Trilogia del proletariat I

Títol: Varjoja Paratiisissa (Ombres en el Paradís)

Director: Aki Kaurismäki

Any: 1986

País: Finlàndia

Repartiment: Matii Pellonpää (Nikander), Kati Outinen (Ilona Rajamäki)

Varjoja Paratiisissa apart de ser de les primeres pel·lícules d'Aki Kaurismäki és la primera entrega de la trilogia del proletariat, integrada posteriorment per Ariel (1988) i Tulitikkutehtaan Tyttö (1990) (La Noia de la Fàbrica de Llumins). A més, representa el debut de Kati Outinen en un film del director finès, actriu que veurem contínuament en futures pel·lícules on treballaran plegats (Per exemple, Le Havre (2011) que ja he comentat en aquest bloc). En Matii Pellonpää també apareixerà en altres pel·lícules del mateix director. Essent el cinquè treball de l'Aki Kaurismäki, a Varjoja Paratiisissa veiem molts indicis del que serà un estil propi del finès, totalment diferent i característic.

Varjoja Paratiisissa està ambientada en, com podem deduir per la trilogia, el món proletari de Hèlsinki. Nikander és un escombriaire que un dia coneix a una venedora d'un supermercat, Ilona, i s'enamoren. Els dos viuen amb el necessari, depenen de la feina i perdre-la pot ser tan fàcil com no acudir a treballar un sol dia sense justificació, com en el món real. Tanmateix aquest no és l'únic canvi que pateix la rutinària vida de Nikander sinó que el seu company de feina mor sobtadament un dia i és reemplaçat. El seu company tenia somnis, desitjos, havia promès a la seva muller que viatjarien i ho començava a necessitar amb urgència, però la seva mort fa obrir els ulls a Nikander.

L'amor entre ells sembla que funcioni, però les relacions en parella no són tan fàcils i menys quan el món en que vius, depens massa de la feina i de poder-te mantenir. Quan sembla que estan al paradís, que tot funciona, les coses es poden començar a tòrcer. És aleshores quan s'ha de decidir si val la pena fer-hi un esforç.

Al principi les coses funcionen

Amb un estil propi ja conegut per films posteriors, el director lapó genera tota una metodologia de cinema per a representar la història com més convenient li sembla. En un ambient calmat, quotidià i diferent, l'acció ocórrer a un ritme molt correcte. Deixa que l'argument flueixi sense canvis gaires bruscos, de forma còmode. La gent que hi intervé també és diferent i pots notar una distinció entre els que formen part del món Kaurismäki i els que no. Els que sí que jo fan no necessiten gaires paraules per a donar a entendre el missatge, són de discurs clar i pot semblar que no actuïn de la natural com al que estem acostumats. Això és perquè l'Aki crea un univers paral·lel dins del món real en que vivim i és en es desenvolupa la història. Un món fals per a donar lliçons de vida verdaderes. Per contra, la resta de gent no entén aquest món i actuen com ens ho esperem que ho faci qualsevol: discurs clar, actuació natural, no es distingeixen al film.

Hèlsinki sabem que és un lloc que en general deu nevar ploure, i això comporta una constant foscor en tots els plans del film. Exteriors ennuvolats i interiors foscos. És un dels mecanismes que ajuden a que entrem millor en el món obrer, una vida sense luxes. Ara bé, un altre sistema que ajuda a interioritzar aquest univers creat són, tant els diàlegs com l'absència dels mateixos. M'explico. Els silencis juguen un paper molt important (i no només parlo d'aquesta pel·lícula) per a poder assimilar tot el que ens diuen els personatges com el director, que també parla. Ara bé, els diàlegs són secs, directes i sense paraules de més, però el que és més interessant és com els veiem aquests diàlegs. Em sona haver-ho comentat ja amb Le Havre, aquest són molt frontals. Veiem el personatge de cara com ens parla a nosaltres. D'aquesta manera no només entrem al món que ens vol ensenyar, sinó que entrem en el personatge i l'entenem millor, us una manera de sentir el que no parla però diu.

Els dos protagonistes de la pel·lícula

Aleshores és quan entrem a valorar l'actuació, en aquest cas dels protagonistes, Matii Pellonpää i Kati Outinen. Recordo quan em vaig valorar personalment les actuacions dels protagonistes de Mies Vailla Menneisyyttä (2002) (L'Home Sense Passat) i vaig pensar que aquesta no era natural i poc aconseguida (hi actua Kati Outinen guanyant el premi de Cannes a millor actriu!). L'error? No coneixia l'estil de l'Aki Kaurismäki (encara em queda per descobrir) i vaig voler aventurar amb la pel·lícula premiada del director (sumant-hi que tampoc en sé tant de cinema comparat amb els que en saben de veritat). Certament, després d'aprendre'n una mica, l'haig de tornar a veure. Ara, sabent-ne més, valoro més positivament l'actuació de Varjoja Paratiisissa. De fet, veig un Kati Outinen més jove (comparat amb la de Le Havre 25 anys després!) i lliure, molt còmode amb un paper que haurà de representar més cops. I en Matii Pellonpää també sap representar bé un protagonista kaurismäkià. No m'atreveixo a dir que són bons actors, ja que no sé fins a quin punt arriba els seu repertori d'actuació, tanmateix afirmo que el paper que els toca representar sembla que els vagi com anell al dit. Serà que per això apareixen repetidament en la filmografia del lapó, amb papers que dedueixo que seran semblants al que he vist.

I el ritme, que ja l'he elogiat per ser molt bo, està molt ben acompanyada de la fotografia. No veiem Hèlsinki com un turista o com un enamorat de la ciutat (com podria passar amb els films del Woody Allen amb la ciutat de Nova York) sinó que la veiem com algú que hi viu i l'hi és natural. Amb plans que ensenyen el necessari ens passegem per la capital finesa amb ells mentre la historia passa. Sense que sobri cap enquadrament, sempre amb coses a mostrar-nos i a dir-nos, seguim amb el paral·lelisme dels diàlegs: si els personatges només diuen el necessari, el mateix les càmeres, només ens ensenyen el que interessa, sense allargar res més del compte i sense omplir amb enquadraments buits i banals. I si la pel·lícula dura 70 minuts, com és el cas, doncs dura 70 minuts, no calen més.

Hèlsinki des de dintre

Així doncs, aquesta és la primera entrega de la trilogia del proletariat i un inici per entendre el que serà un dels directors més reconeguts a Europa i per descomptat a Finlàndia (país on representa una gran part de la filmografia del país). Amb un estil particular que no he sabut trobar en altres films i que per sort hi he sabut connectar. Pel·lícula pausada, silenciosa que té com a objectiu mostrar-nos la vida de la gent normal, dels oblidats. Ells també tenen històries per contar-nos. Amb un segell definitori aconsegueix que la veu que més sentim a la pel·lícula és la del director, és ell qui parla i això no són capaços de fer-ho tots. Sense pretendre fer res molt gran, més aviat orgullós de ser un petit, aconsegueix crear grans obres cinematogràfiques. Si veus un Kaurismäki escolta'l atentament que sentiràs com et murmura a l'orella la història dels obrers.

