Montaditos Rider Cup

Han passat poc més de dues setmanes i és hora de que em compleixi una mica el termini que em vaig establir, així que preparant un post nou dels que no estan a la nevera (allí hi guardo crítiques per quan estigui apurat) crec que aquest és el més adequat. Es tracta de...

... la Montaditos Rider Cup un circuit de moment bi-anual (hivern-estiu) que va des de Mira-sol fins al "100 Montaditos" de Rambla Catalunya, tot en bicicleta passant pel Tibidabo. A més és un circuit que tinc l'orgull d'haver co-fundat amb en Joan Cabasés, que és qui va impulsar la primera edició.

És un circuit fàcil que originàriament es va fer de nit, amb frontals i ben equipats, i que acaba amb el fantàstic premi per a tots els participants d'un berenar-sopar a la destinació final. La primera edició va ser del tot espontània, "no penso tenir un vespre avurrit" és el catalitzador de la idea. Poc a poc vam polir alguns detalls (de fet, no hi havia res previst) i cap a les 19:00 ja sortíem; pensant que era un 20 de Gener, ja començava a fer-se fosc. Però aquesta era la intenció! Una ruta nucturna fins a Barcelona tot per impedir que la tarda es tornés mainstream.

El resultat va ser tan bo que es va repetir fa poc, aquest juny, per Sant Joan. El motiu? El mateix. Impedir que el dia fos avurrit i fer-lo únic, recordable. I tant que s'ha fet.

Amb el post vull donar a conèixer la iniciativa, però també vull que qui estigui interessat s'animi a fer-la un dia, és fàcil! Repeteixo, és fàcil! Ara a continuació deixaré algun link amb el track de la ruta i informació del camí.
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4738970

Veiem que són 20km (poca cosa) i només 611m de desnivell de pujada. A més, el principi és molt maco, per una de les zones més maques de Collserola, i la baixada a l'entrega de premis final és per alguns dels barris més modestos de Barcelona, on podem gaudir de cases petites i poc vistoses. A més és tot recte (ja es veu). A més a més ofereix molt bones vistes durant el recorregut, i una gran panoràmica de Barcelona, que de nit amb tots els llums encesos és molt maca.
Així que això, a veure si quan torni a sorgir de fer una Montaditos Rider Cup, podem fer un recorregut amb més gent.

La Barcelona nocturna

Entrega de premis

Retorn prudent i el perquè: Joc d'Enigma

Doncs sí, retorno a escriure un post en aquest bloc que, tot i estar en stand by durant uns mesos, no ha caigut a l'oblit. El que sí que intentaré és a veure si aconsegueixo recuperar una regularitat, una de prudent.

L'últim cop que el bloc corria a tota màquina va ser durant les vacances d'hivern, i clar, la paraula clau "vacances" ho diu tot. Ara bé, és estiu i en torno a tenir, tornaré al mateix ritme? La resposta és NO. El que vull intentar però, és tenir una regularitat d'un post cada dos setmanes, o si estic on fire fer-ne 1 a la setmana. No és pas per la falta de temps sinó per dos motius: aquest Agost serà difícil cobrir el temps de postejar al bloc (potser ja explico perquè en un post, pels qui no ho sàpiguen) i segona, perquè quan torni el següent curs (sé que acabo d'invocar Satanàs fent-vos recordar que l'estiu s'acaba en algun moment, disculpes) intentar cobrir la bi-setmanalitat.

Últimament havia fet molts posts seguits de cinema. De fet, he organitzat una mica el bloc en aquesta direcció oferint les pestanyes superiors amb la informació de les pelis que comento i directors. Fins i tot, hi ha la pestanya "Cicles de Cinema". Està una mica aturada però pel fet que, tinc les crítiques emmagatzemades. Ja estan escrites. Ara bé, volia que arribés el moment que tingués temps suficient com per anar postejant altres temes i així cobrir els cicles o les crítiques escrites poc a poc. Intentant combinant pel·lícules i altres temes. El fet de la bi-setmanalitat (encara per decidir) és perquè així puc anar acumulant material i el dia que no tingui gens de temps en dues setmanes, tindré un parell de posts a la rereguarda apunt.

Així doncs, el post d'avui.

