Daniel Day-Lewis tirant del carro (amb un sol peu)

Títol: My Left Foot

Director: Jim Sheridan

Any: 1989

País: Irlanda

Repartiment: Daniel Day-Lewis (Christy Brown), Brenda Ficker (Mrs. Brown)

Premis: 1989 Oscars: Millor actor, millor actriu secundària i altres

Vaig avisar fa quasi 10 mesos i qui avisa no és traïdor. Perquè sapigueu de què parlo farem una mica de memòria. Es tracta del post en que comentava la bona parella que feien Jim Sheridan i en Daniel Day-Lewis i en aquell cas parlava concretament de The Boxer, encara que també mencionava les pel·lícules In the Name of the Father i aquesta mateixa, My Left Foot. Doncs 10 mesos després ha caigut l'opera prima d'aquest director irlandès que es donava a conèixer, sobretot a Hollywood, on era guardonat amb dues estatuetes, i d'allò més merescudes, la d'en Daniel Day-Lewis que s'ha de comentar, i la de Brenda Ficker i en puc dir que he vist una bona pel·lícula i m'he adonat d'algunes de les coses que va anar millorant els anys següents.

My Left Foot està basada en l'autobiografia de Christy Brown que porta aquest mateix nom. En Christy Brown va ser un home irlandès que patia paràlisi cerebral. Aquesta deficiència neurona va provocar que només tingués mobilitat en el seu peu esquerra. Va néixer el 1932 a Dublín en una família obrera sent un dels nombrosos germans que tenia. Al principi el tenien com un cas perdut, el creien deficient mental ja que la incapacitat física no el permetia expressar-se de cap manera, fins que un dia amb el peu esquerre va poder agafar un guix i donar mostres de intel·ligència escrivint-hi. Més tard ja va desenvolupar altres arts com la pintura i més tard escrivint, entre altres, la seva autobiografia.

Daniel Day-Lewis interpretant Christy Brown

El que en destaca de la pel·lícula és l'actuació d'en Daniel Day-Lewis interpretant en Christy Brown. Ha de fer el paper d'un home que només pot moure el cap i el peu esquerra, no pot parlar amb naturalitat, no té control dels moviments i a més, fins als 19 anys anava sense cadira de rodes (vivia en una família pobre). Diuen que les actuacions de minusvàlids ajuden a catapultar (o a ensorrar) la carrera d'un actor. Interpretació és poc, va viure el paper literalment. I és que darrera hi ha algunes històries impressionants. En Daniel Day-Lewis és un actor molt compromès en cada un dels papers que té i aquest cas no n'és una excepció. Entre altres, hi ha anècdotes com que durant el rodatge, entre tomes, refusava sortir del paper i l'havien d'ajudar a menjar i tot. No sortia de la cadira de rodes. A més, algunes de les escenes les havien de rodar en un mirall ja que era més hàbil amb la cama dreta per fer certes accions.
 La pel·lícula comença amb en Christy Brown assistint en algun acte públic i mentre està en espera amb algú que el vigili, aquesta persona comença a llegir la seva autobiografia i se'ns va representant la història. Està clar que la pel·lícula ha maquillat una mica la vida d'aquest artista irlandès per obtenir un bon resultat, ja que sinó hagués sortit un resultat en alguns casos una mica depriment. En Christy Brown els primers anys de la seva vida només va gaudir de l'amor incondicional de la seva mare (interpretada per Brenda Ficker) que no es rendia per res i fins que no va poder relacionar-se amb el món a través del seu peu esquerra va viure molt aïllat.

Christy Brown amb la seva mare

 Si alguna altra cosa en puc destacar és el caràcter irlandès. La família en la que vivia ho era d'allò més; és que no només la família, sinó moltes escenes de la pel·lícula, tots els tòpics que puguis conèixer d'Irlanda queden representats i aleshores em preguntava, és realment així? En pare de Christy Brown era un home autoritari dins de casa, si era contradit començava a pegar crits a tort i a dret i es passava el dia al bar bevent cervesa (a més de tenir un 22 fills). I és que hi ha l'escena en que per fi es pot expressar el Christy i la resposta del pare és tòpica total: “This man deserves a Jar!”. Tampoc no seran oblidats cants de música irlandesa, la forma de vida dels carrers, ni molt menys la necessària baralla de bar en que tothom hi està implicat. No és un burla cap a Irlanda, el director ho és.

La resta de la pel·lícula no val la pena anar-la explicant ja que mostra la vida d'en Christy Brown, segurament la part més bonica que el guionista va trobar al llibre. Perquè beneïda sort que va tenir de estar envoltat de bona companyia. Pel que sembla va rebre l'amor de tots els germans i de tots els nens del barri que el portaven a jugar amb ell dins d'un carretó. Realment el tractaven tan bé? Ja se sap com són els nens... Siguem optimismes i esperem que almenys la meitat de film sigui fiable.

