Whatever Works (Si la cosa funciona)

L'expressió de la cara és perfecte

    Com he rigut amb aquesta pel·lícula, un altre cop. Ja l'havia vista, però l'he gaudit com si hagués sigut la primera vegada. Pels qui no l'hagin vista, és una molt bona recomanació sobretot si us agraden les pelis del Woody Allen. Si l'odieu, doncs no cal que en fer gran cas d'aquest post que no crec que sigui capaç de fer-vos canviar d'idea. El que passa, però, és que en aquesta peli el paper del personatge excèntric que ho odia tot i té les idees claríssimes, i controvertides, del seu món particular no l'interpreta el Woody Allen sinó Larry David i ho trobo un gran encert, ja que hi ha algunes peculiaritats que no encaixen amb el perfil del Woody. La peli del Woody Allen on no actua ell que més m'agrada, segurament perquè el seu esperit en l'actuació sí que hi és.

     El guió el trobo un Woody Allen pur, en que es nota clarament la seva signatura. A més és divertidíssim sobretot amb alguns dels girs que dóna amb les personalitats de certs personatges (no vull ser gaire concret). A més moltes de les bromes i gags que va deixant anar dissimuladament, valen molt la pena. 

    Whatever Works és l'estil de vida que proposa Boris. Ell és un geni (IQ 200) però té una visió de la vida pessimista i molt crítica. Ell ens adverteix que qualsevol cosa que en faci feliç, si la cosa funciona, doncs que ho aprofitem i siguem feliços. Com sigui. Que el món és un lloc massa trist, que tot està en moviment, tots acabarem morint... Pessimista, oi? I ell no sembla que ho porti gaire bé, té atacs de pànic nocturns (el primer el vaig trobar divertidíssim [si algú sap algun sinònim de divertidíssim o molt divertit que me'l faci saber que no se m'acudeix cap...], però que dóna una mica per pensar) però un dia coneix una noia (Melody) que la treu de polleguera i tot canvia.
    El que diré no ho considero Spoiler perquè ho diu al principi de la peli, però t'adverteixo per si no vols llegir-ho. Boris té una dona en que tenen molt en comú: són llests, els agrada l'art, la literatura, aficions en comú. Sobre el paper són un matrimoni perfecte, però la vida no està escrita sobre el paper. És per això que quan Boris coneix Melody, no tenen res en comú, ella és ignorant, infantil, simple; ell el contrari, és intel·ligent, massa crític amb tot, complex. Sobre el paper formen una parella horrible, però la vida no està escrita sobre el paper. Si per molt que no tinguis res en comú, ets feliç, si la cosa funciona, no ho deixis escapar. El que sigui. I això potser no només passi amb Boris i Melody.
     Woody a més aprofita per criticar tot allò que li agrada. Que si la religió, que si no pensem per nosaltres mateixos, que si les dones, tot. Pot semblar repetitiu que sempre ens critiqui el mateix, però sortint de la boca d'una altra persona (Larry David) no t'ho sembla. Realment, en aquesta peli, formen un duet fantàstic.

     No vull molestar-vos més ni escriure massa coses que puguin no fer-vos-la gaudir com ho he fet jo. A més segur que me'n deixo un munt, com sempre, però al cap i a la fi tu ets qui et faràs una idea i opinió de la peli, i no seré pas jo el qui te la construeixi per tu, així que no passa res si em deixo coses ;) . Ideal per passar una hora i mitja de forma relaxada, rient una bona estona.

El Boris pessimista

Do unto others. Democracy. Government by the people. All great ideas. These are all great ideas, but they all suffer from one fatal flaw. Which is they're all based on the fallacious notion that people are fundamentally decent. Give them a chance to do right and they'll take it. They're not stupid, selfish, greedy, cowardly, short-sighted worms. They do the best they can.

El Boris feliç

That's why I can't say enough times, whatever love you can get and give, whatever happiness you can filch or provide, every temporary measure of grace, whatever works.

Posicions incòmodes per a no dormir

     SÍ!!! PER FI!! Després de ~2 mesos aquest matí he acabat "Posicions incòmodes per a no dormir" (PIxND). Però, de què parles Oriol?

     Fa un parell de mesos, del 26 al 30 de desembre vaig anar cap Alemanya, en cotxe. Els viatges fins allà són força llargs i tinc molt de temps per pensar. Això que sonava la cançó "Cante" d'Obrint Pas i la posició no era prou còmode com per adormir-me, i en un instant ja tenia la història (tota) mentalment. A partir d'aquí només quedava escriure-la, i no és feina fàcil. Prova d'afronar-te al full en blanc i poder sàpigues de què parlo.

