Sensacions i... Concurs!

Podríem dir que les sensacions són maneres a reaccionar davant del nostre entorn, no? Serien una conseqüència del que percebem amb els nostres diversos sentits, més de 5, segur, i d'aquest en deriven les diverses sensacions que poden tenir.

Doncs, bé, l'entorn de Kiel és diferent al de Sant Cugat. Per començar la diferència més òbvia: estic més al nord (54º N per a si algú li interessa aquesta dada més precisa; 010º E però la longitud no hi juga cap paper en aquest cas), doncs fa més fred i es fa fosc més d'hora, ara a l'hivern (algú em dirà que clar que es fa més d'hora, Sant Cugat només està a 002º E ! ¬¬ seriosament, aquest no és el motiu; realment sé que ningú m'ho dirà...). Doncs bé, perquè ho explico? No ho dic pas perquè ara em vingui algú i em digui “Doncs jo estic més al nord que tu i hi fa més fred i es fa fosc més d'hora!” (sempre hi ha algú que ha de superar la teva història, fins i tot en misèries). No aquest no és el motiu, sinó que només volia compartir algunes de les sensacions que he tingut que m'han fet sentir que estic en un lloc diferent. El que ve a continuació és una llista de diverses sensacions inconnexes entre elles, així que no hi haurà molt fil temàtic en el post excepte la ja repetida paraula: “sensacions”.

• Saps aquella sensació d'haver-te passat una tarda de finals d'Octubre mirant alguns capítols d'aquella sèrie a la qual estàs enganxat (Scrubs? Seinfeld? The Office? The IT Crowd?; la llista és llarga), i mires per la finestra i és fosc, i penses: “bua, ja va sent hora que em vagi a dutxar i vagi a fer el sopar” i mires el rellotge i són les 18:00?
• La sensació d'estar al bar amb uns amics prenent unes cerveses i que algú digui: “va anem a no-sé-on que hi fan festa” i només són les 21:00.
• La sensació aquella de no voler-se posar l'anorac ja que encara és Octubre! (em nego a anar amb anorac a l'Octubre)
• La sensació de, per a creuar el carrer, mirar a esquerra i dreta, tornar a mirar a esquerra i dreta, i mirar de nou a esquerra i dreta, ja que has de creuar un carril bici, el carrer i un altre carril bici (i el carril bici no va ni buit ni lent).
• La sensació d'adaptar-se o morir, “literalment”, ja que la Mensa tanca a les 14:00 (així res de la tradició espanyola de dinar mirant els Simpsons; ja he descobert a quin canal els fan :P al vespre) i has de dinar un cop al dia mínim (i el dimecres tinc classe fins les 13:45).
• La sensació d'avui dinaré “d'hora” (horari normal d'Alemanya), i comences a preparar-te el sopar a les 19:30 i mentre te'l fas la companya de pis ja porta els plats per fregar-los?

Incís momentani. No tinc ni idea de quin horari segueix. Tant la veig cuinant a les 17h i penso que si ara soparà? No tindrà gana després? Perquè no va pas a dormir a les 21h. Quan menjarà? I cuina coses guays, no us penseu pas el contrari. Amb ingredients i tot! (No, és broma, jo també faig servir ingredients hehehe no tant elaborats, però.) Aquesta companya de pis és la qui té cafetera pròpia: i...

• ... La sensació de cada matí llevar-se amb l'apartament aromatitzat amb el dolç olor a cafè que tant m'encisa però que em fa sentir un desgraciat amb el meu instant-Kaffe barat (no tornaré a estalviar en cafè, abans però m'haig d'acabar el súper-pot que tinc) i trist. 
• La sensació d'anar a “La Tasca de Don José”, un tapas/bar espanyol, demanar un “pan con tomate i jamón serrano” i que et portin: un pa (baguette) torrat amb... tomàquet tallat a trossets! (per no dir que les patates braves no eren patates braves, els calamars a la romana no eren ni de bon tros a la romana, i repeteixo, el pa tomàquet s'ho han pres literalment: pa amb tomàquet tallat a trossets) 
• La sensació de mirar el temps de demà per Internet i pensar satisfet: “demà puc aprofitar el dia sortint de casa” (quan les dades que has vist són: matí ennuvolat, tarda clariana, vespre ennuvolat, 1 hora de sol, índex UV baix [xD], màxima 7ºC, mínima 3ºC, 20% de pluja, el sol es pon a les 16:09).
• La sensació de cada matí sentir les botzines dels creuers, tot i tenir el fiord a uns 2 quilòmetres en línia recta. Com diuen: Schleswig-Holstein, Land zwischen den Meeren. 
• I d'aquest en pot derivar la sensació de caminar per la costa, pel que sembla una platja (sorra, gandules, para-sols) i que et passi pel davant dels nassos un creuer enorme del Color Line direcció a Oslo.

Sí, la vida és plena de sensacions.