Respecte a altres aspectes, en aquest film encara no s'evidencia el talent artístic que és capaç de mostrar el director irlandès, que tan bona petjada deixa a In the Name of the Father. El control de la música el trobo adequat però amb algunes escenes que no em van acabar de donar el pes. No hi ha res que destaqui per sobre d'un altre pel·lícula, senzillament va poder contar amb Daniel Day-Lewis i el nivell del film va pujar moltíssim. El ritme és molt bo, això sí que ho va saber controlar bé des d'un principi i el transcurs es va lleuger, en cap moment pesat o avorrit. La vida d'en Christy Brown va tenir alts i baixos (més dels que veiem representats) i el film ho dóna a entendre molt bé.

La família irlandesa

Si us recomano aquest film és perquè gaudiu d'una de les millors interpretacions que us podeu trobar per aquest món que és el cinema. És la joia d'aquesta pel·lícula. No tinc gaires dubtes que la meitat de la fama d'aquesta pel·lícula és deguda a ell. No us avorrireu pas i alguns moments us poden semblar tendres. Senzillament veureu que el que necessites per tirar endavant és fe i creure en un mateix, ser conscient de les limitacions. Si ets conscient que algunes coses no les podràs fer, sabràs apreciar molt més les que sí.

7,5/10

“All is nothing, therefore nothing must end”

Lars començant i agafant ritme; Europa als seus ulls

Títol: Europa

Director: Lars von Trier

Any: 1991

País: Dinamarca (Idiomes: Alemany / Anglès)

Premis: 1991 Cannes: Gran Premi del Jurat i altres

En la següent pel·lícula hem de tenir en compte que es tracta d'en Lars von Trier i això ja vol dir veure una cosa diferent. Aquest director danès és tan celebrat com repudiat pel mateix nombre de gent, tanmateix s'ha de dir que té una manera molt pròpia de fer cinema i encara que no t'agradin les seves pel·lícules admets que hi ha un molt bon treball darrera. És un home una mica excèntric i això fa que el tema de les seves pel·lícules sigui tan controvertit, però els resultats l'avalen (de la mateixa manera que pel seu caràcter no ha tingut l'oportunitat d'optar per certs premis). És un director diferent i per tant tens l'oportunitat de veure coses noves. Europa és una de les seves primeres pel·lícules i és la que vaig veure fa poc i he decidit comentar (d'en von Trier en veritat comentaria altres pel·lícules però prefereixo anar agafant ritme i personalitat per a aventurar-me més tard amb les que més m'agraden). Dit això, procedim.

Al meu parer Europa és la pel·lícula amb menys segell von Trier que he vist, tanmateix això no vol dir que no sigui una pel·lícula diferent, perquè ho és. Tot i ser de l'any 1991 l'ambientació al 1945 a Alemanya, acabada la segona guerra mundial, és molt bona, no tant per el muntatge que és el més adequat, sinó per l'estil de fotografia, més propi d'una gravació d'aquella època. I evidentment per ser en blanc i negre. S'ha de dir, però, que algunes escenes, o més aviat elements de l'argument, són en color; amb elements de l'argument em refereixo a: ja pot ser elements concrets d'una seqüència, escenes senceres, o personatges. Aquest color té un significat, com ha de ser (un director no fa les coses perquè sí, cap director ho fa) però ja el comentaré més endavant. Aquesta bona ambientació acaba sent completada per la hipnòtica veu en off de Max von Sydow, que dóna l'atmosfera característica d'Europa. Un ambient feixuc, tètric i trist. Aquesta atmosfera intenta plagiar l'ambient que es vivia (o que el von Trier interpreta) en els anys posteriors de la segona guerra mundial, tant els temes polítics com els socials. Aquest treball per a escenificar el passat també es veu retratat en la manera de fer cinema d'en Lars von Trier dels anys següents, ja que com es va veure amb el seu característic dogma (i d'altres directors com Thomas Vinterberg), un tractat en que havia de rodar amb càmera en mà (com es feia abans), sense decorats, sense música extra... sense afegitons, l'escena i prou. Alguns exemples en són Idioterne, Breaking the Waves o Festen (aquesta última d'en Thomas Vinterberg). A més a més, dóna proves del seu talent cinematogràfic usant els recursos que té a mà, el doble joc en els plans i afegint elements de més.

