Noves sensacions en 3D

«quin ambient més estrany; crec que hi estaré bé».
I és cert, ella es pensava que es quedaria;
és cert que s'ho va pensar...

Com alguns ja devien saber, fa poc me n'he tornat a anar a Alemanya a passa-hi un temps en els estudis. Satisfet de l'experiència que vaig tenir a Kiel no he baixat de la latitud 54º i aquest cop m'he dirigit cap a Greifswald, al Land de Mecklenburg-Vorpommern (Mecklenburg-Pomerània Occidental o com ho diré d'ara endavant, el Meck-Pomm). I és que quina combinació: al nord i a l'est. Antiga DDR. Crec que diferirà una mica de la imatge que en tenia d'Alemanya associada a l'estimada Tübingen que tant he viscut.
 
I com a tota experiència, sempre hi ha un grapat de primeres sensacions que són les que formen el primer motlle que poc a poc, amb el pas del temps, es va modelant, detallant-se amb formes precises, úniques i curioses. Unes primeres impressions que he pensat que podria compartir. Però per a fer aquest post més entretingut, m'he proposat intentar transmetre aquest grapat de sensacions no només per mitjà de l'escriptura, sinó per tot allò que tinc a l'abast amb l'ajuda dels ordinadors i Internet, i que he sigut capaç d'aplicat en un senzill post d'un blog.
Potser el resultat és un post pretensiós carregat de multimèdia sense solta ni volta (un post amb pinzellades hipsterenques, pel fet de resultar involuntàriament pretensiós), però serà el millor que n'he pogut treure, per a que pugui ser més interactiu i salvar la distància, que potser és l'objectiu de tot plegat. Tot això per a poder afegir-hi proximitat i potser, fins i tot, per intentar que us endinseu tant com sigui possible en la meva pell i saber què és el que sentia o què és el que he notat, en aquests primers dies a Greifswald.
Els qui encara no hagin fet play, feu-ho ara, en el reproductor que teniu a l'inici del post. En principi, aquest havia de ser un post en què la música sonés tota sola, de fons, sense necessitat de fer-hi play. Em vaig trobar, però, que acabava resultant molest, ja que sonava la música sigui on sigui que et trobessis del blog, fins i tot mentre l'editava, i, clar, em tornava boig.
De fet, començarem amb la primera pre-sensació, la primera pregunta què em vaig fer en saber el meu fat. Com s'hi arriba a Greifswald? Doncs com bonament es pugui, sincerament. El camí que vaig trobar més adient va ser anar fins Berlin en avió i allà agafar un autobús que em duia directament al ZOB de Greifwald. (En capítols anteriors, podeu recordar l'experiència que tinc en els viatges intraestatals gaudint de l'extensa xarxa d'autobusos germànica). Això em permet de podeu gaudir una mica en primera persona de la transició cap al Nord. Observar el gradient tot i què només sigui perceptible quan és abrupte. I sí, amics, he trobat la manera de poder-ho compartir. De fer un share d'aquesta transició amb vosaltres (de fet, els més afortunats, van poder-ho gaudir en primícia i en directe!) i així pugueu fer-ne un like (modernitzant el llenguatge adequant-me al multimèdia).

LIVE on #Periscope: Primeres impressions del Meck-Pomm https://t.co/qbI6r2rbLx

— Oriol Sastre Rienitz (@SastReO) 5 d’octubre de 2016

Sota el lema (o com se'n diu actualment: hashtag) #WiFiToLowToPeriscope, aquest vídeo és el tercer intent i que almenys va durar més estona, del viatge cap al Meck-Pomm. La wifi de l'autobús em va fer la punyeta en els dos primers intents resultant vídeos de entre 1 i 2 minuts (que, al cap i a la fi, en aquest món instantani de flaixos i estímuls, alguns de vosaltres no necessiteu gaire més, no?). Malauradament el mòbil no s'aclarava massa en què enfocar, si el vidre de l'autobús o el paisatge de darrera (que jo considero que era més rellevant), tot sota la música d'ambient gentilesa del conductor: «I want to break free». Així que en aquest Periscope (que adverteixo que no tinc la intenció que sigui l'últim) teniu exactament les mateixes imatges, la mateixa impressió, la mateixa novetat que vaig experimentar jo en arribar a Greifswald. De fet, crec que cap al final, aconsegueixo enfocar el perfil de la ciutat, distingint-hi algun dels campanars (vora el minut 6:30). Incís per a qui els resulta nou el concepte del Periscope. Ve a ser una xarxa social, on s'hi retransmetes vídeos en directe. És a dir, jo vaig gravant, ho comparteixo per aquesta xarxa social i qualsevol persona al món pot veure el vídeo en directe. O el que és al revés, si pica la curiositat, pots entrar a Persicope i veure el vídeo d'alguna altra persona del món i veure què fa, que considera especial per compartir. Pot ser avorrit, pot ser interessant. Com totes les xarxes socials.
Com és pot deduir pel vídeo, amb bons dons de detectiu, arribava en un temps ennuvolat, i a falta d'apreciació, evidencio que plujós. Però no pluja de paraigües, no. De fet, ni me l'he endut. Sinó aquella pluja fina, ploranera, que sura en l'atmosfera i es mou en horitzontal i que és impossible de cobrir-se'n. Amb vent acompanyat. I si feia vent.. uns 50-60km/h durant els dos primers dies. Però al tercer dia es féu la llum! Sí, us deixo en primícia la fotografia que vaig poder fer de la primera evidència solar que vaig tenir des que vaig arribar a la pintoresca Greifswald.

El sol! Territori evident del Hansa Rostock

Però això no m'aturava per descobrir ni que sigui els voltants immediats del lloc on visc. Veureu, jo estic situat als afores de Greifswald. Zona amb molts blocs de pisos residencials, d'unes 5 plantes, amb molt parcs, jardins i algun que altre supermercat escampat. I també edificis vells, monuments de museu testimonis de la DDR. Un exemple seria el poliesportiu que tinc al costat, brut vell, ple de grafitis, amb el que semblen vidres a punts de ser trencats per pedrades, que jo em creia abandonat i que no, està en actiu. Certament difereix de Kiel.
I per poder-me fer Greifswald una mica més meva, necessitava conèixer-la. Passejar-m'hi, perdre-m'hi prudentment, descobrint els racons que no surten el mapa. I tinc la tècnica més eficaç i amena que tinc per a dur-ho a terme, i és gràcies al Geocaching (alguna cosa ja n'haureu sentit a parlar d'aquesta pràctica). Els Alemanys, com en qualsevol pràctica que es dugui a terme al món, ells també la practiquen, i en multitud. I el Geocaching no se n'escapa ni molt menys. Greifswald n'és rica i això no m'impedia que dos dies més tard ja trobés el primer tresor al Meck-Pomm. Canviant el xip, ja que l'estil alemany és molt particular al que he viscut a la resta d'Europa i necessita una mica d'adaptació en la manera de pensar.

