A Barcelona tenen el bicing i ja es creuen els reis del mambo

Bones! Sí, ja he arribat a Kiel i ja fa una setmana que hi sóc. Tot bé, cap contratemps important. Ja estic instal·lat i recentment amb connexió a Internet a l'habitació (ha costat però finalment s'ha aconseguit). De fet, per culpa d'això el primer dia no em vaig poder comunicar ni amb la família (un pobre SMS a distància per fer-los saber que tot estava bé i tenia lloc on dormir) i el següent dia em vaig estar vagabundejant pel centre de Kiel en busca de wifis obertes fins que al costat de l'estació de tren en vaig trobar una (força pobra en cobertura) i m'hi vaig asseure. Així que ja em veieu a mi, buscant la línia de cobertura de wifi al centre de Kiel, el segon dia que hi estic, enviant whatsapps per fer saber que estic viu. Ara ja em puc connectar a la wifi de la uni, ja em sé on hi ha algunes wifis lliures per la ciutat i puc anar a la biblioteca de la universitat a fer servir un ordinador amb internet. Però en fi, apart d'aquest tema tot bé. Pels no assabentats, m'estic a Kiel d'Erasmus tot un any.

Coneixeu Kiel? Bé, és una ciutat molt maca, amb el seu fiord, els parcs, un parell de llacs al centre; la trobo molt alemanya. Té uns 230.000 habitants pel que us feu una idea de la seva mida (sí, avui he mirat la wikipedia). Capital de Schleswig-Holstein i coses d'aquestes. Però potser us sonarà més pel THW Kiel. No? Home, doncs Kiel es coneguda pel seu equipàs d'handbol que en més d'una ocasió les hi ha posat magres al Futbol Club Barcelona. Temuts a Europa. I és que d'Alemanya no només hi ha el Kiel com a equip referent a l'handbol. Tenim, per exemple, el Hamburg i el Flensburg. Algú se n'adona de què tenen en comú aquests tres equips (i ciutats)? Doncs que estan molt al nord, a prop de Dinamarca. I si no recordo malament, l'última final del mundial d'handbol va ser Espanya contra... Dinamarca! Ai, com es nota la influència dels danesos en aquestes terres alemanyes.

I és que parlant de danesos, m'han comentat per via d'un amic d'un fill d'un conegut de no sé qui (suposo que us és igual la exactitud dels termes d'aquesta relació en concret) que tal persona va estar vivint a Dinamarca durant un temps. I una de les coses que li va agradar és que tothom anava en bicicleta. Doncs parlant d'influències daneses, aquí a Kiel, tothom va en bicicleta, la ciutat està plena de bicicletes, els carrers estan plens de bicicletes i per fi arribem al tema que volia parlar (us heu fixat com ho he anat trenant tot per arribar discretament a aquest tema? ;) )

Incorporació a la carratera

A veure, a pràcticament cada vorera de la ciutat (no del centre, ja que el centre és per a vianants) hi ha carril bici, i si aquest carril bici no és a la vorera és a l'asfalt, circulant amb la resta de vehicles. Com el carril bus que podríem tenir a Barcelona, amb la seva respectiva línia pintada i les lletres BUS? Doncs tenen un carril més estret, pintat per ells, mostrant-los on girar on parar, respectant tots els semàfors i senyals de trànsit (i és que clar, tenint el teu carril pintat i respectat, no vas amb l'angoixa amb la que podries anar per Catalunya vigilant què fan els altres cotxes, que no tothom respecte, a casa nostra, el 1,5m de distància al ciclista).

I bé, aquest carril és usat. Com he dit abans, tothom va en bicicleta, tothom. A cada lloc d'interès de la ciutat, ja siguin les diferents facultats del campus, la biblioteca, l'església, el banc, un parc, l'ajuntament, etc. En cada un d'aquests llocs i està ple d'estacionaments per a bicicletes, amb bicicletes aparcades (no pas buits).

En una sola setmana que porto aquí (7 dies) he vist, i creieu-me quan llegiu tot el que he vist, tot verídic, no afegeixo res per la llista més llarga, he vist: nois i noies en bicicleta, homes i dones en bicicleta, nens i nenes, nens petits amb aquelles mini-bicicletes de fusta en què vas avançant amb els peus (lligant-les amb la dels seus pares), senyors i senyores, jubilats, pijos i gent humil, bicicletes de carrer, bicicletes de muntanya, bmx (o com es diguin aquelles petites per fer piruetes), bicicletes de carretera per agafar més velocitat, gent anant sense mans avançant un autobús, gent anant sense mans parlant pel mòbil, un repartidor de pizza fet tot un fittipaldi en bicicleta, el senyor de correus (que té una bicicleta amb un sistema de rodes extra que serveixen per aguantar els paquets plens de cartes que porten), un tàndem (portat per una parella de quasi jubilats); he vist també una d'aquelles bicis en què vas estirat, sabeu quines dic? Aquelles que vas amb els peus per davant pedalejant i tens el manillar a l'altura de la cintura (que serveixen més per fer el paripé que res) amb la diferència què la que vaig veure tenia tres rodes, dues darrera i una davant, de tal manera que no calia aguantar l'equilibri i per tant el senyor en qüestió anava pel carrer parlant per el mòbil!; a l'estació de tren hi ha un pàrquing de bicicletes, he conegut a un a qui li han robat la bicicleta (d'entre tantes, la teva, quina mala sort!) i fins i tot he vist una màquina expenedora de... càmeres de bicicleta!