Una mica d'ambientació

Amb Europa en Lars von Trier torna a mostrar el pessimisme envers la humanitat que tan el caracteritza. Amb l'atmosfera ja descrita aconsegueix més de la meitat, amb el guió ho completa. Leopold és un americà que va a Alemanya per ajudar-la a sortir de la misèria en la que ha caigut després de la derrota. Ell, al no viure-la, arriba amb la ment pura, aquesta no ha estat corrompuda per la guerra. Creu que els dolents han sigut vençuts i que les víctimes poden tornar a començar. Va amb bona fe i amb la intenció d'actuar correctament. Tanmateix, la guerra tot just ha acabat i totes les ferides que aquesta ha generat no han estat curades. Per tant, la guerra encara no ha acabat del tot. Entra en l'ofici de ferroviari i allí coneix dels dos bàndols. Se n'adona, a marxes forçades, que ser neutre no ajuda a ningú, tots el necessiten (o tots el manipulen per obtenir els seus serveis). Leopold intenta mantenir-se ferm, però per una banda té l'amor d'una dona Katharina filla de la influent família Hartmann propietària de Zentropa l'empresa de la xarxa ferroviària. Leopold de sobte es troba al mig d'una lluita entre els Werwolf i els Aliats, quan ell creia que la guerra havia acabat. Els Werwolf va ser una força irregular nazi creada a finals de 1944 per combatre els Aliats a través d'una guerra de guerrilles. La intenció d'ajuda del nostre protagonista queda reduïda al no res i es veu obligat a adonar-se que ser neutre pot ser fins i tot pitjor que escollir un bàndol.

El doble joc de color i B&W

Amb això sembla que el director nòrdic ens vulgui donar pistes de la seva forma de veure de com va ser la segona guerra mundial i com eren els nazis (recordem les nefastes declaracions que va fer a Cannes en la presentació del seu film Melancholia en aquest festival i que li va permetre ser el guanyador al premi a persona non grata a Cannes). Juga amb el llenguatge referint-se al Werwolf (home llop escrit en alemany) per donar vida a l'argument i deixa anar diàlegs en algunes escenes que poden fer pensar. Tanmateix, jo en general no comparteixo la mateixa opinió en alguns dels aspectes sobretot perquè com ell no n'he viscut res, només sé el que posa als llibres, però amb això no hi entraria que sinó desviem el tema del cinema cap a la política i aquest és més pantanós i no n'entenc tant. No obstant, sembla que tingui una relació amb el protagonista, que com ell, no ha viscut la guerra sinó que ha vingut d'Amèrica un cop a acabada i la idea que en tenia no s'assembla a la que es troba allà realment.

Tot i el pessimisme propi del danès, ja he dit que no hi noto gaire la seva forta influència a la qual n'estava acostumat. En altres pel·lícules he vist molt detalls que el distingien de forma positiva en la manera de fer cinema i en aquesta només n'he trobat dos, un dels quals tampoc és que sigui una gran innovació.

Leopold en mig del dilema moral

Aquest detall de poca innovació és l'us del color dins del blanc i negre de la pel·lícula (no ho trobo un blanc i negre exacte, sinó com una de-saturació de l'escena). Ja he dit que hi ha elements de l'argument que gaudeixen de color. Tots aquests tenen un origen comú que no seria adequat d'explicar si un no ha vist la pel·lícula. El que sí que es pot explicar, és que aquest elements ajuden a entendre el transcurs del film, però sobretot ajuden a plasmar la idea que en Lars vol. Està molt ben utilitzat, s'ha d'admetre. Recordem que 3 anys més tard Steven Spielberg fa una cosa semblant amb el vermell i la seva Schindler'sList guardonada amb 7 Òscars.

L'altre detall destacable, i aquest sí que ho és en un exponent major és el de la veu en off de Max von Sydow. Es una veu hipnòtica que té el paper de narrador. Ens parla des de fora i ens explica el que vindrà. És un poder superior dins de la pel·lícula. Els fets que narren sempre van precedits d'un compte enrere i quan aquest acaba, el fet ocórrer. Durant aquest recompte, ja saps què és el que vindrà i tanmateix ho esperes amb tensió. És lent, pausat però de forma exacte. Mai massa ràpid ni massa lent. I aleshores ve el 5, i ara passarà això. 4 notes que avança una mica, 3 més del mateix, 2 ja queda poc, 1 ara... i passa el que ell digui que ha de passar. Lentament, ell ho diu i tu ho esperes, no ho pots canviar. El narrador mana, té el poder.

La hipnòtica veu en off de Max von Sydow

La pel·lícula no està malament, si ets fan dels films d'en Lars von Trier mira-te-la, però no serà la teva preferida ja que no m'ha deixat aquella sensació de “he vist una cosa diferent” com em va passar amb Melancholia, Dancer in the Dark o Dogville (entre altres, que són excel·lentíssimes pel·lícules al meu gust). És una manera especial de veure cinema. En destaco l'ambient que és capaç d'escenificar, sobretot per la veu en off i els seus comptes enrere, però no molt més. No és una recomanació tan efusiva com les anteriors ja que no ofereix coses molt diferents o remarcables, però segueix sent una recomanació.

