Ni l'optimista pot evitar veure buit un got buit

Sí, fuck it si només parlo de cinema, per algun motiu m'agrada i aquesta és una de les úniques maneres que en tinc d'aprendre'n més. Sé que vaig dir que parlaria d'altres coses, però no se m'acudeixen. No cal forçar-les, ja vindran.

Ara bé, aquest post és una mica diferent, ja que la pel·lícula d'aquest cas és una que no us recomano del tot. Exacte, no. Es tracta de Somewhere (2010) de la Sofia Coppola, filla del gran Francis Ford Coppola (gran perquè m'ho ha dit altra gent; és el director de les pel·lícules de The Godfather (1972) o de Apocalypse Now (1979) ). Tanmateix la mateixa Sofia Coppola la podeu conèixer per ser la directora de Lost in Translation (2003) (un èxit que personalment atribueixo més a Bill Murray, potser perquè em cau de puta mare, però no només) que em va agradar molt. Finalment, m'agradaria afegir que aquesta pel·lícula ha estat guardonada amb el lleó d'or a millor pel·lícula al festival de cinema de Venècia. Després d'aquesta breu introducció per fer-vos veure que no és que triï pel·lícules rares aposta, sinó que hi ha algun motiu darrera, passem a aquesta pel·lícula.

Per començar vull dir-vos dues coses: una és que la paraula clau d'aquest comentari serà: "buidor". De fet ja us he resumit/explicat/criticat la pel·lícula amb aquesta paraula, però resulta que el post és massa curt i no em satisfà (em crea una sensació de buidor); L'altra és que com que no us la recomano em prenc la llicència de, si em ve de gust, anar explicant detalls, per tant, que ningú es molesti si creu que li explico al final, esteu avisats.

La pel·lícula ens retrata la vida personal d'una estrella de Hollywood. Aquesta viu en un hotel de Los Ángeles, pel que es veu famós, el Chateau Marmont. El seu horari va en funció del que comporta fer una pel·lícula d'èxit: rodes de premsa, sessions de fotos, viatges a l'estranger per recollir premis. Per tant, si la seva agent no li diu res, ell no té res a fer. En el temps lliure, on sigui, en el seu temps, es dedica a fer a tot allò que per un adolescent seria el seu somni: festes i anar de noia en noia, la primera que es trobi per davant. El que passa és que un dia, sense previ avís, es presenta la seva filla d'onze anys amb qui s'ha de quedar una temporada (ja se sap, l'estrella es casa amb alguna noia, tenen una filla, ell mai s'hi pot ocupar, el matrimoni fracassa, es separen i de tant en tant s'ha d'ocupar d'ella). Ara bé, això representa la irrupció d'una vida normal dins de la seva, que està buida, vàcua. Comparteixen un munt de temps junts, ja que a ell li toca anar a Milà a rebre un premi, i s'estancien en una suit de molt luxe en un dels millors hotels. Apart de l'entrega, no tenen res més a fer i es diverteixen com nens: Juguen al Guitar Hero, demanen tots els gellatos al servei d'habitacions, van a prendre coses... Normal, ell que s'avorreix la major part del temps, té l'oportunitat de fer coses. El que passa és que la nena se'n va de campaments i així que torna a estar sol se n'adona que està buit per dins. Que no és ningú i que vol canviar la seva vida. Així acaba la pel·lícula.

Bueno, la idea no és del tot dolenta, per els seus inconvenients són, entre altres els següents:

Com representes la vida monòtona i buida d'aquesta estrella. Doncs, per exemple, fem alguns plans on no hi hagi diàleg i se'l vegi a ella al sofà, sol, amb una copa de whisky i fumant. La primera calada vale, a la segona ja veus que està sol, però en porta cinc o sis i encara està allà. No ho sé, és avorrit veure a algú fumant sol a casa. O, per altra banda, allarga molt algunes escenes que no aporten res. L'exemple és al principi on se'l veu a ell estirat al llit i davant dues noies (rosses i bessones) que li fan un ball sensual amb aquelles barres verticals. Una estona de ball, d'acord, per veure què fa amb el temps lliure, però els 5 minuts que dura la cançó encara segueixin amb això, pffff. (A més, dues vegades surten aquestes noies fent balls diferents, en el mateix lloc). I tota aquesta multitud de minuts per a mostrar-nos que la seva vida és buida (no vull ser pesat, però la pel·lícula és això!) avorreix.