Aquest "retorn" va dedicat a Joc d'Enigma que ha estat, de fet, el projecte en que he estat treballant i que m'ha ocupat el temps que dedicava al bloc. No voldré ser pesat pels qui ja coneguin Joc d'Enigma.

Es tracta d'un joc online molt senzill basat en el codi .html (bé, de fet, basat en TercerOjo). És un joc de nivells en que cada un d'aquest és un enigma (o semblant) que s'ha de resoldre. Molt me'ls he pensat jo mateix, i molts també són d'altres que he resolt en altres llocs. Una mica de tot, intentant que siguin originals. De moment, n'hi ha 50 de dissenyats (a veure qui és el primer que hi arriba?) però molts més de pensats! Us animo molt a intentar-ho que us ho passareu bé i serà distret (i de pas, exerciteu una miqueta la ment)

Doncs un cop donat a conèixer el joc i ha reprendre una mica el bloc, espero que segueixi tirant aquest estiu i que tingui alguns temes diversos a comentar (i a donar a llum a les crítiques de cinema que tinc guardades). Ens veiem!

Dubtes i cireres

Títol: Ta'm e Guilass (El Sabor de les Cireres)

Director: Abbas Kiarostami

Any: 1997

País: Iran Idioma: Persa

Premis: 1997 Cannes: Palma d'Or a millor pel·lícula (ex-aequo) i altres

Ta'm e Guilass és una interessant pel·lícula del director iranià Abbas Kiarostami que li va valer el premi de Palma d'Or a Cannes l'any 1997 (compartit amb la pel·lícula japonesa Unagi, l'anguila). Formulant un tema complicat, com és el suïcidi, permet gràcies als diàlegs elaborar una bona reflexió sobre aquest plantejant els aspectes morals i ètics que el suïcidi comporta.

El Sr. Badii (Homayoun Ershadi) és un home de mitjana edat que busca algú que l'ajudi a suïcidar-se. La feina és fàcil: li ensenya el lloc on vol fer-ho, un forat que ha preparat al costat d'un arbre, i li diu que al matí següent, a les 6, vingui i pregunti per ell. Si respon, li ofereix la mà i l'ajuda a sortir del forat sinó, l'enterra. Ara bé, el protagonista busca algú que ho es comprometi a fer-ho i això li permet conèixer gent diversa que no reaccionen igual i no comparteixen la mateixa opinió davant la seva decisió. El director té l'oportunitat de barrejar els diversos punts de vista: com ho veu l'home normal, el religiós, el qui ho entén, el qui s'espanta. No tots reaccionen igual, no a tots els ho pot plantejar de la mateixa manera. Un home que decideix que ja no vol viure més i demanar com a última voluntat que algú l'ajudi a no ser un destorb quan ell no hi sigui.

Posat en escena de forma molt intel·ligent i força efectiva, amb un petit desplegament de recursos podem seguir la cerca del Sr. Badii sense perdre detall del que pot passar-li pel cap i del que passa pel cap als qui intenta reclutar per a aquesta tasca aparentment senzilla però moralment molt difícil. Des de dins del cotxe veiem que el Sr. Badii té sempre la mirada atenta buscant gent que estigui sola per a oferir-li el treball. Des de fora veiem com el camió es va deambulant d'una banda a l'altra de Teheran i com les vides segueixen independentment del que estigui fent l'individual. Això també serveix per a nosaltres; la vida continua més enllà de nosaltres. A més, però, aquest entorn que ens mostra de Teheran, una pedrera (allí tots els treballadors treballen amb la terra, veiem la relació), serveix, en part, per a construir una certa crítica social i mostrar a la resta del món com és una ciutat com seria la capital de l'Iran i com s'hi viu, el nivell de benestar, etc.

Sr. Badii buscant a algú

El director persa aconsegueix crear una sèrie de diàlegs i reaccions d'allò més versemblants que van des del dubte, a la negació, a l'esperança, remordiment, etc. Suïcidar-se és molt difícil i per molt que hi hagis meditat, per dur que sigui el problema que afrontes o al qual et rendeixes, és una acció definitiva a la qual no hi ha marxa enrere. La religió ho veu com un pecat, ja que suïcidar-se és matar, tanmateix el protagonista només demana que l'enterrin, com si fos adob per l'arbre al qual s'enterra. És que mai has adobat un arbre? És difícil adobar un arbre? No demana més, la resta és assumpte seu.