     Per començar vaig escriure el primer acte però de seguida em vaig estancar. Tenia massa coses el cap i havien de passar per un forat molt petit, un embús. Així que el que vaig fer va ser agafar una llibreteta i fer-me una línia temporal, on vaig escriure a grans trets què aniria passant i en quin ordre. I així buidar una mica la ment, tenir la certesa de que no oblidaria el transcurs de la història i deixar lloc a l'apartat del cervell que em dóna la imaginació i inspiració. Aquesta llibreta ha sigut bàsica per al correcte desenvolupament de PIxND. Ara està plena d'anotacions, idees, frases i més línies temporals i ha sigut útil per tal de redactar aquells idees brillants que et vénen al cap durant un instant i que solia oblidar. Me l'he arribat a endur al llit per haver-ho lamentant no fer-ho la nit anterior.

     Haig d'"agraïr" (m'he inspirat amb algunes frases), per descomptat a Obrint Pas, i també a Aspencat, als quals he aprofitat algunes frases que a més arriben a ser important. Ara bé, no us penseu que cada fresa bonica és plagiada, la majoria són meves, heheh. Mägo de Oz no intervé de forma directa, però sempre hi és present en la forma de pensar que tinc, m'ha marcat força. I... la resta és purament la meva forma de pensar i tot surt de dins de forma sincera.

     En part s'assembla a "Moments finals", història que vaig escriure l'any passat i en vaig guanyar el Sant Jordi, perquè hi tornen a aparèixer ell, ella, però a més he afegit tu. Dir que l'ella de "Moments finals" no és la mateixa que la de PIxND. I com a "Moments finals" hi ha parts de tristes i d'altres de reflexió. A diferència, aquest cop no tenia un límit d'espai (en l'altre tenia un màxim de 3 pàgines) i m'he pogut explaiar una mica en certs temes. Posicions incòmodes de moment té 12 pàgines, no havia escrit de forma correcta i que m'agradi tant, res tan llarg. No vull dir-vos gaire de l'argument de PIxND perquè val la pena saber-ne poc.

     Dir que el que he acabat és una primera versió acabada, però que està subjecte a molts canvis, l'he enviat a gent en concret per a crítiques i vegi els errors que no em sé veure, i està plena d'anotacions que indiquen quins paràgrafs sé que he de corretgir. La versió definitiva trigarà un temps més. Però acabar-la ja és molt important i per això el post.

     Afegir que he disfrutat moltíssim escrivint-la, sobretot quan sense cap motiu em va venir al cap el final perfecte que he intentat plasmar. Escriure el capítol del clímax m'ha encantat. I saber resoldre dificultats i escriure paràgrafs densos però plens de signigicat reconforta. Petits detalls en que poder no t'hagis parat a pensar anteriorment.

     Us deixo amb la cançó de cante, per així ja saber com sona i poder pensar-hi quan llegiu la història. I intenteu dormir que a casa no ens podem queixar de posicions incòmodes. I aprofito per deixar-vos una cançó d'Aspencat que no són gaires coneguts i així ajudo a que vegin món.

