Les Misérables, una molt bona distracció

Títol: Les Misérables

Director: Tom Hooper

Any: 2012

País: Regne Unit

Durada: 152 minuts

Repartiment: Hugh Jackman (Jean Valjean), Russell Crowe (Javert), Anne Hathaway (Fantine), Amanda Seyfried (Cosette), Eddie Redmayne (Màrius), Helena Bonham Carter i Sacha Baron Cohen

Del director de The King's Speech i amb un repartiment d'actors que fa goig, en que coneixem la gran majoria dels que he considerat oportú anomenar, n'ha nascut Les Misérables, musical de la novel·la de Victor Hugo. Sembla l'inici d'un tràiler, els que tan odio ja que solen contar-t'ho tot, però és que l'he vist al cine i m'ha impressionat (conseqüentment, al veure-la a la gran pantalla, la crítica no serà tan elaborada com en els casos anteriors ja que no tinc la oportunitat de repassar-la amb el mateix deteniment). D'en Tom Hooper ja havia vist The King's Speech i en vaig sortir amb un bon gust de boca, i doncs per què no veure aquesta? Del repartiment ja coneixia en Hugh Jackman de la pel·lícula The Prestige (NO pas de X-Men, jo no he vist X-Men) i em va agradar molt la actuació; en Russel Crowe el recordo de A Beautiful Mind on hi va fer un bon paper (sé que ha fet grans papers a altres pel·lícules que no he vist); la Anne Hathaway, per contra, l'he vist a Dark Knight Rises i què vols que et digui, una d'aquelles pel·lícules que no són del meu gust, però que no està malament; i podria seguir amb el repartiment. I és que el perquè del deteniment en veure qui actua és perquè totes les interpretacions m'han agradat molt en aquesta pel·lícula, sobretot la d'en Russell Crowe en el paper de l'inspector Javert i la de la Anne Hathaway, de qui no m'ho esperava pas (a més, com a detall, també destacar la interpretació en tàndem que realitzen en Sacha Baron Cohen i la Helena Bonham Carter). Així doncs, un director que de moment no ho ha fet malament i una sèrie d'actors que poden donar de sí. Podríem témer estar davant d'una pel·lícula repleta d'estrelles on no en surt de res, o d'un treball ben fet, com és el cas de Les Misérables.

Javert en algun moment

 Tanmateix Les Misérables no és una gran pel·lícula. Té una façana molt ben treballada, molt, ben cuidada, adornada minuciosament... però si intentes veure-hi el interior, un rerefons en cada imatge, un sentit ocult, si busques això no ho trobaràs. Però mira, és tan bonica aquesta façana que en aquest cas tan se m'ha valgut (en certa manera, a la memòria queden aquestes coses). Per tant, en aquesta pel·lícula no cal pensar, com si hauries en altres que he mencionat al bloc. Té els detalls de les últimes produccions híper-super-modernes amb aquells efectes especials que et fan entrar en el món dels videojocs. Perquè per molt que se'ls currin aquests efectes amb grans tempestes a alta mar o poblets als cims de les muntanyes envoltat de penya-segats i la càmera s'allunya màgicament cap al cel donant a veure un espectacular paisatge amb una posta de sol (sempre la mateixa posta de sol amb el color taronja ja estandarditzat), per molt real que sembli, de moment per mi té aspecte de videojoc (perquè els videojocs també els intenten fer reals!). No obstant, la interpretació dels actrs és molt bona. En aquest musical els actors canten en directe i això els permet actuar de cantar de manera molt més natural, ja que no actuen per una banda i canten per l'altre. Ho fan al mateix moment i permet introduir el cant dins de l'actuació (el que vindria a ser un musical, com els de teatre).

Hugh Jackman i no pas Jack Hugman

 A més, també gaudeix els detalls que van fer de The King's Speech una pel·lícula guanyadora d'Oscars (per davant del Black Swan d'en Darren Aronofsky) i es tracta de la fotografia (però la fotografia de veritat, no la que acabo de comentar que no m'agrada). Atraient als ulls i cuidant els colors per crear l'ambient necessari que és la França d'aquella època. El treball del director de fotografia excel·lent, però falta el treball del director, del Tom Hooper. Ha de donar vida a aquests plans, un significat a cada imatge. No ha de servir només per a deixar córrer l'argument, ha d'ajudar-lo a treure'n els missatges. Compleix la part de la imatge que és mostrar-nos el que passa, però falla en l'aspecte de donar-nos a entendre allò que amb paraules no és possible. Ara bé, aquest fallo per a uns és el que busquen els altres, els qui en volen treure diners i només els interessa la distracció del públic.

I aprofitant que estic desvelant alguns dels defectes de Les Misérables m'agradaria comentar el títol (és un defecte en el qual no em trobo sol, ara veureu). Les Misérables, sí el títol està en francès, la història ocorre a França i la va escriure un home francès; ara bé, jo no sé com se la miren els francesos aquesta pel·lícula que parla d'un tema important en la seva cultura en... anglès. Aquest fallo no és atribuïble a ningú, però, alhora és de tots. La producció d'aquest film hauria d'haver estat francesa alhora que els actors i el guió (vaja, el guió de fet ja és en francès). Per tant, crec que seria més convenient dir-la com a The Miserables.

A les barricades!

Però per acabar el comentari de la pel·lícula amb les mateixes bones sensacions com he acabat jo la pel·lícula, voldria dir-vos que si us va agradar The King's Speech suposo que us agradarà aquesta. Que si voleu veure-la hauríeu d'anar al cine, no pel tema de imatges grans i de so de qualitat, que també, sinó perquè dura 2 hores 40 minuts i al cine la durada de la pel·lícula no importa, però a casa pot ser molt feixuc. I que si aneu sabent que The Miserables és un musical cap problema, és una molt bona pel·lícula amb la que passareu una molt bona, i llargueta, estona i sortireu amb bones sensacions, taral·larejant les cançons amb més vida del film.

8,5/10