7,5/10

Afirma Pereira

Fins ara he escrit algunes ressenyes de pel·lícules, però de llibres? Potser n'havia comentat algun però no pas de forma gaire específica. A veure què us sembla aquesta recomanació que a mi em va fer molt el pes...

Portada de l'edició que tinc. És un
fotograma de la pel·lícula.

Títol: Afirma Pereira (Sostiene Pereira. Una testimonianza)

Autor: Antonio Tabucchi

País: Itàlia

Any: 1994

Molt agradable sorpresa que m'he endut amb aquest llibre i que no coneixia de res el qual em va ser recomanat de la següent manera: “És d'un home que treballa en la secció cultural d'un diari i que no li agrada parlar de política. Tanmateix, amb el transcurs dels esdeveniments, poc a poc es veu obligat a fer-ho”. La recomanació venia acompanyada d'explicacions com que tot passa a Lisboa enmig del règim Salazarista, al mateix temps que hi ha la guerra civil espanyola (per això que sigui important el tema de si es parla o no de política).

En principi la idea m'interessava. Ens passa sovint a vegades que vist com estan les coses no volem parlar de política i preferim altres temes, però també és cert que la situació requereix que ens hi posem, sinó està clar que, bé, per a nosaltres, no pot acabar. Així que, quan vaig acabar el llibre que m'estava llegint aquell moment, vaig avançar aquest dins de la llista d'espera per a ser el següent.

A primer cop d'ull l'estil, el ritme, sorprèn una mica. Però poc a poc un s'hi acostuma i, fins i tot, se n'adona que és lleuger i amè i fa de molt bon llegir. Es tot molt seguit, separant amb comes, sense guions, podent distingir perfectament quan parla qui, quan no es parla, quan es descriu. A un li acaba agradant el discurs del llibre.

És un llibre plàcid, calmat, amb bon discurs narratiu. De seguida va entrar amb simpatia amb en Pereira, protagonista del llibre, i entres dins del seu món, la seva rutina, casa seva, la ciutat on viu. Vaig tenir la sort d'anar a Lisboa l'estiu passat i mentre llegia les pàgines imaginava, i a vegades fins i tot recordava, els racons per on es movia en Pereira. La costa atlàntica que recorre, les brises que hi arriben, l'ambient. Barrejat amb l'enyorança de quan hi vaig anar i l'orgull amb que ho explica l'autor, entrava de ple dins de la història. S'ha de dir que l'autor del llibre, l'Antonio Tabucchi, és italià, però va viure molt temps a Portugal i li té una gran estima; l'orgull amb que ho explica l'autor és el d'algú que considera Lisboa com casa seva.

Aleshores, en Pereira s'ocupa de la secció cultural d'un diari modest de la capital lusitana, el «Lisboa». Ell, potser perquè ja està cansat de rebomboris i l'únic que busca és tranquil·litat a la vida, té com a objectiu que la seva secció sigui neutra i serveixi per a desconnectar i poder compartir una mica de cultura amb la gent. Ell és catòlic i li agraden autors d'aquest estil, sobretot els francesos. Ara bé, ser el cap de la secció li suposa molta feina i intenta fitxar a un jove, Monterio Rossi, acabat de llicenciar en filosofia especialitzat en la mort, perquè l'ajudi. A en Pereira li interessa la mort i per això es fixa en ell. Tanmateix s'endú la sorpresa que al jove no li interessa la mort i a més, resulta que aquest el fica en problemes, problemes de política. Poc a poc, aquest jove i el seu món entren en el món d'en Pereira. Els problemes, però, no acaben aquí. Si és cert que ell no vol parlar de política, un té uns ideals polítics dins seu que de forma passiva es reflecteixen en les seves accions, en cas de Pereira, en les obres que tradueix i decideix publicar al «Lisboa». Aquestes obres no acaben de fer el pes al seu director (el del «Lisboa»), que busca una temàtica més afina als ideals polítics que s'estan respirant (i s'imposen respirar) al país. Recordem en quins temps ens trobem. En cas contrari la seva feina perilleria. En mig de tot això la salut d'en Pereira falla per moments i decideix prendre's un descans per desconnectar a una clínica de Cascais. Allí coneix un metge, el Dr. Cardoso, amb qui pot discutir de política, de la vida i la mort, del noi jove que acaba d'entrar a la seva vida, de l'enyorança que sent envers la seva dona, l'enyorança per la seva vida passada de la qual no en vol parlar -perquè no cal-, la solitud en que viu, el no voler parlar de política... i li fa veure les coses d'una forma diferent.

No en vull dir més, però tampoc cal. És un llibre curtet que amb una setmana (fins i tot menys si estàs de vacances) l'acabes. Tot i això, la sensació de ser-hi encara al llibre, de buscar-hi pàgines que potser no has llegit, d'anar-hi pensant un cop has creuat la pàgina final, són sensacions que agraeixo en un llibre i aquests me les ha donades. El recomano de la mateixa manera que me'l van recomanar a mi.