6,5/10

Deixo el link de la crítica escrita al filmaffinity (és la part de crítica del post traduït al castellà): http://www.filmaffinity.com/es/user/rating/370054/160114.html
 

Viatge a l'exòtic Kazakhstan

Abans de fer un nou post, agraeixo en Dani Brustenga per fer una menció inesperada en el seu propi bloc. Resulta que el seu és de música. Ell cada dia intenta penjar ni que sigui una cançó i no qualsevol, explica perquè l'ha triat (crec que ell no sap que jo en el seu moment vaig fer un post sobre una cançó). Casualitats de la vida, que un dia va voler triar una cançó i resulta que estava a la banda sonora de Lock & Stock, que la va veure recomanada l'altre dia en aquest mateix bloc. Aquesta és la big història. Doncs jo, de forma menys subtil però espero que igual d'eficaç deixaré el link aquí del seu bloc, com qui no vol la cosa, perquè entre bloggers iniciats va bé tenir-nos una mica de compassió mútua, que a vegades sembla que escrivim per les parets :-P (és broma, em sento moooolt estimat per... per... per algú). El bloc és el següent (feu una ullada ni que sigui i un comentari, encara que en anònim, també s'agraeix molt):

http://elcassettebrus.blogspot.com.es/

Si me'n surto, deixaré el link del bloc de forma permanent en aquesta barra lateral dreta tan plena que tinc (Si algú altre amb bloc també vol que el promocioni, que m'ho faci saber ;-) ). Afegeixo per fer-vos veure que us pot ser molt útil, podeu trobar els post per etiquetes importants i tinc una llisteta de les pel·lícules que he comentat (ara perquè és curta, però espero anar-la ampliant i si mai en busqueu cap en concret, amb una miqueta-molt de sort la trobareu).

I acabats amb aquest tema, anem a la pel·lícula. Referent al post d'avui que torna a ser de cinema, veureu que al principi he posat com unes entrades amb títol, any, país i director. Potser, si veig com queda i m'agrada serà una pauta que seguiré cada cop que posi una pel·lícula. La de repartiment i premis no sempre les trobaré imprescindibles de la mateixa manera que algun cop potser n'afageixi una altra.

Títol: Tulpan

Any: 2008

País: Kazakhstan

Director: Sergei Dvortsevoy
Repartiment: Askhat Kuchencherekov (Asa), Samal Esljamova (Samal) i Ondas Besikbasov (Ondas)
Premis: 2008 Cannes: Un certain Regard i altres.

Estic segur que el que més ens ha sorprès de la pel·lícula és que sigui de l'exòtic Kazakhstan. Ja he explicat alguns cops un parell dels orígens dels perquè trio una pel·lícula. Un dels orígens és el web http://www.filmaffinity.com, on fent-te una compte pots votar pel·lícules, veure les recomanacions dels teus amics, i qui té una votació semblant a la teva per veure què li agrada a ell i et pot agradar a tu. L'altra és el cicle de cinema d'autor de Sant Cugat, i aquesta pel·lícula és extreta d'aquest cicle. Em va costar déu i ajuda trobar els programes dels anys anteriors, però un cop aconseguit vaig apuntar-me les pel·lícules que creia que em podrien agradar més (ja sigui per sinopsis o per una ullada general de la crítica) i vaig buscar on les podia demanar (hi ha un tercer origen que és les recomanacions directament dels amics ;-) ). Ara estaria bé que parlés una mica de la pel·lícula, per això estem (estic) aquí.
La pel·lícula ens submergeix en la immensitat de l'estepa kazakh. Aquest és un paisatge àrid, sorrenc, pla i enormement gran. Aquí la forma de vida és nòmada, les famílies dormen en unes tendes desmuntables i viuen del ramat. Una cosa totalment diferent al que estem acostumats. Asa (el protagonista) ha tornat del servei militar i somia en viure amb un satèl·lit amb 900 canals, en un lloc amb aigua potable i al costat del seu amor. Tanmateix està enamorat de la seva terra i no voldria pas abandonar-la mai. La història comença quan el seu cunyat li busca una dona amb qui casar-la, ja que sense dona no pot tenir ramat, i per aquelles terres només n'hi viu una, Tulpan (tulipa en català), la qual no vol contraure matrimoni amb ell perquè diu que Asa té les orelles massa grans. El seu cunyat, Ondas, n'està fart d'ell perquè pensa que és Asa un inútil per a ser pastor i l'ha de mantenir perquè és el germà de la seva dona, Samal. A més, no el pot casar. Asa dubta entre si demostrar que realment ell és capaç de tenir el seu propi ramat i dona, o rendir-se i anar a la gran ciutat i abandonar tot allò que ha estimat però que sembla no correspondre'l.