Pel·lícula, doncs, que qualificaria d'interessant que indaga en l'ésser humà i la reacció d'aquest davant del suïcidi. Aconsegueix aprofundir en el protagonista i en la gent a qui demana aquest favor. Força recomanable sabent que estàs veient una pel·lícula premiada per Cannes, que tots sabem que, normalment, no és de l'estil al qual estem acostumats.

6,5/10

«Solo finge que estás cultivando la tierra, y que yo soy abono que debe esparcirse al pie de un árbol. ¿Es eso difícil?

No puedo echar tierra encima de nadie. No soy enterrador. No entierro a gente.»

«Lo has prometido. No lo olvides, no me abandones»

Un dels candidats, el seminarista. Enquadre típic del film.

L'últim gran Hitchcock

Títol: The Birds

Director: Alfred Hitchcock

Any: 1963

País: Estats Units d'Amèrica

Repartiment: Tippi Hedren (Melanie Daniels), Rod Taylor (Mitch Brenner), Jessica Tandy (Lydia Brenner), Suzanne Pleshette (Annie Hayworth), Veronica Cartwright (Cathy Brenner).

Si m'atreveixo a comentar un Hitchcock com és The Birds és perquè ja assumeixo des d'un principi que no aconseguiré aprofundir molt i que no és més que un exercici d'autoaprenentatge més. Tot des d'un punt de vista novell que no sap fer res més que esmentar les coses que ha llegit o sentit d'altres llocs sempre i quan s'assemblen a les conclusions pròpies a les quals he sabut arribar i que també vull plasmar. És a dir, una barreja del que puc arribar a saber jo per mi mateix adornat amb el que m'informo (no ho fa tothom així?). Avisats estem. Sí, es tracta de The Birds (1963), basada lleugerament, en idea, en un relat curt de Daphne Du Maurier autora de la qual també es va basar per a Rebeca, i podríem dir que és l'última gran pel·lícula de l'enigmàtic, intrigant i icònic director britànic Alfred Hitchcock. Deixem en darrera grans pel·lícules com Dial M for Murder, Vertigo, Psycho o personalment la que més m'agrada Rear Window (només he nomenat les pel·lícules que he vist i amb un ordre ascendent de forma subjectiva).

The Birds té la fama de ser una pel·lícula de terror. De fet, el terror dels anys 60 se'ns torna a intriga als nostres temps, però la tensió es respira en l'ambient, potser la paraula clau del film: “l'ambient”. Ara bé, també té una certa sub-trama amorosa darrera, però res més enllà de la incertesa amorosa entre un home i una dona que es coneixen i tenen una relació amor-menyspreu i que les circumstàncies fa evolucionar. Ara bé, deixant a banda aquest fil paral·lel del film, la reputació de film de terror se la guanya i amb escreix. Tal és així que segurament el director es va concentrar tant en saber crear tan bé aquest ambient que es va deixar endur i es va despenjar de la resta d'aspectes que construeixen un film. L'argument, molt senzill (tot i que no em molesta gens! Una idea, és a vegades, tot el que necessites) i uns personatges que no són plans però que aprofundeixen poc. Això sí, no falta el personatge de la mare possessiva que tan d'èxit va donar a Psycho ni la relació de dóna d'ulls blaus i rossa amb l'home guapot de l'època (com ara James Stewart) com la que trobem a Rear Window o Vertigo.