5/5

Ζακυνθος :: Excavacions

Would you like some FREE information about the Turtles? (el FREE és molt important), Have you seen any turtles yet? o Is it your first stime in this beach?
Moltes hores del voluntariat són de PA (Public Awarness), que consisteix en conscienciar als turistes que es troben en una illa molt important per a l'única tortuga marina que nia a Grècia, la Caretta caretta, que hi ha unes normes a complir i que estem a la seva disposició per a respondre qualsevol pregunta. Tenim dues paradetes, una a Καλαμακι i l'altre a Ζακυνθος (també és el nom de la ciutat) on tenim une quantes coses per vendre i intentem informar la gent amb tríptics i responent a les seves preguntes (ja sabeu, si teniu cap pregunta sobre les tortugues pregunteu ;-) ). Són torns llargs però si t'hi trobes gent interessada que fa preguntes és molt reconfortant.
De fet, en aquest temps he anat aprenent el que, de forma individual serien Funny facts sobre les tortugues. Sabieu que els nius estan enterrats sota la sorra uns 40-50cm? Que un ~70% dels ous d'un niu són viables però de les cries que arriben al mar només 1/1000 tornarà (NO m'he confós amb el número). El 30% restant dels ous del niu són o infertils, o embrions que no s'arriben a desenvolupar del tot. De fet, un cop tenim constància que d'un niu han sortit cries per primer cop, a aquest niu li donem un marge de 2 setmanes per a que es desenvolupi. Passat aquest temps considerem que tot el que havia de passar ha passat, i excavem el niu per veure què ha passat. És, de fet, molt interessant. Les excavacions consisteixen en el següent:
Primer de tot localitzem el niu en qüestió. Per exemple el HS098. Un cop localitzat sabem que el niu es troba 50cm darrera de l'estaca indicadora (o en cas d'estar dins d'una cage, dins d'aquesta). Aleshores comencem a cavar. El primer que ens pot passar aquí, usualment, és que en els primers 10-20 centímetres ens trobem cries de tortugues mortes (desitjaràs no trobar-te una massa de 3-4 cries juntes i descomposant-se) i això voldrà dir que estàs cavant al lloc correcte. Ara bé, el que també pot passar és que te'n trobis de vives. Aquestes segurament estaran dèbils i se les haurà de re-enterrar en un lloc proper per a que surtin quan les condicions siguin òptimes.
Aleshores arribem a la cambra dels ous. Una manera per saber on està és posant els dits a la sorra i notar on la sorra cedeix amb més facilitat. L'altra és olorar la pudor que desprèn. Les excavacions fan mooolta pudor! Quan ja estem a la cambra anem traient els ous i els classifiquem ens dos grups. Els ous que estan oberts (+ del 50% de la closca) i els ous que no estan oberts. Aquests els haurem d'obrir 1 a 1 i anotar el que veiem. Aquesta és la part interessant. El que t'hi pots trobar és:
- Ous infèrtils: Veus com si fos una clara i rovell normal.
- Embrions morts en diferents nivells d'estat de desenvolupament. Et trobes embrions amb la seva respectiva placenta. Molt interessant.
- Ous infectats per bacteris. Hi ha el Pink Bacteria, la clara de l'ou és rosa; Green Bacteria, Black Bacteria (originals amb els noms) i la famosa Grey Bacteria. La manera d'identificar aquesta última és per la seva forta pudor, irreconeixible. També serâ irreconeixible per a la gent que et vas trobant, l'olor se t'enganxa durant tot el dia.
- Ous amb embrions amb malformacions: La més "comuna" que fa la tortuga inviable és l'albinisme. De tant en tant et pots tribar cries albines.
Un cop s'ha anotat tot, totes les restes es re-enterren a la cambra dels ous i ja te'n pots oblidar del tot.
Et pots trobar de tot a les excavacions: desde nius petits amb només 40 ous, d'altres que et trobes 33 cries mortes mentre desenterres, a nius amb 93 (!) embrions en fase tardana, o nius amb 4 embrions albins (un d'ells viu encara). Cert, també hi ha nius "normals".
Us deixaré una foto d'una excavació, l'única que he fet amb el mòbil. La resta les he fet amb la càmera de veritat. Interessant (potser em repeteixo amb la paraula, però és que és veritat).

Post Data: Afageixo fotos d'avui (09/09/2013)

Zakynthos :: Primeres tortugues

19/08/2013
Sona el despertador a les 05:20am, és hora de llevar-se per al Morning Survey d'avui a la platja de Dafni. Si és cert que ja odio llevar-me a les 07:00 per al cole o el que sigui, els Morning Surveys (MS) és el torn més interessant que ens pot tocar i per tant no m'importa massa (segueixen sent les 05, però).
Durant el dia l'únic soroll que saps que t'acompanyarà vagis on vagis és el de les cigales. N'hi ha per tot arreu. És, de fet, el soroll de la calor. Doncs de matinada, per gran sort per als amants del son profund, les cigales callen. Ara bé, qui ocupen la seva vacant són els galls. No paren de cantar (per sort només en sóc conscient els dies que em llevo a aquesta hora). Així que entre gall i gall (i l'alarma d'algun mòbil d'alguna tenda veïna) em vesteixo amb la samarreta blava "reglamentària", algun pantaló curt i les xancles, que toca caminar per la platja.
S'intenta esmorzar el primer que passi pel cap: iogurt grec amb alguna cosa, cereals potser, pa de pita, un colacao seria bona idea, encara no he aconseguit fer-me un cafè descent amb aquestes pols, crec que no ho aconseguiré o potser menjaré una mica de fruita...
Mentre esmorzo recordo que vaig amb la Niamh (nom gaèlic que es pronuncia "Nif") que encara no he conegut però com que sé que és en Georg qui ens porta miraré d'estar atent als seus moviments. La Paula també s'ha llevat i està esmorzant, a ella li toca una altra patja.
Agafem el cotxe i anem cap a la patja de Dafne que es troba a la banya est de la cala de Laganas, illa de Zakynthos, al costat de la platja protegida de Sekania (que tindré l'oportunitat de visitar aquesta mateixa setmana, lloc restringit on molts pocs hi tenen permís d'accés). Per arribar a la platja hem de caminar 2km de baixada, i a les 6:00 hi fa una temperatura ideal. Ja em tocarà pujar-ho d'aquí a unea hores amb tota la solana. Per molt que sigui d'hora, quan surt el sol ja fa calor.
Arribem a la vora i ens dirigim a l'extrem més proper per començar el monitoratge. Traiem el GPS, la cinta mètrica de 50 metres i el llibre de registre. Avui, per primera vegada, em tocarà escriure-hi a mi. Tothom ho ha de fer alguna vegada, és com realment es comprèn el funcionament.
Comemcem a avançar i noto que hi ha molts bancs de grava i de còdols, costarà trobar-hi el rastre de les cries. Al cap de poc veiem el primer i el seguim per veure de quin niu surt. Ho anoto. Seguim caminant i trobem nous rastres. Trobem el niu d'on surten i ho anoto al llibre. Estic usant quasi bé les últimes pàgines del llibre de registre darrera hi ha tota un temporada d'aniació i de cria.
Al tercer o quart niu del qual en surten petjades de cries veiem que per a aquest no ha acabat la nit. Es veu el morro d'un parell de cries que estan valorant si sortir o no del niu. Ens hi fixem i continuem una mica per avançar feina. Ara bé, trobem un niu que encara no havia tingut cries i l'hem de tornar a mesurar. Com que porta una mica de temps fer-ho tornem enrera per veure com van les altres tortugues i... estan caminant direcció al mar! N'hi ha dues! les primeres que veig. El tercer MS i ja ho diuen, a la tercera va a la vençuda.
Doncs si no n'havia tingut prou no veient-te i trobar-les per fi, ens hi hem quedat com 40 minuts veient (vigilant) com sortien tortugues ua darrera de l'altre. Més de 20.
Impresionant, són més petites del que em pensava i tenen tot de dificultats a superar fins no arribin a l'aigua, i allí al mar no precísament desapareixen aquests entrebancs. Ara perquè hi som nosaltres però ja per començar aquestes cries poden ser depredades per rates, gossos o gavines. A més, al haver-hi tants còdols algunes queden panxa-amunt. Per sort tenen instintivament el moviment per girar-se. Tanmateix, algunes les hem d'ajudar a posar-se dretes. Poc a poc avancen, mediten quina direcció agafar, busquen el mar, busquen la llum. I quan arriben a l'aigua les onades les empenyen violentament, les fan girar, però elles es redrecen, mouen les aletes i comencen a nedar. Quan superen el punt on trenquen les ones ja són lliures. Amb la mida d'una pilota de ping-pong ja són lliures a la immensitat del mar Mediterrani.
Vaig dir a algú que l'objectiu de venir fins aquí era notar alguna cosa especial tractant amb les tortugues. Veient com han sortit del niu, com han arribat al mar unes 20 cries de tortugues, com de difícil és per a elles i com de difícil és protegir-les de nosaltres; amb aquest camí de 10 metres he notat aquesta cosa especial.
La resta del MS? Ja no importa, ja he vist tortugues.