Escena representativa de la vida a Tulpan

De fet la pel·lícula balla sobre el gènere de comèdia, el que jo anomenaria comèdia simpàtica, i un drama rural. Ara bé, el motiu per la qual la vaig triar era per tenir la oportunitat de poder viatjar, ni que sigui des dels ulls d'un nadiu, o viatjar en esperit, als paratges del Kazakhstan. És un d'aquells països en que possiblement mai hi vagi, i això em dol força ja que m'agradaria veure com més millor del món, però almenys he pogut veure una mica més d'aquest lloc, com viu la gent, he tingut la oportunitat de veure com viu aquesta entranyable família (tant els pares com els 3 fills) nòmada evitant seqüències avorrides o buides més pròpies d'un documental. També m'he pogut passejar per la enorme i monòtona plana seca dels voltants (és que és impressionant com de gran és i tot planíssim. Fins on arriba la vista). En part n'he visitat una petita faceta d'aquest país incògnita. De rebot, però, m'he trobat amb una pel·lícula molt maca, tant per l'ambient molt ben construït (m'agrada pensar que més que construït, per l'ambient tant natural), com per un ritme ben elaborat i bons detalls de direcció, sobretot per la càmera que ha sabut trobar la variabilitat del paisatge, molt important, que he descrit com a monòton, feina no tan fàcil.

Ja ho he dit, comèdia simpàtica

Us la recomano, no com a grandíssima pel·lícula, sinó per l'experiència que he viscut veient-la. No és per a tots els gustos aquestes pel·lícules exòtiques, però si vols desconnectar i passar una estona relaxada (110 minuts) tens la oportunitat. Pren-t'ho com un viatge des del sofà de casa amb una historieta de rerefons que no està malament, té algun detall bonic i no us dic pas que "no és res de l'altre món", perquè sí que ho és, és del Kazakhstan, un altre món que ens és desconegut.
7/10

Deixo el link de la crítica escrita al filmaffinity (és la part de crítica del post traduït al castellà): http://www.filmaffinity.com/es/user/rating/370054/711306.html

Lock, Stock i Snatch; Guy Ritchie agafant velocitat de creuer

Introducció

Per fi han començat les tan esperades vacances de nadal i aprofitant que les biblioteques donen més temps pels préstecs, degut a que tanquen per aquestes festes, he fet una reserva massiva de pel·lícules per estar proveït aquest nadal. D'entre el selecte stash que m'he preparat amb aquelles pelis que fa temps que tinc en llista d'espera, avui ha caigut Lock, Stock and Two Smoking Barrels (1998) de Guy Ritchie. Per refrescar una mica la memòria, en Ritchie el podeu conèixer per ser el director de Snatch (2000) (o Sherlock Holmes... que no em va agradar tant). En Guy es va donar a conèixer precísament amb Lock & Stock, la seva primera pel·lícula (prèviament va fer un curt de 20 minuts, The Hard Case (1995) que va agradar i li va permetre que algú apostés per a ell) i jo la qualifico d'èxit total. De fet, va agradar tan que dos anys més tard va fer Snatch, molt semblant en  ritme i guió, un segell totalment propi, i aquest cop contant amb la presència d'actors com Brad Pitt (que fa un molt bona actuació) i Benicio del Toro (que també ho parteix molt), entre altres... A més, va catapultar la carrera d'actors com ara Jason Statham (un molt bon actor). Per acabar, una cosa que em va sorprendre d'aquest home és que està casat amb la mundialement coneguda Madona.

He mencionat el concepte de "ritme" molt propi. Què és el ritme? No sé com explicar-ho ben bé. Suposo que és la velocitat en que es desenvolupen les escenes. Notes que la pel·lícula avança a un rime vertiginós. I el guió, mare meva, tan a Snatch com Lock & Stock és brutal. Moltes històries aparentment paral·leles però totalment connectades i vas veient com es van barrejant les coses, es troben, passa de tot. I tu ho veus i penses: "bloody hell" (és britànic, així que res de OMG) que genial. Genialment brutal. I tot això a gran velocitat, no tens temps per avorrir-te (ni motius). Dóna molt de gust veure aquestes dues pel·lícules, són absolutament molt recomenables. És que a més, jo no sóc un gran fan de les pel·lícules d'acció, de drogues i pistoles. El cas és que Guy Ritchie és diferent, i el seu estil també i això fa que hi tiri tantes floretes a aquestes pel·lícules de forma merescuda. No m'atreveixo a tirar totes les flors al director (a veure si a ell, però al de les dues pelis mencionades), ja que d'ell també n'he vist RocknRolla (2008) i Sherlock Holmes (2009) i tot i segellar-les amb el seu ritme (no tan ben realitzada) no em van acabar de convèncer. És a dir, grandíssim el Guy Ritchie del 1995-2001. Com he embolicat la troca...