A veure, sé que molts de vosaltres (com si tingués milers de lectors :P però a la gent que ara em referiré sé que és nombrosa), com deia, molts de vosaltres voleu reportatges fotogràfics del lloc on sóc. On visc, on dormo, on em dutxo (això ja està cobert, suposo, amb el post “Adaptar-se o morir”), on estudio, com és el campus, on visc, com és la ciutat. Doncs bé, no us preocupeu, sé que ho voleu saber i ja vagi dir al post “Tardor” que les fotografies estan preses. Ara bé, per mala sort per vosaltres, aquestes fotografies ha de passar per un procés de migració transoceànica (però què diu aquest flipat! O_o) i fins que no arribin al seu port, no les puc compartir amb vosaltres. Però, no et desesperis Súper! (algú recorda aquesta frase de quan feien el superquè de la quinzena??) que en aquest post us adjunto un parell de fotografies/concurs. En què consisteix?

El primer consisteix en ordenar les fotografies de més d'hora a més tard. Fàcil? Òbviament ve amb trampa ;)

1	2
3	4

Podeu clickar la imatge per fer-vos-la més gran, si us ajuda. Va, no seré dolent i us donaré una "pista", que, un altre cop, potser no serveix. Les fotos han estat preses, de més d'hora a més tard (el que compte és la hora, no la data, al ordenar!): 21.11 - 17:53; 10.10 - 18:09; 26.10 - 18:20; i 20.11 - 18:29.

1-2-3-4 1-2-4-3 1-3-2-4 1-3-4-2 1-4-2-3 1-4-3-2 2-1-3-4 2-1-4-3 2-3-1-4 2-3-4-1 2-4-1-3 2-4-3-1 3-1-2-4 3-1-4-2 3-2-1-4 3-2-4-1 3-4-1-2 3-4-2-1 4-1-2-3 4-1-3-2 4-2-1-3 4-2-3-1 4-3-1-2 4-3-2-1

Aquest altre consisteix en 1 fotografia. A veure qui s'apropa més a l'hora a la qual la fotografia ha estat presa. Seràs capaç d'apropar-t'hi gaire?

Abans de les 15h no és, tranquils 15 16 17 18 19 20 21 22 23 00 Minut 00 04 08 16 20 24 28 32 36 40 44 48 52 56

Per fer-m'ho més fàcil (no us queixeu ara!) el funcionament és el següent: si encertes la hora: bé, obtens un dels premis. Si encertes la hora i els minuts: millor, un premi més gros. Ara bé, encertar els minuts però no l'hora: no hi ha premi. El mateix amb els segons: Només obtens el premi dels segons si la hora i els minuts són correctes. S'entén? Espero que sí ;) (Els segons, siguin quin sigui el segon, dos dígits; com els minuts)

El premi? Home, suposo que la satisfacció de saber que domines les hores ja es prou, però no. Hi ha més premi si encerteu la hora (com més precís, més gran el premi! De fet, hi ha una ajuda molt grossa per a introduir-se sense por a Joc d'Enigma).
Apa, a vosaltres quina sensació us donen els meus posts? ;D

Tardor

Bé, a diferència d'altres posts, aquest no l'hi he donat moltes voltes i serà més aviat curt. És de fet, una sensació espontània que he tingut aquest cap de setmana (01.11/02.11 – no sé quan publicaré el post) passejant per Kiel. I és que és tardor! Bé, podreu pensar que ja ho sabíem, que la tardor comença el 21 de Setembre i que d'això ja en fa 10 dies. Però què és el primer que us ve al cap quan penseu en la tardor? En el meu cas, i em veig amb confiança de suposar que de ben segur en molts de vosaltres també, el primer que em ve al cap és la següent fotografia:

Sí, aquesta és la meva motxilla envoltada d'un mar de fulles formant un mosaic que va del groc a l'ocre, torna cap al taronja i continua pel marró, passant clar per tots aquells matisos dels quals no en sé el nom i que de ben segur en tenen un. Sí, la tardor són fulles seques i colors. Bé, fulles seques i humides, ja que la tardor també són pluges. Ara bé, per sort meva, aquest cap de setmana (que ja he comentat quin) tot i el dia de tardor, feia un temps de primavera. Sol i un cel clar. Ideal per a passejar.

L'he aprofitat, primer per passejar-me pel centre de Kiel i fotografiar els llocs més emblemàtics per a les properes publicacions al post, en els quals, com en el post anterior, si esteu prou atents, haureu de respondre una fàcil pregunta per a poder-les veure. Tranquils, en aquest post no heu de buscar-hi ni respondre res, us regalo les imatges de tardor. Doncs com deia, he aprofitat per fotografiar-vos els llocs turístics de la capital de Schleswig-Holstein. No és que sigui molt turística, però jo trobo la ciutat encantadora, i m'agrada pensar que no és perquè hi hauré de viure els propers 9 mesos. Té aquesta atmosfera alemanya que recordava de Tübingen (ara falta saber si és per ser ambdues ciutats alemanyes, o pel fet que totes dues són ciutats universitàries). A més té aquesta fredor del nord que molts mediterranis no saben valorar però en la qual, de moment, m'hi he trobat molt a gust. I cert, és tardor encara, el fred de debò encara no ha arribat i a les 18 ja es fa fosc. Però de moment m'hi estic bé. Què puc fer-hi.