Grècia :: Delphi

Avui (dia que ho vaig escriure que deu se el 10/08) el dia no podia començar pitjor... El plan del dia era anar a Delfi i per això havíem d'agafar l'autobús. Per fer-ho havíem d'anar a la terminal en transport públic i li vam dir al conductor que si anava a "Praktoria", la parada d'autobús on havíem de baixar. Doncs bé, l'home no ens va dir res durant tot el viatge i vam acabar al final del trajecte: "Ano Liossa" (i, per descomptat, lluny de "Praktoria"). Això resulta ser un barri de les afores (de veritat) d'Atenes. Un barri de mala mort. Tot erm, "chaboles", cases a mig construir... (excepte una que tenia un aspecte digne i estava ple de barrots a les finestres). Allà vam esperar 20 minuts per agafar el bus de tornada, però sortia a les 09:50 i el que anava cap a Delfi a les 10:30. El vam agafar i vam ser efusius amb el conductor perquè ens avisés quan arribéssim. A la parada vam ser-hi a les 10:20 i sort que li vam preguntar a una noia que va baixar amb nosltres com arribar a la terminal B. Arribem apurats, comprem bitllets d'anada i tornada i... EUREKA! (en algun moment havia de fer servir l'expresió encara que aquest no sigui el cas.més idoni) l'aconseguim agafar a un moment. Que bé, direcció a les ruïnes de Delfi. Si és que no hi ha viatge sense aventura.

Parlant de Delphi, que de fet us pensaveu que aquest era l'objectiu del post (el títol no és més que un titular), es tracta d'unes ruïnes on, segons la mitologia grega, és el centre del món ja que Zeus, al deixar anar dues àligues des d'extrems oposats de la Terra, és on van coincidir. Allí, hi ha com a ruïnes principals: el temple d'Apolo, Tholos (una estructura rodones a la qual se li han fet moltes fotografies), i un estadi de 200 metres on s'hi celebraven els jocs "Pythian" (no sé com és ben bé en català i eren els segons en importància darrera dels jocs olímpics). Unes ruïnes molt interessant i algunes ben conservades, però com és habitual, hi feia mooolta calor.
Ara bé, com vaig dir, a Atenes no cal que t'hi quedis gaires dies i Delphi és un dels llocs de Grècia que s'ha de visitar. A més, sent estudiant et sortirà gratuït tant les ruïnes com el museu.
Intento adjuntar una fotografia que ensenya el temple d'Apolo (com entendreu, les fotografies de veritat les faig amb la càmera i no pas amb el mòbil).

Grècia :: L'acròpolis grega

Vaig començar el post anterior dient que la ciutat d'Atenes no m'havia agradat deixant de banda l'acròpolis grega. Bé, per acròpolis podríem dir el centre, sumant-hi: l'àgora, el barri de plakas, el d'anafiotika i ruïnes escampades. És normal, Grècia viu d'això i ho ha de fer atractiu pels turistes. Així doncs, compartint l'opinió amb diversa gent que he conegut coincidim en que Atenes no és maca exceptuant el centre. Per no voler ser fals en el seu moment vaig fer el post sobre el què crec que era realment Atenes, i ara que ja en tenim una idea deixaré l'opinió sobre el què crec del centre, la part maca.
El títol del post no és més que un titular, no només parlaré de l'acròpolis.
Els barris de plakas i anafioika són els típics barris turístics de ciutat. L'encant que tenen, sobretot el d'anafiotika, és les espectaculars vistes de l'acròpolis que ofereixen. Aquesta s'alça al ben mig de la ciutat en un turó que de seguida agafa altitud. A més, aquest barri és al què em volia referir quan anteriorment vaig dir que havia trobat un racó preciós entre carrerons blanc i blau celeste.
També parlaria de l'àgora. Passejar-se enmig de les ruïnes on saps que fa 2500 anys en aquells edificis es van fer tants progressos com la democràcia (concepte que al cap de tants anys sembla que s'ha oblidat), o trobar-te la possible presó on va ser executat Sòcrates, personatge que només coneixia dels llibres de filosofia i que em pensava que "només" en quedaven les idees i ara se m'ha fet real. Per on passejava jo es passejava ell molestant ela compatriotes amb preguntes compromeses que obligaven a raonar. Com les preguntes, una passejada que dóna molt a pensar. Mentre ho feia em va venir al cap la cançó de Roma, dels Manel. En el seu cas en concret parlen del poble romà, però és igualment aplicable.
I ja només em queda parlar de l'acròpolis. Alçada al bell mig d'Atenes (de fet, l'Atenes moderna s'ha instal.lat al seu voltant, diguem-ho bé), s'imposen els vestigis d'una gran civilització. Vaig passejar pel teatre de Dionís, el temple d'Atena, el monument a Agrippa, molts edificis dels quals ja no en recordo el nom i, com no, el Parthenon. Miracle de les proporcions matemàtiques (potser per això ha durat tant de temps) era un must-see de Grècia. Llàstima que en una cara hi hagués una bastida, però és normal que vulguin fer feienes restauració (què preferiríeu: un parthenon restaurat amb tot el seu esplendor, o els espectaculars vestigis que han sobreviscut el pas del temps?). Tanmateix, les altres cares eren lliures de grues i ens vam poder fer les fotos corresponents.
Així que això es tot d'Atenes, té una cara maca, maquillada per a enlluernar turistes, però la realitat és un altra, és grisa i pobra, esperem que millori. La meva recomanació? Ja la vaig dir al post anterior.

     Són les coses bones de passar a l'eternitat.