En fi, trobo que hi ha bona intenció darrera, amb alguns detalls bonics, però és que d'aquest tema no se'n podia treure molt suc. Personalment, no m'ha fet el pes i, he llegit crítiques amb les que compartien aquesta mateixa opinió i d'altres que la criticaven bé, però donant a entendre això, la lentitud de l'avenç del film. Aquesta segona postura, l'entenc perfectament, tot i que, com a molt pot arribar a un "està bé, m'ha agradat" ni que t'agradi el cinema i en siguis un crític expert, és que més no dóna, no m'imagino a ningú dient "m'ha encantat!". No és possible en aquesta pel·lícula.

Només que m'ha agradat, perquè ho sapigueu.

Segon post seguit que és de cinema... M'agrada més anar variant de tema (més encara essent un calaix de Sastre) en cada entrada, però al estar poc actiu últimament i, a més, no passa res emocionant en Novembre, les pel·lícules són el que em fan pensar més i em donen raons per compartir unes línies amb qui sigui que arriba de rebot a aquest blog. No us preocupeu, no cauré en la monotonia (ni en l'oblit d'aquest calaix). Com l'última vegada, cinema d'autor, i aquest cop la pel·lícula ens arriba des d'Argentina.

"El hombre de al lado" (2009) ofereix una sinopsis atractiva. Veus que donarà lloc a reflexions, a punts de vista diferents i a l'anàlisi de dos subjectes que representaran estils de vida contraris. A trets generals la podria resumir així:

Leonardo és un dissenyador d'èxit que viu a Buenos Aires a una casa realitzada per Le Corbusier. Un dia, sent sorolls estranys i resulta que el seu veí de davant està construint una finestra encarada totalment a casa seva, a 5 metres de distància. De sobte, s'obre un forat a la seva vida, i Víctor, el veí que senzillament busca "unos rayitos de sol" per il·luminar la seva casa, entra en el seu món. Leonardo, molest per aquest "atac" (així ho veu ell) a la seva intimitat vol que la finestra es tapiï. Víctor l'intenta convèncer, però Leonardo no vol tenir res a veure.

Jo amb aquest resum el que en destaco és el xoc que comporta aquesta combinació de classes socials. Un té èxit, disenyador, luxes, música rara i amics hipsters. L'altra és de barri, sap parlar de forma propera amb qui sigui i té l'astúcia de qui aprèn al carrer. Sense voler formar bàndols de manera subjectiva, els propis directors sembla que se n'encarreguen de fer-ho. Víctor és el bo, Leonardo el "dolent". El Víctor busca una solució al tema, fent referència a que busca "rayitos de sol"; Leonardo es mostra impassiu aferrant-se a l'argument que és la violació de la seva intimitat. Algú et caurà millor que l'altra, el qui no t'agrada veuràs que té motius però no actua de forma adequada, i patiràs pel transcurs de les coses pensant: "com l'està liant, amb lo fàcil que seria fer....".
No ho sé, a mi em va semblar interessant quan vaig veure que farien la pel·lícula al cicle de cinema d'autor de Sant Cugat, però aquell dia no hi vaig poder anar. Cal afegir que té bona crítica, però buscant sempre trobes bones crítiques (per molt dolenta que sigui una pel·lícula, si la compres en DVD a la caixa sempre hi ha la crítica positiva). Per sort, les biblioteques de Sant Cugat s'encarreguen d'obtenir les pel·lícules en DVD del cinema d'autor i sabent això la vaig demanar en préstec per acabar veient-la avui. Gent de Sant Cugat, si voleu veure-la, la teniu a l'abast de forma gratuïta. I aquí estic, intentant compartir-ne la opinió.
No he tingut prou temps per assimilar-la gaire i per això el post no és tan amb un estil crític-divulgatiu com l'anterior. Tanmateix dir-vos que, com totes les pel·lícules que menciono en el blog, us la recomano. M'ha agradat, és lleugera i àgil. És diferent i es nota. No et quedaràs escarxofat al sofà, amb la mirada perduda, reflectint a les còrnies 25 fotogrames per segon. Pensaràs i sentiràs coses. Aquells 98' minuts que tens algun diumenge i no hi ha necessitat d'estudiar, els pots invertir en cinema. Apa!
Ja està, ja he fet l'aportació per aquest més ^^