Renoi, si tot això ho he vist en només una setmana, el que m'espera aquest any.

I respectant tots els senyals i semàfors!

I el pitjor, és que jo encara no en tinc una. Però bé, temps al temps, que aquesta setmana m'he encarregat d'anar enllestint coses pendents a fer, i temps en tinc fins que no tingui els dies realment ocupats.

Ara bé, al meu gust, el que hauria de passar no és pas que em sorprengués una mica la quantitat real de bicicletes, sinó el que potser m'hauria de sorprendre és la poca quantitat de bicicletes que hi ha per casa nostra. El futur d'una gran ciutat considero que és una ciutat sense cotxes, amb només transport públic circulant per l'interior, i quina manera millor de passejar-se que en bicicleta?

P.D.: Creieu-me si us dic que aquestes són les primeres fotos que he fet de Kiel. Això és dedicació pel blog. Ara bé, aquesta setmana ha fet sol, però la que ve es preveu pluja, a saber quan puc tornar a fer fotos d'un dia bonic a Kiel... -.-

Un Pla Perfecte ja disponible i el Mapa Literari

Doncs sí, primer de tot dir que ja està disponible la història que comentava al post anterior, Un Pla Perfecte, en format .epub (pels qui tenen eBook) i en format .pdf (pels qui no, clar). Conscient de les meves limitacions, s'agrairà qualsevol tipus de feedback, sobretot les crítiques constructives (ja que si critiques, però no m'ofereixes una solució a canvi, doncs mira, bé, però no tant). És a dir, òbviament pots dir què no t'ha agradat o és més justet (de la mateixa manera que pots dir, què t'ha agradat!), només faltaria, però si a sobre m'afegeixes com ho milloraries o alguna cosa semblant, doncs ja seria l'hòstia (escolto i recordo opinions). Doncs sense més dilacions, aquí està per vosaltres, Un Pla Perfecte:

La versió eBook està una mica millor que la versió en pdf, per tant la recomano. Aprofito per dir que si teniu eBook i voleu descarregar-vos llibres en català us recomano la pàgina http://www.epub.cat on en trobareu força i tots gratuïts i en català. Ara bé, si un llibre realment us agrada, compreu-vos-el que no costa tant i fa il·lusió tenir-lo en format llibre ;)
Si la descàrrega no funciona, click amb el botó dret i "Anomena i desa el contingut de l'enllaç".
No estarà disponible eternament, de fet, potser un mes o dos (si no és que me n'oblido). Si la descarrega no funciona deixa un comentari i ja te'l passaré. 

I ara, per no fer el post tant curt, introduiré un racó del bloc molt nou i que em permet compartir una mica els llibre que m'agraden, el Racó del Llibre.

Degut a que a part de tenir el hobby d'intentar mirar-me pel·lícules de tant en tant, també és cert que sempre estic al mig de la lectura d'un o dos llibres (el que m'emporto allà on vaig, i el que tinc a la tauleta de nit). Ara bé, ja em vaig aventurar a comentar un parell de llibres i potser ho faci amb més. I és que quan llegeixo el llibre no em quedo aquí, normalment ho faig amb el mòbil a mà (o en cas de trobar-me al llit, amb un llapis a prop) per anar anotant les pàgines on trobo frases interessants, passatges que em rellegiria vegades i vegades, o localitzacions de llocs. Cert que moltes vegades, sobretot si he deixat passar temps i em poso davant de l'ordinador a anotar-me les frases que m'han agradat (ja que molts cops el llibre és de la biblioteca i s'han de tornar a temps) per poder-les rellegir quan vulgui, doncs moltes vegades resulta que vaig a la pàgina anotada i no en tinc ni idea de quina frase m'havia captat l'atenció o perquè he seleccionat aquell paràgraf. Idees efímeres.

Doncs bé, en aquest racó del bloc, potser intenti actualitzar quins són els llibres que estic llegint, quins he acabat fa poc, potser un top 10 de recomanacions (no vol dir que sigui el top 10 absolut, no crec que en tingui) i el que crec que serà la cirereta de la secció...

...el Mapa Literari!

En què consisteix? Doncs la idea és senzilla. Cada cop que llegeixo en un llibre on passa l'acció en algun lloc de la terra (Òbviament, Dune per exemple, que recomano molt -de moment només n'he llegit el primer-, no puc incloure'l al mapa) m'ho apunto, i després ho busco al google maps, i ja tinc situat el lloc al mapa.