Lock, Stock and Two Smoking Barrels

Tot seguit intentaré fer un breu comentari d'aquestes dues pel·lícules. Com he dit, aquesta és la seva primera pel·lícula i amb la que es dóna a conèixer al públic en general. Doncs ell ja s'atreveix a mostrar el seu ritme des de la primera escena i és que és per això perquè han apostat per ell, perquè té una manera de fer cinema diferent. Comença amb la seva característica "presentació" dels personatges: el seu nom i el perquè d'aquest degut a la seva especialització dins de la seva professió (veient-ho s'entén el perquè de tanta cursiva). I a partir d'aquí, quan veus els integrants de cada grup de persones comencen a desenvolupar-se les diferents històries. A trets generals, que si un roba no sé què, que si l'altre fa tractes amb no sé qui, que si un deu diners i li envien un matón... Ja se sap, coses que passen si fas tractes bruts amb la gent.
De seguida veus qui són els jefes, qui és el que l'està liant parda, qui és un primo, és a dir, avança la història i recordem que molt ràpidament. En aquest cas hi ha unes escopetes que van de persona en persona, sempre i quan, no arribin a la persona interessada ;) n'hi ha uns que vénen maria, sense tenir ni idea del business, altres senzillament es busquen la vida. No en vull dir més, ja que com de costum, amb les pel·lícules com menys en saps més et sorprendran i t'agradaran (en certa mesura, us l'estic recomanant, no us poseu a mirar qualsevol pel·lícula a la babalà).
D'actors no en destaco cap en particular, però alhora els destaco a quasi tots. Em centraré en aquells personatges que surten aquí i que repeteixen paper a Snatch. Com més endavant veureu que destaco, hi ha el Jason Statham (conegut per Transporter (2002) o The Expendalbes (2010)), però també vull mencionar els noms de Nick Moran (surt en alguna de Harry Potter), Jason Flamyng (tornarà a aparèixer a Snatch), P. H. Moriarty (Harry el Hacha, diria...) i Lenny McLean (que fa un molt bon paper i va morir aquell mateix any de càncer... això sí, "ell era un matón de veritat"). Tots ells actuen molt bé, de fet quasi tots, i és per això que mereixien ésser reconeguts.
El guió d'aquesta pel·lícula és molt enrevessat però molt divertit, molt. A mesura que avança cada cop et farà més gràcia i arribaràs en un moment clau, que veuràs perfectament com anirà la cosa i t'apareixerà un somriure a la boca i començaràs a murmurar "bloody hell... Clar que sí! El que vindrà ara..." i efectivament, el guió avança just per l'escletxa que s'ha preparat i la història segueix.
En vull destacar l'actuació del Jason Statham, ja que és aquí on comença, juntament amb Guy Rithcie s'estrena. Però veuràs molts tan actors que ho fan molt bé tots i que, com he advertit, tornaran a aparèixer a Snatch...

Snatch

...i és que això és Snatch, una versió millorada de Lock & Stock. El ritme torna a ser el mateix però millor; el guió torna a ser enrevessat amb les diferents històries paral·leles, però millor; agafa tot allò que no va acabar d'agradar del tot (que no vol dir pas que desagradés!) perquè era en una opera prima, i ho millora. Per tant, sense tenir una còpia de Lock & Stock, com a resultat obtenim una peli molt bona que a més compta amb la presència de molts bons actors (agafa aquells que ho van partir a Snatch i els ajunta amb d'altres que ho partien ja de per sí).
El principi és de nou genial (no us el puc dir, ja que us l'espatllaria) i tot seguit tenim la característica presentació dels personatges que ja he mencionat abans. I aleshores les històries tornen a començar amb detalls molt semblants a la peli anterior: canviem les escopetes per diamants i els venedors de maria per la boxa il·legal i ja està, apareix Snatch.
Com en l'anterior, aquest cop també destaco una actuació, i es tracta (com es pot entreveure en el primer paràgraf) la del Brad Pitt. Encarna el paper d'un gitano a la perfecció, amb molt d'humor sempre que hi surt. Després ja queden les altres, cadascun fent-ho de puta mare quan li toca. M'hi podria passar molta estona amb cada personatge i amb les diverses grans escenes que apareixen.
I és que si veus una de les dues, o les dues com he fet jo per escriure aquest post, entens perquè estic parlant d'una cosa diferent. Voldria destacar una anècdota i és tracta d'una d'aquelles converses de bar amb algú de la uni (vam parlar aquell cop però no acostumem a parlar molt). El cas és que estava parlant d'algunes pelis, i que si algunes de drogues o d'armes i aquestes coses. Resulta que mencionant-les pregunta "i, per exemple, heu vist "Snatch, cerdos y diamantes"?" i jo amb un somriure a la boca responc que sí. Ell se n'adona i diu "ho veieu? he dit el nom de Snatch i ja li ha vingut un somriure. És que aquesta peli és diferent". Efectivament, ho és. També n'hi ha un altre i és que el Sergi un cop em va fer veure una pel·lícula i abans de tot em diu "a veure si endevines de qui és" i em posa els crèdits inicials. Aquell ritme era únic "és del Guy Ritchie?". Efectivament (es tractava de RocknRolla). El que denota aquesta diferència és el segell del director, el seu ritme tan ràpid, treballat (si no treu el fre de l'accelerador és perquè ja es coneix la carretera) i característic.

