de Llumins). A més, representa el debut de Kati Outinen en un film del director finès, actriu que veurem contínuament en futures pel·lícules on treballaran plegats (Per exemple, Le Havre (2011) que ja he comentat en aquest bloc). En Matii Pellonpää també apareixerà en altres pel·lícules del mateix director. Essent el cinquè treball de l'Aki Kaurismäki, a Varjoja Paratiisissa veiem molts indicis del que serà un estil propi del finès, totalment diferent i característic.

Varjoja Paratiisissa està ambientada en, com podem deduir per la trilogia, el món proletari de Hèlsinki. Nikander és un escombriaire que un dia coneix a una venedora d'un supermercat, Ilona, i s'enamoren. Els dos viuen amb el necessari, depenen de la feina i perdre-la pot ser tan fàcil com no acudir a treballar un sol dia sense justificació, com en el món real. Tanmateix aquest no és l'únic canvi que pateix la rutinària vida de Nikander sinó que el seu company de feina mor sobtadament un dia i és reemplaçat. El seu company tenia somnis, desitjos, havia promès a la seva muller que viatjarien i ho començava a necessitar amb urgència, però la seva mort fa obrir els ulls a Nikander.

L'amor entre ells sembla que funcioni, però les relacions en parella no són tan fàcils i menys quan el món en que vius, depens massa de la feina i de poder-te mantenir. Quan sembla que estan al paradís, que tot funciona, les coses es poden començar a tòrcer. És aleshores quan s'ha de decidir si val la pena fer-hi un esforç.

Al principi les coses funcionen

Amb un estil propi ja conegut per films posteriors, el director lapó genera tota una metodologia de cinema per a representar la història com més convenient li sembla. En un ambient calmat, quotidià i diferent, l'acció ocórrer a un ritme molt correcte. Deixa que l'argument flueixi sense canvis gaires bruscos, de forma còmode. La gent que hi intervé també és diferent i pots notar una distinció entre els que formen part del món Kaurismäki i els que no. Els que sí que jo fan no necessiten gaires paraules per a donar a entendre el missatge, són de discurs clar i pot semblar que no actuïn de la natural com al que estem acostumats. Això és perquè l'Aki crea un univers paral·lel dins del món real en que vivim i és en es desenvolupa la història. Un món fals per a donar lliçons de vida verdaderes. Per contra, la resta de gent no entén aquest món i actuen com ens ho esperem que ho faci qualsevol: discurs clar, actuació natural, no es distingeixen al film.

Hèlsinki sabem que és un lloc que en general deu nevar ploure, i això comporta una constant foscor en tots els plans del film. Exteriors ennuvolats i interiors foscos. És un dels mecanismes que ajuden a que entrem millor en el món obrer, una vida sense luxes. Ara bé, un altre sistema que ajuda a interioritzar aquest univers creat són, tant els diàlegs com l'absència dels mateixos. M'explico. Els silencis juguen un paper molt important (i no només parlo d'aquesta pel·lícula) per a poder assimilar tot el que ens diuen els personatges com el director, que també parla. Ara bé, els diàlegs són secs, directes i sense paraules de més, però el que és més interessant és com els veiem aquests diàlegs. Em sona haver-ho comentat ja amb Le Havre, aquest són molt frontals. Veiem el personatge de cara com ens parla a nosaltres. D'aquesta manera no només entrem al món que ens vol ensenyar, sinó que entrem en el personatge i l'entenem millor, us una manera de sentir el que no parla però diu.

Els dos protagonistes de la pel·lícula

Aleshores és quan entrem a valorar l'actuació, en aquest cas dels protagonistes, Matii Pellonpää i Kati Outinen. Recordo quan em vaig valorar personalment les actuacions dels protagonistes de Mies Vailla Menneisyyttä (2002) (L'Home Sense Passat) i vaig pensar que aquesta no era natural i poc aconseguida (hi actua Kati Outinen guanyant el premi de Cannes a millor actriu!). L'error? No coneixia l'estil de l'Aki Kaurismäki (encara em queda per descobrir) i vaig voler aventurar amb la pel·lícula premiada del director (sumant-hi que tampoc en sé tant de cinema comparat amb els que en saben de veritat). Certament, després d'aprendre'n una mica, l'haig de tornar a veure. Ara, sabent-ne més, valoro més positivament l'actuació de Varjoja Paratiisissa. De fet, veig un Kati Outinen més jove (comparat amb la de Le Havre 25 anys després!) i lliure, molt còmode amb un paper que haurà de representar més cops. I en Matii Pellonpää també sap representar bé un protagonista kaurismäkià. No m'atreveixo a dir que són bons actors, ja que no sé fins a quin punt arriba els seu repertori d'actuació, tanmateix afirmo que el paper que els toca representar sembla que els vagi com anell al dit. Serà que per això apareixen repetidament en la filmografia del lapó, amb papers que dedueixo que seran semblants al que he vist.