A vegades pot resultar molt difícil, alguns autors tenen la mania d'inventar-se noms de pobles, en llocs reals (com ha costat trobar certs pobles on va el Sherlock Holmes amb el seu inseparable company a resoldre casos d'allò més curiosos). Però la satisfacció és doble, quan indagant per la xarxa, trobes finalment el lloc on està situat.

D'altres són d'allò més curiosos, com per exemple amb Les Mil i Una Nits, on passen per pobles que ara a l'actualitat encara existeixen. Però clar, et parlen de regions de l'antiga Pèrsia qua actualment potser siguin regions de països com l'Iran o el Iemen...

Passegeu pel mapa, apropeu-vos, moveu-vos. No us el mireu des de fora i intenteu destriar d'entre el garbuix de waypoints. Potser alguna novel·la que hagi llegit a passat prop de casa teva? O potser en algun lloc que hagis visitat, qui sap!

Doncs tot això, ho tindreu disponible a la secció Racó del Llibre que està a la part superior del bloc, entre les altres seccions.

Naixament d'un nou llibre: Un Pla Perfecte

Fins ara he comentat un parell de llibres que m'han agradat, o bé un cas que el vaig escriure jo (recorda el post de PIxND), però aquest post no es tracta d'una ressenya, sinó...

D'un naixement! És noia, maca, intel·ligent i absurda, pesa uns 30 grams, però el més important, té forma de llibre! Us presento:

Què està sent amenaçat?

Títol: Un Pla Perfecte

Autor: Oriol Sastre Rienitz

País: Catalunya

Any: 2013-2014

Efectivament, l'he escrit jo, però la novetat no recau en això, sinó en què l'he editat i enquadernat jo! Si escriure'l era la gestació, editar-lo i enquadernar-lo és el naixement del llibre. M'ha fet força (molta) il·lusió. Com potser es pot apreciar a la portada, es tracta d'una "Edició especial del 21è aniversari" i només n'hi ha 1 còpia inèdita. Així que això en un futur valdrà una fortuna!

Per tant, aquest post anirà més dedicat al procés d'enquadernació, com un esborrany de tutorial de "com enquadernar un llibre" de forma molt senzilla.
Aquesta portada amb una fotografia tan peculiar, que poques persones n'haurien de saber el motiu (de fet, les hauria de poder contar amb els dits de la mà) s'escau força amb l'obra, i és, en realitat, la font d'inspiració del primer acte: l'elaboració casolana i cutre de com fer un vídeo amenaçador (lo samarreta del Bayern per aconseguir llum vermella no és fantasia, va ser real. No s'aprecia gaire a la imatge, però així era).
A veure, a trets generals, Un Pla Perfecte és una obra de 7 actes que tracta d'un segrest. Tindríem els segrestadors, que busquen un recurs econòmics per començar una segona vida lluny de tot, a Xile; i per altra banda tindríem el protagonista, de nom "Jo" (sempre en cursiva i que quedi clar que no sóc jo, sou vosaltres) a qui li comencen a passar coses estranyes. Com a segrest caòtic em vaig inspirar amb la gran pel·lícula dels Coen: The Big Lebowski. De fet, però, l'acte que més hi recorda no és amb el que em vaig inspirar més, precisament seria collita particular. Fets, doncs, aquests cinc cèntims del que seria l'obra, passem al que seria el tutorial de com ha sigut editat i enquadernat.
Primer de tot venia l'imprès. Això és part fàcil. Tinc una impressora a casa molt professional que té l'opció d'imprimir en mode "folleto". Ara bé, això m'imprimeix les lletres el doble de petites... Cap problema, re-estructuració de la mida del text i dels títols, mirant que quedi bé, i voilà! Ara bé, havia de donar un nombre de pàgines múltiple de 4 (són 4 pàgines per DIN A4). Vaig agafar un llibre de veritat (el meu també ho és ara) i vaig mirar com són les primeres pàgines: la primera surt el nom de l'editorial, en el segon el títol, en el tercer les dades de: títol original, edició, any, publicació, ISBN... doncs mira, m'ho he inventat tot i ha quedat molt maco. Fins i tot un ISBN ple de sentit. Un cop imprès vaig passar a la feina bruta, a la feina de soterrani.
Primer de tot tocava premsar els tres fullets que composaven el llibre (tres fullets de 3 DIN A4 cada full, un total d'unes 48 pàgines de llibre). Però com ho premso? Jo no tinc premsa... Que no? Toma premsa casolana:

Plàstic perquè no s'embruti

Una premsa d'allò més funcional!

Premsats els fulls, ara tocava cosir-los. Això ja era una feina una mica més laboriós i difícil, però vaig saber trobar la manera i sortir-me'n. Vaig estar mirant molts tutorial pel youtube de com enquadernar, i el tema del cosir el vaig començar a entendre. Ara bé, els estris... Me'ls vaig haver de fer una mica a la meva manera. Primer de tot, tocava serrar (sí, sí, serrar, amb una serra) els fulls per fer els forats per on passarien els fils.