Lock & Stock

Veig que ja no tinc res més a afegir i no vull arriscar-me a repetir-me molt amb el mateix.. Aquest post espero que hagi servit per a que conegueu aquest director que mereix ser reconegut sobretot per aquestes dues pel·lícules. De veritat, duren hora i mitja/hora quaranta cada una, un temps totalment assequible, sobretot ara que estàs de vacances.
Sí, aquest post ha sigut més llarg que el normal, però era un dos en un ;) me l'he intentat currar sense treballar-me'l gaire (això sí, he vist expressament Snatch per si tenia algun detall extra a afegir). Humor, pistoles i acció, tot molt ben combinat.

Molt bones festes a tots!

Ni l'optimista pot evitar veure buit un got buit

Sí, fuck it si només parlo de cinema, per algun motiu m'agrada i aquesta és una de les úniques maneres que en tinc d'aprendre'n més. Sé que vaig dir que parlaria d'altres coses, però no se m'acudeixen. No cal forçar-les, ja vindran.

Ara bé, aquest post és una mica diferent, ja que la pel·lícula d'aquest cas és una que no us recomano del tot. Exacte, no. Es tracta de Somewhere (2010) de la Sofia Coppola, filla del gran Francis Ford Coppola (gran perquè m'ho ha dit altra gent; és el director de les pel·lícules de The Godfather (1972) o de Apocalypse Now (1979) ). Tanmateix la mateixa Sofia Coppola la podeu conèixer per ser la directora de Lost in Translation (2003) (un èxit que personalment atribueixo més a Bill Murray, potser perquè em cau de puta mare, però no només) que em va agradar molt. Finalment, m'agradaria afegir que aquesta pel·lícula ha estat guardonada amb el lleó d'or a millor pel·lícula al festival de cinema de Venècia. Després d'aquesta breu introducció per fer-vos veure que no és que triï pel·lícules rares aposta, sinó que hi ha algun motiu darrera, passem a aquesta pel·lícula.

Per començar vull dir-vos dues coses: una és que la paraula clau d'aquest comentari serà: "buidor". De fet ja us he resumit/explicat/criticat la pel·lícula amb aquesta paraula, però resulta que el post és massa curt i no em satisfà (em crea una sensació de buidor); L'altra és que com que no us la recomano em prenc la llicència de, si em ve de gust, anar explicant detalls, per tant, que ningú es molesti si creu que li explico al final, esteu avisats.

La pel·lícula ens retrata la vida personal d'una estrella de Hollywood. Aquesta viu en un hotel de Los Ángeles, pel que es veu famós, el Chateau Marmont. El seu horari va en funció del que comporta fer una pel·lícula d'èxit: rodes de premsa, sessions de fotos, viatges a l'estranger per recollir premis. Per tant, si la seva agent no li diu res, ell no té res a fer. En el temps lliure, on sigui, en el seu temps, es dedica a fer a tot allò que per un adolescent seria el seu somni: festes i anar de noia en noia, la primera que es trobi per davant. El que passa és que un dia, sense previ avís, es presenta la seva filla d'onze anys amb qui s'ha de quedar una temporada (ja se sap, l'estrella es casa amb alguna noia, tenen una filla, ell mai s'hi pot ocupar, el matrimoni fracassa, es separen i de tant en tant s'ha d'ocupar d'ella). Ara bé, això representa la irrupció d'una vida normal dins de la seva, que està buida, vàcua. Comparteixen un munt de temps junts, ja que a ell li toca anar a Milà a rebre un premi, i s'estancien en una suit de molt luxe en un dels millors hotels. Apart de l'entrega, no tenen res més a fer i es diverteixen com nens: Juguen al Guitar Hero, demanen tots els gellatos al servei d'habitacions, van a prendre coses... Normal, ell que s'avorreix la major part del temps, té l'oportunitat de fer coses. El que passa és que la nena se'n va de campaments i així que torna a estar sol se n'adona que està buit per dins. Que no és ningú i que vol canviar la seva vida. Així acaba la pel·lícula.