Am Stadpark
A cache by: M.D.M.A.85	Hidden: 19/07/2016
Difficulty:	Size: (micro)
Terrain:

Ara bé, diré mentida si tot el que anava vivint al transcurs de les primeres 48 hores eren coses noves. I és que de fet, poc a poc, vaig començar a tenir més sensació de déjà-vu que no pas d'inexperiència. Sobretot se'm va fer clar en arribar al mateix Supermercat i instintivament, per mecanisme de memòria corporal, dirigir-me a comprar les mateixes marques. I en tornar a l'habitació i reorganitzar la nevera amb el mateix criteri. Omplir els armaris de la mateixa manera. Ordenar les coses seguint la mateixa sistemàtica inherent. Fer el llit mecànicament al llevar-me (necessito crear una bona imatge per a la família perquè no es preocupin). Un seguit de moviments i accions que poc a poc em tornaren a Kiel. Però a Greifswald.
Hi ha, però, un vell amic amb qui m'he pogut retrobar aquí a Greifswald, i m'ha fet molta il·lusió. No ha canviat en aquest any que he estat fora. Segueix igual de carismàtic i místic que abans. Ja l'he anat a veure. El Mar Bàltic. El mar de l'Est. Un mar d'argent.
Estic acabant d'escriure aquest post tot just 5 dies després d'haver arribat (vaig començar a escriure l'endemà d'arribar-hi) i ja començo a tenir la sensació que estic contaminat d'aquella inexperiència innocent. Ja he començat les classes, ja he aconseguit una bicicleta, ja tinc el mateix número de telèfon alemany que abans. Les primeres sensacions sembla que s'hagin esvaït. Tinc aquest post per recordar-les. Però sé que no. 5 dies. 2 anys. Només cal fer el càlcul (sabeu? M'he deixat la calculadora. Qui ho diria que venia amb la mentalitat d'estudiar matemàtiques, no?).
Però no podia acabar aquest post sense afegir-hi un últim gadget, potser el més innovador de tots. Mai vist abans en un blog, fins i tot, interactiu per a vosaltres! Es diu... la secció de comentaris! Hi podeu deixar la vostra, fer sentir la vostra veu, i amb un sol click aquest missatge s'afageix al post i també ho puc llegir jo! :O Què teniu a dir-me vosaltres? ;)

I, al fons, ja s'eleven les plaques d'acer a les grues de les drassanes!
Darrera, al Bàltic, brillant com fanals,
meduses que entren en aigües internacionals.

I això està al Vallès Occidental??

Si no m'equivoco, dins de la varietat de temes que he intentat tractar en el blog (ja que es tracta d'un calaix de sastre, m'he permès la llibertat de no encasellar-me en una temàtica concreta tot i les fases per les quals he passat), encara no havia fet cap crònica o ressenya proposant alguna excursió que he fet. Cert que potser en alguna ocasió anterior he esmentat que he anat a tal o tal lloc, o que he fet una passejada per aquest racó; però fins ara no havia centrar un post en una excursió com faré a continuació.
Començaré fent-me publicitat, bé que és el meu blog, i esmentant que, com no podria ser d'una altra manera, tinc perfil a Wikiloc (el meu perfil: SastRe.O) i trobareu aquesta excursió i d'altres que he fet, allí disponibles, algunes amb descripció i fotografies, per a ser descarregades i gaudides. Que què és Wikiloc? Wikiloc és un portal (ara potser podríem dir que és com una xarxa social) en la qual es comparteixen rutes per a ser descarregades, comentades, etc. Si mai voleu preparar una excursió crec que és el lloc idoni, sobretot si te la proposes per la península ibèrica. Degut a que Wikiloc ha estat creat i impulsat per un català, aquí és força conegut i trobareu un munt (i un munt vol dir a dojo) de rutes per a ser gaudides. Algunes estan molt bé, d'altres són una merda. Tothom és lliure de penjar-hi el que li plagui i de donar la informació que cregui; la feina de l'usuari és saber destriar quines rutes poden tenir més qualitat que altres. Com al Internet en general.
Doncs com comentava, de tant en tant m'he pres el temps per a compartir alguna de les rutes que he fet, sempre intentant donar informació per a que sigui de bona qualitat. Acabat aquest preludi sobre el wikiloc, anem a l'excursió.
Primer de tot, una fitxa tècnica per a saber a què ens afrontem:

• Distància: 12,22 km
• Desnivell acumulat: +623 m/-631 m
• És circular?: No (i sí; veure descripció)
• Dificultat: ● Fàcil
• Material necessari: Bon calçat, aigua i ganes de gaudir de l'entorn.

Com podem intuir pel títol, aquesta passejada transcorre pel Vallès Occidental, concretament al terme municipal de Viladecavalls. La vam fer el passat 28 de Febrer (un podria pensar: «mira, el darrer dia del mes», però no! Aquest any el Febrer té 29 dies) el dia després d'un dissabte d'intenses pluges i nevades a diversos punts de Catalunya. Però amb la previsió vigilada el dia anterior, el diumenge va ser un dia assolellat amb alguns núvols, a Viladecavalls, en Marco Rosario de la Cruz Mendoza i jo ens en vam anar a fer aquesta excursió.
Comencem a l'estació de Renfe de Sant Miquel de Gonteres – Viladecavalls i allí ja trobem la primera dificultat. Resulta que, com una preocupant majoria de les estacions de rodalies, aquesta està en força mal estat i té una andana molt curta. El tren, naturalment, és més llarg que l'andana i ens va passar el que era més probable, és que el nostre vagó no s'aturés als 15 metres d'andana disponible. Això provoca que a l'hora de baixar hagis de fer un salt de ben bé quasi 1 metre; una alçada que a nosaltres, que som joves i sans, no ens suposa un obstacle gaire difícil, però i si qui ha de baixar és una persona gran? No seré el primer ni inventaré la roda queixant-me de la Renfe. No em val la pena.
Allí agafem l'Avinguda de Eucaliptus i anem fins al final on trobarem el camí per baixar a la riera de Gaià. Aquest indret és a primer cop d'ull lleig, brut i inhòspit, però amaga una recompensa impensable de trobar-se en aquest racó de món del Vallès Occidental. Aquesta recompensa són els pilars de la riera de Gaià, una formació geològica natural molt característica i particular que potser coneixerem d'altres racons de món més famosos, com a Turquia o a Utah (EUA), entre molts altres llocs, però que no ens cal viatjar tant lluny per a poder-la contemplar. No m'aturaré a explicar-vos com es formen aquests pilars, però sí que us deixaré un parell d'enllaços que n'expliquen el procés de formació que poden ser interessants: enllaç 1 i enllaç 2.

Enquadrament dels xaragalls de coloració d'argila ennegrida (SastRe.O)

És curiós saber que aquestes estructures en francès s'anomenen Demoiselle coiffée que traduït al català seria com: Senyora amb còfia (o el que en castellà se'n diu tocado), ja que la seva aparença, la d'una columna esvelta amb un canvi de sòl a la part superior, pot recordar a una senyora duent un barret extravagant al cap.
Aquí, ens vam quedar una estona en M.R.dl.C.M i jo, contemplat aquesta formació, fent fotografies i responent un parell de preguntes. Depenent de com enquadrava la fotografia, podria recordar a un paisatge desèrtic, com el de Namíbia, que és el primer que em venia a la ment, veient aquell paisatge terrós, amb un color d'argila ennegrida, degut a la pluja; unes columnes aparentment fràgils que una ventada o rierada se les podria endur amb facilitat, però que han estat modelades i s'han mantingut al llarg de milers d'anys. Ja ho té això la geologia: testimonis amb edats que ronden els milions d'anys, vigents avui en dia entre nosaltres, en un racó de mort a una urbanització de Viladecavalls, sense cap mena de senyalització, oblidades de la protecció i senyalització que necessiten.