Grècia :: Atenes ciutat

Kalispera!
Abans de començar el post haig d'advertir que l'estic escrivint amb el mòbil, i no és del tot fàcil fer-ho bé.
Tinc pensat, potser, fer posts curtets, per comoditat meva i per així anar tractant temes concrets ^^
Què diré d'Atenes? Vaja, que la ciutat no m'ha agradat gaire (deixant de banda l'Acròpolis que m'ha encantat, genial; quin contrast). Resulta que el barri on estem no és del tot acollidor: és brut i pobre, malhauradament això no és exclusiu d'aquest barri en concret. Deixant  banda el centre la història es repeteix... Això sí, l'hostal on estem, el San Remo, tot i ser molt simple, és acollidor i estar recent pintat de blanc i blau celeste. Intenta brillar d'entre el gris monòton, i la gent que hi treballa és molt simpàtica. Punt positiu. A més, estem molt ben connectats amb el metro i si ets estudiant (i portes l'acreditació corresponent) tot és més barat: fins ara no hem pagat cap museu i cap excavació arqueològica, contant acròpolis i Delfis. Ara bé, la pobresa és palpable...
Tanmateix, avui hem passejat per la zona maca d'Atenes (jo dubtava que existís). Bonica ho és, algun racó preciós et tetransporta com si estiguessis una illa*, però també és cert que juga amb l'avantatge que fins ara només havíem passejat per barris bruts, pobres i sense confiança. Ara bé, si és cert que hem descobert aquesta zona, la cara pobra no acaba de desaparèixer. Mentre escrivia això ens ha vingut una nena de 10 anys amb una guitarra mediocre a cantar-nos per aconseguir unes monedes. És sense dubte el més trist que he vist aquí a Grècia (Atenes). És, apart d'il.legal, immoral. Ahir mateix tenia davant una nena pijeta turista, amb el seu vestidet i les ulleres de sol, i a escassos metres una nena (potser la de fa un minuts) obligada a tocar un melòdica. Com l'ha de mirar? De tant petita ja ha d'estar condemnada? No em ve més de gust parlar del tema, però la gent ha de saber fins a quin punt arriba la situació.
Crec que ho deixaré aquí, però en el següent post intentaré parlar de l'Acròpolis atenenca, que m'ha fascinat. Si bé a Atenes jo no diria que t'hi has de quedar més de 3 dies (aprofita per veure les marevelles que el país ofereix: Delfi, Olympia, Epidauros...) l'Acròpolis és imprescindible, fins i tot a nivell europeu o més. Espero poder transmetre aquest sentiment en el següent post.

*Si hi penso deixaré un link als comentaris per concretar aquest racó
** Si pogués adjuntaria fotos per fer el post més acollidor ^^

Quan els cowboys també són persones

Ara resulta que vaig fer bé de decidir-me a fer-ho bisetmanal i tot! Sé que fa tres setmanes de l'últim post però no és per falta d'idees que no n'he penjat cap. De fet, la majoria de cops que veieu escrites les expressions: "l'altre dia" o "ahir", estem parlant de setmanes o mesos. A més a més, apunto per dir que per aquest Agost, potser (potser), deixi el bloc de vacances. Me'n vaig fora tot un més, i si tinc la oportunitat de penjar alguna cosa (no sé com serà la disposició de wifi i tal) segurament serà per parlar del que estic fent. Només deixo una paraula clau Zakynthos. Feta aquesta introducció i possible advertiment per al més d'Agost (el qual espero que tothom tingui ocupat ;) ) passem al post d'avui del qual n'estic orgullós ^^

Renoi, però si veig que encara no havia parlat d'en Clint Eastwood! Doncs no esperem pas més, no. Ni Mystic River, ni Million Dollar Baby, ni Gran Torino. Avui toca un altre...

Títol: Unforgiven (Sense Perdó)

Director: Clint Eastwood

Any: 1992

País: Estats Units d'Amèrica 

Premis: 4 Oscars, 2 Globus d'Or i més...
Repartiment: Clint Eastwood (William Munny), Morgan Freeman (Ned Logan), Jaimz Woolvett (The Schofield Kid), Gene Hackman (Little Bill Daggett) i més...

A l'espera de veure els primers spaghetti westerns del mític Clint Eastwood dirigits per en Sergio Leone, l'altre dia en vaig veure l'últim: Unforgiven. Dirigida, produïda i interpretada pel mateix Eastwood, aquest representa el seu adéu al llunyà oest (pot ser que Gran Torino sigui realment el seu últim “western”?). I quin adéu. Guanyadora de 4 premis Oscar, entre ells: millor pel·lícula i director, i d'altres premis, Unforgiven compta amb un bon repartiment: Morgan Freeman (qui també apareixerà més endavant a Million Dollar Baby), Gene Hackman (Oscar a millor actor secundari) i Richard Harris. Aquesta es converteix en una de les seves millors pel·lícules, de l'excel·lent llegat que ha deixat.

Jo sempre he tingut una certa inclinació cap a les actuacions d'en Clint Eastwood, m'agraden fàcilment. El caràcter que desprèn, la mirada freda i dura, sempre m'ha agradat. Així que pot semblar imparcial, però un cop més, m'encanta la seva actuació. Ara bé, aquesta realment la viu, perquè és ell realment qui està en aquell paper. Sap que és el seu últim western ho saben tant el director com el personatge. Serà l'últim cop que passarà a l'acció al far west. Juntament amb ell hi ha la gran actuació d'en Morgan Freeman ara bé, aquest no sempre m'agrada tant. És molt bon actor però es deixa veure massa. Sovint té papers fàcils d'interpretar, però és amb personatges com aquest que em captiva. Aquestes pel·lícules són les que li donen la fama que té. També hauria de parlar d'en Gene Hackman ja que va guanyar un Oscar amb l'actuació. Realment, tots estan molt ficats en el paper.

Fins ara quan pensava en un western el primer que em venia al cap era la imatge del cowboy begut, caça-recompenses que es fica en embolics i enmig de tiroteigs, per acabar sent l'amo del poble. Clint Eastwood va ser aquest cowboy fa 45 anys a Itàlia. Ara bé, passat aquest temps, William Munny no és més que un cowboy retirat, vidu, amb dos fills a mantenir i sense diners per fer-ho. Aleshores se li presenta la oportunitat de guanyar 1.000$ si mata dos vaquers que van agredir una prostituta, creant-li ferides i cicatrius a la cara a ganivetades. William Munny va ser el cowboy més despietat que s'hagués conegut mai, assassí de nens i dones, però ha intentat deixar aquesta vida enrere. Ell, però, necessita els diners i s'embarca a la busca d'aquests bandit juntament amb el seu company inseparable, Ned Logan (Morgan Freeman) i un jove inexpert que es vol menjar el món (Jaimz Woolvett).

Ara bé, els cowboys són persones i tenir una pistola no vol dir tenir la capacitat de matar. Això, però, no ho sap el jove vaquer que els embarca en aquesta cerca-i-captura, conegut com a “The Schofield Kid” i com que d'en Will Munny només en coneix el seu passat s'espera l'aventura de la seva vida. De fet, en Schofield Kid és com els adolescents d'ara, els que van amb les hormones revolucionades, un cregut, que es pensa que és capaç de tot, però poc a poc es topa amb un món dur, difícil, madur. Matar no vol dir prémer el gallet de la pistola. Matar es treure la vida a una persona, prendre-li tot el que té i tot el que tindrà.

