El noi de la bicicle--

     Vaja, crec que m'he quedat sense diners i no he pogut escriure el títol complet. Però, buenu, tots n'enteneu el significat, no? Sabeu perfectament que el títol és "El noi de la bicileta" (Le gamin au vélo), he acabat quasi al final, i per tant, no molesta tan i si estem curts de diners, doncs noi, què hi farem, ens estrenyirem una miqueta el cinturó. Doncs aquesta sensació he tingut amb la pel·lícula. No us penseu pas que és una pel·lícula feta per uns pobre amb el mòbil, ni molt menys, però detalls com que per exemple la peli acabi 20minuts abans o la gran varietat de banda sonora. Que el primer cop dius: "Seh, aquesta cançó queda bé aquí". El segon cop: "Mira, la mateixa cançó que abans". El tercer... "Sí, la cançoneta de la peli" i a la quarta ja la tarareges. I els 20 minuts, em refereixo que el final és una mica... sec? No t'esperes que acabi just en aquell moment. Però com passa amb el títol del post, doncs acaba abans de temps, però és cap al final, tot ha estat dit i entens la pel·lícula.

     A veure, és cert que haver fet aquests 20 minuts, potser sí que hagués millorat una miqueta, però no hauria guanyat més premis i com a molt hauria obtingut alguna nominació més, així que s'han estalviat uns quants euros i la repercusió l'han tingut igualment. Bona feina.
     Ara ve la part bona, no seré pas dolent amb una peli que està bé. El nen en principi em cau malament (fatal), però això és bo, això vol dir que el nen actua bé i em transmet aquesta sensació. És cert que el nen té motius per actuar com ho fa, té una vida una mica dura, "sense" pare, sense mare, viu a un internat... té problemes. Però em cau fatal, sobretot al principi de la peli. Això sí, el pare em cau encara pitjor. Vaja, aquí sóc borde amb tothom, vols dir que hem de veure la peli? Home doncs... sí, sí, mireu-la si mai en teniu la oportunitat.
     Perquè no em titlleu d'hipòcrita (tampoc tindrieu motius) i perquè em fa mandra (tinc el post comenát des del 30 de març i l'acabo avui), l'acabaré abans d'hora per varis motius: Els que us he dit, i perquè estic quasi al final, tots enteneu que al cap i a la fi aquest post és una recomanació de peli que he vist, us explico quina és una miqueta de resum i algun aspecte tècnic fent-me creure que en sé una mica del tema i en veritat són un aficionat més. Apa ja em direu que us semb--

Post-Excusa

     Demà tinc examen d'EFB (Estructura i Funció de Biomolècules) i com el nom indica, és un pal estudiar-ho. Per tant, durant aquest cap de setmana he fet tot de coses com a excusa per a no estudiar, i una d'aquestes coses és aquest post. Sí, el post-excusa és perquè fa mandra estudiar. Durant el dia d'avui he arribat a berenar dues vegades, he vist una pel·lícula (Back to the Future, sí encara no l'havia vist), he endreçat algunes coses, he canviat els llençols, m'he decidit organitzar els DVD's que tinc en un prestatge, he llegit i tot per no estudiar. Ja us dic que si demà no tingués examen hauria estat fent res tot el diumenge. Què passa? Doncs que si no faig res, penso en que hauria d'estar estudiant, si faig alguna cosa per tonteria que sigui, doncs almenys em puc excusar dient-me que ara estic ocupat. Sí, estic ocupat escrivint aquest merda post.
     Sé que us és igual, però al ser el meu calaix doncs és l'únic lloc on puc posar-ho. L'examen no és que el porti malament, però ja passa que un cop amb el full davant no entens cap pregunta i et quedes flipant lamentant no haver estudiat més.

     Em sap greu haver-vos fet perdre el temps amb aquest post tan curt i improductiu (com si el mirés tanta gent el meu bloc -.-) però si jo perdo el temps, almenys intento no perdre'l sol (o vistes les coses, sí que el perdo jo solet...).

     Com a premi us regalo un gat (com veureu envelleixen com nosaltres), que internet n'està ple i jo no vull ser menys.  