El passeig al centre va ser dissabte, el diumenge vaig aprofitar per passejar-me per un dels molts parcs que hi ha a la ciutat. I per parcs vull dir aquests petits bosquets que hi ha per la ciutat. On realment t'hi pots endinsar per uns instants i estar envoltat d'arbres i, amb sovint, d'esquirols. Poder veure caure les fulles i poder respirar la tardor a l'aire. La humitat, l'olor, els colors, el sol... I, perquè no comentar-ho, completar una excel·lent Geocache, en la qual he après a llegir (i maldestrament, a escriure!) Gallifreyan (un idioma de la sèrie Dr. Who – de la qual ni en sóc fan), i m'ha fet voltar pels racons del bosc en la cerca d'unes pistes per a poder conèixer la combinació del cadenat que protegia el tresor. Molt elaborat i dels que creen afició. A més, en aquell mateix dia, n'he trobat un altre en què el llibre de registre era... un paraigües! L'originalitat sempre l'agraeixo molt.

Sí, un cap de setmana de tardor. La tardor sabem que és irregular, plou, no plou, i torna a ploure. Però quan no hi ha núvols, i el temps és primaverenc (tot i que bé sabem que a la primavera també hi plou) val molt la pena passejar-s'hi entre l'ocre, el groc i el taronja. Us deixo algunes de les fotografies que he fet i que millor m'han quedat, a veure si d'aquesta manera aconsegueixo que vosaltres també respireu una mica aquest aire de tardor que he viscut aquí a Kiel (suposo que fent click veureu la imatge més gran).

Dissabte: Hiroshimapark

Dissabte: Hiroshimapark

Diumenge: En algun lloc per Kiel

Diumenge: A prop del lloc anterior

Dissabte: Hiroshimapark

I és que, un altre motiu pel qual he valorat aquesta tardor i l'he volgut esmentar, és que després de la tardor ve l'hivern i, companys meus, com diu la tornada de la cançó de Els Amics de les Arts, L'Hivern (Que la Van Abduir), el que m'espera aquí a Kiel és que: L'hiveeeeeeeeeeeeeeeeeern va ser llaaaaaaaaaaaaaaaaarg, molt més llaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarg, que caaaaaaaap aaaaaaaaltreeeeeee. (Que us pensàveu, que citaria certa frase de Joc de Trons??) Però jo he firmat per aquest hivern, no?

                   

 

Adaptar-se o morir

(Nota d'advertiment. Veureu que aquest post té com una temàtica de biologia. No n'estic molt satisfet de com ha quedat, ja que me l'he estat pensant massa al cap però a l'hora d'escriure-la no ho he sabut plasmar del tot bé. Tanmateix, tenia la sensació que ja era hora de publicar el post (mentida, la meva mare tenia la sensació que ja era hora que publiqués alguna cosa) i l'he deixat així. No està malament, però el volia fer millor, i amb més imatges. Mea culpa.)

Hola. Bé, ha passat força més temps del que tenia previst fins que m'he posat a escriure un segon post estant aquí a Kiel. Ara bé, no crec que sigui per falta d'idees, però tampoc per falta de ganes. En part, potser és perquè he estat més o menys ocupat intentant organitzant-me aquest inici de curs. Per si algú s'ho pregunta, encara no he començat la universitat (no sé quan publicaré el post, però l'estic començant a escriure abans del 27.10 que és quan començo les classes). Així, doncs, algú es preguntarà què he fet fins ara? No he vingut aquí a estudiar biologia?

Em faré una mica l'interessant i començaré pel títol “adaptar-se o morir”. Deureu estar familiaritzats amb Darwin i la seva idea de la selecció natural i de l'adaptació per sobreviure. Doncs bé, això és el que he estat fent jo, adaptar-me al meu nou ambient per a sobreviure (sobreviure potser és una mica sensacionalista. Direm adaptar-me per a viure més còmodament). Tampoc m'hagués mort si no m'hagués adaptat, però hem après dels periodistes que un titular impactant sempre és important per a fer arribar la notícia.

Bé, per fer memòria, vaig arribar aquí cap al 13.09 i he dit que no començo les classes fins el 27.10, un bon període de temps, no? Bueno, un temps que he aprofitat per a conèixer una mica millor la ciutat, fer una mica de geocaching (està clar), intentant encarrilar les assignatures que haig de fer (cosa no tant fàcil -.-), conèixer gent, coses d'aquestes. Per a la bona adaptació en l'ambient, has d'aprendre a relacionar-te amb ell.