I el ritme, que ja l'he elogiat per ser molt bo, està molt ben acompanyada de la fotografia. No veiem Hèlsinki com un turista o com un enamorat de la ciutat (com podria passar amb els films del Woody Allen amb la ciutat de Nova York) sinó que la veiem com algú que hi viu i l'hi és natural. Amb plans que ensenyen el necessari ens passegem per la capital finesa amb ells mentre la historia passa. Sense que sobri cap enquadrament, sempre amb coses a mostrar-nos i a dir-nos, seguim amb el paral·lelisme dels diàlegs: si els personatges només diuen el necessari, el mateix les càmeres, només ens ensenyen el que interessa, sense allargar res més del compte i sense omplir amb enquadraments buits i banals. I si la pel·lícula dura 70 minuts, com és el cas, doncs dura 70 minuts, no calen més.

Hèlsinki des de dintre

Així doncs, aquesta és la primera entrega de la trilogia del proletariat i un inici per entendre el que serà un dels directors més reconeguts a Europa i per descomptat a Finlàndia (país on representa una gran part de la filmografia del país). Amb un estil particular que no he sabut trobar en altres films i que per sort hi he sabut connectar. Pel·lícula pausada, silenciosa que té com a objectiu mostrar-nos la vida de la gent normal, dels oblidats. Ells també tenen històries per contar-nos. Amb un segell definitori aconsegueix que la veu que més sentim a la pel·lícula és la del director, és ell qui parla i això no són capaços de fer-ho tots. Sense pretendre fer res molt gran, més aviat orgullós de ser un petit, aconsegueix crear grans obres cinematogràfiques. Si veus un Kaurismäki escolta'l atentament que sentiràs com et murmura a l'orella la història dels obrers.

7,5/10

Je veux vivre à Le Havre

Títol: Le Havre

Director: Aki Kaurismäki

Any: 2011

País: Finlàndia (Idioma: Francès )

Repartiment: André Wilms (Marcel Marx), Kati Outinen (Arletty), Jean-PierreDarroussin (Monet) i Blondin Miguel (Idrissa)

Premis: Alguns; Nominacions: Moltes

Si mai algú m'ha de dissenyar la vida, si us plau que sigui en Aki Kaurismäki. Vull viure a Le Havre! És un somni. Quin món: els colors, la gent, l'amor que s'hi respira, la màgia... tot. Sense dubte el desig de molts. I és que Le Havre consisteix en donar-nos una lliçó de germanor, és un descans de la crua vida real que ens permet refugiar-nos en el cor de la bondat humana. Si amb aquesta pel·lícula no aprens res, és que ja has perdut l'esperança (o no és del teu estil). El director finès deixa el territori nòrdic per filmar a França, tanmateix només deixa el país a casa ja que a la maleta i porta tota la seva personalitat lapona. Però poc a poc i bona lletra.

Què és Le Havre? Le Havre és l'última pel·lícula fins al moment del finès Aki Kaurismäki (fins aquí era perfectament deduïble). Nominada a moltes coses però guanyadora de poques, víctima, entre altres de l'última virgueria dels Oscars la qual va quedar fora de competició (igual que Pa Negre). Oju! I mira que ho dic amb el risc de no haver vist les altres pel·lícules nominades (excepte Jodaeiye Nader az Simin, la guanyadora). També s'ha de dir que aquell any Melancholia no va ser nominada, però no ve al cas (sempre que tinc la oportunitat ho deixo anar). Ara bé, resulta que el 2011 ha sigut un gran any pel cinema (almenys pel meu gust) ja que ens ha regalat grans pel·lícules com (la ja mencionada) Melancholia, The Artist (la que n'ha sortit més ben parada), Midnight in Paris, The Tree of Life i una llista que s'allarga molt, una competència dura de pelar. Això sí, el reconeixement del públic que el director buscava el va trobar i amb això ja en té prou (seguint la filosofia del film). A més a més, Le Havre és la continuació de la vida de Marcel Marx un dels protagonistes de la pel·lícula La Vie de Bohéme (ambdues pel·lícules dirigides pel director finés, i els dos personatges interpretats per André Wilms), cosa que jo no sabia. Allí, en Marcel era un escriptor conegut que es dedicava a recollir ampolles buides però decideix exiliar-se voluntàriament cap a Le Havre a viure una vida bohèmica com a enllustrador de sabates. La Vie de Bohéme haig de dir que no l'he vista, però mira, ja tinc una pel·lícula més a la llista.