     

The Boxer :: Sheridan - Day-Lewis

     L'altra dia vaig parlar de "Whatever Works" i de la bona parella que feien Woody Allen i Larry David. Doncs aquest cop vull parlar del bon tàndem que formen Jim Sheridan i Daniel Day-Lewis, no només a "The Boxer" sinó ja en altres pel·lícules. Un sent el director i l'altra interpretant el paper principal, respectivament. Van començar junts amb "My Left Foot" (1989) que pel que sembla és l'opera prima de Jim Sheridan i amb la qual ja va guanyar 2 òscars, el de millor actriu Secundària (Brenda Fricker) i... millor actor principal, Daniel Day-Lewis (també va ser nominada a millor pel·lícula, director i guió adaptat). Uns anys més tard, 1993, van tornar a treballar junts i van fer, pel meu gust, la millor pel·lícula del Sherdian que he vist (només n'he vist dues, però m'atreveixo a dir que és la que més m'agradarà) que és la "In the Name of the Father", pel·lícula que algun dia crec que hauré de dedicar-hi un post. Aquest cop va aconseguir 7 nominacions (peli, director, actor, actor secundari, actriu secundària, guió adaptat, muntatge) però La Llista de Schindler va eclipsar l'èxit enduent-se 7 estatuetes. I finalment, el 1997 en va sortir "The Boxer", aconseguint la participació d'Emily Watson, però aquest cop sense haver aconseguit cap nominació.
     A trets generals, la pel·lícula tracta sobre la boxa, però sobretot sobre l'IRA i la situació en que es trobava Irlanda i el Regne Unit (com a "In the Name of the Father"). Comença en que Danny Flynn (Daniel Day-Lewis) surt de la presó després d'una sentència de 14 anys i torna a casa. Allà no és del tot benvingut per la participació que havia tingut amb la IRA, motiu pel qual va ser condemnat. Ell però no en vol fer cas i deixant a banda el que passa vol muntar un gimnàs d'entrenament de boxa. Crec que no en necessiteu saber res més.
     La crítica diu que la actuació de Daniel Day-Lewis és espectacular, inoblidable, excel·lent... bé, jo la trobo molt bona, tampoc en vull fer un gra massa. Ara bé, és un actor que de moment només n'he vist dues de les seves actuacions, però en que les dues m'ha encantat, i que pel que veig encara em queden algunes pelis seves per veure que també ho fa molt bé. El que sí que he pogut llegir és que es compromet molt amb el paper i hi ha anècdotes que el fan més respectable. Per exemple, que el Daniel Day-Lewis va estar entrenant i boxejant durant 3 anys per preparar-se per la interpretació d'aquesta pel·lícula.
     No sé què més dir-vos-en. La veritat és que tenia pensat parlar més de la parella artística que formen que de la pel·lícula, que com faig sempre, la resumeixo a grans trets perquè crec que les pel·lícules que us recomano, i que per tant, m'han agradat com menys en sàpigues més et sorprendran i més et poden agradar. Res, crec que això és tot. Si em deixo alguna cosa serà que no era massa important. 

Zombies a la UAB!!!

     Ni pelis, ni llibres, ni música, ni hòsties... No, el post avui és de vida o mort, Zombies vs Humans! Bah! Segur que és una recomanació de "The Walking Dead", no és una peli però una sèrie... DONCS NO! No us recomano "The Walking Dead" bàsicament perquè no l'he vista, ni el primer capítol. Però això no ve a compte. Jo us parlo de la vida real, els zombies han arribat i estan infectant els humans! Estem envoltats de zombies!

     Tranquils, no desvariejo ni m'estic tornant boig, és real el que us estic dient (tranquils?), si t'hi fixes, quan vagis pel campus de la UAB et trobaràs Zombies. Ja es comença a entendre? És un joc de rol on el camp de batalla és la UAB i és això, doncs una guerra entre Zombies vs Humans.
     Us explico, com he dit, us estic parlant d'un joc de rol que es duu a terme al campus de la UAB. Per començar t'has de registrar a la pàgina web http://www.HvZsource.com i triar com a joc, doncs el de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aleshores tothom comença essent humà. Per a ser identificat, si ets humà has de portar un mocador (cinta, bandana...) vermell al braç (o canell). Aleshores quan comenci el joc, hi ha el que es diu Zombie-0 (és un zero, no una O) que aquest té aspecte humà (compte!) però fa la funció de zombie. Els zombies, per a ser identificats han de portar el mocador al cap o al coll. La missió dels zombies és infectar a TOTS els humans, la missió dels humans és sobreviure fins que morin TOTS els zombies.

