Viatges II, directes a Mongòlia

Títol: Die Höhle des Gelben Hundes (El cau del gos groc a.k.a El Gos Mongol)

Directora: Byambasuren Davaa

Any: 2005

País: Alemanya (Mongòlia ) Idioma: Mongol

Repartiment: La família Batchuluun (La família Batchuluun)

I seguint amb els viatges des del sofà de casa ens topem amb Die Höhle des Gelben Hundes, pel·lícula que darrera de les formalitats alemanyes ens retrata la vida d'una família nòmada mongola en el seu propi ambient. Llargmetratge que viatja entre el documental i la narració ens permet fer-nos una idea de com és la vida nòmada en les planes de Mongòlia. Com diu la directora, qui per cert ja va rebre l'aprovació de la crítica una parell d'anys abans amb La Historia del Camello que Llora, les famílies nòmades són les úniques que no han perdut contacte amb la natura a diferència de nosaltres, que a la gran ciutat, protegits pel formigó i els vidres, no ens adonem que estem perdent aquest contacte tan natural. I és qui mira si és natural la simbiosi que troben home-natura que han recorregut a una autèntica família nòmada per a rodar la pel·lícula, la família Batchuluun. Més que actuar, viuen, i les càmeres aprofiten els moments oportuns per posar-se en funcionament i captar els instants precisos.

Recordant a la ja mencionada en aquest bloc Tulpan per un instant podria pensar que estaria veient “Tulpan 2”, és a dir, una pel·lícula semblant. Ara bé, a mesura que avançava el film me n'adonava que el que vaig veure en el seu moment era “Die Höhle des Gelben Hundes 2” no només per l'antiguitat sinó per algunes de les semblances. Sé que les comparacions són odioses i que són pel·lícules totalment diferents, però el director de Tulpan en Sergei Dvortsevoy és possible que veiés aquesta pel·lícula. La diferència és clara, l'estepa kazakh envers les planes verdes de Mongòlia (aquesta regió en concret que veiem en el film). A més del protagonisme, en aquella ocasió un noi ja format, en aquesta ho veiem tot des del ulls de Nansal. Ara bé, com a semblances trobem que: les dues són famílies nòmades, tenen problemes amb els seus ramats d'ovelles i la pel·lícula s'acomiada amb seqüències finals semblants. No ho dic com a crítica sinó com a observació. Tot i això, és una molt bona pel·lícula i ofereix coses diferents, potser millors i tot. La direcció en aquest cas és una mica més professional, possiblement gaudí de més pressupost. Tanmateix, no tots els detalls que ho superen són pel pressupost. La fotografia és millor tot i que peca una mica, en algun cas, de repetició. Però el paisatge ofereix més alternatives i l'enginy del director de fotografia les aprofita per aconseguir rodar des del pla més adequat per obtenir la barreja natura-home actuació-documental.

Batchuluun Urjindorj amb les ovelles

 Per començar, ens centrarem una miqueta en la història de Nansal i la seva família. Viuen en una casa desmuntable i tenen un ramat amb ovelles. Nòmades. Hi viuen els pares, Nansal, un germana petita i un germà més petit encara. Un família entranyable i d'aparença molt simpàtica i acollidora. Un dia, la nostra protagonista d'uns sis o set anys, es troba un gos en una cova a la muntanya, a qui batejarà com a Zochor, i decideix adoptar-lo. Ara bé, el seu pare últimament ha tingut problemes amb els llops i el seu ramat, i tem que en Zochor pugui ser descendent d'aquests i li porti mala sort. Des del primer moment que el veu ja no l'accepta i obliga a la seva filla que se'n desfaci, ja sigui abandonant-lo o tornant-lo a qui toqui. Ella, tossuda ja que li ha agafat confiança decideix quedar-se'l. Argument senzill.

Ara bé deixant a banda aquesta vessant narrativa del film, tenim un altre fil argumental que seria el documental. Amb Die Höle des Gelben Hundes ens posen en escena com és viure a Mongòlia en plena natura. Aquesta forma de vida és semblant a la que vam veure a Tulpan però una mica més arreglada. Tenen un espai més gran, més utensilis per usar, més béns a mà. També és més religiosa. A més, el paisatge que habiten és diferent. En aquest cas està entre muntanyes (o turons grans) en una extens prat d'herba. Tenen l'aigua més a l'abast però alhora també alguns perills per al remat, com són els llops o els voltors que sobrevolen la zona. A més, diferenciant-se de Tulpan en l'aspecte documental per veure com és la vida des de dins, la família protagonista ja s'ha mencionat que no actua. Els de direcció van anar per Mongòlia buscant famílies candidates a protagonitzar el film i volien algú amb qui treballar de forma més natural possible. No els volien fer fer res que no farien en condicions normals i, a més, poder-los filmar si trobaven situacions espontànies dignes, això sobretot amb els nens que a vegades ni sabien que estaven sent filmats. Aleshores és quan van trobar la família Batchuluun. Com diu amb la directora, amb el gos encara era força fàcil treballar-hi ja que el podien enredar amb algun tros de carn per aconseguir que es mogués com volguessin, però per rodar amb les nenes (i el nen més petit) havien de fer-los prendre tot com un joc, que tota l'estona fos com si estiguessin jugant i quan ho trobaven oportú, rodar.

Nansal jugant amb en Zochor

 Aquesta espontaneïtat dóna un plus a la pel·lícula fent-la més humana i permetent que arribin millor els sentiments de nostàlgia, bondat i estima. Perquè aquest films que ens provenen d'aquests països estranys, desconeguts, solen oferir-nos el mateix però des de llocs diferents. I és per això que acostumen a venir agafats de la mà amb una vessant documental (actuada) perquè és l'arma més poderosa que tenen, no en sabem res d'ells i ens agradaria aprendre'n. La història ja pot estar millor o pitjor, en aquest cas no està malament, dóna joc a mostrar-nos la innocència dels més petits amb el món que els envolta, enfrontat amb el patiment natural dels pares quan han de cuidar a tota la família, sense que ells ho vegin.

La història es repeteix senyors, asseguem-nos còmodament als sofàs que tornem a marxar de viatge, destinació Mongòlia. Com a advertiment, jo no viatjaria molt sovint. Deixaria que entre viatge i viatge passés suficientment temps per assimilar l'anterior i evitar comparacions, ja que cada destí és únic i té bellesa pròpia i és injust comparar-los. Si ja ho teniu tot apunt només cal que baixeu lleugerament els llums i us deixeu portar, que els Batchuluun ens obren les portes de casa seva.

7/10

La família Batchuluun