Per situar-nos una mica, l'Aki Kaurismäki ja va rebre el reconeixement de la crítica amb pel·lícules anteriors com Mies Vailla Menneisyyttä (L'Home Sense Passat; Guanyadora de tres premis al festival de Cannes incloent-hi el gran premi del jurat) o Tulitikkutehtaan Tyttö (La Dona de la Fàbrica de Llumins). El que passa és que jo només n'he vist dues del director finès, la que ara em disposo a comentar i la de l'home sense passat. Aquesta segona, a més, no la vaig saber apreciar ja que em vaig trobar sol per sorpresa dins del món Kaurismäki i no sabia què buscar (i, per tant, no vaig trobar res). El que en destaca de l'Aki Kaurismäki es, per una banda, el de crear un estil de cinema que se'l pot qualificar de senzill, de quotidià, però que gràcies a aquests móns que aconsegueix crear (que hem de tenir present que són falsos) ens arriben de manera directa tots els missatges que ens envia. És dels directors que deixa firma.

Idrissa enllustran-li les sabates; canvi de papers

Le Havre comença amb la presentació de Marcel Marx, que pels qui no el coneixien, com jo, és un home senzill que s'intenta guanyar la vida enllustrant sabates. Amb el joc de primeres impressions la primera mirada d'en Marcel podries pensar que fa una mica de llàstima i que només intenta el millor, però amb el primer diàleg ja te n'adones que és encantador i un personatge que es pren la vida amb una filosofia pròpia. Amb la humilitat i la millor de les intencions per davant es mou per Le Havre en busca de tranquil·litat i del mínim per poder viure, el que en diem una vida bohèmica. En Marcel viu en un barri de gent obrera com ell, conegut de tots i amb la fama de ser un pillo. D'entre els veïns coneixem la Yvette, la panadera; el botiguer; en Chang, company de feina d'en Marcel Marx i la Claire, la propietària del bar on freqüenta, quan té temps, el nostre protagonista. Ara bé, entremig de tots aquests amics-coneguts, quan en Marcel arriba a casa no està sol. Sempre l'espera la seva dona, la Arletty, estrangera (i podem suposar que és finesa si ens situem en context) i amb qui entre ells hi ha un amor incondicional. Si mai s'ha de posar un exemple d'amor en un matrimoni, el més idoni és aquest. Al Marcel més d'un cop li diuen que no es mereix una dona com ella, però quan arriba el moment, ell està a l'alçada i mostra evidències de infinita gratitud cap a ella.

Un dia, però, al port de Le Havre (Le Havre és conegut per ser una ciutat portuària) arriba un contenidor d'un vaixell de càrrega amb una vintena de persones dintre provinents del Gabon. Entremig de la policia un dels immigrants, un nen, aconsegueix escapar. Marcel acaba topant amb ell i decideix ajudar-lo. Tanmateix la policia busca aquest nen i la persona encarregada de fer-ho és l'oficial Monet. Un personatge molt característic i molt ben dissenyat, com tots els que apareixen. Entre en Monet i en Marcel Marx acaba havent-hi una disputa freda al llarg dels 90 minuts, cada un amb la intenció d'aconseguir el que a ell li sembla l'adequat. Respecte a l'Idrissa, el noi immigrant, el que vol és arribar Londres, el que no sap és que ha anat a parar a Le Havre un món ple de bondat creat per l'Aki Kaurismäki

Marcel Marx amb la seva dona Arletty

I a qui ve la verdadera pregunta de “Què és Le Havre?”. Le Havre és el nucli de la bondat humana, un país de compassió, sense fronteres ni remordiments. Le Havre és viure la vida, però de forma senzilla. El director lapó aconsegueix crear tot una atmosfera pacífica i relaxant començant per un detall tan simple com la construcció visual. I de tant senzill que és que es tracta dels colors, plens de vida i personalitat. Ja poden ser els detalls insignificants, com les juntures d'una barana a la paret, com els més visuals, les parets interiors de l'habitatge d'en Marcel. Juga amb el blaus més bonics i adequats barrejant-los amb el que sigui, que en el món en qüestió quedarà bé. I no, no et quedarà un quadre d'un iniciat al photoshop que l'únic resultat que obté són fotografies màximament saturades, sinó el treball d'un expert. És que fins i tot l'aigua del port és del color turquesa més bonic que podia aconseguir. I seguint amb l'estètica visual continuem amb els plans. Cada un d'ells amb significat propi, sense excepció; i plens de detalls. Molt importants els detalls en qualsevol aspecte. Són enquadraments de la vida quotidiana que ajuden a donar to a la pel·lícula, a recrear-se. Sobretot els plans de conversa, diferents al que estem acostumats, són molt frontals; els personatges parlen entre ells però alhora ens miren més del que és habitual, ens permeten entrar amb ells a Le Havre a compartir-ho amb nosaltres. Tanmateix, en l'estil d'alguns diàlegs hi ha detalls que se m'escapen, ja que no parlen amb un to totalment natural, a vegades sembla teatre i jo crec que és aquest entremig en l'estil de conversa el que ajuda a construir l'ambient que caracteritza aquesta pel·lícula. I molt important el joc de silencis. No calen els diàlegs per a saber què s'estan dient. De fet, els silencis són més útils per a saber què senten. Les mirades, els gestos... Una representació molt humana del que significa la vida.