Així doncs, en Clint Eastwood, ens regala un western, que en certa manera i dins dels límits, és no-violent. Una pel·lícula que analitza la vida del llunyà oest des d'un altre punt de vista. Si fins ara els westerns eren: “La ciutat no és prou gran per a nosaltres dos” o “tens una recompensa que m'interessa” era perquè qui els representaven eren la gent inconscients, els borratxos, el que un dia va ser en Clint Eastwood (i de cap manera estic criticant res, de fet, els cowboys eren aquesta gent). Ara bé, alguns d'aquests vaquers si al cap dels anys sobreviuen i han tingut la sort de no ser matats, pot ser que acabin madurant, i és aleshores quan veiem un altre tipus de western. De fet, aquí és on trobo una de les grandeses d'aquesta pel·lícula. Que en Clint ens ensenyi com un dia ell va ser un d'aquells assassins i amb el pas del temps ha intentat canviar, però sempre li pesa el passat. Aquest el duem a sobre com un cargol que tragina casa seva. Pesa.

Tanmateix, aquesta pel·lícula no només gira al voltant d'aquest trio en busca dels bandits. Qui ofereix la recompensa és el col·lectiu femení de la casa de barrets on van ocórrer els incidents. I tenint en compte els temps que corren, la recompensa és molt seductora. El poble, però, no vol que s'ompli d'assassins i el xèrif de Big Whiskey (el nom del poble), en Little Bill Daggett apallissa a tothom que consideri un caça-recompenses perquè se n'oblidi del premi i se'n torni cap a casa. Fa de protector del poble.

Els westerns ja no estan de moda. De fet, a parir d'Unforgiven (i ja feia temps) de bons westens no n'han aparegut gaires. Potser podríem nomenar TrueGrit (dels Germans Coen) i Django (d'en Tarantino). La diferència és que aquestes dues són “homenatges” a westerns que els directors admiraven; Unforgiven és un homenatge al que ell mateix va ser. S'acomiada del gènere que el va fer famós i intenta agrair a la gent què van fer d'en Clint Eastwood un icona, mostrant-nos que, amb ells, ha après un munt i ho demostra amb aquesta gran pel·lícula. Un adéu amarg, i no és l'últim que dirigirà.

9/10

"It's a hell of a thing, killin' a man. Take away all he's got, and all he's ever gonna have."

Imagineu-vos-la dita pel Clint Eastwood, amb aquella mirada i aquella veu. Buf! 

Montaditos Rider Cup

Han passat poc més de dues setmanes i és hora de que em compleixi una mica el termini que em vaig establir, així que preparant un post nou dels que no estan a la nevera (allí hi guardo crítiques per quan estigui apurat) crec que aquest és el més adequat. Es tracta de...

... la Montaditos Rider Cup un circuit de moment bi-anual (hivern-estiu) que va des de Mira-sol fins al "100 Montaditos" de Rambla Catalunya, tot en bicicleta passant pel Tibidabo. A més és un circuit que tinc l'orgull d'haver co-fundat amb en Joan Cabasés, que és qui va impulsar la primera edició.

És un circuit fàcil que originàriament es va fer de nit, amb frontals i ben equipats, i que acaba amb el fantàstic premi per a tots els participants d'un berenar-sopar a la destinació final. La primera edició va ser del tot espontània, "no penso tenir un vespre avurrit" és el catalitzador de la idea. Poc a poc vam polir alguns detalls (de fet, no hi havia res previst) i cap a les 19:00 ja sortíem; pensant que era un 20 de Gener, ja començava a fer-se fosc. Però aquesta era la intenció! Una ruta nucturna fins a Barcelona tot per impedir que la tarda es tornés mainstream.

El resultat va ser tan bo que es va repetir fa poc, aquest juny, per Sant Joan. El motiu? El mateix. Impedir que el dia fos avurrit i fer-lo únic, recordable. I tant que s'ha fet.

Amb el post vull donar a conèixer la iniciativa, però també vull que qui estigui interessat s'animi a fer-la un dia, és fàcil! Repeteixo, és fàcil! Ara a continuació deixaré algun link amb el track de la ruta i informació del camí.
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4738970

Veiem que són 20km (poca cosa) i només 611m de desnivell de pujada. A més, el principi és molt maco, per una de les zones més maques de Collserola, i la baixada a l'entrega de premis final és per alguns dels barris més modestos de Barcelona, on podem gaudir de cases petites i poc vistoses. A més és tot recte (ja es veu). A més a més ofereix molt bones vistes durant el recorregut, i una gran panoràmica de Barcelona, que de nit amb tots els llums encesos és molt maca.
Així que això, a veure si quan torni a sorgir de fer una Montaditos Rider Cup, podem fer un recorregut amb més gent.

La Barcelona nocturna

Entrega de premis

Retorn prudent i el perquè: Joc d'Enigma

Doncs sí, retorno a escriure un post en aquest bloc que, tot i estar en stand by durant uns mesos, no ha caigut a l'oblit. El que sí que intentaré és a veure si aconsegueixo recuperar una regularitat, una de prudent.

L'últim cop que el bloc corria a tota màquina va ser durant les vacances d'hivern, i clar, la paraula clau "vacances" ho diu tot. Ara bé, és estiu i en torno a tenir, tornaré al mateix ritme? La resposta és NO. El que vull intentar però, és tenir una regularitat d'un post cada dos setmanes, o si estic on fire fer-ne 1 a la setmana. No és pas per la falta de temps sinó per dos motius: aquest Agost serà difícil cobrir el temps de postejar al bloc (potser ja explico perquè en un post, pels qui no ho sàpiguen) i segona, perquè quan torni el següent curs (sé que acabo d'invocar Satanàs fent-vos recordar que l'estiu s'acaba en algun moment, disculpes) intentar cobrir la bi-setmanalitat.

Últimament havia fet molts posts seguits de cinema. De fet, he organitzat una mica el bloc en aquesta direcció oferint les pestanyes superiors amb la informació de les pelis que comento i directors. Fins i tot, hi ha la pestanya "Cicles de Cinema". Està una mica aturada però pel fet que, tinc les crítiques emmagatzemades. Ja estan escrites. Ara bé, volia que arribés el moment que tingués temps suficient com per anar postejant altres temes i així cobrir els cicles o les crítiques escrites poc a poc. Intentant combinant pel·lícules i altres temes. El fet de la bi-setmanalitat (encara per decidir) és perquè així puc anar acumulant material i el dia que no tingui gens de temps en dues setmanes, tindré un parell de posts a la rereguarda apunt.

Així doncs, el post d'avui.

Aquest "retorn" va dedicat a Joc d'Enigma que ha estat, de fet, el projecte en que he estat treballant i que m'ha ocupat el temps que dedicava al bloc. No voldré ser pesat pels qui ja coneguin Joc d'Enigma.