Nínxol

El que seria una mica la descripció de Kiel no ho cobriré en aquest post, però no patiu, trobo que és una ciutat més maca i ja ho intentaré comentar més endavant de forma diferent (espero no trigar un mes un altre cop; la meva intenció és ser més regular, sobretot pels qui m'ho demanen).

Simbiosi

Doncs bé, m'estic en una residència compartint “pis” (cuina i lavabos) amb 3 persones més, una d'Hamburg, una de Rostock i l'altre de prop de Bremen (i 1 de les quals se'n va ja a fer el treball de màster, així que no sé què passarà amb l'habitació buida que queda). Persones simpàtiques, no cal patir per això. Per això és una relació de simbiosi i no pas de competència.

Per les poques fotos que penjo en el bloc us podeu fer una idea de com és el pis, la meva habitació, la cuina. Les imatges saben parlar més que jo.

Imatge 1: La meva habitació amb una vista molt bonica
Imatge 2: Entrada de la residència (sol haver-hi més bicis)
Imatge 3: La meva cuina. Veieu que a les estanteries hi ha molt plats i estris excepte a la cantonada de la dreta de la imatge? Exacte, aquell és el meu racó.

Depredació

(no és ben bé depredació, però aquest ha sigut un dels majors enemics que em va intentar eliminar quan vaig arribar a Kiel)

Ara bé, quan vaig arribar a la residència vaig tenir un problema i és que... no tenia internet! Ja em veieu a mi, amb una viatge llarg a les espatlles: llevar-me de matinada, anar al prat, agafar l'avió fins a Hamburg, esperar una hora, agafar l'autobús fins a Kiel, que em vingui a buscar, m'ensenyin una mica els llocs importants de la ciutat en cotxe (això va estar molt bé, de fet. Com que vaig arribar en cap de setmana, horari de no-oficina, em van venir a buscar i de pas l'home em va fer una petita ruta turística en cotxe per Kiel ensenyant-me els llocs d'interès per a l'estudiant), i finalment arribar a la residència. Obrir l'ordinador, connectar el cable d'internet i... res... no hi ha internet. Aquell dia l'únic que vaig poder fer arribar a la família per a que sabessin que tenia lloc on dormir era un trist SMS (i vaig obtenir com a resposta, el típic de missatge de “bé, almenys tot va bé i tens on dormir” però a més a més em van enviar un altre SMS més reconfortant i tot: “Madrid hat verloren 1 zu 2 :)” [contra l'Atlético].

Què vaig fer per adaptar-me? El dia següent em vaig passejar per Kiel buscant les wifi gratis que hi ha (si mai veniu a Kiel us puc guiar per les wifis obertes ;) ). I en vaig trobar unes quantes.

Però l'adaptació no acabava aquí, (quan la presa va més ràpid, el depredador és qui s'ha d'adaptar per a capturar preses; no intenteu fer-ne una lectura Lamarckiana ¬¬ sóc força conscient de les paraules que uso) ja sabem que aquesta es va perfeccionant al cap de les generacions (en el meu cas al cap del dies) i el primer dia que estava matriculat (de fet, el primer període de matriculació era el 15.10, i voi-là ja teniu el secret de perquè vaig arribar tant d'hora a Kiel) vaig anar cap a la biblioteca central de la universitat a fer-me el carnet per poder anar als ordinadors i tenir internet. Així que mentre alguns estudiaven per a les recuperacions, jo estava al facebook. Cap novetat, passa a cada universitat.

Una setmana més tard per fi ja tenia internet. S'acaba aquí aquesta lluita presa-depredador? I ara! Resulta que l'internet ve limitat a 10GB/mes i el primer que em va passar pel cap va ser: “merda, no podré veure sèries”. (el segon que em va passar pel cap va ser: “mmmm... i de Skypes, en podré fer?”). I és que els primers dies vaig anar tirant de capítols que tenia a l'ordinador de no sé quan, però s'acabaven, així com les pelis. La solució la vaig trobar a la biblioteca central de la ciutat, la Stadtbücherei. Com a estudiant és gratuïta i d'allà n'he obtingut provisions satisfactòriament de DVDs. Oriol 2, Internet 1 (haig d'admetre que el primer dia em va guanyar).

Comensalisme

Aquesta és la relació que he tingut amb el forn. Veure, a la porta de la cuina hi ha unes quantes postals enganxades, algunes amb missatges simpàtics, d'altres motivadors, d'altres divertits... Bé, n'hi ha un que fa així: “Ich lass nichts anbrennen” (no se'm cremarà res). Us podeu imaginar una mica la història. Resulta que el forn escalfa més de baix que de dalt, triga mil en escalfar-se, excuses d'aquest tipus. Així que, fent-me uns Fischstäbchen no vaig calcular bé el timing i al obrir la porta del forn en va sortir una bona fumera. Per desgràcia meva, aquesta fumera va activar el detector de fum de la cuina -.- (responc ara: no. No són dels que fan que comenci a caure aigua del sostre [sort!!], són dels que piten). Immergit en l'ensurt d'aquell aparell pitant estrepitosament vaig fer venir a una de les companyes de pis a la cuina i el va saber desactivar. Una setmana abans m'havien preguntat si sabia cuinar (en general) i havia respòs amb un sí però que no m'agrada gaire en general, que em fa mandra. Crec que vaig mig demostrar la meva resposta.