Perspectiva altiva del pilar (SastRe.O)

Després els pilars, seguim el track i marxarem de la riera per l'altra vora, pujant fins arribar a un pàrquing desolat els matins de cap de setmana. Per mala sort, si volem arribar a la Serra de Collcardús, que és on passa la major part d'aquesta passejada, hem de caminar uns 500 metres per carretera; un tram que entenc que és incòmode però inevitable per a superar la C-58 i endinsar-nos al bosc on realment podrem passejar amb calma.
De fet, passat aquest tram de mig quilòmetre, passem pel davant de l'estació de Renfe de Viladecavalls, on acabarem la ruta i des d'on es podria començar si ho desitgéssim, assumint, però, que ens perdríem de visitar els pilars de la riera de Gaià. Jo he valorat que el tram de carretera és un mal assumible i que té recompensa; l'usuari és lliure de triar. És per aquest motiu que la ruta la podríem considerar com a circular.
Passada l'estació agafem la pista de terra i ens endinsem passant primer alguna brolla, al bosc. Aquí seguim unes marques blaves i grogues () que ens anirem trobant al llarg de tota la passejada. De fet, la senyalització és molt bona i en cap moment haurem de dubtar quin camí agafar si sabem el destí que portem i el track carregat al GPS.
Passada la primera pujadeta, ens desviarem a l'esquerra en un camí d'anada i tornada a fer una curta visita a la Font de Sant Miquel, una petita font amb un petit banc adjacent, amb aixeta metàl·lica, una inscripció que posa «1929» i de la qual normalment no en raja aigua. Tornarem per on hem vingut i seguirem pel camí principal, sempre ben senyalitzat ().
Al cap de molt poc, trobarem que la pista va a parar a una altra d'asfaltada, senyalitzat per un fita. Aquí agafarem la pista asfaltada que ens portarà al segon lloc de més interès d'aquesta passejada: La Pedra Degollada. Com diu la senyalització que la presenta: «Peculiar formació natural de pudinga de quars del triàsic de Buntsandstein, de fa 230 milions d’anys. Ja apareix mencionada en una escriptura del segle XIII.».

La gola oberta de La Pedra Degollada (SastRe.O)

Com veiem per la fotografia, és certament una pedra característica i s'entén que sigui un dels punts de ruta (Waypoint) remarcables d'aquesta passejada.
Avançant per la pista asfaltada arribarem a una zona d'aparcament. En aquest punt és on la ruta comença la seva circularitat, és a dir, que fins ara fèiem el camí d'anada i tornada, però és a partir d'aquest punt que marxarem per un camí i tornarem per un altre. Per tant, qui vulgui, podria venir en cotxe fins aquí i començar la passejada en aquest punt. La Pedra Degollada la tindria molt a prop i la podria visitar, però els pilars li quedarien lluny i se'ls perdria. És per aquest motiu que he començat i he acabat la ruta expressament en aquestes estacions de tren.
Quan en M.R.dl.C.M i jo vam arribar en aquest aparcament, del camí baixava un caçador amb armilla reflectant i duia l'escopeta degudament desada a la seva funda sota el braç. Ens va saludar i ens va advertir que estaven fent una batuda de senglars. Vam preguntar si hi havia cap problema en que passegéssim per aquells camins i ens va comentar que no, si anàvem conversant com fèiem, i que camí amunt hi havia un company seu. Us comento ja per endavant, naturalment no vam tenir cap mena de problema, no vam veure el seu company, i en tota l'estona que vam estar voltant per la serra, no vam sentir ni un sol tret. Però aquell fet ens va fer qüestionar si realment el problema amb el senglars també era un problema en aquests boscos. A Collserola ja sabem que sí, però, aquí també? Bé, seguim amb la passejada.
Dels dos camins que surten de la zona d'aparcament, primer agafarem el de la dreta per a visitar el Forn Riscal, uns forns de calç dels quals encara es mantenen en peu algunes parets enrunades. Un cop vistos, agafarem el camí de l'esquerra i anirem a pujar el primer turó: el Turó de les Bassotes. Tots els turons estaran senyalitzats tant per pals indicadors com per les marques que ja he esmentat . En aquest tram comencem a endinsar-nos al bosc de pi blanc un arbre que garanteix ombra i que fa la passejada més plaent els estius calorosos quan el sol pica més. Des d'aquest primer turó, els arbres claregen una mica i ens permeten poder gaudir d'unes vistes magnífiques del vallès.

Vistes del Vallès des del turó de les Bassotes (SastRe.O)

A la fotografia que he adjuntat no tant, però in situ es distingeixen clarament les urbs de Terrassa i Sabadell i com han colonitzat la plana, l'horitzó delimitat per una Skyline traçada per la silueta de Collserola i l'inconfusible Tibidabo; a banda i banda de la serra, s'identifiquen perfectament les planes formades pels rius Besòs i Llobregat (de fet, es veien les tres torres de la central de Sant Adrià del Besòs).
Baixem del turó i reprenem el camí que portàvem, ben identificat per les marques de pintura, i si aixequem una mica el cap, començarem a ascendir per a superar el turó que se'ns presenta davant nostre, el Turó de les Guixeres. Com ja he comentat a l'inici, aquesta és una passejada que he qualificat de ● Fàcil, per tant, no ens deixarem espantar pels desnivells que ens trobem. Són de curta distància i amb un ritme xino-xano no han de superar cap mena de dificultat, i si fos necessari, les pauses iterades al cap de cada turó, ens ajudaran a recuperar l'alè per reprendre la marxa sense cap mena de problema.
Des del punt alt del Turó de les Guixeres no podrem gaudir de les vistes ja que els arbres no es separen gaire entre ells. Però ho haurem anat fent al llarg del camí. Baixarem al Coll de Margarit i ara ens tocarà acarar el 3er turó de l'excursió, el Turó dels Quatre Termes, potser amb un desnivell més pronunciat que l'anterior, però si tenim en compte que en un total de 12 quilòmetres fem uns 600 metres de desnivell, no ens hem d'espantar pas.
Passat aquest turó, el camí careneja una mica per la vesant i tindrem les primeres panoràmiques de la serra de Montserrat, que s'alça imponentment davant nostre.

Perfil serrat de la serra de Montserrat (SastRe.O)

És una de les moltes recompenses que em va oferir aquesta passejada i que em va fer plantejar-me compartir aquesta ruta amb la resta de la gent. Sense entretenir-nos gaire, ja que les millors vistes ens esperen més endavant, anirem a coronar el 4rt i últim turó de l'excursió: el Turó de Cal Ros.
Aquest, és, sense cap mena de dubte, el punt àlgid d'aquest passeig. La senyalització és la mateixa de tota l'estona i qui es perdi que m'ho faci saber, que tractarem el cas. A dalt hi trobem una torre de comunicacions, però seguim una mica més endavant, seguint unes pintures roges, podrem trobar un racó a la cresta on descansar en pau i gaudir d'unes magnífiques vistes de quasi 360º que ens ofereix aquest punt alt. Veurem tot el Vallès, la plana del Llobregat, el Penedès, la serra de Montserrat majestuosa, la Mola a l'altra banda, i si el dia és clar, els pirineus nevats a l'horitzó. Aquí és on, en M.R.dl.C.M i jo vam parar-hi per a dinar els entrepans de pernil salat que ens havíem endut.