Dancer in the Dark

     Mare meva quina gran pel·lícula i sobretot quin gran final! Així pensat relativament en fred, el millor final del cine (opinió personal, eh!!) de totes les pel·lícules que he vist. Impactant al màxim exponent. No vull fer SPOILERS, mai en voldria fer sense previ avís, però no he dit pas que sigui un final feliç sinó que és... mmmm... com dir-ho... em deixa sense alè. Vull felicitar en Lars von Trier que amb aquesta pel·lícula deixa petjada i profunda. El Lars en general m'encanta, perquè en cada peli seva deixa petjada, però en aquesta ho fa amb una història brutal, que t'entristeix, et compadeix, t'enfada (i molt!), crec que et fa viure tots els sentiments i ho fa bé. A més té històries curioses darrera que la fan més gran en part i justifiquen mica en mica la mala fama que té en von Trier com a persona. Incís: Mala fama que li ha costat a Melancholia no ser ni nominada als Oscars 2012. Aquí intentaré fer-vos saber una mica més de Dancer in the Dark.
     Per començar parlar una mica de l'argument. Selma (interpretada per Björk, la cantant islandesa) és una imigrant checoeslovaca que ha anat als Estats Units, pressumptament a buscar una vida millor, però en veritat sabem que s'està quedant cega per una malaltia que és hereditària i tot i acceptar que ella ho serà, vol ajudar al seu fill amb una operació molt cara. Les coses però es torçaran molt. Ella però es refugia en la música on la troba a tot arreu.
     Si plores fàcilment possiblement ho facis amb aquesta (jo he estat a punt), tanmateix poder no t'agradi ja que segur que trobaràs moltes injustícies i et provocarà malestar. Arriba molt als sentiments. Gaudiràs però amb moltes escenes i amb les cançons (sí, és mig musical).
     Tècnicament remarcar que segueix una mica el moviment Dogma amb les característiques de càmera en mà i sense música (a excepció de les cançons, sinó com fas un musical). Això sí, res a veure amb pel·lícules com "Idioterne" o "Breaking the Waves", res de res. També m'han encantat les actuacions en general, trobant una mica fluixes les de l'advocat dels Houston (potser perquè em queia malament el personatge). Destaco el personatge d'en Jeff, em fa pena el pobre que bona persona que és i quina mala sort que ha tingut.
     Però ara al que ens interessa, les historietes curioses que hi ha darrera. Les dues figures de la pel·lícula són el director Lars von Trier i la cantant Björk. El Lars ja sabia jo que és un personatge "escèntric" però pel que es veu la Björk també té les seves peculiaritats però si a més ajuntem que els dos són de països nòrdics i podem afegir que tinguin un caràcter un pèl complicat, doncs el xou hi era. Pel que es veu es portaven malament. A veure, malament tampoc, es portaven FATAL. Lars von Trier ha dit que cada matí de rodatge la Björk li deia "Mr. von Trier, et menyspreo" i li escopia. Una altra anècdota és que Björk durant el rodatge va desaparèixer. Ningú sabia on era ni es va poder posar en contacte amb ella. El rodatge es va suspendre indefinidament fins que 3 dies més tard va tornar a presentar-se. Finalment, afegir en que hi ha una escena on Selma (Björk) i la seva amiga Kathy són escridassades per un home en el cinema. Lars von Trier tenia pensat fer aquest paper però va decidir millor no fer-ho per por a sobre-actuar degut a com es portava amb la Björk. Doncs tot i la difícil relació que mantenien aquest dos pesos pesants, la professionalitat va quedar per sobre de tot i en va sorgir una pel·lícula excel·lent.
     Espero que us hagin vingut ganes de veure-la. Sabeu però que pot crear malestar durant una estona, però tot això són sentiments dels humans que no hem d'oblidar que tenim i en von Trier ens els sap trobar molt bé. És una peli que vius més que les altres. Tandebó us agradi viure les pel·lícules.

«They say it's the last song

They don't know us, you see 

it's only the last song 

if we let it be»

El Resplandor (Llibre i Peli)

Adverteixo que en el meu calaix de Sastre no hi podien faltar crítiques/opinions/ressenyes de cinema, i quina millor per començar que "The Shining" en que puc opinar com a gran pel·lícula i com a gran llibre. Però és que a més és gran llibre gràcies a l'Stephen King, però gran pel·lícula gràcies a l'Stanley Kubrick. Ja m'aniré explicant. Intentaré no fer-vos Spoilers, tanmateix us recomano tan el llibre com la pel·lícula plenament.

Sé que no és ben bé així...

Com a pel·lícula és de terror però no t'esperis espantar-te, cridar quan menys t'ho esperes. No. Aquesta pel·lícula fa por d'una altra manera. Per començar amb la música, m'encanta la banda sonora que utilitza, no perquè m'agradin les cançons sinó perquè la trobo encertadíssima per a crear l'ambient de tensió. Exacte, tensió és el que crea i et va originant un malestar. Et poses nerviós veient la pel·lícula, desitges acabar la pel·lícula potser i això sí que és viure el terror. Per crear aquest ambient, però, l'Stanley ha hagut de posar de la seva part. La famosa escena del nen passejant-se pels passadissos de l'hotel en un tricicle, no apareix en el llibre. El que passa però, és que mentre veus com el nen va fent el seu passeig, amb els canvis de soroll que comporta conduir per la catifa o per les rajoles, esperes que a cada cantonada apareixi alguna cosa. Et vas posant nerviós, perquè el nen segueix pedalejant i segueixes sense trobar-te ningú. Poder et desesperis. I això ho ha creat ell. Seguim però amb l'actuació del Jack Nicholson. Mare meva, com a actor en general, és bonet, però si ha de fer de boig és el millor. Personalment, trobo espectacular la seva actuació en aquesta pel·lícula. Brutal. Jo en destaco també l'actuació de la Shelley Duvall que a més hi ha tot d'històries interessant sobre com la tractava l'Stanley per aconseguir que realment estigués nerviosa.
Però, i el llibre? Doncs em va encantar. Primera novel·la que llegia de l'Stephen King i vaig trobar el que buscava. És una novel·la de terror (més que la pel·lícula) en que la idea és genial i em sorprèn que només fos la seva tercera novel·la. És el seu terror característic, pot agradar-te o no. Es nota que a diferència de la pel·lícula aquí no faig una recomanació tan aferrissada ja que entenc que en lectura sigui més fàcil que un llibre no t'agradi o et cansi. Però si mai em preguntes per algun llibre d'intriga, tensió o terror, que sàpigues que de moment aquest llibre apareixeria en la conversa.
No n'estic convençut d'haver dit tot el que podria/voldria, qui sap potser algun dia faig la segona part d'aquest post per acabar-lo de completar. Ara bé, quedeu-vos amb la idea i a veure si us animeu a veure-la o si ja ho heu fet a veure si esteu d'acord amb mi.