Mutualisme

I finalment vindria el mutualisme. I és que el que jo buscava en part, eren altres estudiants perduts com jo a Kiel que tinguessin ganes de fer coses. I és quan a l'inici d'Octubre, segona setmana, van començar les jornades d'orientació dels estudiants internacionals. La millor manera d'ajudar-nos els uns als altres a adaptar-nos en aquest nou habitat, una relació de benefici mutu.

I després d'aquest desgavell d'idees matusserament ajuntades en un collage pobre unides per un intent de tema que seria les relacions entre individus en un hàbitat, crec que he comentat una mica les impressions generals del que ha sigut adaptar-se a la ciutat de Kiel. M'he deixat alguns aspectes segurament, però millor això que res, que ja feia dies que no donava senyals de vida.

Per posar-hi un petit al·licient, teniu la oportunitat de fer una petita cerca pel vostre compte sobre la ciutat de Kiel. Qui escrigui correctament, en majúscula, les tres sigles de l'equip d'handbol de Kiel en el quadre de sota, serà reconduït a un enllaç amb fotografies extres (inèdites!) sobre la residència on m'estic. (És mega fàcil). Us pensàveu que només us deixaria amb aquelles tres imatges petitones? No home no ;). Per a qui li interessi:

Sigles:
Exemple: VDG. En majúscula, sense espais.

Gràcies per aguantar-me als qui hagin arribat al final del post ;)

A Barcelona tenen el bicing i ja es creuen els reis del mambo

Bones! Sí, ja he arribat a Kiel i ja fa una setmana que hi sóc. Tot bé, cap contratemps important. Ja estic instal·lat i recentment amb connexió a Internet a l'habitació (ha costat però finalment s'ha aconseguit). De fet, per culpa d'això el primer dia no em vaig poder comunicar ni amb la família (un pobre SMS a distància per fer-los saber que tot estava bé i tenia lloc on dormir) i el següent dia em vaig estar vagabundejant pel centre de Kiel en busca de wifis obertes fins que al costat de l'estació de tren en vaig trobar una (força pobra en cobertura) i m'hi vaig asseure. Així que ja em veieu a mi, buscant la línia de cobertura de wifi al centre de Kiel, el segon dia que hi estic, enviant whatsapps per fer saber que estic viu. Ara ja em puc connectar a la wifi de la uni, ja em sé on hi ha algunes wifis lliures per la ciutat i puc anar a la biblioteca de la universitat a fer servir un ordinador amb internet. Però en fi, apart d'aquest tema tot bé. Pels no assabentats, m'estic a Kiel d'Erasmus tot un any.

Coneixeu Kiel? Bé, és una ciutat molt maca, amb el seu fiord, els parcs, un parell de llacs al centre; la trobo molt alemanya. Té uns 230.000 habitants pel que us feu una idea de la seva mida (sí, avui he mirat la wikipedia). Capital de Schleswig-Holstein i coses d'aquestes. Però potser us sonarà més pel THW Kiel. No? Home, doncs Kiel es coneguda pel seu equipàs d'handbol que en més d'una ocasió les hi ha posat magres al Futbol Club Barcelona. Temuts a Europa. I és que d'Alemanya no només hi ha el Kiel com a equip referent a l'handbol. Tenim, per exemple, el Hamburg i el Flensburg. Algú se n'adona de què tenen en comú aquests tres equips (i ciutats)? Doncs que estan molt al nord, a prop de Dinamarca. I si no recordo malament, l'última final del mundial d'handbol va ser Espanya contra... Dinamarca! Ai, com es nota la influència dels danesos en aquestes terres alemanyes.

I és que parlant de danesos, m'han comentat per via d'un amic d'un fill d'un conegut de no sé qui (suposo que us és igual la exactitud dels termes d'aquesta relació en concret) que tal persona va estar vivint a Dinamarca durant un temps. I una de les coses que li va agradar és que tothom anava en bicicleta. Doncs parlant d'influències daneses, aquí a Kiel, tothom va en bicicleta, la ciutat està plena de bicicletes, els carrers estan plens de bicicletes i per fi arribem al tema que volia parlar (us heu fixat com ho he anat trenant tot per arribar discretament a aquest tema? ;) )

Incorporació a la carratera

A veure, a pràcticament cada vorera de la ciutat (no del centre, ja que el centre és per a vianants) hi ha carril bici, i si aquest carril bici no és a la vorera és a l'asfalt, circulant amb la resta de vehicles. Com el carril bus que podríem tenir a Barcelona, amb la seva respectiva línia pintada i les lletres BUS? Doncs tenen un carril més estret, pintat per ells, mostrant-los on girar on parar, respectant tots els semàfors i senyals de trànsit (i és que clar, tenint el teu carril pintat i respectat, no vas amb l'angoixa amb la que podries anar per Catalunya vigilant què fan els altres cotxes, que no tothom respecte, a casa nostra, el 1,5m de distància al ciclista).