Vistes de l'horitzó nevat. Per què només neva a la llunyania? (SastRe.O)

De fet, podria acabar la ressenya en aquest punt, el final simbòlic de l'excursió. Però com que vull que torneu sans i estalvi a casa, i així poder-me agrair haver compartir aquesta passejada amb vosaltres, us diré a trets generals com fer-ho per tornar sense complicacions cap al punt inici.
Seguiu el track per la pista principal, que per sort la fem de baixada ja que no és tan glamurosa, i abans que ens puguem avorrir, ja haurem arribat a la zona d'aparcament d'on havíem agafat el camí de l'esquerra i on ens havíem trobat el caçador amb armilla reflectant (Ja no hi era, per qui s'ho preguntava).
La resta de camí ja el coneixem. Ara bé, una última advertència. Per qui faci aquesta excursió com jo, anant i tornant en tren, entenc que és probable que hi anem en cap de setmana; això comporta que només passi un tren cada hora. Mireu-vos quan passa (en el meu cas, era a dos quarts) i si ha passat fa poc, no cal que t'avorreixis assegut en aquella andana tant desangelada. A l'altra banda, anant pel camí de l'estació, podeu arribar al centre del poble de Viladecavalls. Una alternativa adequada per a fer passar l'estona fins no arribi el tren.
Acabats la passejada, el track és el següent:

Powered by Wikiloc

I tot això es troba al Vallès Occidental?? Qui ho havia de dir, no ens cal ni sortir de la comarca per a poder gaudir d'indrets tant únics que no trobaríem a altres parts dels continents. No totes les aventures consisteixen en marxar de The Shire, tot i que a vegades ens preocupi el glamur de la destinació final...

Kiel com no l'havies vist mai abans!

Aquest és un post on potser dono per conclòs el capítol que ha sigut Kiel, l'etapa on es trobava ara el blog; i és com si heu anat seguint el blog al llarg de la seva vida, o ni que sigui esporàdicament, tot i ser un calaix de Sastre on em dono l'excusa de parlar de tot, hi ha hagut períodes on el blog anava enfocat a temes més concrets.

Doncs Kiel potser s'acaba aquí, van ser 11 mesos i 10 dies (hi ha cops que es diu que marxes 1 any d'Erasmus i resulta que només són 9 mesos) i han sigut moltes coses. I ho acabo avui, 3 mesos després de tornar, perquè una etapa com aquesta no acaba el dia que arribes de nou a casa. Hi ha un període d'adaptació. Exemple. Les notes de Kiel no em van arriba fins a inicis de Novembre. La meva ment segui allà, a veure quan em podria matricular a la UAB d'una vegada per totes (i per última vegada?).

Però anem al post. Us proposo un viatge, turisme 2.1.

Quan algú torna de vacances tremolem quan ens els trobem per primer cop, perquè després del «Eiiii, què tal?» i de les anècdotes més divertides, ve el «t'haig d'ensenyar les fotos!», i tremolem. Treuen l'ordinador i veiem la carpeta ''vacances'' i entre parèntesi (2350), i penses «ara m'haig de mirar 2 mil i pico fotos? :S», però fas un somriure dissimulat. I és que moltes fotos no saps de què van, ni d'on són; a veure, són maques i interessants, però les has d'anar passant a 1 foto/segon perquè sinó ens hi estaríem 2 hores i acaba cansant; i és un problema que acabi cansant, perquè cap al final també hi ha fotos maques, però ja no hi ha ganes, ni pel qui les mira ni pel qui les ensenya. I és un pena.

Doncs jo he tornat d'una època de 11 mesos.... i he fet moltes fotos :)

No! No tanquis la pestanya! No pretenc fer una presentació de diapositives de 2 hores.

Comentava el turisme 2.1. Tots hem fet turisme 2.0, que es tracta d'estar ben còmode al sofà de casa i connectar el google earth o el street viewer i passejar per l'estranger. Es reconeixen molts llocs i pot ser interessant. Doncs anirem una mica més enllà.

Quan comento que he estat a Kiel, em podria esperar les preguntes «I què tal és?» «T'ha agradat?» «És maco?», però no. La pregunta que se'm fa és: «I on és això?». Això ho vaig comentar aquí.

Però, podem fer turisme 2.0 per Kiel? No! Kiel no té Street Viewer (això passa al s. XXI?) i les imatge del google Earth són antigues. Així que, com podem saber com és Kiel des de casa? Mirant, les més de 3000 fotos que ha fet l'Oriol? Nooo! Seria molt avorrit, ho reconec. Proposo una alternativa.

El que us poso a l'abast és una visita a Kiel selfservice com mai l'havies vist abans! Pots visitar els racons que TU vulguis, des d'una perspectiva objectiva, per anar descobrint com és Kiel. Però no només els llocs més turístics o d'interès. Quan un viu en un lloc va descobrint racons secrets que tenen un encant únic i que o bé te'ls ensenyen, o bé necessites temps per trobar. Doncs jo he trobat alguns d'aquests racons i quan portava la càmera n'intentava captar ni que sigui alguna instantània que m'ajudin a evocar el record que porto dins meu. Doncs aquests racons els podreu veure si voleu.

Però clar, veureu un munt de fotos, algunes de curioses i podríeu pensar «però això, on és?». Aquí ve la gràcia del post, i és que sabreu el lloc exacte d'on he fet l'ha fotografia, en molts casos, amb perillosa precisió trencant els estàndards de la protecció de dades personal. El Google Earth és molt precís i s'ha de dir que jo tinc molta habilitat per llegir mapes i imatges aèries.

Ja aneu veient per on van els trets?

Anem al gra, descarregant-te aquest fitxer: Mapa fotogràfic

Ja sabeu que qualsevol error o incidència me la feu notar i ho arreglaré tan ràpid com pugui :)

Mapa fotogràfic de Kiel i voltants

Són uns 30MB (res extraordinàriament pesat; i .kmz en contra de la meva voluntat) per obre-ho amb el Google Earth! I voi-là, se't carrega el Mapa fotogràfic de Kiel i voltants. Un recull de fotos georeferenciades que et permet visualitzar els racons de Kiel que vulguis i permet apropar-se des d'un punt de vista més personal a la capital de Schleswig-Holstein. I és que m'he encarregat de incloure-hi molt llocs.

Per exemple, de fora de Kiel:

- Hamburg (dues visites)

- Bremen (dues visites)

- Oberfranken (Bayern)

- Viatge fins a Tübingen (inclòs fotos del viatge en carretera ja comentat a la crònica i de Frankfurt)

Dins de Schleswig-Holstein:

- Plön

- Lübeck¹

- Eutin

- Malente

- Hohwacht i la costa del Bàltic

- Eckenförde¹

- Flensburg¹

- Hussum

- Skt. Peter-Ording

- Schlewig (i Haithabu, poblat víking)

- Puttgarden (illa de Fehrman) i Rødbyhavn (el Rubí de Dinamarca!)

(1. Moltes fotografies no han estat incloses ja que ja no recordava en quin carrer ni on les havia fetes. Són llocs molt macos però, i és una pena, a falta de precisió he pensat que no les inclouria).

I a Kiel, cal destacar els llocs:

- Jardí Botànic

- Vistes des de casa meva cap a la uni.

- Schrevenpark

- El fiord

- Heikendorf (no és Kiel)

- Passeig pel NOK

- Altenholz

- Suchsdorf

- Schilksee

- Kronshagen (no és Kiel)

- Mettenhof

- Russe

- La via abandonada de tren (trobeu-la ;) )

- Bosc de Düstenbrook

- Fotos de tardor al bosc dels animals (Tannenberg)

- El Wik

....

I la tira!!

Hi ha barrejades fotos de dies diferents, fotos iguals però amb alguna modificació, imatges de tardor, primavera, estiu i hivern, neu i sol, pluja i núvols, bosc i edificis, monuments i façanes qualsevols... Moltes fotos des de la finestra de casa meva (ara podreu saber amb precisió on vivia). En algunes fotos hi surto jo (a veure si em trobes!).