Les marques de la serra

Però després venia cosir-ho! Vaig guiar-me d'un vídeo força útil de youtube (que enllaçaré al final del post com a mostra d'agraïment a l'autor del vídeo). Ara bé, els aparells que ells fan servir per aguantar els fils i el llibre són força més professionals que els que vaig haver d'inventar in situ jo mateix. Però que coi! Sóc un home de recursos!

El suport amb els fils. Moltes pinces de fusta.

Primer fullet preparat per ser cosit

Detall dels tres fullets cosits

Un cop cosits i els fils separats dels mecanismes, els vaig retallar de tal manera que quedessin arran del full, que en sobrés una mica, i vaig aplicar una capa de cola blanca pel lloc per agafar d'enganxar els fils (això ho vaig per iniciativa, no sé si és 100% professional).
Després d'això, però, va venir el que em va costar més: la portada. En els tutorials no acabava d'entendre com fer-ho, ja que hi ha mil i una tècniques i tipus de portada. Jo volia alguna cosa senzilla, que pogués aconseguir amb facilitat. De tal manera que vaig pensar en dissenyar una portada amb l'ordinador (el resultat del qual podeu apreciar) i imprimir-la en una cartolina DIN A3 (degut a les dimensions que tenia). Per què va ser la part més difícil? Primer perquè les copisteries de Sant Cugat es van posar d'acord en: no obrir, ser incompetents, o no imprimir cartolines DIN A3. Finalment vaig decidir fer-ho a la copisteria de la UAB i el resultat va ser... que me la van fer amb unes mides lleugerament més petites del que havia dissenyat amb precisió per l'ordinador... f@*k this s&#t !!
Retallant com podia per ajustar-ho, finalment em va quedar amb unes mides acceptables que coincidien, vaig posar cola a la part interior de la portada que correspondria al llom del llibre, i un altre cop a la premsa perquè quedi tot ben enganxat. Esperat el temps necessari ho vaig treure, i fixant-ho de la mateixa manera que com ho vaig serrar, vaig llimar les cantonades perquè quedessin acceptables. Fora de tot pronòstic, el tema portada va ser el més difícil de tot el procés.
El resultat final? Doncs en forma de llibre! Sí, sí! Forma de llibre! Un resultat del qual n'estic molt orgullós!

El nervi central cosit. Acte 4 SPOILER!

Resultat acabat!

I ja el tenia apunt per acudir a la cerimònia de presentació!

El llibre està en bones mans ;)

Ja només em queda dir que gràcies per seguir el reportatge de com ha nascut el meu primer llibre. Tota una experiència :) Com havia dit, aquí hi ha l'enllaç del vídeo que fet servir per saber com cosir els fullets:

"https://www.youtube.com/watch?v=BScrCpPtGPs"

I per trencar una mica el gel i aquesta rusticitat que he volgut marcar amb el post, dir que Un Pla Perfecte també està disponible en format e-book. No és tan guay, i no calia dedicar-hi un post, però també he indagat per el internet per aprendre a fer-ho. Qui sap, potser la seva descarrega estarà disponible properament...

Trilogia del proletariat I

Títol: Varjoja Paratiisissa (Ombres en el Paradís)

Director: Aki Kaurismäki

Any: 1986

País: Finlàndia

Repartiment: Matii Pellonpää (Nikander), Kati Outinen (Ilona Rajamäki)

Varjoja Paratiisissa apart de ser de les primeres pel·lícules d'Aki Kaurismäki és la primera entrega de la trilogia del proletariat, integrada posteriorment per Ariel (1988) i Tulitikkutehtaan Tyttö (1990) (La Noia de la Fàbrica de Llumins). A més, representa el debut de Kati Outinen en un film del director finès, actriu que veurem contínuament en futures pel·lícules on treballaran plegats (Per exemple, Le Havre (2011) que ja he comentat en aquest bloc). En Matii Pellonpää també apareixerà en altres pel·lícules del mateix director. Essent el cinquè treball de l'Aki Kaurismäki, a Varjoja Paratiisissa veiem molts indicis del que serà un estil propi del finès, totalment diferent i característic.

Varjoja Paratiisissa està ambientada en, com podem deduir per la trilogia, el món proletari de Hèlsinki. Nikander és un escombriaire que un dia coneix a una venedora d'un supermercat, Ilona, i s'enamoren. Els dos viuen amb el necessari, depenen de la feina i perdre-la pot ser tan fàcil com no acudir a treballar un sol dia sense justificació, com en el món real. Tanmateix aquest no és l'únic canvi que pateix la rutinària vida de Nikander sinó que el seu company de feina mor sobtadament un dia i és reemplaçat. El seu company tenia somnis, desitjos, havia promès a la seva muller que viatjarien i ho començava a necessitar amb urgència, però la seva mort fa obrir els ulls a Nikander.

