L'últim gran Hitchcock

Títol: The Birds

Director: Alfred Hitchcock

Any: 1963

País: Estats Units d'Amèrica

Repartiment: Tippi Hedren (Melanie Daniels), Rod Taylor (Mitch Brenner), Jessica Tandy (Lydia Brenner), Suzanne Pleshette (Annie Hayworth), Veronica Cartwright (Cathy Brenner).

Si m'atreveixo a comentar un Hitchcock com és The Birds és perquè ja assumeixo des d'un principi que no aconseguiré aprofundir molt i que no és més que un exercici d'autoaprenentatge més. Tot des d'un punt de vista novell que no sap fer res més que esmentar les coses que ha llegit o sentit d'altres llocs sempre i quan s'assemblen a les conclusions pròpies a les quals he sabut arribar i que també vull plasmar. És a dir, una barreja del que puc arribar a saber jo per mi mateix adornat amb el que m'informo (no ho fa tothom així?). Avisats estem. Sí, es tracta de The Birds (1963), basada lleugerament, en idea, en un relat curt de Daphne Du Maurier autora de la qual també es va basar per a Rebeca, i podríem dir que és l'última gran pel·lícula de l'enigmàtic, intrigant i icònic director britànic Alfred Hitchcock. Deixem en darrera grans pel·lícules com Dial M for Murder, Vertigo, Psycho o personalment la que més m'agrada Rear Window (només he nomenat les pel·lícules que he vist i amb un ordre ascendent de forma subjectiva).

The Birds té la fama de ser una pel·lícula de terror. De fet, el terror dels anys 60 se'ns torna a intriga als nostres temps, però la tensió es respira en l'ambient, potser la paraula clau del film: “l'ambient”. Ara bé, també té una certa sub-trama amorosa darrera, però res més enllà de la incertesa amorosa entre un home i una dona que es coneixen i tenen una relació amor-menyspreu i que les circumstàncies fa evolucionar. Ara bé, deixant a banda aquest fil paral·lel del film, la reputació de film de terror se la guanya i amb escreix. Tal és així que segurament el director es va concentrar tant en saber crear tan bé aquest ambient que es va deixar endur i es va despenjar de la resta d'aspectes que construeixen un film. L'argument, molt senzill (tot i que no em molesta gens! Una idea, és a vegades, tot el que necessites) i uns personatges que no són plans però que aprofundeixen poc. Això sí, no falta el personatge de la mare possessiva que tan d'èxit va donar a Psycho ni la relació de dóna d'ulls blaus i rossa amb l'home guapot de l'època (com ara James Stewart) com la que trobem a Rear Window o Vertigo.

Melanie Daniels i Mitch Brenner coneixent-se

Ara bé, en aquest cas la intriga no és deguda a un assassinat o fet semblant, com en quasi totes les altres pel·lícules conegudes seves, sinó que sorgeix d'un fet més inesperat: els ocells. Criatures a priori afables, tranquil·les, inofensives, que donen color a la vida... Què passaria si un dia ens ataquen? Mai us ha atacat una gavina? (A mi no, però sé d'algú que diu que sí ;) ). El que és cert és que ja no veuré els ocells de la mateixa manera. I aquesta “por” que m'ha aconseguit crear amb els ocells (A veure, matiso. No és que tingui por als ocells, però ara quan els veig no puc evitar pensar en The Birds i en què passaria si decidissin atacar-nos) és semblant a la que ens va crear amb Psycho. Qui abans de veure la pel·lícula, o que no l'hagi vist, no ha tingut mai por de la cortina de la dutxa? És que clar, la dutxa és un lloc petit, on et trobes sol, no saps què hi ha darrera i amb el soroll de l'aigua no sents si algú s'apropa. Això no fa por? Doncs després de Psycho sempre et vindrà al cap l'escena quan vas a dutxar-te, i és aconseguir fer pensar en la pel·lícula a la vida quotidiana un dels factors que hagi fet que la pel·lícula perduri tant de temps. Aconsegueix que faci por més enllà dels crèdits final del film.
The Birds comença amb l'encontrament entre Melanie Daniels (interpretada per Tippi Hedren a qui va conèixer en un anunci d'una beguda que aprima) i Mitch Brenner (Rod Taylor) en una botiga d'ocells de San Fransisco. Ell vol comprar agapornis (Lovebird en anglès que permet generar algun joc de paraules) per a la seva germana, que farà 11 anys (sí, una diferència d'edat gran). Resulta que ella es fa passar per la venedora de la botiga i després de deixar-se en evidència (ell de seguida veu que està fingint se n'aprofita) es genera una relació en que verbalment es tiren mocs però que en surt una guspira d'atracció darrera. Ell se'n va sense poder comprar les agapornis i ella, per sorprendre'l i apuntar-se un punt, li vol regalar els ocells d'amagat. Tanmateix descobreix que no viu a San Fransisco, sinó a un poblet proper, Bodega Bay. Va fins allà i hi coneix la seva família: la seva germana de 11 anys i la seva mare, Lydia Brenner (Jessica Tandy) que en un principi es mostra freda, no li atrau la idea de que la separin del seu fill. Mentrestant, però, de forma progressiva els ocells comencen a atacar la gent.