En zones amb moltes fotos acumulades pensareu que no val la pena apropar-s'hi. No! Les he col·locades minuciosament 1 a 1 i, per tant, cada foto està col·locada des de l'angle correcte al que s'hi representa.

Així que passeja't, i busca els bonus. Ja saps a quina distància del Pol Nord estic? Has vist les fotos des de dalt del Bioturm (facultat)? I la bústia geocache? On es va fer el mercat de nadal? Ha nevat a Lübeck? Què és la distància entre els genolls de l'estàtua de Bremen? Té port Hamburg? Has trobat el búnquer de Kiel? Has descobert l'estació de tren abandonada? Ja saps on vivia en Thomas Mann? On és el Staffelberg? Les marques de bala de la segona guerra mundial a l'ajuntament de Kiel? Si és que això és més difícil que el superquèdelaquinzena!

Comenta la teva foto preferida als comentaris, o pregunta qualsevol cosa què et passi pel cap (què és lo de la foto, on és això, què hi ha allà... el que sigui!), explica si ja has visitat algun dels llocs que he fotografiat, el que sigui ;) 

A més, també volia compartir un altre aspecte que he descobert mentre elaborava la georeferenciació de les fotografies. El Google Earth té la opció de posar edificis en 3D i he vist que a Kiel també n'hi ha, sobretot el que seria la universitat. És increïble com de bé estan fets alguns edificis i posant-me a nivell de terra, a la Mensa I, entre l'Audimax i el Hochhaus... Déjà vu's. Llàstima que no tingui moltes fotografies d'aquesta zona per a que poguessiu contrastar-ho :/

Esplanada de la Mensa I (ajuntament al fons!)

Mentida, he trobat dos exemples! ^^

Falta el semàfor... :S

I el millor

Quin és real i quin no? :O

Ara ja sabeu on és Kiel, com és Kiel i què veure-hi a Kiel. Un desconegut que amaga encant, i això ens fa passar, que qualsevol racó del món n'amaga, d'encant. I, sí que és guay anar a Madagascar i Oman i a la Guayana, però... ja heu anat al congost de Mont-Rebei? Quan fa que no heu caminat per Montserrat? Ja has visitat tots els racons romans de Tarragona? Has anat cap a França passant per Portbou? Saps que el primer europeu és de Talteüll? Has anat mai al delta de l'Ebre? Casa nostra és plena de indrets preciosos a l'abast de la mà que cal descobrir!

Fer un cim, fer un vuit-mil, fer quelcom...

I és que a vegades llegir un molt bon llibre és com coronar un cim. I aquest parell de mesos han sigut excel·lents en aquest aspecte.

Com que l'últim post al bloc és de fa temps i encara estic en elaboració del que seria el post final per acomiadar Kiel com es mereix, he pensat de fer un popurri d'algunes de les idees m'han passat pel cap últimament i actualitzar el Calaix de SastR'e.O. (nota a posteriori: he escrit el post en 10 minuts i no l'he revisat. Avisats.)

Per què ha sigut un període bimensual excel·lent en el camp de la literatura? Doncs perquè m'he llegit dos novel·les extraordinàries que m'han marcat profundament i no podrien ser sinó que: Els germans Karamàzov de Fiódor Dostojevski, i Per qui toquen les campanes de Ernest Hemingway (i estic llegint un llibre de Mercè Rodoreda que mai m'ha defraudat). Així podríem dir que estic travessant un bon moment I és que ja se sap que quan llegeixes un llibre que et fa perdre les ganes, després costa tornar a agafar el ritme. (Tot i que també hi ha la sensació anàloga de buidor quan llegeixes un gran llibre).

Però no em dedicaré a comentar tant els llibres. Us ho resumeixo amb una frase: “Us els recomano”. Sinó les sensacions posteriors.

Amb Els germans Karamàzov recordo quan vaig llegir el meu primer Dostoievski, ni més ni menys que Crim i càstig a la simpàtica edat dels 17 anys. Agafant de l'esborrany de post que vaig escriure fa un mes:

“La meva inexperiència com a persona i com a lector em va privar amb Crim i Càstig d'adonar-me'n de què tenia entre mans; amb el Jugador no en vaig ser plenament conscient de l'anàlisi precís, irònic i exhaustiu que en feia Dostojevski de l'Europa on vivia, però amb Els germans Karamàzov crec que he sabut acarar, si bé amb timidesa però valentia, la immensitat de l'obra més curosa, vehement i veterana d'en Fiódor Mikahil Dostojevski.”

Bé, és evident que aquesta última novel·la m'ha marcat molt, no? Si haig de ser sincer, en un principi em vaig sentir intimidat. Però mare meva, el que en diuen és cert. I jo no ho sé amb millors paraules, tot i que les que faria servir serien almenys sinceres.

Però al que volia anar. El Internet és molt gran, ja ho sabem, i més gran si el descobreixes. Passejant-m'hi vaig topar amb els esquemes i garbuixos que feia el mateix Dostojevski mentre escrivia Crim i càstig dibuixant l'icònic i anti-heroi Raskolnikov, o per exemple, l'esquema del 5^è captítol de Els germans Karamàzov.

Totes dues imatges de Raskolnikov

Jo, algunes vegades em pregunto que li passarà pel cap a l'autor a l'hora d'escriure una obra, o què intenta explicar-nos amb certs detalls. Perquè escriu una frase, descriu algunes coses amb més precisió que d'altres. On està la importància. Quin és el missatge.

Capítol 5 dels Germanz Karamàzov (source: wikipedia.org)

Doncs bé, la ment de l'autor pot ser molt rebuscada, potser mai l'entenem, però jo tinc la sensació que amb aquest dibuixos més personals, amb aquests fragments de making-off de les obres de Dostojevski, t'apropes més a la persona que va ser. I ho trobo, si més no, almenys curiós.

I per altra banda, la novel·la sobre la guerra civil de n'Ernest Hemingway. Dic, abans de tot, que em va agradar més Un adéu a les armes, tot i ser més pessimista. És molt pura.

Però Per qui toquen les campanes, tot i que em va costar més enganxar-me a l'inici, és una novel·la més madura, i acaba sent una de les grans. I és que el que en destaco d'en Hemingway és que és un excel·lentíssim narrador.

Però al que anava, al cantó no literari. Resulta que indagant en l'obra per anar completant el meu Mapa literari (ja sabeu, sempre disponible a la pestanya superior d'aquest bloc; i ja està actualitzat al dia amb les últimes obres que he llegit), vaig anar a topar amb una notícia d'ara fa 3 anys, que ja vaig llegir en el seu moment i me la vaig tornar a mirar.

http://www.ara.cat/cultura/Ernst_Hemingway_0_712728829.html

Aquesta notícia l'ha escrit un becari que no ha llegit cap de les dues novel·les de Hemingway que he esmentat.

Parla de una infermera catalana, de nom Maria, de la qual suposadament Hemingway se'n va enamorar i la va fer protagonista de Per qui toquen les campanes. Hi ha, però uns quants errors que em fan dubtar de la veracitat d'aquesta suposada teoria, on ja en el primer paràgraf de la notícia ho escriuen com a veritat contrastada i no és així. Maria Sans no és:

“la dona en qui es va inspirar l'escriptor Ernest Hemingway per al personatge de Maria en la novel·la 'Per qui toquen les campanes' (1940)”

Sinó que és suposat.

L'article segueix que:

“Ernest Hemingway, en la seva novel·la 'Per qui toquen les campanes', hi situa un personatge anomenat Maria, una infermera voluntària de qui s'enamora el personatge principal, el brigadista nord-americà Robert Jordan, amb qui manté una aventura amorosa que acabarà tràgicament.”