L'amor entre ells sembla que funcioni, però les relacions en parella no són tan fàcils i menys quan el món en que vius, depens massa de la feina i de poder-te mantenir. Quan sembla que estan al paradís, que tot funciona, les coses es poden començar a tòrcer. És aleshores quan s'ha de decidir si val la pena fer-hi un esforç.

Al principi les coses funcionen

Amb un estil propi ja conegut per films posteriors, el director lapó genera tota una metodologia de cinema per a representar la història com més convenient li sembla. En un ambient calmat, quotidià i diferent, l'acció ocórrer a un ritme molt correcte. Deixa que l'argument flueixi sense canvis gaires bruscos, de forma còmode. La gent que hi intervé també és diferent i pots notar una distinció entre els que formen part del món Kaurismäki i els que no. Els que sí que jo fan no necessiten gaires paraules per a donar a entendre el missatge, són de discurs clar i pot semblar que no actuïn de la natural com al que estem acostumats. Això és perquè l'Aki crea un univers paral·lel dins del món real en que vivim i és en es desenvolupa la història. Un món fals per a donar lliçons de vida verdaderes. Per contra, la resta de gent no entén aquest món i actuen com ens ho esperem que ho faci qualsevol: discurs clar, actuació natural, no es distingeixen al film.

Hèlsinki sabem que és un lloc que en general deu nevar ploure, i això comporta una constant foscor en tots els plans del film. Exteriors ennuvolats i interiors foscos. És un dels mecanismes que ajuden a que entrem millor en el món obrer, una vida sense luxes. Ara bé, un altre sistema que ajuda a interioritzar aquest univers creat són, tant els diàlegs com l'absència dels mateixos. M'explico. Els silencis juguen un paper molt important (i no només parlo d'aquesta pel·lícula) per a poder assimilar tot el que ens diuen els personatges com el director, que també parla. Ara bé, els diàlegs són secs, directes i sense paraules de més, però el que és més interessant és com els veiem aquests diàlegs. Em sona haver-ho comentat ja amb Le Havre, aquest són molt frontals. Veiem el personatge de cara com ens parla a nosaltres. D'aquesta manera no només entrem al món que ens vol ensenyar, sinó que entrem en el personatge i l'entenem millor, us una manera de sentir el que no parla però diu.

Els dos protagonistes de la pel·lícula

Aleshores és quan entrem a valorar l'actuació, en aquest cas dels protagonistes, Matii Pellonpää i Kati Outinen. Recordo quan em vaig valorar personalment les actuacions dels protagonistes de Mies Vailla Menneisyyttä (2002) (L'Home Sense Passat) i vaig pensar que aquesta no era natural i poc aconseguida (hi actua Kati Outinen guanyant el premi de Cannes a millor actriu!). L'error? No coneixia l'estil de l'Aki Kaurismäki (encara em queda per descobrir) i vaig voler aventurar amb la pel·lícula premiada del director (sumant-hi que tampoc en sé tant de cinema comparat amb els que en saben de veritat). Certament, després d'aprendre'n una mica, l'haig de tornar a veure. Ara, sabent-ne més, valoro més positivament l'actuació de Varjoja Paratiisissa. De fet, veig un Kati Outinen més jove (comparat amb la de Le Havre 25 anys després!) i lliure, molt còmode amb un paper que haurà de representar més cops. I en Matii Pellonpää també sap representar bé un protagonista kaurismäkià. No m'atreveixo a dir que són bons actors, ja que no sé fins a quin punt arriba els seu repertori d'actuació, tanmateix afirmo que el paper que els toca representar sembla que els vagi com anell al dit. Serà que per això apareixen repetidament en la filmografia del lapó, amb papers que dedueixo que seran semblants al que he vist.

I el ritme, que ja l'he elogiat per ser molt bo, està molt ben acompanyada de la fotografia. No veiem Hèlsinki com un turista o com un enamorat de la ciutat (com podria passar amb els films del Woody Allen amb la ciutat de Nova York) sinó que la veiem com algú que hi viu i l'hi és natural. Amb plans que ensenyen el necessari ens passegem per la capital finesa amb ells mentre la historia passa. Sense que sobri cap enquadrament, sempre amb coses a mostrar-nos i a dir-nos, seguim amb el paral·lelisme dels diàlegs: si els personatges només diuen el necessari, el mateix les càmeres, només ens ensenyen el que interessa, sense allargar res més del compte i sense omplir amb enquadraments buits i banals. I si la pel·lícula dura 70 minuts, com és el cas, doncs dura 70 minuts, no calen més.