Els colors de Le Havre

No obstant, aquesta atmosfera no només és el que ens entra per la vista sinó també la reacció que ens provoca un cop ho rebem. Cada personatge que apareix ens dóna una impressió d'allò més simpàtica; les converses ens donen a entendre que dintre de les diferencies de cada persona tots pertanyen al mateix grup i que, per tant, al debatre entre ells ens n'adonem que són iguals, viuen pel mateix. A Le Havre el que conta són els sentiments que ens intenta transmetre el director. S'hi respira simpatia general, amor mutu, solidaritat i germanor. Quedes impregnat de tot això i només pot resignar-te somriure innocentment mentre gaudeixes del que veus. Tanmateix hem dit que la policia busca el noi, i és aleshores que s'introdueix el personatge de Monet, diferent als habitants de Le Havre però, en part, de forma obligada, ja que ell és policia. Alhora, però, és igual que ells. És un personatge curiós i molt ben construït (i interpretat). No et cau malament, ja que a Le Havre ningú et cau antipàtic. Saps que des d'un principi ell no porta cap mala intenció, fa la seva feina i el deixes fer. Fins i tot la representació del “personatge dolent” en aquesta pel·lícula queda reduït a un home que podries definir-lo com un home amb falta d'amor. I és amb Monet que es confirma que tots els personatges et cauen bé.

Monet i Claire compartint un dolç moment

 Però, com s'hi viu a Le Havre? Doncs diria que l'única de manera de fer-ho aprofitant tot el que el director et dóna és amb la vida que porta en Marcel Marx. Vivint del mínim però necessari. Rodejat d'amics i de gent que se l'estima, sense excessos ni capricis. Viure a Le Havre significa obrir l'armari i trobar-te amb només una americana, però és la que necessites. Treballar d'enllustrador significa haver de dinar una truita d'un sol ou amb un got de vi, però perquè no tens més gana. Ajudar la gent que et trobes a Le Havre vol dir haver d'anar a altres ciutats i dormir al carrer assegut a una cadira, però el més important és fer el possible. Portar una vida bohèmica a Le Havre vol dir que quan arribes a casa cansat, t'espera la teva dona amb el sopar fet i un disc vinil sonant. Jo, que sóc un acostumat a la bona vida que puc gaudir, amb casa, germans i educació a Sant Cugat, he quedat fascinat de com de bonica és la vida a Le Havre i és per això que voldria que en Kaurismäki me'n construís una d'així, perquè la realitat sabem tots que és totalment diferent. La pel·lícula ens ajuda a obrir els ulls i a valorar més el que es té, ja que si en Marcel Marx amb el poc que posseeix és capaç d'anar amb l'optimisme davant de tot, per què no nosaltres? I és en aquest punt on trobo la lliçó de germanor, bondat i senzillesa que ens envia el director lapó amb aquesta pel·lícula.

La vida de Marcel Marx

De veritat, la més sincera recomanació cap aquesta magnífica pel·lícula que ens regala l'Aki Kaurismäki. És bonica, màgica, reconforta i quan surten els crèdit finals no tens més remei que somriure. Le Havre és un món fictici ple de color i bondat que ens dóna una lliçó d'allò més real. El director finès aconsegueix allò que es proposa amb cada pla, cada cigar, cada detall, cada silenci i cada diàleg. Aconsegueix que afrontem la vida amb una mica més d'optimisme ja que no has de llegir aquesta pel·lícula enfocant-ho com una manera de viure que no podràs assolir per culpa dels altres, sinó com una forma de vida que va bé adoptar per sentir-te a gust amb un mateix. Un cop vegis Le Havre espero que entenguis perquè Je veux vivre à Le Havre.

9/10

" - Il n'y a donc pas d'espoir?
  - Il y a souvent miracles.
  - Pas dans mon quartier. "