La protagonista de Per qui toquen les campanes, certament es diu Maria, però la infermera voluntària de qui s'enamora el personatge principal, és Catherine Barkley, la protagonista de Un adéu a les armes! Publicada 11 anys abans!

I per acabar de rematar-ho, sembla que vulguem forçar massa els detalls:

“A l'hospital, segons l'escriptor Josep Puig, Maria Sans es va enamorar d'un brigadista suec que conduïa una ambulància amb ferits del front [...]”

No sé què hi pinta el brigadista suec a la notícia, però el que és curiosament cert és que el protagonista de Un adéu a les armes, Frederic Henry, condueix ambulàncies transportant ferits del front...

Pot ser que la noia que va conèixer 11 anys després de publicar Un adéu a les armes coincideixi amb tanta precisió en el perfil de la noia protagonista? És més, potser ni es van conèixer a fons!

Llegint l'article inicial d'aquesta teoria (a l'hemeroteca del diari on va ser publicat), Hemingway anava a visitar un amic seu a l'hospital de Marató que era cuidat, en part, per Maria Sans. No era ni la seva infermera, i Maria Sans se'n recorda poc de Hemingway amb les paraules de “l'home que anava amb jaqueta fosca” o una cosa per l'estil (no tornaré a buscar l'article).

Trobo que tot penja d'un fil massa prim...

No és un post súper transcendental, però després de llegir aquestes novel·les superlatives, de coronar els cims, els vuit-mils... ja ho diu el títol, volia fer quelcom...

...difícilment igualable.

Germans i pare Karamàzov

Imatges de Raskolnikov Dostoievski de: http://www.openculture.com/2015/11/dostoevsky-draws-doodles-of-raskolnikov-and-other-characters-in-the-manuscript-of-crime-and-punishment.html

This post is not available in your country

Després de descobrir que els meus dies a Kiel caduquen abans que la llet, i que per tant, podria comprar totes les reserves de llet necessàries i no haver de tornar a anar al supermercat a buscar tetra-bricks perquè els Cornflakes sense res estan bé però no cada matí, me n'he adonat que potser seria hora de presentar-vos alguns dels amics que he anat fent a Kiel.

Bé, ja sabem que torno abans del 13.09, per cert, dia en què vaig arribar a Kiel. Aquesta llet celebra l'efemèride caducant-se, gràcies.

Tanmateix, m'he endut una sorpresa que ho dificulta una mica. Amb el post escrit amb gent de veritat, tot just publicar-lo m'ha arribat un missatge no automàtic d'un funcionari de l'estat, que s'ha presentat com a Hans Schliecker i que ha sigut molt cordial amb la meva persona, responsable de revisar les noves entrades de la xarxa que contenen dades de tercers. M'ha informat, adreçant-se'm com a molt geehrte Herr/Frau Sastre Rienitz (aquí a Schleswig-Holstein, a diferència del que em podia imaginar, el nom Oriol no és d'allò més freqüent i sovint no saben a qui o a què s'adrecen), amb paraules intimidatòries (remarcar que en la llengua germànica, una paraula és qualificada com a intimidatòria, no pas pel to o significat que confereix, sinó pel seu nombre de lletres: seguint aquesta pauta doncs, Todesstrafe intimida menys que Kurzstreckenfahrkarten) que malauradament, seguint la normativa vigent en la llei de protecció de dades (la mateixa, tot i que en un altre article, que m'impedeix escoltar qualsevol cançó pel youtube), des d'un servidor alemany no podia pas compartir la informació que proporcionava en el post. Bé, resulta que només us volia compartir el nom d'aquesta gent i d'on eren, però per evitar mal majors, he intentat ser una mica més creatiu amb el post d'avui (bé, del mes, o quasi del trimestre), sense desviar-me de la intenció inicial.

Primer de tot us vull presentar a na Sommereiche. Em va costar trobar una persona com aquesta, però veient que tothom a Kiel anava acompanyat d'una, finalment, per internet, en una pàgina de contactes vam coincidir, ens vam posar d'acord i vam quedar. I no em va costar gaire pel bon estat en que estava.

Llàtima del senyal, sinó na Sommereiche i jo hauríem fet la tarda més entretinguda

Sí, aquesta bicicleta tan maca m'ha estat acompanyat arreu de Kiel des d'aleshores. Amb 7 marxes i frens funcionals no demanava pas més, i ha sigut còmplice dels meus retards a les classes de les 08:00h del matí i m'ha consolat en els viatges a la biblioteca per refugiar-me del sol radiant per a estudiar per l'examen de la setmana vinent (ja que m'escric, m'intentaré tot i que impossible, fer tant bon estudiant com el bo d'en Stringer Bell). Fins i tot, després que els núvols de Maig s'escampessin, hem anat junts a fer una escapada pel NOK (Nord-Ostsee-Kanal), tornant pels camps de gramínies de l'interior. Una mescla molt bonica d'herba i aigua onejada pel vent, veient passant els enormes vaixells de mercaderies que diàriament volen arribar al Mar Bàltic venint del del Nord, i viceversa. Embarcacions que destaquen exageradament per la proximitat en la terra, com quan entràvem en una classe de parvularis i intentàvem no trepitjar a ningú mentre tots ens miren astorats.

I això em recorda al primer post que vaig escriure quan vaig venir a Kiel (tranquils, avui no és dia de posar-nos nostàlgics) i parlava de la influència de la bicicleta a Kiel. I considero que el fet més determinant és la consciència que el ciclista també circula per la carretera. Els cotxes saben que hi ha ciclistes, són un sistema de transport més. Un company, real, del qual el molt amable Hans Schliecker me n'impedeix donar més dades, m'ha comentat que a Kiel, la bicicleta representa el 20% dels sistemes de transport! Comparat amb un 5% a la ciutat natal d'aquest company que m'ha informat (i que no m'extranyaria que els valors siguin semblants en les nostrats ciutats). Doncs bé, anant per Kiel el conductor quan ha de girar a la dreta, mirar el retrovisor per veure si hi ha algun ciclista; quan hi ha un carril bici, el conductor no l'invadeix pas, i si no hi és, la distància d'1,5 metres reglamentària és real. Sí amics! Els 1,5 metres existeixen! No cal anar colze a colze amb els retrovisors dels cotxes rivals que t'avancen pels carrers de Sant Cugat (o de la teva ciutat més propera). I és la consciència i no la densitat de bicicletes els factor determinant que diferencia la cultura de la bicicleta (i no em refereixo a Kiel concretament, sinó a totes aquelles ciutat, regions i països famoses i admirades per la promoció de la bicicleta).

Un altre bon amic que us volia presentar, el qual també vaig conèixer tard, i renoi, com m'ha ajudat i quan li dec, és en Réveiller. D'origen francès, ell hi és cada matí per donar-me energia.La veritat és que al primer semestre em vaig fer amic d'un parell de passarells que resultava que eren uns inpresentables, ràpidament solubles i anaven d'un pal però tenien un gust amarg i dolent. Al principi pensava que m'hi acostumaria, però hi ha coses amb les que no s'hi juga, i quan vaig trobar-me amb en Réveiller ja no podia fer marxa enrere.