Melanie Daniels i Mitch Brenner coneixent-se

Ara bé, en aquest cas la intriga no és deguda a un assassinat o fet semblant, com en quasi totes les altres pel·lícules conegudes seves, sinó que sorgeix d'un fet més inesperat: els ocells. Criatures a priori afables, tranquil·les, inofensives, que donen color a la vida... Què passaria si un dia ens ataquen? Mai us ha atacat una gavina? (A mi no, però sé d'algú que diu que sí ;) ). El que és cert és que ja no veuré els ocells de la mateixa manera. I aquesta “por” que m'ha aconseguit crear amb els ocells (A veure, matiso. No és que tingui por als ocells, però ara quan els veig no puc evitar pensar en The Birds i en què passaria si decidissin atacar-nos) és semblant a la que ens va crear amb Psycho. Qui abans de veure la pel·lícula, o que no l'hagi vist, no ha tingut mai por de la cortina de la dutxa? És que clar, la dutxa és un lloc petit, on et trobes sol, no saps què hi ha darrera i amb el soroll de l'aigua no sents si algú s'apropa. Això no fa por? Doncs després de Psycho sempre et vindrà al cap l'escena quan vas a dutxar-te, i és aconseguir fer pensar en la pel·lícula a la vida quotidiana un dels factors que hagi fet que la pel·lícula perduri tant de temps. Aconsegueix que faci por més enllà dels crèdits final del film.
The Birds comença amb l'encontrament entre Melanie Daniels (interpretada per Tippi Hedren a qui va conèixer en un anunci d'una beguda que aprima) i Mitch Brenner (Rod Taylor) en una botiga d'ocells de San Fransisco. Ell vol comprar agapornis (Lovebird en anglès que permet generar algun joc de paraules) per a la seva germana, que farà 11 anys (sí, una diferència d'edat gran). Resulta que ella es fa passar per la venedora de la botiga i després de deixar-se en evidència (ell de seguida veu que està fingint se n'aprofita) es genera una relació en que verbalment es tiren mocs però que en surt una guspira d'atracció darrera. Ell se'n va sense poder comprar les agapornis i ella, per sorprendre'l i apuntar-se un punt, li vol regalar els ocells d'amagat. Tanmateix descobreix que no viu a San Fransisco, sinó a un poblet proper, Bodega Bay. Va fins allà i hi coneix la seva família: la seva germana de 11 anys i la seva mare, Lydia Brenner (Jessica Tandy) que en un principi es mostra freda, no li atrau la idea de que la separin del seu fill. Mentrestant, però, de forma progressiva els ocells comencen a atacar la gent.

La tensió comença. Alguna cosa rara passa.

Com sabem, The Birds és famosa per a ser un film on principalment els ocells ataquen a les persones, no obstant, en aquesta mini-sinopsis això només és la frase final. Com he dit hi ha tota una sub-trama amorosa darrera, però amb el film queda evident que és secundari. La trama principal és la creació d'una tensió in crescendo que està tan ben construïda on la resta queda en un segon nivell. Aquest augment gradual és l'ànima del film. Ho aconsegueix: ja pot ser senzillament amb plans senzills, amb detalls secundaris dins de les escenes, en escenes simultànies que ocorren en un mateix enquadrament (força innovador però no pas pioner) o amb fets puntuals que van en augment i acaben culminant amb les més famoses escenes que haguem vist, ja sigui sense voler per la televisió o en qualsevol altre mitjà. De fet, tots hem vist alguna seqüència o referència de The Birds en algun moment, pot ser que no en siguis conscient. I és que l'atmosfera que aconsegueix crear de ben segur que és model de molts dels films d'intriga que haguem vist i s'han fet posteriorment. Tan horripilants són les escenes de cridòria amb els atacs dels ocells, com els moments de silenci, de calma aparent però que en realitat és quan més angoixat estàs; saps que el perill hi és, et mira a la cara, però no saps quan atacarà.
Sense necessitat d'explicar el perquè del comportament d'aquests animals, que de fet fa que m'agradi més (i no dec ser a l'únic), hi ha força simbologia darrera en moltes de les accions i imatges. Tanmateix en alguns casos està massa poc cuidada o massa forçada (pot ser que sigui el meu punt de vista) i es fa innecessària; de la mateixa manera, l'encerta amb altres casos i enriqueix el film com podria ser en el desenllaç d'Annie Hayworth (Suzanne Pleshette), veïna del poble, o en el comportament de Melanie Daniels que la porta a actuar d'una forma determinada. Sense voler explicar més, però, aquesta queda relegada al segon pla, ja que el protagonisme se l'emporten les aus, els ocells.

Caos causat pels ocells. Les escenes de cridòria que deia.