Hasta la vista

He obert aquest blog perquè volia recuperar una crítica que vaig escriure i m'he trobat una aranya gegant al seu lloc! Quina por... serà millor que en tregui les teranyines i hi escrigui alguna cosa.

Exacte, aquesta introducció significa que tinc un nou post a compartir! I, efectivament, es tracta d'una pel·licula. Anem al gra.

L'altre dia vaig descobrir el cinema de la UAB que és gratis i de tant en tant fan molt bones pel·lícules (però no tenen molta publicitat i és difícil assabentar-se'n). Em vaig estrenar amb Hasta la Vista, pel·lícula belga del 2011 (però si veieu el cartell s'estrena avui ergo a la UAB vaig veure una pre-estrena) que molta repercusió internacional no ha tingut, però que ha estat nominada, i en algun cas premiada, a algun festival. Tan si clickeu el link com si no, ja us dic jo que la sinopsis d'aquesta pel·lícula no es fa desitjar gaire. Copiat literalment de filmaffinity, diu així:

"Tres veinteañeros que aman el vino y las mujeres, pero que nunca han disfrutado de la compañía íntima de una mujer, con el pretexto de hacer un itinerario enológico, vienen a España con la esperanza de perder su virginidad. Nada los detendrá, ni siquiera sus respectivas discapacidades: uno de ellos es ciego, otro está postrado en una silla de ruedas y el tercero es completamente paralítico."

A mi aquesta sinopsis no m'atrau gaire i us diré perquè: una comèdia en que tres paralítics vénen a Espanya a buscar sexe. El director (o guinista) arriba a ser espanyol i no tinc gaires dubtes de que faci hores extres a "Gandía Shore" (o que les hores extres siguin la pel·lícula). Ara bé, per sort estem davant d'una pel·lícula seriosa i sobretot molt humana. Molt. En cap moment té un to barroer, un to idiòtic, sinó que el contrari, busca el cantó natural del sexe. Tots en volem, de fet, tots el necessitem i ser invàlid malhauradament fa aquesta recerca més difícil. Tanmateix aquests tres joves s'enfronten a la realitat, nedent a contracorrent, i decideixen emprendre aquest viatge cap a Espanya en busca d'allò que més desitgen.

Aquest tres joves han viscut fins ara sota l'ombra sobreprotectora que amb tota la bona intenció el seus respectius pares projectaven, i amb el pretext d'un viatge enològic, que és l'afició que comparteixen els tres, els demanen de fer un viatge sols. Volen demostrar la seva autosuficiència (limitada), volen ser tres adults independents, volen gaudir de la vida per la seva banda. Tanmateix, el viatge de Bèlgica a Espanya és llarg i aquesta Road Movie ens ensenya que el camí en sí ja no els deixarà indiferents. Se sentiran lliures i depenents, dèbils i forts, però sobretot sentiran que estan emprenent un camí cap a la llibertat, potser un camí cap a la vida.