Hèlsinki des de dintre

Així doncs, aquesta és la primera entrega de la trilogia del proletariat i un inici per entendre el que serà un dels directors més reconeguts a Europa i per descomptat a Finlàndia (país on representa una gran part de la filmografia del país). Amb un estil particular que no he sabut trobar en altres films i que per sort hi he sabut connectar. Pel·lícula pausada, silenciosa que té com a objectiu mostrar-nos la vida de la gent normal, dels oblidats. Ells també tenen històries per contar-nos. Amb un segell definitori aconsegueix que la veu que més sentim a la pel·lícula és la del director, és ell qui parla i això no són capaços de fer-ho tots. Sense pretendre fer res molt gran, més aviat orgullós de ser un petit, aconsegueix crear grans obres cinematogràfiques. Si veus un Kaurismäki escolta'l atentament que sentiràs com et murmura a l'orella la història dels obrers.

7,5/10

Afirma Pereira

Fins ara he escrit algunes ressenyes de pel·lícules, però de llibres? Potser n'havia comentat algun però no pas de forma gaire específica. A veure què us sembla aquesta recomanació que a mi em va fer molt el pes...

Portada de l'edició que tinc. És un
fotograma de la pel·lícula.

Títol: Afirma Pereira (Sostiene Pereira. Una testimonianza)

Autor: Antonio Tabucchi

País: Itàlia

Any: 1994

Molt agradable sorpresa que m'he endut amb aquest llibre i que no coneixia de res el qual em va ser recomanat de la següent manera: “És d'un home que treballa en la secció cultural d'un diari i que no li agrada parlar de política. Tanmateix, amb el transcurs dels esdeveniments, poc a poc es veu obligat a fer-ho”. La recomanació venia acompanyada d'explicacions com que tot passa a Lisboa enmig del règim Salazarista, al mateix temps que hi ha la guerra civil espanyola (per això que sigui important el tema de si es parla o no de política).

En principi la idea m'interessava. Ens passa sovint a vegades que vist com estan les coses no volem parlar de política i preferim altres temes, però també és cert que la situació requereix que ens hi posem, sinó està clar que, bé, per a nosaltres, no pot acabar. Així que, quan vaig acabar el llibre que m'estava llegint aquell moment, vaig avançar aquest dins de la llista d'espera per a ser el següent.

A primer cop d'ull l'estil, el ritme, sorprèn una mica. Però poc a poc un s'hi acostuma i, fins i tot, se n'adona que és lleuger i amè i fa de molt bon llegir. Es tot molt seguit, separant amb comes, sense guions, podent distingir perfectament quan parla qui, quan no es parla, quan es descriu. A un li acaba agradant el discurs del llibre.

És un llibre plàcid, calmat, amb bon discurs narratiu. De seguida va entrar amb simpatia amb en Pereira, protagonista del llibre, i entres dins del seu món, la seva rutina, casa seva, la ciutat on viu. Vaig tenir la sort d'anar a Lisboa l'estiu passat i mentre llegia les pàgines imaginava, i a vegades fins i tot recordava, els racons per on es movia en Pereira. La costa atlàntica que recorre, les brises que hi arriben, l'ambient. Barrejat amb l'enyorança de quan hi vaig anar i l'orgull amb que ho explica l'autor, entrava de ple dins de la història. S'ha de dir que l'autor del llibre, l'Antonio Tabucchi, és italià, però va viure molt temps a Portugal i li té una gran estima; l'orgull amb que ho explica l'autor és el d'algú que considera Lisboa com casa seva.

Aleshores, en Pereira s'ocupa de la secció cultural d'un diari modest de la capital lusitana, el «Lisboa». Ell, potser perquè ja està cansat de rebomboris i l'únic que busca és tranquil·litat a la vida, té com a objectiu que la seva secció sigui neutra i serveixi per a desconnectar i poder compartir una mica de cultura amb la gent. Ell és catòlic i li agraden autors d'aquest estil, sobretot els francesos. Ara bé, ser el cap de la secció li suposa molta feina i intenta fitxar a un jove, Monterio Rossi, acabat de llicenciar en filosofia especialitzat en la mort, perquè l'ajudi. A en Pereira li interessa la mort i per això es fixa en ell. Tanmateix s'endú la sorpresa que al jove no li interessa la mort i a més, resulta que aquest el fica en problemes, problemes de política. Poc a poc, aquest jove i el seu món entren en el món d'en Pereira. Els problemes, però, no acaben aquí. Si és cert que ell no vol parlar de política, un té uns ideals polítics dins seu que de forma passiva es reflecteixen en les seves accions, en cas de Pereira, en les obres que tradueix i decideix publicar al «Lisboa». Aquestes obres no acaben de fer el pes al seu director (el del «Lisboa»), que busca una temàtica més afina als ideals polítics que s'estan respirant (i s'imposen respirar) al país. Recordem en quins temps ens trobem. En cas contrari la seva feina perilleria. En mig de tot això la salut d'en Pereira falla per moments i decideix prendre's un descans per desconnectar a una clínica de Cascais. Allí coneix un metge, el Dr. Cardoso, amb qui pot discutir de política, de la vida i la mort, del noi jove que acaba d'entrar a la seva vida, de l'enyorança que sent envers la seva dona, l'enyorança per la seva vida passada de la qual no en vol parlar -perquè no cal-, la solitud en que viu, el no voler parlar de política... i li fa veure les coses d'una forma diferent.