Una de les innovacions que presentava el film, és en l'aspecte visual (nominada a l'Oscar a millors efectes visuals). Sense entrar en detall de la tècnica de llum de sodi que fan servir (no la vull esmentar al detall ja que sinó semblaria molt pedant), moltes de les escenes estan gravades en estudi. A més, en les que hi intervenen atacs d'ocells també estan afegits a sobre electrònicament i els actors havien d'actuar imaginant-se'ls (sembla obvi). El director, preferia fer les escenes a l'estudi (amb un “croma” darrera) perquè així tenia més control de la il·luminació i del so, tanmateix, ara que ho sé, personalment ho trobo com un punt negatiu, sobretot pels actors. Si has d'actuar, fer-ho en un estudi on tot és tan artificial deu ser molt difícil. Prefereixo les escenes gravades in situ o l'actor pot trobar-se més natural, on li toca i veient el que està veient el personatge. Però clar, això són coses que he sabut perquè he vist un tros del making off i possiblement amb el simple visionat de la pel·lícula no me n'hagués adonat (però que hauria de saber si en situéssim en el context històric). No obstant, les actuacions són més que correctes en tots els personatges tot i haver volgut estalviar diners en actors per destinar-los als efectes, per això he esmentat anteriorment que Tippi Hedren la va conèixer en un anunci televisiu.

En resum, una gran pel·lícula, l'última gran pel·lícula, d'Alfred Hitchcock. Un must see per entendre millor el significat de l'adjectiu Hitchcockià i per saber-ne més del perquè del cinema de terror. Algunes de les escenes són or pur i properes a ser per sí soles definitòries del film i no molt lluny del propi director. El millor? El procés creatiu i la posada en escena del que és la idea de The Birds culminat amb l'ambient. El pitjor? El dany col·lateral que comporta dirigir la concentració en un aspecte relegant els altres a un nivell inferior. Tanmateix, no és més que un mal menor. Deixa que l'atmosfera Hitchcockiana s'apoderi de tu.

8/10

Hitchcock like a boss

Homenatge que no arriba a més

Títol: Howl 
Director: Rob Epstein i Jeffrey Friedman 

Any: 2010 

País: Estats Units d'Amèrica

Howl és un biopic de Allen Ginsberg (amb una bona interpretació de James Franco) poeta del segle XX famós pel seu llibre “Howl and others poems” que va ser declarada obscena i portada a judici per a ser censurada a San Fransisco. La pel·lícula es centra en la vida del poeta en els moments d'inici de la seva vida poètica, en la creació del poema, el judici que el volia condemnar i en una entrevista posterior donant un punt de vista de la seva visió de la vida i com funciona tot. Reivindicant la seva homosexualitat i tractant temes com les drogues amb un llenguatge a priori vulgar i obscè, sense pèls a la llengua, va deixant vers rere vers la seva idea.
Duta a terme de forma correcta va barrejant els diferents moments cronològics que marquen la vida de Howl i de l'Allen. Fent servir el canvi en el color per separar el que és judici – passat – poema poc a poc la pel·lícula avança sense contratemps i a un ritme constant i pausat. Les tres línies paral·leles, o quatre, en l'inici del film aconsegueixen passar-se el protagonisme de forma adequada, però a mesura que passen els minuts, aquest anar i venir es torna massa metòdic i matemàtic, esdevenint-se avorrit i previsible.
En quant a cinema no m'ha aportat res diferent ni nou, res que valgui la pena destacar. Ara bé, si saps de qui es tracta, qui era Allen Ginsberg i vols saber com enfocava ell la vida, la pel·lícula pot ésser recomanable. En resum, humil homenatge a Allen Ginsberg qui, expressant-se de forma natural, va saber fer obrir els ulls d'una generació que anava de mal en pitjor.

5/10

«I very soon realized that nobody was really shocked by anything. [...] People would never really be shocked by an expression of feeling»

Gràcies Garbo per salvar-nos

Títol: Garbo, l'espia. L'home que va salvar el món

Director: Edmon Roch

Any: 2009

País: Catalunya

Molt bon documental sobre la segona guerra mundial, concretament centrat en el desembarcament de Normandia i Garbo, espia català que va aconseguir enganyar els alemanys durant 4 anys. Lluny dels clàssics documentals en que una sèrie d'historiadors t'expliquen amb veu en off damunt d'imatges històriques el que saben, Edmon Roch aconsegueix ensenyar-nos una lliçó d'història amb barreja de representacions, imatges i l'opinió de gent que en sap.