     Per tant, com infecten els zombies? Els zombies infecten abraçant un humà, fent-li un petó (i com diu els organitzadors, si acaba amb sexe d'ultratumba, doncs no se'n fan responsables) o tocant roba 10seg o pell 5seg (no mola tant, ho sé). Per tant, si un zombie t'infecta, et converteixes en zombie (et passes el mocador del braç al cap). Per a no fer trampes, a la pàgina on t'has registrat anteriorment et donen un codi de 8 caràcters que hauràs de donar al zombie que et mati perquè via internet confirmi que t'ha infectat. Això és útil per dos motius: el primer doncs per no fer trampes, i el segon doncs perquè un zombie si en 48h no s'ha alimentat (ha infectat algú) el zombie mor. Per tant, els zombies estan força obligats a infectar.

     Però si veus un zombie de lluny, només et queda fugir? Sí... i no. Els humans poden portar armes (des de un mitjó, a dues espases de 120cm (@GerardMassons n'és el responsable de les espases)) i zurrar els zombies. El zombie s'haurà de quedar quiet i contar fins a 10 segons per a tornar a moure's, tu mentrestant, doncs fuig!

     A veure, si vols més informació visita la pàgina que t'he dit:  http://www.hvzsource.com  on hi ha les normes detallades i més informació. Val a dir que no val infectar a interiors, dins dels edificis, per evitar problemes amb els de dalt.

     El joc va començar el dimarts passat, i sí, avui segon dia de apocalipsi ja hi ha hagut les primeres corredisses per part meva, hi ha hagut nerviosismes, estrès, paranoia... S'ha viscut! Avui mateix per exemple, tornant cap als FGC han aparegut darrera nostra (anàvem jo i la Marina) 2 o 3 zombies. Al principi he fugit corrents (que cavaller sóc) mentre la Marina ha aconseguit atordir el zombie més valent amb el seu mitjó. Ha tingut 10 segons per escapar-se, atrapar-me i amagar-nos darrera d'uns humans més valents que nosaltres. Seguiem avançant però si giràvem el cap els zombies seguien allà. Hem passat el pont de la plaça cívica i aleshores si que hem corregut per les nostres vides. Jo he aconseguit escapar-me, ella ha caigut...

     Ja no si val a badar, les cintes vermelles inunden la UAB (sobretot BioCiències i la Vila), la gent va armada, desconfiança entre tots. Obriu bé els ulls i no us deixeu enganyar, els zombies han invait l'autònoma i nosaltres hem de sobreviure.

     Dades obtingues avui dia 07.03.2012 a les 20:58:
- Hi ha 503 humans i 22 zombies

BSO :: Sing, Sing, Sing (With a Swing)

     Oriol, música? Però si no en tinc ni idea! (tampoc no en sóc tan negat..) Encara em faré l'interessant amb un tema que no domino tan com els altres... Bé, veureu que no és el que sembla

     No us preocupeu, no us donaré cap lliçó de música, senzillament que escoltant la BSO (ara ja s'entén tot, si el que vull és parlar de cine sense que es noti heheh) de "The Artist" he sentit la cançó "Peppy and George" (o així li diu l'Spotify) i m'ha recordat a la que poso nom al post "Sing, sing, sing (With a Swing)" que surt en pel·lícules com "Manhattan Murder Mysery", però que la conec sobretot per sortir a la pel·lícula "Deconstructing Harry", les dues del Woody Allen, però aquesta segona la meva preferida seva. (Mirant l'IMDB veig que també surt en 3 episodis dels Simpsons i en 1 dels Soprano d'e.a, com a curiositat).