I bé, aquest carril és usat. Com he dit abans, tothom va en bicicleta, tothom. A cada lloc d'interès de la ciutat, ja siguin les diferents facultats del campus, la biblioteca, l'església, el banc, un parc, l'ajuntament, etc. En cada un d'aquests llocs i està ple d'estacionaments per a bicicletes, amb bicicletes aparcades (no pas buits).

En una sola setmana que porto aquí (7 dies) he vist, i creieu-me quan llegiu tot el que he vist, tot verídic, no afegeixo res per la llista més llarga, he vist: nois i noies en bicicleta, homes i dones en bicicleta, nens i nenes, nens petits amb aquelles mini-bicicletes de fusta en què vas avançant amb els peus (lligant-les amb la dels seus pares), senyors i senyores, jubilats, pijos i gent humil, bicicletes de carrer, bicicletes de muntanya, bmx (o com es diguin aquelles petites per fer piruetes), bicicletes de carretera per agafar més velocitat, gent anant sense mans avançant un autobús, gent anant sense mans parlant pel mòbil, un repartidor de pizza fet tot un fittipaldi en bicicleta, el senyor de correus (que té una bicicleta amb un sistema de rodes extra que serveixen per aguantar els paquets plens de cartes que porten), un tàndem (portat per una parella de quasi jubilats); he vist també una d'aquelles bicis en què vas estirat, sabeu quines dic? Aquelles que vas amb els peus per davant pedalejant i tens el manillar a l'altura de la cintura (que serveixen més per fer el paripé que res) amb la diferència què la que vaig veure tenia tres rodes, dues darrera i una davant, de tal manera que no calia aguantar l'equilibri i per tant el senyor en qüestió anava pel carrer parlant per el mòbil!; a l'estació de tren hi ha un pàrquing de bicicletes, he conegut a un a qui li han robat la bicicleta (d'entre tantes, la teva, quina mala sort!) i fins i tot he vist una màquina expenedora de... càmeres de bicicleta!

Renoi, si tot això ho he vist en només una setmana, el que m'espera aquest any.

I respectant tots els senyals i semàfors!

I el pitjor, és que jo encara no en tinc una. Però bé, temps al temps, que aquesta setmana m'he encarregat d'anar enllestint coses pendents a fer, i temps en tinc fins que no tingui els dies realment ocupats.

Ara bé, al meu gust, el que hauria de passar no és pas que em sorprengués una mica la quantitat real de bicicletes, sinó el que potser m'hauria de sorprendre és la poca quantitat de bicicletes que hi ha per casa nostra. El futur d'una gran ciutat considero que és una ciutat sense cotxes, amb només transport públic circulant per l'interior, i quina manera millor de passejar-se que en bicicleta?

P.D.: Creieu-me si us dic que aquestes són les primeres fotos que he fet de Kiel. Això és dedicació pel blog. Ara bé, aquesta setmana ha fet sol, però la que ve es preveu pluja, a saber quan puc tornar a fer fotos d'un dia bonic a Kiel... -.-

Un Pla Perfecte ja disponible i el Mapa Literari

Doncs sí, primer de tot dir que ja està disponible la història que comentava al post anterior, Un Pla Perfecte, en format .epub (pels qui tenen eBook) i en format .pdf (pels qui no, clar). Conscient de les meves limitacions, s'agrairà qualsevol tipus de feedback, sobretot les crítiques constructives (ja que si critiques, però no m'ofereixes una solució a canvi, doncs mira, bé, però no tant). És a dir, òbviament pots dir què no t'ha agradat o és més justet (de la mateixa manera que pots dir, què t'ha agradat!), només faltaria, però si a sobre m'afegeixes com ho milloraries o alguna cosa semblant, doncs ja seria l'hòstia (escolto i recordo opinions). Doncs sense més dilacions, aquí està per vosaltres, Un Pla Perfecte:

La versió eBook està una mica millor que la versió en pdf, per tant la recomano. Aprofito per dir que si teniu eBook i voleu descarregar-vos llibres en català us recomano la pàgina http://www.epub.cat on en trobareu força i tots gratuïts i en català. Ara bé, si un llibre realment us agrada, compreu-vos-el que no costa tant i fa il·lusió tenir-lo en format llibre ;)
Si la descàrrega no funciona, click amb el botó dret i "Anomena i desa el contingut de l'enllaç".
No estarà disponible eternament, de fet, potser un mes o dos (si no és que me n'oblido). Si la descarrega no funciona deixa un comentari i ja te'l passaré. 

I ara, per no fer el post tant curt, introduiré un racó del bloc molt nou i que em permet compartir una mica els llibre que m'agraden, el Racó del Llibre.