Amb els gags d'allò més cuinats ens permetem la llicència de riure'ns de situacions d'allò més còmiques sense necessitat de ser cruels. Els primers en riure són ells mateixos ja que són amics i dels amics te'n riurs sempre (amb ells). Aquest fet ens permet riure a nosaltres també sense ferir els sentiments de ningú i es mostra la gran feina i dedicació del guionista que es desisteix de fer ús del fàcil humor negre que és tan immoral. Ara bé, també veiem reflectits molts dels problemes que un discapacitat pot viure al dia dia i aquesta combinació de riure i realitat, està tan ben cuidada que ens permet distingir quina situació és de riure i quina és de reflexió davant dels problemes que tenen amb el món. Molt bona feina.
Veiem, per tant, com el sexe queda en un pla secundàri. Aquest és la finalitat del viatge, i com a tal, ens la reservem per al final. Sabem que anem de camí cap allà, està present al llarg de la pel·lícula, però entremig entenem que la vida són moltes coses.

Estic content d'haver vist aquesta pel·licula ja que no en donava molt per ella i ha resultat ser una agradable sorpresa. M'ha fet passar una bona estona i he rigut (com tot el públic) en moltes ocasions. Ens ofereix 115 minuts de reflexió, humanitat i diversió. Si en teniu la oportunitat jo us animo a veure-la, no marcarà la vostra vida però no us en penedireu pas.

(Crítica a filmaffinity: http://www.filmaffinity.com/es/review/90882113.html No llegiu el últim paràgraf de spoiler si no l'hei vist!)

P.D.: Haig d'admetre que mai he viscut properament amb un discapacitat. Si algú que ho ha fet creu que vaig errat amb la opinió que tinc de la pel·lícula (hauria de tenir un discapacitat pròxim i veure la pel·lícula) que m'ho faci saber. És la meva opinió sobre la pel·lícula des del desconeixement envers aquest món. :)

Grècia (Creta) :: πιλότος

Finalment ja sóc a Grècia, concretament a Creta (més concretament a Plakias, a primera línia de mar) i és que el dia se m'ha fet d'allò més llarg. Tinc un munt de coses per contar i com que només sé del cert que aquest blog se'l mira la Paula (perquè li enviaré el link), te'm dirigiré a tu ^^

Vaig sortir de casa a les 19:15 per agafar el FGC a 19:22 i sí, vam haver d'acabar corrents una mica ja que em maleta el trajectet es fa un pelet més llarg :P Però buenu, que a partir d'aquí tot va anar sobre rodes, agafant els trens just in time i a les 20:41 ja érem a l'aeroport del prat. (Tot això que t'estic explicant és "ahir", però per mi encara és "avui"). Total, que check-in's, cues i tonteries d'aeroport (com ara que el detector de metalls sempre em pita i m'ha de tocar un senyor), que a les 23:30 ja som a l'avió disposats a sortir.

Com a tots els vols comercials doncs estàs apretat i incòmode, i més si són 3 hores i mitja d'avió. Hi havia un grup jove de francesos, uns 8, un pel pesadets, però que com que jo m'adormo amb un plis, doncs ni me'n vaig adonar. Així que el viatge súper estret, buscant mil posicions incòmodes per a no dormir (guiño, guiño) i a les 4 ja he arribat a Ηράκλειο (Heraklion), la ciutat més gran de Creta.

...Però Oriol, si el viatge és de 3 hores i mitja, vas sortir a les 23:30 i arribes a les 4h?? Correcte, hi ha 1 hora de diferència horaria ;)...

Arribem allà i ja comença el primer indici de Creta, no fa fred i fa vent. Anem a agafar el cotxe llogat i ens dirigim cap a Plakias, on estic escrivint-te aquest post. Això que suposo que arribem a les 6h a Plakias, però jo estava sobadíssim ja que era un viatge de 1 hora o hora i mitja. Jo que sé, que a partir de les 6 em començo a despertar i a adormir en el cotxe (on no hi són els meus pares :S on són?). M'estic més d'una hora mig adormit/despert, posant-me "còmode" al cotxe, ja que feia calor, molta calor i no paraven de sonar les cigarres. En serio, molt heavy el tema de les cigarres, n'hi ha mil.

Tota aquesta parafarnàlia te l'explico perquè te n'adonis de que portava moltes hores mig zombie, tenia son, no sabia quin dia era, si havia d'esmorzar de dinar, de fer siesta contínua...