Majestuós

I és que llevar-se pel matí, despentinat, ulls clucs i seguir l'aroma del cafè a la cuina és una rutina que costa molt de trencar. Més que una rutina, un costum, que son més bonic i menys apàtic. Que a veure, en Réveiller no és home de costums tancades, si ets més de te i herbes, o com als alemanys els agrada etiquetar tot, més de BioHerbes, doncs en Réveiller també et pot ajudar. A veure, que els més excèntrics no se m'enfadin, no estic en contra dels productes biològics, per exemple, la diferència en els ous és remarcable. Però és que aquí és una mica massa, l'ús en el màrqueting és més que evident i la mentalitat que em sembla veure és que la gent ja està satisfeta de si mateixa contribuint en fer un món millor, o és creuen més sans, pel fet de comprar tot allò que estigui etiquetat com a BioXXX. BioAigua, BioCereals, BioTortillas-Chips (sense DNA aparentment...). I això us ho un BioEstudiant, certa ironia. Però això no és culpa de l'amic del qual ens n'estàvem ocupant. Amb en Réveiller, entre converses de cafè i escrivint posts, ens en riem de tots, del mort i de qui el vetlla.

I finalment també us volia presentar a la meva mascota (sí, tinc mascota a Kiel!) i es tracta de l'Ombra d'en Carlitos (el nom, amb el consentiment del seu cèlebre propietari, és en memòria d'en Carlitos, peixa, o peix femella per als políticament correctes, que va canviar els cànons de la ictiologia moderna desafiant qualsevol taxa d'esperança de vida). S'ha de dir que en Hans Schliecker, mantenint la formalitat i la professionalitat, s'ha mostrat una mica reticent en compartir a la xarxa les dades sense el consentiment escrit de l'Ombra d'en Carlitos. Sorprès, tractant-se d'un animal, m'he volgut informar de com podria proporcions aquesta autorització. M'ha parlat de precedents força comuns, com gossos o gats, que amb una marca de la petjada en tenien prou. En cas de rèptils i amfibis el procediment és semblant, però adaptant-se a llurs respectius teixits. Ara bé, el cas dels peixos és més complex per la diferència d'hàbitat que habitem, però també s'omplen formularis amb aquests organismes. Ara bé, quan li he parlat de l'estat de salut de l'Ombra d'en Carlitos i la seva preocupant visibilitat dels ossos i òrgans interns, m'ha permès almenys poder compartir amb vosaltres la meva relació amb ell sense autorització per escrita, però tot i així ha creat una fitxa amb les seva informació (nom, edat, pes, signe del zodíac, espècie, alçada...) que serà emmagatzemada en la base de dades nacional per a la seva pertinent consulta en cas de vulnerar els seus drets i haver d'emprendre accions legals. Al comentar-li el nom l'ha escrit com a “Ombra dßen Carlitos”. Espero que l'error tipogràfic no em suposi cap maldecap en un futur, però per sort el nom no portava accents, sinó hagués semblant un fitxer .jpg passat a .txt, el seu nom.

Li agrada que el posi cap per avall, encara que es maregi. Com peix a l'aigua

Com molts us podeu imaginar, és la mascota ideal. Si el peix de per si ja és... avurridot, amb l'Ombra d'en Carlitos m'ha tocat el gros. Ni caga, ni menja, ni fa soroll... És com una planta que no cal ni regar, i de nit no cal que la tregui per la finestra. Són els perks de la biologia (notar l'anglicanisme i no confondre'l amb “perca”, també un peix).

Doncs bé, potser és un post del que en surts com n'has entrat (exculpo el servicial Hans Schliecker d'aquest aspecte ja que ell només es dedica a fer la seva feina), sense res de nou, sense codis secrets ni preguntes ni fotos extres, però pel qui no se n'hagi adonat, aquesta etapa del blog que és Kiel, bé, i el blog en general, no tracta de què faig, ja que les coses les puc fer aquí i allà amb tal i qual, i no és tan interessant i repetitiu, sinó de què en penso, ja que a Kiel i de Kiel només hi puc reflexionar amb frescor un cop, i aquest aspecte el considero més únic i interessant. A més, que passar l'estona és necessari i bonic.

Carreteres d'Alemanya i Crònica d'una cursa familiar

Ja feia un temps que no escrivia al bloc, i era sobretot per manca d'idees. Suposo que al ja estar assumint la normalitat de viure a Kiel, no hi ha tantes coses que trobi remarcables de seguida, i, s'ha de dir, hi ha feina de la universitat que m'ocupa més el temps que abans.

Però alguna cosa se m'ha acudit.

Resulta que ja porto temps assumint que el meu mòbil fa fotografies dolentes, amb baixa resolució, però mai m'ha importat ja que sempre que he anat a algun lloc m'enduia la meva càmera de fer fotos i no he hagut de tirar mai de mòbil. Només per a fer panorames. El que sí que té, el mòbil, és que em permet fer fotos georeferenciades amb l'ajut del GPS.

Doncs bé, l'altre dia vaig anar fins a Tübingen des de Kiel, en autobús. Un es podria pensar que al ser un viatge des d'Alemanya fins a Alemanya, doncs mira, no deu ser gaire llarg. Doncs mira, el viatge que vaig fer en autobús, passant per: Kiel, Hamburg, Bremen, Osnabrück, Münster, Dortmund, Frankfurt, Heidelberg, Heilbronn,Stuttgart (Flughafen) i Tübingen; fa un total de 951km! Doncs, ja tenia el dijous ben ocupat :) Fent transbord a Bremen, ja que no hi ha via directe Kiel-Tübingen, i ben còmode a l'autobús.

No he viatjat molt en llarga distància en autobús en general, però s'ha de dir que aquí a Alemanya està força bé. Seients còmodes, amb espai, Wi-fi, lavabo. Només faltaria que ens servissin el menjar! Bé, tot plegat semblant a un vol low-cost sense haver de ser 1 hora i mitja abans a la parada. Amb 15 minuts per assegurar el tret ja en tens prou.

Amb aquest viatge, doncs, tenia l'oportunitat, sempre i quan no estigués dormint, de veure'm el país de nord a sud i poder apreciar una mica el canvi. I aquí torna a entrar en joc el meu mòbil. El que podia fer, era de tant en tant, si m'ho semblava, anar fent fotos del paisatge, i com que les fotografies podies ser referenciades, doncs podria veure des d'on les he fet exactament. Que bé!

Així que agafo el mòbil, vaig a paràmetres, activo GPS i veig una altra cosa, qualitat. Com? M'ho miro bé i resulta que tenia la qualitat posada al mínim! No m'estranya que el mòbil fes fotos tant dolentes! Renoi, vivia enganyat. Ho he posat al màxim, ja que tampoc és la càmera que faig servir sempre, i ara he passat de fer fotos dolentes, a fer fotos no-tant-dolentes-sinó-més-acceptables.

Així doncs, aquí teniu un seguit de fotografies fetes des de l'autopista ordenades de nord a sud, i així amb una mica de sort s'aprecia ni que i sigui poc el canvi gradual en el paisatge.

I sinó pren't-ho com el racó que mai haguessis vist d'Alemanya: el paisatge des de l'autopista.

Dos dies més tard havia de tornar cap a Kiel, un altre cop en autobús. La meva família tornava també el mateix dia, però ells en direcció oposada, cap a Sant Cugat. Doncs bé, resulta que els viatges van durar més o menys el mateix! Qui ho havia de dir?

La sorpresa, però, me la vaig endur al dia següent, cap mirant la secció esportiva d'un diari online independent veig la següent crònica!

Dissabte 19 d'Abril de 2015 vam ser espectadors d'una cursa aferrissada entre Oriol i Família. La peculiaritat, però, era que, tot i compartir punt d'origen, Tübingen, la cursa allunyava els dos equips en direccions oposades, tenint com a destí cadascú casa seva, sent per l'equip Oriol el destí, Kiel, i per l'equip Família, Sant Cugat.