Degut a que a part de tenir el hobby d'intentar mirar-me pel·lícules de tant en tant, també és cert que sempre estic al mig de la lectura d'un o dos llibres (el que m'emporto allà on vaig, i el que tinc a la tauleta de nit). Ara bé, ja em vaig aventurar a comentar un parell de llibres i potser ho faci amb més. I és que quan llegeixo el llibre no em quedo aquí, normalment ho faig amb el mòbil a mà (o en cas de trobar-me al llit, amb un llapis a prop) per anar anotant les pàgines on trobo frases interessants, passatges que em rellegiria vegades i vegades, o localitzacions de llocs. Cert que moltes vegades, sobretot si he deixat passar temps i em poso davant de l'ordinador a anotar-me les frases que m'han agradat (ja que molts cops el llibre és de la biblioteca i s'han de tornar a temps) per poder-les rellegir quan vulgui, doncs moltes vegades resulta que vaig a la pàgina anotada i no en tinc ni idea de quina frase m'havia captat l'atenció o perquè he seleccionat aquell paràgraf. Idees efímeres.

Doncs bé, en aquest racó del bloc, potser intenti actualitzar quins són els llibres que estic llegint, quins he acabat fa poc, potser un top 10 de recomanacions (no vol dir que sigui el top 10 absolut, no crec que en tingui) i el que crec que serà la cirereta de la secció...

...el Mapa Literari!

En què consisteix? Doncs la idea és senzilla. Cada cop que llegeixo en un llibre on passa l'acció en algun lloc de la terra (Òbviament, Dune per exemple, que recomano molt -de moment només n'he llegit el primer-, no puc incloure'l al mapa) m'ho apunto, i després ho busco al google maps, i ja tinc situat el lloc al mapa.

A vegades pot resultar molt difícil, alguns autors tenen la mania d'inventar-se noms de pobles, en llocs reals (com ha costat trobar certs pobles on va el Sherlock Holmes amb el seu inseparable company a resoldre casos d'allò més curiosos). Però la satisfacció és doble, quan indagant per la xarxa, trobes finalment el lloc on està situat.

D'altres són d'allò més curiosos, com per exemple amb Les Mil i Una Nits, on passen per pobles que ara a l'actualitat encara existeixen. Però clar, et parlen de regions de l'antiga Pèrsia qua actualment potser siguin regions de països com l'Iran o el Iemen...

Passegeu pel mapa, apropeu-vos, moveu-vos. No us el mireu des de fora i intenteu destriar d'entre el garbuix de waypoints. Potser alguna novel·la que hagi llegit a passat prop de casa teva? O potser en algun lloc que hagis visitat, qui sap!

Doncs tot això, ho tindreu disponible a la secció Racó del Llibre que està a la part superior del bloc, entre les altres seccions.

Naixament d'un nou llibre: Un Pla Perfecte

Fins ara he comentat un parell de llibres que m'han agradat, o bé un cas que el vaig escriure jo (recorda el post de PIxND), però aquest post no es tracta d'una ressenya, sinó...

D'un naixement! És noia, maca, intel·ligent i absurda, pesa uns 30 grams, però el més important, té forma de llibre! Us presento:

Què està sent amenaçat?

Títol: Un Pla Perfecte

Autor: Oriol Sastre Rienitz

País: Catalunya

Any: 2013-2014

Efectivament, l'he escrit jo, però la novetat no recau en això, sinó en què l'he editat i enquadernat jo! Si escriure'l era la gestació, editar-lo i enquadernar-lo és el naixement del llibre. M'ha fet força (molta) il·lusió. Com potser es pot apreciar a la portada, es tracta d'una "Edició especial del 21è aniversari" i només n'hi ha 1 còpia inèdita. Així que això en un futur valdrà una fortuna!