Es tracta d'un joc online molt senzill basat en el codi .html (bé, de fet, basat en TercerOjo). És un joc de nivells en que cada un d'aquest és un enigma (o semblant) que s'ha de resoldre. Molt me'ls he pensat jo mateix, i molts també són d'altres que he resolt en altres llocs. Una mica de tot, intentant que siguin originals. De moment, n'hi ha 50 de dissenyats (a veure qui és el primer que hi arriba?) però molts més de pensats! Us animo molt a intentar-ho que us ho passareu bé i serà distret (i de pas, exerciteu una miqueta la ment)

Doncs un cop donat a conèixer el joc i ha reprendre una mica el bloc, espero que segueixi tirant aquest estiu i que tingui alguns temes diversos a comentar (i a donar a llum a les crítiques de cinema que tinc guardades). Ens veiem!

Dubtes i cireres

Títol: Ta'm e Guilass (El Sabor de les Cireres)

Director: Abbas Kiarostami

Any: 1997

País: Iran Idioma: Persa

Premis: 1997 Cannes: Palma d'Or a millor pel·lícula (ex-aequo) i altres

Ta'm e Guilass és una interessant pel·lícula del director iranià Abbas Kiarostami que li va valer el premi de Palma d'Or a Cannes l'any 1997 (compartit amb la pel·lícula japonesa Unagi, l'anguila). Formulant un tema complicat, com és el suïcidi, permet gràcies als diàlegs elaborar una bona reflexió sobre aquest plantejant els aspectes morals i ètics que el suïcidi comporta.

El Sr. Badii (Homayoun Ershadi) és un home de mitjana edat que busca algú que l'ajudi a suïcidar-se. La feina és fàcil: li ensenya el lloc on vol fer-ho, un forat que ha preparat al costat d'un arbre, i li diu que al matí següent, a les 6, vingui i pregunti per ell. Si respon, li ofereix la mà i l'ajuda a sortir del forat sinó, l'enterra. Ara bé, el protagonista busca algú que ho es comprometi a fer-ho i això li permet conèixer gent diversa que no reaccionen igual i no comparteixen la mateixa opinió davant la seva decisió. El director té l'oportunitat de barrejar els diversos punts de vista: com ho veu l'home normal, el religiós, el qui ho entén, el qui s'espanta. No tots reaccionen igual, no a tots els ho pot plantejar de la mateixa manera. Un home que decideix que ja no vol viure més i demanar com a última voluntat que algú l'ajudi a no ser un destorb quan ell no hi sigui.

Posat en escena de forma molt intel·ligent i força efectiva, amb un petit desplegament de recursos podem seguir la cerca del Sr. Badii sense perdre detall del que pot passar-li pel cap i del que passa pel cap als qui intenta reclutar per a aquesta tasca aparentment senzilla però moralment molt difícil. Des de dins del cotxe veiem que el Sr. Badii té sempre la mirada atenta buscant gent que estigui sola per a oferir-li el treball. Des de fora veiem com el camió es va deambulant d'una banda a l'altra de Teheran i com les vides segueixen independentment del que estigui fent l'individual. Això també serveix per a nosaltres; la vida continua més enllà de nosaltres. A més, però, aquest entorn que ens mostra de Teheran, una pedrera (allí tots els treballadors treballen amb la terra, veiem la relació), serveix, en part, per a construir una certa crítica social i mostrar a la resta del món com és una ciutat com seria la capital de l'Iran i com s'hi viu, el nivell de benestar, etc.

Sr. Badii buscant a algú

El director persa aconsegueix crear una sèrie de diàlegs i reaccions d'allò més versemblants que van des del dubte, a la negació, a l'esperança, remordiment, etc. Suïcidar-se és molt difícil i per molt que hi hagis meditat, per dur que sigui el problema que afrontes o al qual et rendeixes, és una acció definitiva a la qual no hi ha marxa enrere. La religió ho veu com un pecat, ja que suïcidar-se és matar, tanmateix el protagonista només demana que l'enterrin, com si fos adob per l'arbre al qual s'enterra. És que mai has adobat un arbre? És difícil adobar un arbre? No demana més, la resta és assumpte seu.

Pel·lícula, doncs, que qualificaria d'interessant que indaga en l'ésser humà i la reacció d'aquest davant del suïcidi. Aconsegueix aprofundir en el protagonista i en la gent a qui demana aquest favor. Força recomanable sabent que estàs veient una pel·lícula premiada per Cannes, que tots sabem que, normalment, no és de l'estil al qual estem acostumats.

6,5/10

«Solo finge que estás cultivando la tierra, y que yo soy abono que debe esparcirse al pie de un árbol. ¿Es eso difícil?

No puedo echar tierra encima de nadie. No soy enterrador. No entierro a gente.»

«Lo has prometido. No lo olvides, no me abandones»

Un dels candidats, el seminarista. Enquadre típic del film.

L'últim gran Hitchcock

Títol: The Birds

Director: Alfred Hitchcock

Any: 1963

País: Estats Units d'Amèrica

Repartiment: Tippi Hedren (Melanie Daniels), Rod Taylor (Mitch Brenner), Jessica Tandy (Lydia Brenner), Suzanne Pleshette (Annie Hayworth), Veronica Cartwright (Cathy Brenner).

Si m'atreveixo a comentar un Hitchcock com és The Birds és perquè ja assumeixo des d'un principi que no aconseguiré aprofundir molt i que no és més que un exercici d'autoaprenentatge més. Tot des d'un punt de vista novell que no sap fer res més que esmentar les coses que ha llegit o sentit d'altres llocs sempre i quan s'assemblen a les conclusions pròpies a les quals he sabut arribar i que també vull plasmar. És a dir, una barreja del que puc arribar a saber jo per mi mateix adornat amb el que m'informo (no ho fa tothom així?). Avisats estem. Sí, es tracta de The Birds (1963), basada lleugerament, en idea, en un relat curt de Daphne Du Maurier autora de la qual també es va basar per a Rebeca, i podríem dir que és l'última gran pel·lícula de l'enigmàtic, intrigant i icònic director britànic Alfred Hitchcock. Deixem en darrera grans pel·lícules com Dial M for Murder, Vertigo, Psycho o personalment la que més m'agrada Rear Window (només he nomenat les pel·lícules que he vist i amb un ordre ascendent de forma subjectiva).

The Birds té la fama de ser una pel·lícula de terror. De fet, el terror dels anys 60 se'ns torna a intriga als nostres temps, però la tensió es respira en l'ambient, potser la paraula clau del film: “l'ambient”. Ara bé, també té una certa sub-trama amorosa darrera, però res més enllà de la incertesa amorosa entre un home i una dona que es coneixen i tenen una relació amor-menyspreu i que les circumstàncies fa evolucionar. Ara bé, deixant a banda aquest fil paral·lel del film, la reputació de film de terror se la guanya i amb escreix. Tal és així que segurament el director es va concentrar tant en saber crear tan bé aquest ambient que es va deixar endur i es va despenjar de la resta d'aspectes que construeixen un film. L'argument, molt senzill (tot i que no em molesta gens! Una idea, és a vegades, tot el que necessites) i uns personatges que no són plans però que aprofundeixen poc. Això sí, no falta el personatge de la mare possessiva que tan d'èxit va donar a Psycho ni la relació de dóna d'ulls blaus i rossa amb l'home guapot de l'època (com ara James Stewart) com la que trobem a Rear Window o Vertigo.