L'inici va ser clau per a l'equip Oriol. Oriol es va endur la pole-position i sortia en primera posició. A les 06:30 del matí ja estava a la línia de sortida, a l'estació d'autobusos de Tübingen escalfant motors, i, arribat el moment precís, de forma puntual, va accelerar per començar a agafar el primer avantatge respecte l'equip Família. Mentre Oriol estava arribant a l'aeroport de Stuttgart, cap a les 07:00, l'equip família ni tant sols havia esmorzat. La cursa pintava planera per a Oriol. A l'aeroport va fer parada tècnica, però l'equip de mecànics als boxes va ser molt eficient i a les 07:10 ja havia canviat d'autobús, com estava acordat en el bitllet, i ja estava movent-se en direcció Frankfurt.

Mentre Oriol s'aturava a Heidelberg, l'equip Família s'anava traient la son de les orelles, esmorzava amb calma, i no era fins que Oriol passava per Heilbronn que l'equip Família no sortia de casa, cap a les 09:00. Oriol portava unes voltes de avantatge, havia passat pel costat de l'estadi del Hoffenheim, i semblava que la cursa tenia un clar favorit. Ara bé, tot no feia més que començar.

Aleshores Oriol encarava el tram més decisiu per part seva a la cursa. S'apropava a Frankfurt i havia de canviar de monoplaça. Sembla ser que el vehicle no suporta viatges directes entre Tübingen i Kiel, i Oriol es veia forçat a abandonar el seu autobús i buscar-ne un de nou que el portés al seu destí. A les 10:18 arribava a Frankfurt i baixava de l'autobús. L'equip família estava per feina i no hi havia comunicacions entre els equips. Les estratègies es mantenien secretes.

Fins a les 12:05 no sortia el següent autobús així que, sense dependre d'ell mateix, l'equip Oriol no podia fer res més que prendre's un cafè, gaudir de Frankfurt, del Mainhattan europeu (o Bankfurt, qui ho prefereixi), gaudir dels edificis alts, i capturar les escenes en fotografies. En resum, fer el turista per la capital econòmica europea (així ho avala una escultura amb un € ben gran).

S'apropava les 12:05, l'equip Família havia aconseguit retallar distàncies durant aquelles dues hores, i l'autobús de l'equip Oriol no arribava. Cada minut que passava eren quilòmetres que guanyava l'equip Família. L'Oriol es començava a impacientar ja que l'avantatge que li donava la pole-position s'anava esvaint a cada segon. Finalment, amb 10 minuts de retard (12:16) arribava el F098 direcció Kiel. L'equip Oriol tornava a entrar a la cursa, i amb força.

Primer va parar a Gießen (13:16). Ara bé, l'equip Família es trobava amb un contra-temps. Havien de parar a dinar a Besançon a les 13:56 i mentre l'equip Oriol menjava plàcidament amb l'autobús en marxa i permetent-se una becaina re-vitalitzadora, l'equip família es veia obligat a aturar el vehicle. L'equip Oriol semblava que agafava avantatge de nou.

A les 14:23 l'Oriol passava per Vèncer i a les 15:45 ja havia arribat a Dortmund. En aquell mateix moment, a les 15:46, l'equip es trobava a Burg en Brese, a prop de Lyon, segons aclarien.

Aleshores semblava que no hi hagués res més a fer que no fos deixar passar l'estona, tots dos equips amb els motors en marxa, i a les 16:00 tots dos es permetien una treva per centrar l'atenció en el partit del Barça. Patint, patint vam guanyar el València 2-0. 3 punts. L'equip Família ja es trobava al sud de Lyon (16:25), i l'equip Oriol sortia de Münster (16:51).

Aleshores cadascú patia una avaria tècnica inesperada. L'equip Família es va endur la sorpresa quan de sobte es va encendre el llum de l'oli! Corrents a comprar-ne i a posar-lo, que cada minut era un quilòmetre que s'avançava l'equip Oriol. L'equip Oriol, però, no cantava victòria ja que minuts més tard informaven que havien de parar fora del previst per a posar benzina a l'autobús. 10 minuts amb els quals hi comptava i que no podia aprofitar. Almenys una mica d'aire fresc i l'oportunitat d'estirar una mica les cames.

A les 19:42 Oriol sortia de Bremen i l'equip Família, a les 19:49 es trobava al sud de Montpellier. Tots dos s'apropaven perillosament a les seves destinacions. No hi havia favorit clar, tot i que s'ha de dir, l'avantatge seguia per l'equip Oriol, però tal i com estava retallant l'equip Família, qualsevol podia esperar una sorpresa.

En aquell moment arribaven tots dos equips a punts clau de referència. L'equip Oriol entrava a les 20:48 a Hamburg, mentre que a les 20:54 l'equip Família passava per prop de Perpinyà. A l'equip Oriol li va costar sortir d'Hamburg i no va agafar la via directe per anar a Kiel. A les 21:37 l'equip família ja passava per la Porta Catalana i a les 21:41 l'equip Oriol es trobava a l'oest de Lübeck. Els uns ja estaven a Catalunya i l'altre ja estava a Schleswig-Holstein, cadascú corria en terreny conegut i premien ben fort l'accelerador. L'esprint final i l'equip família retallava distància a un ritme vertiginós. Es notava cert nerviosisme en l'equip Oriol. El trajecte fins a Kiel es feia curt, per carreteres més secundàries, però quan l'equip Oriol feia l'avís que li quedaven 11km (en línia recta) fins a Kiel (parada d'autobusos, no pas casa!), a l'equip Família li'n quedaven 86 per carretera (aquests, sí, fins a casa).

Ara bé, a les 22:16 ja entrava al Landkreis Kiel, i a les 22:33 ja havia arribat a Kiel i havia baixat de l'autobús. Quedava, però, arribar a casa, això volia dia caminar fins a la parada de bus urbà i esperar el primer que passés, un dissabte al vespre.

13 minuts més tard arribava l'autobús i mentre hi pujava, l'equip Família passava per Polinyà. L'equip Oriol tenia la victòria a tocar, molt soferta, però es començava a veure com a favorit clar.

Sense trànsit pels carrers, esbufegant però ple de joia, a les 23:06 Oriol arribava a casa a Kiel, després de 16 hores i 36 minuts de viatge, i es coronava victoriós de la cursa. La pole-position certament havia sigut clau, i tot i que l'equip Família s'havia esforçat i havia intentat retallar el desavantatge amb què començaven, els esforços no havien sigut suficients. L'equip Família arribava a les 23:09, tres minuts més tard...

Sí, vaig guanyar, però pels pèls! Jo em pensava que tenia la victòria assegurada, però no diguis blat.

En aquest post “fotogràfic” hi afegeixo un al·licient, però de dificultat mitja-alta. Resulta que si em sabeu dir el nom del poble/ciutat de la 5ena fotografia, tindreu com a regal les poques fotografies que vaig fer de Frankfurt, el Mainhattan europeu. S'ha de dir que és una sensació diferent la que és Frankfurt. Capital del capital europeu. Si fins i tot tenen una estàtua d'un € ben gran.

A veure, si no trobeu la solució, no us entristiu! Aquestes fotos no cauran a l'oblit ni us seran pas privades. Totes aquelles fotos que he fet, les que us he ofert i les que no, les que heu desxifrat dels posts o les que no ho heu aconseguit, totes elles, seran accessibles en un post-sorpresa quan acabi l'estada a Kiel. Així que si no les veus avui, no et preocupis, que si realment hi tens interès, les veuràs molt aviat.

Ciutat:
En minúscules.