Joan Pujol Garcia més conegut com Garbo va ser un espia català, treballant tan pels alemanys com pels britànics que va tenir un paper molt important en el transcurs de la segona guerra mundial. Acompanyat només pel seu ingeni i la seva capacitat inventiva, o sigui, ell tot sol, va aconseguir enganyar als alemanys fent-los creure que era un espia i que tenia tota una xarxa d'agents a la seva disposició quan, de fet, al principi no sabia res. Veient que de mica en mica tenia credibilitat dins de l'exèrcit nazi va prestar els seus serveis al bàndol aliat on poc a poc va anar fent-se un lloc. L'objectiu més important que va aconseguir va ser que el desembarcament de Normandia sortís amb èxit. Com? Mireu el documental. Si el 6 de juny de 1944 no haguessin anat les coses de la mateixa manera, Alemanya s'hagués defensat millor i hagués tingut més recursos a la seva disposició les coses no haurien anat igual, va salvar el món en certa manera; però ja se sap que els “si” condicionals a història no serveixen de res.

Comentari curt ja que es tracta d'un documental que destaca únicament pel seu transcurs inusual, però que vol destacar-lo per a ser recomanat. Pels qui no són uns fanàtics de la història, us agradarà; pels qui creuen saber-ho tot de la segona guerra mundial, jo suposo que els encantarà perquè aquesta història no al deuen saber. Molt recomanable, a més, pels qui no van prestar gaire atenció a l'institut pensant que s'avorrien. El tema és interessat, s'ho val, i en aquest producte està molt ben entregat

7,5/10

Garbo i la seva xarxa d'agents

Viatges II, directes a Mongòlia

Títol: Die Höhle des Gelben Hundes (El cau del gos groc a.k.a El Gos Mongol)

Directora: Byambasuren Davaa

Any: 2005

País: Alemanya (Mongòlia ) Idioma: Mongol

Repartiment: La família Batchuluun (La família Batchuluun)

I seguint amb els viatges des del sofà de casa ens topem amb Die Höhle des Gelben Hundes, pel·lícula que darrera de les formalitats alemanyes ens retrata la vida d'una família nòmada mongola en el seu propi ambient. Llargmetratge que viatja entre el documental i la narració ens permet fer-nos una idea de com és la vida nòmada en les planes de Mongòlia. Com diu la directora, qui per cert ja va rebre l'aprovació de la crítica una parell d'anys abans amb La Historia del Camello que Llora, les famílies nòmades són les úniques que no han perdut contacte amb la natura a diferència de nosaltres, que a la gran ciutat, protegits pel formigó i els vidres, no ens adonem que estem perdent aquest contacte tan natural. I és qui mira si és natural la simbiosi que troben home-natura que han recorregut a una autèntica família nòmada per a rodar la pel·lícula, la família Batchuluun. Més que actuar, viuen, i les càmeres aprofiten els moments oportuns per posar-se en funcionament i captar els instants precisos.

Recordant a la ja mencionada en aquest bloc Tulpan per un instant podria pensar que estaria veient “Tulpan 2”, és a dir, una pel·lícula semblant. Ara bé, a mesura que avançava el film me n'adonava que el que vaig veure en el seu moment era “Die Höhle des Gelben Hundes 2” no només per l'antiguitat sinó per algunes de les semblances. Sé que les comparacions són odioses i que són pel·lícules totalment diferents, però el director de Tulpan en Sergei Dvortsevoy és possible que veiés aquesta pel·lícula. La diferència és clara, l'estepa kazakh envers les planes verdes de Mongòlia (aquesta regió en concret que veiem en el film). A més del protagonisme, en aquella ocasió un noi ja format, en aquesta ho veiem tot des del ulls de Nansal. Ara bé, com a semblances trobem que: les dues són famílies nòmades, tenen problemes amb els seus ramats d'ovelles i la pel·lícula s'acomiada amb seqüències finals semblants. No ho dic com a crítica sinó com a observació. Tot i això, és una molt bona pel·lícula i ofereix coses diferents, potser millors i tot. La direcció en aquest cas és una mica més professional, possiblement gaudí de més pressupost. Tanmateix, no tots els detalls que ho superen són pel pressupost. La fotografia és millor tot i que peca una mica, en algun cas, de repetició. Però el paisatge ofereix més alternatives i l'enginy del director de fotografia les aprofita per aconseguir rodar des del pla més adequat per obtenir la barreja natura-home actuació-documental.