Per tant, aquest post anirà més dedicat al procés d'enquadernació, com un esborrany de tutorial de "com enquadernar un llibre" de forma molt senzilla.
Aquesta portada amb una fotografia tan peculiar, que poques persones n'haurien de saber el motiu (de fet, les hauria de poder contar amb els dits de la mà) s'escau força amb l'obra, i és, en realitat, la font d'inspiració del primer acte: l'elaboració casolana i cutre de com fer un vídeo amenaçador (lo samarreta del Bayern per aconseguir llum vermella no és fantasia, va ser real. No s'aprecia gaire a la imatge, però així era).
A veure, a trets generals, Un Pla Perfecte és una obra de 7 actes que tracta d'un segrest. Tindríem els segrestadors, que busquen un recurs econòmics per començar una segona vida lluny de tot, a Xile; i per altra banda tindríem el protagonista, de nom "Jo" (sempre en cursiva i que quedi clar que no sóc jo, sou vosaltres) a qui li comencen a passar coses estranyes. Com a segrest caòtic em vaig inspirar amb la gran pel·lícula dels Coen: The Big Lebowski. De fet, però, l'acte que més hi recorda no és amb el que em vaig inspirar més, precisament seria collita particular. Fets, doncs, aquests cinc cèntims del que seria l'obra, passem al que seria el tutorial de com ha sigut editat i enquadernat.
Primer de tot venia l'imprès. Això és part fàcil. Tinc una impressora a casa molt professional que té l'opció d'imprimir en mode "folleto". Ara bé, això m'imprimeix les lletres el doble de petites... Cap problema, re-estructuració de la mida del text i dels títols, mirant que quedi bé, i voilà! Ara bé, havia de donar un nombre de pàgines múltiple de 4 (són 4 pàgines per DIN A4). Vaig agafar un llibre de veritat (el meu també ho és ara) i vaig mirar com són les primeres pàgines: la primera surt el nom de l'editorial, en el segon el títol, en el tercer les dades de: títol original, edició, any, publicació, ISBN... doncs mira, m'ho he inventat tot i ha quedat molt maco. Fins i tot un ISBN ple de sentit. Un cop imprès vaig passar a la feina bruta, a la feina de soterrani.
Primer de tot tocava premsar els tres fullets que composaven el llibre (tres fullets de 3 DIN A4 cada full, un total d'unes 48 pàgines de llibre). Però com ho premso? Jo no tinc premsa... Que no? Toma premsa casolana:

Plàstic perquè no s'embruti

Una premsa d'allò més funcional!

Premsats els fulls, ara tocava cosir-los. Això ja era una feina una mica més laboriós i difícil, però vaig saber trobar la manera i sortir-me'n. Vaig estar mirant molts tutorial pel youtube de com enquadernar, i el tema del cosir el vaig començar a entendre. Ara bé, els estris... Me'ls vaig haver de fer una mica a la meva manera. Primer de tot, tocava serrar (sí, sí, serrar, amb una serra) els fulls per fer els forats per on passarien els fils.

Les marques de la serra

Però després venia cosir-ho! Vaig guiar-me d'un vídeo força útil de youtube (que enllaçaré al final del post com a mostra d'agraïment a l'autor del vídeo). Ara bé, els aparells que ells fan servir per aguantar els fils i el llibre són força més professionals que els que vaig haver d'inventar in situ jo mateix. Però que coi! Sóc un home de recursos!

El suport amb els fils. Moltes pinces de fusta.

Primer fullet preparat per ser cosit

Detall dels tres fullets cosits

Un cop cosits i els fils separats dels mecanismes, els vaig retallar de tal manera que quedessin arran del full, que en sobrés una mica, i vaig aplicar una capa de cola blanca pel lloc per agafar d'enganxar els fils (això ho vaig per iniciativa, no sé si és 100% professional).
Després d'això, però, va venir el que em va costar més: la portada. En els tutorials no acabava d'entendre com fer-ho, ja que hi ha mil i una tècniques i tipus de portada. Jo volia alguna cosa senzilla, que pogués aconseguir amb facilitat. De tal manera que vaig pensar en dissenyar una portada amb l'ordinador (el resultat del qual podeu apreciar) i imprimir-la en una cartolina DIN A3 (degut a les dimensions que tenia). Per què va ser la part més difícil? Primer perquè les copisteries de Sant Cugat es van posar d'acord en: no obrir, ser incompetents, o no imprimir cartolines DIN A3. Finalment vaig decidir fer-ho a la copisteria de la UAB i el resultat va ser... que me la van fer amb unes mides lleugerament més petites del que havia dissenyat amb precisió per l'ordinador... f@*k this s&#t !!
Retallant com podia per ajustar-ho, finalment em va quedar amb unes mides acceptables que coincidien, vaig posar cola a la part interior de la portada que correspondria al llom del llibre, i un altre cop a la premsa perquè quedi tot ben enganxat. Esperat el temps necessari ho vaig treure, i fixant-ho de la mateixa manera que com ho vaig serrar, vaig llimar les cantonades perquè quedessin acceptables. Fora de tot pronòstic, el tema portada va ser el més difícil de tot el procés.
El resultat final? Doncs en forma de llibre! Sí, sí! Forma de llibre! Un resultat del qual n'estic molt orgullós!

El nervi central cosit. Acte 4 SPOILER!

Resultat acabat!

I ja el tenia apunt per acudir a la cerimònia de presentació!

El llibre està en bones mans ;)

Ja només em queda dir que gràcies per seguir el reportatge de com ha nascut el meu primer llibre. Tota una experiència :) Com havia dit, aquí hi ha l'enllaç del vídeo que fet servir per saber com cosir els fullets:

"https://www.youtube.com/watch?v=BScrCpPtGPs"

I per trencar una mica el gel i aquesta rusticitat que he volgut marcar amb el post, dir que Un Pla Perfecte també està disponible en format e-book. No és tan guay, i no calia dedicar-hi un post, però també he indagat per el internet per aprendre a fer-ho. Qui sap, potser la seva descarrega estarà disponible properament...