Total, que no sé on són els meus pares i vaig cap a la platja (la tinc literalment al costat (creuar el carrer)) i me'ls trobo apalancats en un xiringuito.

- Ah, ja esteu desperts?

I jo per dintre pensant, "Com esperaveu que us trobés aquí, porto una 1hora esperant-vos al cotxe".

Buenu, que ens anem al poble a esmorzar i quan ja tenim apartament preparat (fins a les 10h no podíem entrar). El primer que faig es estirar-me al llit ocupant-lo tot i sobar-me.

M'he desperat 1hora i mitja més tard (tenia un "mal son" i sorties en ell -.- em consolaves perquè estava espantat) i l'Eric m'ha dit que s'ha anat a banyar a la platja. Jo estic empanadíssim ja que només depsertar-me em pensava que ja havíem dinat i tal i que serien les 17:00....

... eren les 12:00 suposo jo. Aquí ja se m'ha començat a barrejar l'ahir amb l'avui. He estat zombie un parell d'hores més i ens hem posat a dinar, de segon com una salsitxa més suau típica d'aquí. Acabo de fer la digestió i...

... me n'he anat a la platja! Sí sí, i m'hi he estat un bon rato amb l'Eric. El primer moment pur de vacances, amb la caloreta, la platja, l'aigua fresca (on m'hi he acabat acostumant, quasi surto als 5min) i aigua clara. M'he cansat molt ja que hem estat un bon rato per allà corrent i tirant-nos i fent tonteries amb una pilota de tennis que ens hem trobat i ens l'hem apropiat.

Després de banyar-nos hem anat a fer una volta a Preveli o Megalospotamos i jo ja tenia al cap només una cosa. Hem anat cap allà i pam! ha caigut la primera geocache a Grècia, després d'uns minuts de búsqueda. I quan hem arribat al lloc on volíem anar, n'hem trobat una altra. Ja em portem dos! (Si tinc temps ja dedicaré un post al Geocaching a Grècia, encara que no t'importi massa ;) ). 8è país que sumo al mapa, i n'he trobat força més fora de Catalunya que a Catalunya.

El lloc era molt maco, un riu amplet i gros dins del que cap en un lloc tan àrid i sec com és Creta, acompanyat per tot de palmeres, que li donen un toc africà. Si tingués una wi-fi més bona (és molt lenta la que tinc, però no m'importa, estic de vacances hehehe) penjaria algunes fotos. Conform't en buscar-ho pel google (Megalospotamos), ja te les ensenyaré quan pugui ^^

I després de l'excursió hem tornat a casa i sopat i jugat a la podrida.

Volia explicar més coses, però potser ho faig ens post apart, com ara que no s'entén res de l'alfabet grec (t'enganyen com volen), de la sosprenent quantitat de cigarres i del munt de soroll que fan, del vent que bufa aquí i de coses d'aquestes. A més acabo el dia amb una frase una mica pam pam pam.

L'explicació és que aquí a l'ordinador veig que són les 23:59, guay, no és molt tard... però no he canviat l'hora ^^ és la 01:00 i en algun moment haig d'anar a mumir. A més tinc son del dia complet i confús que he tingut en quant a la hora. He fet com un 2en1 molt raro. 2en1 però en dos dies.

He fet moltíssimes coses aquest dia com has pogut veure, i m'he quedat amb les ganes d'explicar-te'n motles més. Si tinc temps, ho intentaré fer!

Boníssima nit preciosa, a veure si ens veiem aviat!

Pedraforca 2012!

Dos mesos després... torna una nova entrada al monòleg obert a tots els públics! M'agraiexo les lectures que faig al meu propi blog.

Aviso, serà un blog ple de fotos, però és que el lloc s'ho val.

Doncs fa una setmana vaig pujar el Pedraforca amb el cau de la Paula (Alverna) on jo i ella fèiem d'intendents (els qui cuinen, vaja). Era un campament de 10 dies a un terreny a prop de Saldes.

Mireu, m'he currat un mapa google.