     En "Deconstructing Harry" surt a la famosa escena de l'infern. Famosa diria jo. Escena genial que ell ja tenia pensada de feia un temps i per fi va trobar la pel·lícula indicada per realitzar-la. Plena del seu humor característic amb frases per a recordar i a més, força concloent per al desenvolupament del guió.
     Doncs, en veritat, queda en evidència que la cançó era una excusa per donar alguna pinzellada del que és "Deconstructing Harry". A més, vull afegir que quan vaig veure el tràiler de "The Artist" (cosa que no acostumo a fer, mirar tràilers, ja que et diuen molt més del que haurien de fer, no us recomano mirar-los) em vaig pensar, el dia següent o quan fos, que la cançó que sonava era aquesta (mireu si vaig estar atent amb el tràiler) i em vaig endur una "decepció" quan acabada la peli de "The Artist" no havia sonat. Òbviament no va influir en la opinió que en tinc i que potser algun dia en dediqui un post.
     I després d'un parell de paràgrafs, doncs sí, us deixo un link amb la cançó per si no sabeu de quina estava parlant i esteu una mica perduts en el tema. Si qualsevol excusa és bona per fer-ne un post.

Link Spotify:

Benny Goodman – Sing Sing (With A Swing)

Link YouTube (Escena de l'infern) (Mireu fins al 2:40, més endavant poden haver-hi "Spoilers" de la peli):

Whatever Works (Si la cosa funciona)

L'expressió de la cara és perfecte

    Com he rigut amb aquesta pel·lícula, un altre cop. Ja l'havia vista, però l'he gaudit com si hagués sigut la primera vegada. Pels qui no l'hagin vista, és una molt bona recomanació sobretot si us agraden les pelis del Woody Allen. Si l'odieu, doncs no cal que en fer gran cas d'aquest post que no crec que sigui capaç de fer-vos canviar d'idea. El que passa, però, és que en aquesta peli el paper del personatge excèntric que ho odia tot i té les idees claríssimes, i controvertides, del seu món particular no l'interpreta el Woody Allen sinó Larry David i ho trobo un gran encert, ja que hi ha algunes peculiaritats que no encaixen amb el perfil del Woody. La peli del Woody Allen on no actua ell que més m'agrada, segurament perquè el seu esperit en l'actuació sí que hi és.

     El guió el trobo un Woody Allen pur, en que es nota clarament la seva signatura. A més és divertidíssim sobretot amb alguns dels girs que dóna amb les personalitats de certs personatges (no vull ser gaire concret). A més moltes de les bromes i gags que va deixant anar dissimuladament, valen molt la pena. 

    Whatever Works és l'estil de vida que proposa Boris. Ell és un geni (IQ 200) però té una visió de la vida pessimista i molt crítica. Ell ens adverteix que qualsevol cosa que en faci feliç, si la cosa funciona, doncs que ho aprofitem i siguem feliços. Com sigui. Que el món és un lloc massa trist, que tot està en moviment, tots acabarem morint... Pessimista, oi? I ell no sembla que ho porti gaire bé, té atacs de pànic nocturns (el primer el vaig trobar divertidíssim [si algú sap algun sinònim de divertidíssim o molt divertit que me'l faci saber que no se m'acudeix cap...], però que dóna una mica per pensar) però un dia coneix una noia (Melody) que la treu de polleguera i tot canvia.
    El que diré no ho considero Spoiler perquè ho diu al principi de la peli, però t'adverteixo per si no vols llegir-ho. Boris té una dona en que tenen molt en comú: són llests, els agrada l'art, la literatura, aficions en comú. Sobre el paper són un matrimoni perfecte, però la vida no està escrita sobre el paper. És per això que quan Boris coneix Melody, no tenen res en comú, ella és ignorant, infantil, simple; ell el contrari, és intel·ligent, massa crític amb tot, complex. Sobre el paper formen una parella horrible, però la vida no està escrita sobre el paper. Si per molt que no tinguis res en comú, ets feliç, si la cosa funciona, no ho deixis escapar. El que sigui. I això potser no només passi amb Boris i Melody.
     Woody a més aprofita per criticar tot allò que li agrada. Que si la religió, que si no pensem per nosaltres mateixos, que si les dones, tot. Pot semblar repetitiu que sempre ens critiqui el mateix, però sortint de la boca d'una altra persona (Larry David) no t'ho sembla. Realment, en aquesta peli, formen un duet fantàstic.

     No vull molestar-vos més ni escriure massa coses que puguin no fer-vos-la gaudir com ho he fet jo. A més segur que me'n deixo un munt, com sempre, però al cap i a la fi tu ets qui et faràs una idea i opinió de la peli, i no seré pas jo el qui te la construeixi per tu, així que no passa res si em deixo coses ;) . Ideal per passar una hora i mitja de forma relaxada, rient una bona estona.