No en vull dir més, però tampoc cal. És un llibre curtet que amb una setmana (fins i tot menys si estàs de vacances) l'acabes. Tot i això, la sensació de ser-hi encara al llibre, de buscar-hi pàgines que potser no has llegit, d'anar-hi pensant un cop has creuat la pàgina final, són sensacions que agraeixo en un llibre i aquests me les ha donades. El recomano de la mateixa manera que me'l van recomanar a mi.

5/5

Ζακυνθος :: Excavacions

Would you like some FREE information about the Turtles? (el FREE és molt important), Have you seen any turtles yet? o Is it your first stime in this beach?
Moltes hores del voluntariat són de PA (Public Awarness), que consisteix en conscienciar als turistes que es troben en una illa molt important per a l'única tortuga marina que nia a Grècia, la Caretta caretta, que hi ha unes normes a complir i que estem a la seva disposició per a respondre qualsevol pregunta. Tenim dues paradetes, una a Καλαμακι i l'altre a Ζακυνθος (també és el nom de la ciutat) on tenim une quantes coses per vendre i intentem informar la gent amb tríptics i responent a les seves preguntes (ja sabeu, si teniu cap pregunta sobre les tortugues pregunteu ;-) ). Són torns llargs però si t'hi trobes gent interessada que fa preguntes és molt reconfortant.
De fet, en aquest temps he anat aprenent el que, de forma individual serien Funny facts sobre les tortugues. Sabieu que els nius estan enterrats sota la sorra uns 40-50cm? Que un ~70% dels ous d'un niu són viables però de les cries que arriben al mar només 1/1000 tornarà (NO m'he confós amb el número). El 30% restant dels ous del niu són o infertils, o embrions que no s'arriben a desenvolupar del tot. De fet, un cop tenim constància que d'un niu han sortit cries per primer cop, a aquest niu li donem un marge de 2 setmanes per a que es desenvolupi. Passat aquest temps considerem que tot el que havia de passar ha passat, i excavem el niu per veure què ha passat. És, de fet, molt interessant. Les excavacions consisteixen en el següent:
Primer de tot localitzem el niu en qüestió. Per exemple el HS098. Un cop localitzat sabem que el niu es troba 50cm darrera de l'estaca indicadora (o en cas d'estar dins d'una cage, dins d'aquesta). Aleshores comencem a cavar. El primer que ens pot passar aquí, usualment, és que en els primers 10-20 centímetres ens trobem cries de tortugues mortes (desitjaràs no trobar-te una massa de 3-4 cries juntes i descomposant-se) i això voldrà dir que estàs cavant al lloc correcte. Ara bé, el que també pot passar és que te'n trobis de vives. Aquestes segurament estaran dèbils i se les haurà de re-enterrar en un lloc proper per a que surtin quan les condicions siguin òptimes.
Aleshores arribem a la cambra dels ous. Una manera per saber on està és posant els dits a la sorra i notar on la sorra cedeix amb més facilitat. L'altra és olorar la pudor que desprèn. Les excavacions fan mooolta pudor! Quan ja estem a la cambra anem traient els ous i els classifiquem ens dos grups. Els ous que estan oberts (+ del 50% de la closca) i els ous que no estan oberts. Aquests els haurem d'obrir 1 a 1 i anotar el que veiem. Aquesta és la part interessant. El que t'hi pots trobar és:
- Ous infèrtils: Veus com si fos una clara i rovell normal.
- Embrions morts en diferents nivells d'estat de desenvolupament. Et trobes embrions amb la seva respectiva placenta. Molt interessant.
- Ous infectats per bacteris. Hi ha el Pink Bacteria, la clara de l'ou és rosa; Green Bacteria, Black Bacteria (originals amb els noms) i la famosa Grey Bacteria. La manera d'identificar aquesta última és per la seva forta pudor, irreconeixible. També serâ irreconeixible per a la gent que et vas trobant, l'olor se t'enganxa durant tot el dia.
- Ous amb embrions amb malformacions: La més "comuna" que fa la tortuga inviable és l'albinisme. De tant en tant et pots tribar cries albines.
Un cop s'ha anotat tot, totes les restes es re-enterren a la cambra dels ous i ja te'n pots oblidar del tot.
Et pots trobar de tot a les excavacions: desde nius petits amb només 40 ous, d'altres que et trobes 33 cries mortes mentre desenterres, a nius amb 93 (!) embrions en fase tardana, o nius amb 4 embrions albins (un d'ells viu encara). Cert, també hi ha nius "normals".
Us deixaré una foto d'una excavació, l'única que he fet amb el mòbil. La resta les he fet amb la càmera de veritat. Interessant (potser em repeteixo amb la paraula, però és que és veritat).