Mostra C.E. 2012 Alverna :: Pedraforca en un mapa més gran

Es pot veure on teníem el campament, punts d'interès i la ruta que vam fer.En vermell són els trams tant d'anada com de tornada i en verd l'ascensció al Pedraforca (sentit anti-horari), pujant pel coll del Verdet i baixant per la tartera (que mola moltíssim!)

Ara em fotos potser faig una explicació més detallada del que era l'ascesció.

Vam començar al refugi, on hi vam passar les dues nits, per anar en direcció el Coll del Verdet. Quan jo vaig pujar el Pedraforca fa uns 6 anys, ho vaig fer la tartera, com també ho va fer la Paula, perquè nosaltres sí que molem. Doncs vam anar en direcció el Coll del Verdet i feia molt bon temps i ens vam trobar amb panoràmiques i escenaris com els següents.

Al principi del camí

La Paret ens saluda. Quins color més macos.

Veient això, tens ganes de fer el Pedraforca

Caminant a la vora del precipici

Una mica de camí interior

Vista des del Coll del Verdet

S'ha de dir quede pujada ens vam mig perdre i vam fer un camp a través una mica perillós ja que els de més amunt anaven llençant pedres (sense voler) als de baix, que queien rodolant. Més d'un es podria haver endut un ensurt, però no, el karma començava a acumular-se, coses dolentes hauran de passar?
Bé, un cop al coll començava la vertadera ascensció fent servir d'allò més les mans amb trams complicats, grimpant a la vora del precipici, alguns més preocupats pels nens que per ells mateixos, però amb unes vistes preciosíssimes!

Això sí que és grimpar!

Ni un núvol, un temps fantàstic

Veieu Gòsol a baix a la dreta?

Gaudint de la vista

El cim! Quina paret!

Des de dalt del Pedraforca! Gran recompensa!

I ara tocava baixar...

...i per la tartera!! Si és que és més divertit! Com esquiar sobre les pedres, sense parar de caure de cul, i acabar ben brut, però satisfet. Clar que alguns nens ho passaven malament, és molta pendent, però si hi vas amb decisió i sense por (però amb molta prudència!) pot ser un tram molt divertit, i per descomptat memorable. Tinc poques fotos, perquè no estàs per fotos, quan hi ets només fas que baixar!

Des del coll mentalitzant-nos.

Tot això s'ha de baixar!

Quin pendent i quin munt de pedres!

I un cop acabada la tartera, només quedaven deu minuts de bosc fàcils, per tornar al refugi.

El pedraforca s'ha de fer nois, és una gran experiència, divertidíssima i omple d'orgull.

Podria dir més coses, si hi ha mínim un comentari de que digui més coses ho faig, però tinc la sensació de que aquest post és molt llarg; potser és perquè té moltes fotos, o perquè m'he estat molta estona fent-lo (mapa + escriure + fotos) o perquè ho és en sí.

De debò, crec que potser hi ha alguna cosa més a explicar si algú ho vol.

Per acabar i per agraïr-vos (-me) la paciència us obsequio amb una foto de The Boss cuinant ;D

Posant orenga, com sempre.

P.D.: M'he mirat la previsualització i no és tan llarg, potser pel meu propi compte ja escriure alguna cosa més.

Teatre Novayorquí

No sé si el títol està ben escrit, però ja m'entendreu...

     Sóc jo de nou! Fa molt temps que no hi escribia, ja se sap al principi mola i escrius cada dia, però al cap de poc temps ho vas abandonant... Intentaré no aparcar-ho encara, donar-hi vida de tant en tant.

     Doncs fa poc vaig llegir dues obres de teatre del Woody Allen, per a veure què tal era això de llegir teatre i de descobrir si fora del cinema, sap plasmar el seu humor. Ja m'havia llegit abans el llibre Com acabar d'una vegada per totes amb la cultura, però no és teatre són relats curts (no ben bé relats) i molt recomanable, em reia jo tot sol al tren. Ara bé, ja sabeu que aquesta recomanacio és per a qui li agrada l'humor del Woody Allen, després no vull queixes de que el llibre és una merda si en un principi l'odies a ell ¬¬.