Melanie Daniels i Mitch Brenner coneixent-se

Ara bé, en aquest cas la intriga no és deguda a un assassinat o fet semblant, com en quasi totes les altres pel·lícules conegudes seves, sinó que sorgeix d'un fet més inesperat: els ocells. Criatures a priori afables, tranquil·les, inofensives, que donen color a la vida... Què passaria si un dia ens ataquen? Mai us ha atacat una gavina? (A mi no, però sé d'algú que diu que sí ;) ). El que és cert és que ja no veuré els ocells de la mateixa manera. I aquesta “por” que m'ha aconseguit crear amb els ocells (A veure, matiso. No és que tingui por als ocells, però ara quan els veig no puc evitar pensar en The Birds i en què passaria si decidissin atacar-nos) és semblant a la que ens va crear amb Psycho. Qui abans de veure la pel·lícula, o que no l'hagi vist, no ha tingut mai por de la cortina de la dutxa? És que clar, la dutxa és un lloc petit, on et trobes sol, no saps què hi ha darrera i amb el soroll de l'aigua no sents si algú s'apropa. Això no fa por? Doncs després de Psycho sempre et vindrà al cap l'escena quan vas a dutxar-te, i és aconseguir fer pensar en la pel·lícula a la vida quotidiana un dels factors que hagi fet que la pel·lícula perduri tant de temps. Aconsegueix que faci por més enllà dels crèdits final del film.
The Birds comença amb l'encontrament entre Melanie Daniels (interpretada per Tippi Hedren a qui va conèixer en un anunci d'una beguda que aprima) i Mitch Brenner (Rod Taylor) en una botiga d'ocells de San Fransisco. Ell vol comprar agapornis (Lovebird en anglès que permet generar algun joc de paraules) per a la seva germana, que farà 11 anys (sí, una diferència d'edat gran). Resulta que ella es fa passar per la venedora de la botiga i després de deixar-se en evidència (ell de seguida veu que està fingint se n'aprofita) es genera una relació en que verbalment es tiren mocs però que en surt una guspira d'atracció darrera. Ell se'n va sense poder comprar les agapornis i ella, per sorprendre'l i apuntar-se un punt, li vol regalar els ocells d'amagat. Tanmateix descobreix que no viu a San Fransisco, sinó a un poblet proper, Bodega Bay. Va fins allà i hi coneix la seva família: la seva germana de 11 anys i la seva mare, Lydia Brenner (Jessica Tandy) que en un principi es mostra freda, no li atrau la idea de que la separin del seu fill. Mentrestant, però, de forma progressiva els ocells comencen a atacar la gent.

La tensió comença. Alguna cosa rara passa.

Com sabem, The Birds és famosa per a ser un film on principalment els ocells ataquen a les persones, no obstant, en aquesta mini-sinopsis això només és la frase final. Com he dit hi ha tota una sub-trama amorosa darrera, però amb el film queda evident que és secundari. La trama principal és la creació d'una tensió in crescendo que està tan ben construïda on la resta queda en un segon nivell. Aquest augment gradual és l'ànima del film. Ho aconsegueix: ja pot ser senzillament amb plans senzills, amb detalls secundaris dins de les escenes, en escenes simultànies que ocorren en un mateix enquadrament (força innovador però no pas pioner) o amb fets puntuals que van en augment i acaben culminant amb les més famoses escenes que haguem vist, ja sigui sense voler per la televisió o en qualsevol altre mitjà. De fet, tots hem vist alguna seqüència o referència de The Birds en algun moment, pot ser que no en siguis conscient. I és que l'atmosfera que aconsegueix crear de ben segur que és model de molts dels films d'intriga que haguem vist i s'han fet posteriorment. Tan horripilants són les escenes de cridòria amb els atacs dels ocells, com els moments de silenci, de calma aparent però que en realitat és quan més angoixat estàs; saps que el perill hi és, et mira a la cara, però no saps quan atacarà.
Sense necessitat d'explicar el perquè del comportament d'aquests animals, que de fet fa que m'agradi més (i no dec ser a l'únic), hi ha força simbologia darrera en moltes de les accions i imatges. Tanmateix en alguns casos està massa poc cuidada o massa forçada (pot ser que sigui el meu punt de vista) i es fa innecessària; de la mateixa manera, l'encerta amb altres casos i enriqueix el film com podria ser en el desenllaç d'Annie Hayworth (Suzanne Pleshette), veïna del poble, o en el comportament de Melanie Daniels que la porta a actuar d'una forma determinada. Sense voler explicar més, però, aquesta queda relegada al segon pla, ja que el protagonisme se l'emporten les aus, els ocells.

Caos causat pels ocells. Les escenes de cridòria que deia.

Una de les innovacions que presentava el film, és en l'aspecte visual (nominada a l'Oscar a millors efectes visuals). Sense entrar en detall de la tècnica de llum de sodi que fan servir (no la vull esmentar al detall ja que sinó semblaria molt pedant), moltes de les escenes estan gravades en estudi. A més, en les que hi intervenen atacs d'ocells també estan afegits a sobre electrònicament i els actors havien d'actuar imaginant-se'ls (sembla obvi). El director, preferia fer les escenes a l'estudi (amb un “croma” darrera) perquè així tenia més control de la il·luminació i del so, tanmateix, ara que ho sé, personalment ho trobo com un punt negatiu, sobretot pels actors. Si has d'actuar, fer-ho en un estudi on tot és tan artificial deu ser molt difícil. Prefereixo les escenes gravades in situ o l'actor pot trobar-se més natural, on li toca i veient el que està veient el personatge. Però clar, això són coses que he sabut perquè he vist un tros del making off i possiblement amb el simple visionat de la pel·lícula no me n'hagués adonat (però que hauria de saber si en situéssim en el context històric). No obstant, les actuacions són més que correctes en tots els personatges tot i haver volgut estalviar diners en actors per destinar-los als efectes, per això he esmentat anteriorment que Tippi Hedren la va conèixer en un anunci televisiu.

En resum, una gran pel·lícula, l'última gran pel·lícula, d'Alfred Hitchcock. Un must see per entendre millor el significat de l'adjectiu Hitchcockià i per saber-ne més del perquè del cinema de terror. Algunes de les escenes són or pur i properes a ser per sí soles definitòries del film i no molt lluny del propi director. El millor? El procés creatiu i la posada en escena del que és la idea de The Birds culminat amb l'ambient. El pitjor? El dany col·lateral que comporta dirigir la concentració en un aspecte relegant els altres a un nivell inferior. Tanmateix, no és més que un mal menor. Deixa que l'atmosfera Hitchcockiana s'apoderi de tu.

8/10

Hitchcock like a boss