La tensió comença. Alguna cosa rara passa.

Com sabem, The Birds és famosa per a ser un film on principalment els ocells ataquen a les persones, no obstant, en aquesta mini-sinopsis això només és la frase final. Com he dit hi ha tota una sub-trama amorosa darrera, però amb el film queda evident que és secundari. La trama principal és la creació d'una tensió in crescendo que està tan ben construïda on la resta queda en un segon nivell. Aquest augment gradual és l'ànima del film. Ho aconsegueix: ja pot ser senzillament amb plans senzills, amb detalls secundaris dins de les escenes, en escenes simultànies que ocorren en un mateix enquadrament (força innovador però no pas pioner) o amb fets puntuals que van en augment i acaben culminant amb les més famoses escenes que haguem vist, ja sigui sense voler per la televisió o en qualsevol altre mitjà. De fet, tots hem vist alguna seqüència o referència de The Birds en algun moment, pot ser que no en siguis conscient. I és que l'atmosfera que aconsegueix crear de ben segur que és model de molts dels films d'intriga que haguem vist i s'han fet posteriorment. Tan horripilants són les escenes de cridòria amb els atacs dels ocells, com els moments de silenci, de calma aparent però que en realitat és quan més angoixat estàs; saps que el perill hi és, et mira a la cara, però no saps quan atacarà.
Sense necessitat d'explicar el perquè del comportament d'aquests animals, que de fet fa que m'agradi més (i no dec ser a l'únic), hi ha força simbologia darrera en moltes de les accions i imatges. Tanmateix en alguns casos està massa poc cuidada o massa forçada (pot ser que sigui el meu punt de vista) i es fa innecessària; de la mateixa manera, l'encerta amb altres casos i enriqueix el film com podria ser en el desenllaç d'Annie Hayworth (Suzanne Pleshette), veïna del poble, o en el comportament de Melanie Daniels que la porta a actuar d'una forma determinada. Sense voler explicar més, però, aquesta queda relegada al segon pla, ja que el protagonisme se l'emporten les aus, els ocells.

Caos causat pels ocells. Les escenes de cridòria que deia.

Una de les innovacions que presentava el film, és en l'aspecte visual (nominada a l'Oscar a millors efectes visuals). Sense entrar en detall de la tècnica de llum de sodi que fan servir (no la vull esmentar al detall ja que sinó semblaria molt pedant), moltes de les escenes estan gravades en estudi. A més, en les que hi intervenen atacs d'ocells també estan afegits a sobre electrònicament i els actors havien d'actuar imaginant-se'ls (sembla obvi). El director, preferia fer les escenes a l'estudi (amb un “croma” darrera) perquè així tenia més control de la il·luminació i del so, tanmateix, ara que ho sé, personalment ho trobo com un punt negatiu, sobretot pels actors. Si has d'actuar, fer-ho en un estudi on tot és tan artificial deu ser molt difícil. Prefereixo les escenes gravades in situ o l'actor pot trobar-se més natural, on li toca i veient el que està veient el personatge. Però clar, això són coses que he sabut perquè he vist un tros del making off i possiblement amb el simple visionat de la pel·lícula no me n'hagués adonat (però que hauria de saber si en situéssim en el context històric). No obstant, les actuacions són més que correctes en tots els personatges tot i haver volgut estalviar diners en actors per destinar-los als efectes, per això he esmentat anteriorment que Tippi Hedren la va conèixer en un anunci televisiu.

En resum, una gran pel·lícula, l'última gran pel·lícula, d'Alfred Hitchcock. Un must see per entendre millor el significat de l'adjectiu Hitchcockià i per saber-ne més del perquè del cinema de terror. Algunes de les escenes són or pur i properes a ser per sí soles definitòries del film i no molt lluny del propi director. El millor? El procés creatiu i la posada en escena del que és la idea de The Birds culminat amb l'ambient. El pitjor? El dany col·lateral que comporta dirigir la concentració en un aspecte relegant els altres a un nivell inferior. Tanmateix, no és més que un mal menor. Deixa que l'atmosfera Hitchcockiana s'apoderi de tu.

8/10

Hitchcock like a boss