     Les obres són Adulterios que són tres comèdies d'un sol acte totes movent-se en el mateix eix central, que són les relacions de parelles i els enganys que hi ha al matrimoni. D'aquest llibre en vaig escriure una ressenya a una pàgina on puntuo els llibres que he llegit, puc mirar recomanacions i tal... coses d'aqueste. Però no sé com posar el link de només la ressenya. Clicant aquí anireu a la pàgina del llibre i diria que només hi ha la meva ressenya per si us interessa.
     En general, dic que no està malament però que no arriba a l'alt nivell que ell és capaç d'assolir i que sí, algun somriure se't pot escapar, però res gaire gran.
     L'altra és Torna-la a tocar, Sam i d'aquesta obra se n'ha fet una pel·lícula, la de Somnis d'un seductor interpretada per ell mateix (però no dirigida). Aquesta estava millor, era més llargueta i tractava de la vida d'un home que és un panolis (com el Woody Allen mateix) i que la dona l'ha deixat i busca parella. Se n'enamora de la dona del seu amic i alhora veu que no en té ni idea de lligar. Vaja, divertideta i que t'ho pots passar una mica millor.
     Els dos llibres són curtets, i el segon te'l llegeixes amb un cap de setmana tranquil·lament si tens una miqueta de temps, però tampoc en requereix gaire.
     Apa, a veure si això no ho deixo tan mort i escric alguna altra cosa de tant en tant.

El noi de la bicicle--

     Vaja, crec que m'he quedat sense diners i no he pogut escriure el títol complet. Però, buenu, tots n'enteneu el significat, no? Sabeu perfectament que el títol és "El noi de la bicileta" (Le gamin au vélo), he acabat quasi al final, i per tant, no molesta tan i si estem curts de diners, doncs noi, què hi farem, ens estrenyirem una miqueta el cinturó. Doncs aquesta sensació he tingut amb la pel·lícula. No us penseu pas que és una pel·lícula feta per uns pobre amb el mòbil, ni molt menys, però detalls com que per exemple la peli acabi 20minuts abans o la gran varietat de banda sonora. Que el primer cop dius: "Seh, aquesta cançó queda bé aquí". El segon cop: "Mira, la mateixa cançó que abans". El tercer... "Sí, la cançoneta de la peli" i a la quarta ja la tarareges. I els 20 minuts, em refereixo que el final és una mica... sec? No t'esperes que acabi just en aquell moment. Però com passa amb el títol del post, doncs acaba abans de temps, però és cap al final, tot ha estat dit i entens la pel·lícula.

     A veure, és cert que haver fet aquests 20 minuts, potser sí que hagués millorat una miqueta, però no hauria guanyat més premis i com a molt hauria obtingut alguna nominació més, així que s'han estalviat uns quants euros i la repercusió l'han tingut igualment. Bona feina.
     Ara ve la part bona, no seré pas dolent amb una peli que està bé. El nen en principi em cau malament (fatal), però això és bo, això vol dir que el nen actua bé i em transmet aquesta sensació. És cert que el nen té motius per actuar com ho fa, té una vida una mica dura, "sense" pare, sense mare, viu a un internat... té problemes. Però em cau fatal, sobretot al principi de la peli. Això sí, el pare em cau encara pitjor. Vaja, aquí sóc borde amb tothom, vols dir que hem de veure la peli? Home doncs... sí, sí, mireu-la si mai en teniu la oportunitat.
     Perquè no em titlleu d'hipòcrita (tampoc tindrieu motius) i perquè em fa mandra (tinc el post comenát des del 30 de març i l'acabo avui), l'acabaré abans d'hora per varis motius: Els que us he dit, i perquè estic quasi al final, tots enteneu que al cap i a la fi aquest post és una recomanació de peli que he vist, us explico quina és una miqueta de resum i algun aspecte tècnic fent-me creure que en sé una mica del tema i en veritat són un aficionat més. Apa ja em direu que us semb--