El Boris pessimista

Do unto others. Democracy. Government by the people. All great ideas. These are all great ideas, but they all suffer from one fatal flaw. Which is they're all based on the fallacious notion that people are fundamentally decent. Give them a chance to do right and they'll take it. They're not stupid, selfish, greedy, cowardly, short-sighted worms. They do the best they can.

El Boris feliç

That's why I can't say enough times, whatever love you can get and give, whatever happiness you can filch or provide, every temporary measure of grace, whatever works.

Posicions incòmodes per a no dormir

     SÍ!!! PER FI!! Després de ~2 mesos aquest matí he acabat "Posicions incòmodes per a no dormir" (PIxND). Però, de què parles Oriol?

     Fa un parell de mesos, del 26 al 30 de desembre vaig anar cap Alemanya, en cotxe. Els viatges fins allà són força llargs i tinc molt de temps per pensar. Això que sonava la cançó "Cante" d'Obrint Pas i la posició no era prou còmode com per adormir-me, i en un instant ja tenia la història (tota) mentalment. A partir d'aquí només quedava escriure-la, i no és feina fàcil. Prova d'afronar-te al full en blanc i poder sàpigues de què parlo.

     Per començar vaig escriure el primer acte però de seguida em vaig estancar. Tenia massa coses el cap i havien de passar per un forat molt petit, un embús. Així que el que vaig fer va ser agafar una llibreteta i fer-me una línia temporal, on vaig escriure a grans trets què aniria passant i en quin ordre. I així buidar una mica la ment, tenir la certesa de que no oblidaria el transcurs de la història i deixar lloc a l'apartat del cervell que em dóna la imaginació i inspiració. Aquesta llibreta ha sigut bàsica per al correcte desenvolupament de PIxND. Ara està plena d'anotacions, idees, frases i més línies temporals i ha sigut útil per tal de redactar aquells idees brillants que et vénen al cap durant un instant i que solia oblidar. Me l'he arribat a endur al llit per haver-ho lamentant no fer-ho la nit anterior.

     Haig d'"agraïr" (m'he inspirat amb algunes frases), per descomptat a Obrint Pas, i també a Aspencat, als quals he aprofitat algunes frases que a més arriben a ser important. Ara bé, no us penseu que cada fresa bonica és plagiada, la majoria són meves, heheh. Mägo de Oz no intervé de forma directa, però sempre hi és present en la forma de pensar que tinc, m'ha marcat força. I... la resta és purament la meva forma de pensar i tot surt de dins de forma sincera.

     En part s'assembla a "Moments finals", història que vaig escriure l'any passat i en vaig guanyar el Sant Jordi, perquè hi tornen a aparèixer ell, ella, però a més he afegit tu. Dir que l'ella de "Moments finals" no és la mateixa que la de PIxND. I com a "Moments finals" hi ha parts de tristes i d'altres de reflexió. A diferència, aquest cop no tenia un límit d'espai (en l'altre tenia un màxim de 3 pàgines) i m'he pogut explaiar una mica en certs temes. Posicions incòmodes de moment té 12 pàgines, no havia escrit de forma correcta i que m'agradi tant, res tan llarg. No vull dir-vos gaire de l'argument de PIxND perquè val la pena saber-ne poc.

     Dir que el que he acabat és una primera versió acabada, però que està subjecte a molts canvis, l'he enviat a gent en concret per a crítiques i vegi els errors que no em sé veure, i està plena d'anotacions que indiquen quins paràgrafs sé que he de corretgir. La versió definitiva trigarà un temps més. Però acabar-la ja és molt important i per això el post.

     Afegir que he disfrutat moltíssim escrivint-la, sobretot quan sense cap motiu em va venir al cap el final perfecte que he intentat plasmar. Escriure el capítol del clímax m'ha encantat. I saber resoldre dificultats i escriure paràgrafs densos però plens de signigicat reconforta. Petits detalls en que poder no t'hagis parat a pensar anteriorment.

     Us deixo amb la cançó de cante, per així ja saber com sona i poder pensar-hi quan llegiu la història. I intenteu dormir que a casa no ens podem queixar de posicions incòmodes. I aprofito per deixar-vos una cançó d'Aspencat que no són gaires coneguts i així ajudo a que vegin món.