Un Món Feliç

PERÒ ORIOL, QUÈ FAS?!?! SI ENCARA NO L'HAS ACABAT!! Cert, encara no he acabat aquest llibre tanmateix ja us l'estic recomanant, deu molar el llibre, eh?
A veure, abans de tot, el coneixíeu ja anteriorment? Tranquils que us l'explicaré una miqueta.
Un món feliç és un llibre sobre el futur. Un futur on l'avenç de la ciència canvia les condicions de vida de la societat tal i com la coneixem nosaltres. Un futur on la societat no té lloc al dubte, el sofriment, la incertesa, en definitiva, sense llibertat, però sense saber-ho! Un lloc on només saben el que són i són feliços (feliços?). Se'ls ha estat imposat el seu model de vida i l'han acceptat com a inevitable. És l'únic que coneixen...

...No ens sona això? Aldous Huxley ho va escriure el 1932 i ho datar per al cap de 600 anys (repensant-s'ho esgarrifat al cap d'un temps en datar-ho en un futur d'uns 100 anys), però no ha encertat en part en la societat que vivim? (80 anys!) Però com és que nosaltres no vivim en un món feliç? Doncs perquè sabem massa. Tenim accés a llibres, internet (ens el volen controlar!), gent, amics, altres idees i, en definitiva, perquè pensem. Exacte, als de dalt no els agrada que pensem i no te n'oblidis, nosaltres pensem i això ens fa molt especials i és el que ens manté vius. A la que parem de pensar, viurem en un món feliç on la classe alfa pensarà per nosaltres i haurem de resignar-nos a ser èpsilons-menys. Buenu, no us preocupeu, resignar-nos no, perquè no sabrem res millor, només coneixerem la nostra condició i ens agradarà (agradar no és la paraula), gaudirem sent retrassats. És que no serà ni acceptació. Senzillament no sabràs res millor. I ara és quan t'hi fixes en aquella frase que tinc al marge dret del bloc que és d'aquest mateix llibre, i te n'adones que ja no és tan maca com semblava. Sí sí, posa que seràs feliç quan estimis (no dic pas per voluntat pròpia) el que has de fer.
Comença a fer més por a viure en un món feliç, eh? No és tan utòpic com ens podíem imaginar. Sí, fa por. Jo ja he tastat el plaer de pensar, enraonar, discutir, la lliure elecció (lliure?), i si ens ho traguessin no trobo manera d'acceptar-ho. El pensar és un d'aquells plaers que un cop l'has tastat no vols deixar-ho, ens deixaria un buit dins nostre. M'estic anant una mica del tema...
En definitiva, llegiu-vos-el, recomano plenament, i si us agrada pensar, llegiu-lo encara més! Si algú el volgués, poder us el pugui prestar, parleu amb mi (amb qui parlo?) i si em caieu bé doncs probablement us el deixi (això sí, no el perdeu que és del meu germà). I si us ha agradat, podeu mirar-vos una pel·lícula que es diu "Fahrenheit 451" que també parla sobre un futur on la gent només sap el que els de dalt volen que sàpiguen. 451º F és la temperatura en que crema el paper (cremen llibres que són perillosos, ajuden a pensar!). I sí, jo us recomano un llibre per ajudar-vos a pensar :) .
Apa a gaudir del llibre!

Benvinguts!

Molta pressió el primer post, intentaré fer-ho lleu...

Benvinguts ha nascut el meu blog i perquè estigueu preparats i ho sapigueu des d'un principi la missió d'aquest blog és ser el meu calaix de Sastre d'internet. Per tant, aniré deixant-hi coses que poder no tinguin sentit les unes de les altres, senzillament m'hauran agradat i consideraré que són mereixedores de ser compartides. Poder també deixi notícies sobres les històries que porto dintre, bàsicament per alliberar-me i poder treure molta de la pols que em ronda pel cap. Qui sap, potser algun dia em ve una historieta al cap mereixedora de ser abandonada en aquest racó d'internet (acostumen a ser somnis que tinc).

No he fet la introducció impressionant que pretenia però almenys ja no es veu tan buit. Espero que us agradi, eh però si no, m'és una miqueta igual que mentre m'agradi a mi doncs jo ja estic content ;).

Apa!

P.D.: Estic mirant la visualització prèvia i queda força malament, perdoneu-me per això, intentaré millorar-ho -.-