Post Data: Afageixo fotos d'avui (09/09/2013)

Zakynthos :: Primeres tortugues

19/08/2013
Sona el despertador a les 05:20am, és hora de llevar-se per al Morning Survey d'avui a la platja de Dafni. Si és cert que ja odio llevar-me a les 07:00 per al cole o el que sigui, els Morning Surveys (MS) és el torn més interessant que ens pot tocar i per tant no m'importa massa (segueixen sent les 05, però).
Durant el dia l'únic soroll que saps que t'acompanyarà vagis on vagis és el de les cigales. N'hi ha per tot arreu. És, de fet, el soroll de la calor. Doncs de matinada, per gran sort per als amants del son profund, les cigales callen. Ara bé, qui ocupen la seva vacant són els galls. No paren de cantar (per sort només en sóc conscient els dies que em llevo a aquesta hora). Així que entre gall i gall (i l'alarma d'algun mòbil d'alguna tenda veïna) em vesteixo amb la samarreta blava "reglamentària", algun pantaló curt i les xancles, que toca caminar per la platja.
S'intenta esmorzar el primer que passi pel cap: iogurt grec amb alguna cosa, cereals potser, pa de pita, un colacao seria bona idea, encara no he aconseguit fer-me un cafè descent amb aquestes pols, crec que no ho aconseguiré o potser menjaré una mica de fruita...
Mentre esmorzo recordo que vaig amb la Niamh (nom gaèlic que es pronuncia "Nif") que encara no he conegut però com que sé que és en Georg qui ens porta miraré d'estar atent als seus moviments. La Paula també s'ha llevat i està esmorzant, a ella li toca una altra patja.
Agafem el cotxe i anem cap a la patja de Dafne que es troba a la banya est de la cala de Laganas, illa de Zakynthos, al costat de la platja protegida de Sekania (que tindré l'oportunitat de visitar aquesta mateixa setmana, lloc restringit on molts pocs hi tenen permís d'accés). Per arribar a la platja hem de caminar 2km de baixada, i a les 6:00 hi fa una temperatura ideal. Ja em tocarà pujar-ho d'aquí a unea hores amb tota la solana. Per molt que sigui d'hora, quan surt el sol ja fa calor.
Arribem a la vora i ens dirigim a l'extrem més proper per començar el monitoratge. Traiem el GPS, la cinta mètrica de 50 metres i el llibre de registre. Avui, per primera vegada, em tocarà escriure-hi a mi. Tothom ho ha de fer alguna vegada, és com realment es comprèn el funcionament.
Comemcem a avançar i noto que hi ha molts bancs de grava i de còdols, costarà trobar-hi el rastre de les cries. Al cap de poc veiem el primer i el seguim per veure de quin niu surt. Ho anoto. Seguim caminant i trobem nous rastres. Trobem el niu d'on surten i ho anoto al llibre. Estic usant quasi bé les últimes pàgines del llibre de registre darrera hi ha tota un temporada d'aniació i de cria.
Al tercer o quart niu del qual en surten petjades de cries veiem que per a aquest no ha acabat la nit. Es veu el morro d'un parell de cries que estan valorant si sortir o no del niu. Ens hi fixem i continuem una mica per avançar feina. Ara bé, trobem un niu que encara no havia tingut cries i l'hem de tornar a mesurar. Com que porta una mica de temps fer-ho tornem enrera per veure com van les altres tortugues i... estan caminant direcció al mar! N'hi ha dues! les primeres que veig. El tercer MS i ja ho diuen, a la tercera va a la vençuda.
Doncs si no n'havia tingut prou no veient-te i trobar-les per fi, ens hi hem quedat com 40 minuts veient (vigilant) com sortien tortugues ua darrera de l'altre. Més de 20.
Impresionant, són més petites del que em pensava i tenen tot de dificultats a superar fins no arribin a l'aigua, i allí al mar no precísament desapareixen aquests entrebancs. Ara perquè hi som nosaltres però ja per començar aquestes cries poden ser depredades per rates, gossos o gavines. A més, al haver-hi tants còdols algunes queden panxa-amunt. Per sort tenen instintivament el moviment per girar-se. Tanmateix, algunes les hem d'ajudar a posar-se dretes. Poc a poc avancen, mediten quina direcció agafar, busquen el mar, busquen la llum. I quan arriben a l'aigua les onades les empenyen violentament, les fan girar, però elles es redrecen, mouen les aletes i comencen a nedar. Quan superen el punt on trenquen les ones ja són lliures. Amb la mida d'una pilota de ping-pong ja són lliures a la immensitat del mar Mediterrani.
Vaig dir a algú que l'objectiu de venir fins aquí era notar alguna cosa especial tractant amb les tortugues. Veient com han sortit del niu, com han arribat al mar unes 20 cries de tortugues, com de difícil és per a elles i com de difícil és protegir-les de nosaltres; amb aquest camí de 10 metres he notat aquesta cosa especial.
La resta del MS? Ja no importa, ja he vist tortugues.