Bueno, la idea no és del tot dolenta, per els seus inconvenients són, entre altres els següents:

Com representes la vida monòtona i buida d'aquesta estrella. Doncs, per exemple, fem alguns plans on no hi hagi diàleg i se'l vegi a ella al sofà, sol, amb una copa de whisky i fumant. La primera calada vale, a la segona ja veus que està sol, però en porta cinc o sis i encara està allà. No ho sé, és avorrit veure a algú fumant sol a casa. O, per altra banda, allarga molt algunes escenes que no aporten res. L'exemple és al principi on se'l veu a ell estirat al llit i davant dues noies (rosses i bessones) que li fan un ball sensual amb aquelles barres verticals. Una estona de ball, d'acord, per veure què fa amb el temps lliure, però els 5 minuts que dura la cançó encara segueixin amb això, pffff. (A més, dues vegades surten aquestes noies fent balls diferents, en el mateix lloc). I tota aquesta multitud de minuts per a mostrar-nos que la seva vida és buida (no vull ser pesat, però la pel·lícula és això!) avorreix.

En fi, trobo que hi ha bona intenció darrera, amb alguns detalls bonics, però és que d'aquest tema no se'n podia treure molt suc. Personalment, no m'ha fet el pes i, he llegit crítiques amb les que compartien aquesta mateixa opinió i d'altres que la criticaven bé, però donant a entendre això, la lentitud de l'avenç del film. Aquesta segona postura, l'entenc perfectament, tot i que, com a molt pot arribar a un "està bé, m'ha agradat" ni que t'agradi el cinema i en siguis un crític expert, és que més no dóna, no m'imagino a ningú dient "m'ha encantat!". No és possible en aquesta pel·lícula.

Només que m'ha agradat, perquè ho sapigueu.

Segon post seguit que és de cinema... M'agrada més anar variant de tema (més encara essent un calaix de Sastre) en cada entrada, però al estar poc actiu últimament i, a més, no passa res emocionant en Novembre, les pel·lícules són el que em fan pensar més i em donen raons per compartir unes línies amb qui sigui que arriba de rebot a aquest blog. No us preocupeu, no cauré en la monotonia (ni en l'oblit d'aquest calaix). Com l'última vegada, cinema d'autor, i aquest cop la pel·lícula ens arriba des d'Argentina.

"El hombre de al lado" (2009) ofereix una sinopsis atractiva. Veus que donarà lloc a reflexions, a punts de vista diferents i a l'anàlisi de dos subjectes que representaran estils de vida contraris. A trets generals la podria resumir així:

Leonardo és un dissenyador d'èxit que viu a Buenos Aires a una casa realitzada per Le Corbusier. Un dia, sent sorolls estranys i resulta que el seu veí de davant està construint una finestra encarada totalment a casa seva, a 5 metres de distància. De sobte, s'obre un forat a la seva vida, i Víctor, el veí que senzillament busca "unos rayitos de sol" per il·luminar la seva casa, entra en el seu món. Leonardo, molest per aquest "atac" (així ho veu ell) a la seva intimitat vol que la finestra es tapiï. Víctor l'intenta convèncer, però Leonardo no vol tenir res a veure.

Jo amb aquest resum el que en destaco és el xoc que comporta aquesta combinació de classes socials. Un té èxit, disenyador, luxes, música rara i amics hipsters. L'altra és de barri, sap parlar de forma propera amb qui sigui i té l'astúcia de qui aprèn al carrer. Sense voler formar bàndols de manera subjectiva, els propis directors sembla que se n'encarreguen de fer-ho. Víctor és el bo, Leonardo el "dolent". El Víctor busca una solució al tema, fent referència a que busca "rayitos de sol"; Leonardo es mostra impassiu aferrant-se a l'argument que és la violació de la seva intimitat. Algú et caurà millor que l'altra, el qui no t'agrada veuràs que té motius però no actua de forma adequada, i patiràs pel transcurs de les coses pensant: "com l'està liant, amb lo fàcil que seria fer....".
No ho sé, a mi em va semblar interessant quan vaig veure que farien la pel·lícula al cicle de cinema d'autor de Sant Cugat, però aquell dia no hi vaig poder anar. Cal afegir que té bona crítica, però buscant sempre trobes bones crítiques (per molt dolenta que sigui una pel·lícula, si la compres en DVD a la caixa sempre hi ha la crítica positiva). Per sort, les biblioteques de Sant Cugat s'encarreguen d'obtenir les pel·lícules en DVD del cinema d'autor i sabent això la vaig demanar en préstec per acabar veient-la avui. Gent de Sant Cugat, si voleu veure-la, la teniu a l'abast de forma gratuïta. I aquí estic, intentant compartir-ne la opinió.
No he tingut prou temps per assimilar-la gaire i per això el post no és tan amb un estil crític-divulgatiu com l'anterior. Tanmateix dir-vos que, com totes les pel·lícules que menciono en el blog, us la recomano. M'ha agradat, és lleugera i àgil. És diferent i es nota. No et quedaràs escarxofat al sofà, amb la mirada perduda, reflectint a les còrnies 25 fotogrames per segon. Pensaràs i sentiràs coses. Aquells 98' minuts que tens algun diumenge i no hi ha necessitat d'estudiar, els pots invertir en cinema. Apa!
Ja està, ja he fet l'aportació per aquest més ^^