Batchuluun Urjindorj amb les ovelles

 Per començar, ens centrarem una miqueta en la història de Nansal i la seva família. Viuen en una casa desmuntable i tenen un ramat amb ovelles. Nòmades. Hi viuen els pares, Nansal, un germana petita i un germà més petit encara. Un família entranyable i d'aparença molt simpàtica i acollidora. Un dia, la nostra protagonista d'uns sis o set anys, es troba un gos en una cova a la muntanya, a qui batejarà com a Zochor, i decideix adoptar-lo. Ara bé, el seu pare últimament ha tingut problemes amb els llops i el seu ramat, i tem que en Zochor pugui ser descendent d'aquests i li porti mala sort. Des del primer moment que el veu ja no l'accepta i obliga a la seva filla que se'n desfaci, ja sigui abandonant-lo o tornant-lo a qui toqui. Ella, tossuda ja que li ha agafat confiança decideix quedar-se'l. Argument senzill.

Ara bé deixant a banda aquesta vessant narrativa del film, tenim un altre fil argumental que seria el documental. Amb Die Höle des Gelben Hundes ens posen en escena com és viure a Mongòlia en plena natura. Aquesta forma de vida és semblant a la que vam veure a Tulpan però una mica més arreglada. Tenen un espai més gran, més utensilis per usar, més béns a mà. També és més religiosa. A més, el paisatge que habiten és diferent. En aquest cas està entre muntanyes (o turons grans) en una extens prat d'herba. Tenen l'aigua més a l'abast però alhora també alguns perills per al remat, com són els llops o els voltors que sobrevolen la zona. A més, diferenciant-se de Tulpan en l'aspecte documental per veure com és la vida des de dins, la família protagonista ja s'ha mencionat que no actua. Els de direcció van anar per Mongòlia buscant famílies candidates a protagonitzar el film i volien algú amb qui treballar de forma més natural possible. No els volien fer fer res que no farien en condicions normals i, a més, poder-los filmar si trobaven situacions espontànies dignes, això sobretot amb els nens que a vegades ni sabien que estaven sent filmats. Aleshores és quan van trobar la família Batchuluun. Com diu amb la directora, amb el gos encara era força fàcil treballar-hi ja que el podien enredar amb algun tros de carn per aconseguir que es mogués com volguessin, però per rodar amb les nenes (i el nen més petit) havien de fer-los prendre tot com un joc, que tota l'estona fos com si estiguessin jugant i quan ho trobaven oportú, rodar.

Nansal jugant amb en Zochor

 Aquesta espontaneïtat dóna un plus a la pel·lícula fent-la més humana i permetent que arribin millor els sentiments de nostàlgia, bondat i estima. Perquè aquest films que ens provenen d'aquests països estranys, desconeguts, solen oferir-nos el mateix però des de llocs diferents. I és per això que acostumen a venir agafats de la mà amb una vessant documental (actuada) perquè és l'arma més poderosa que tenen, no en sabem res d'ells i ens agradaria aprendre'n. La història ja pot estar millor o pitjor, en aquest cas no està malament, dóna joc a mostrar-nos la innocència dels més petits amb el món que els envolta, enfrontat amb el patiment natural dels pares quan han de cuidar a tota la família, sense que ells ho vegin.

La història es repeteix senyors, asseguem-nos còmodament als sofàs que tornem a marxar de viatge, destinació Mongòlia. Com a advertiment, jo no viatjaria molt sovint. Deixaria que entre viatge i viatge passés suficientment temps per assimilar l'anterior i evitar comparacions, ja que cada destí és únic i té bellesa pròpia i és injust comparar-los. Si ja ho teniu tot apunt només cal que baixeu lleugerament els llums i us deixeu portar, que els Batchuluun ens obren les portes de casa seva.

7/10

La família Batchuluun